QUI AMB MAINADA S'ACOTXA, CUL-CAGAT ES LLEVA

Potser no és el moment de passar comptes i de repartir culpes, però bé s’ha de dir que en tot aquest embolic de la investidura fallida d’un president de la Generalitat, la CUP tot i ser-ne el desencadenant de l’atzucac no n’és el principal culpable. La CUP, precisament, és la que no s’ha mogut un pèl del seu tarannà iconoclasta de patums, de sistemes i d’aquell concepte d’ordre en que està instal•lada la societat capitalista. La CUP tothom sabia del peu que coixejava i que una barreja entre ells i els convergents era tan difícil com mesclar l’aigua amb oli. Però vet-aquí que algun estratega convergent va creure que fent la gara-gara a “aquesta bona mainada” - segons literal i desafortunada expressió condescendent d’aquesta llumenera - podrien tocar el botet a una ERC que els marcava de prop i que els lligava de mans i peus des que depenien dels seus vots. Si la CUP debilitava els suports d’ERC, no venien d’aquí unes quantes magarrufes perquè a “la bona mainada” encara li faltava molt per créixer. Aquestes especulacions polítiques no han sortit bé perquè, com ja deien els nostres avis: ” qui amb mainada s'acotxa, cul-cagat es lleva”. I ara que “la bona mainada” els hi ha okupat el procés gràcies a no haver – en quasi mig segle de governar, en algunes legislatures amb majoria absoluta – blindat la democràcia amb una llei electoral que impedís que mai una minoria minúscula fes ballar la majoria, com si fos un os de fira.

A la meva manera de veure, doncs, tal com està d’emmerdada la situació d’aquí no se’n sortirà si no és tornant a passar per les urnes. Quan “la bona mainada” se’n fot del mort i de qui el vetlla, ajornant fins a final de mes si pensa afluixar “la molla” amb que tensa la negociació, no queda cap més remei, puix ni que després del dia 29 la criatura posi seny i deixi de jugar al gat i la rata, qui assegura que al cap de quatre dies no faci una altra marraneria de les seves i tensi "la molla"? Algú aposta per fer confiança a “la bona mainada” per tirar endavant un programa tan delicat com aconseguir la independència d’un Estat que ens espera tancant files i amb les dents serrades? Però recórrer a noves eleccions, que ningú s’enganyi, suposa que l’anomenat Procés pagarà un preu molt car, i que el gran error de fer un pols a l’Estat, tan seriós com el de la declaració d'inici de la desconexió, sense tenir lligada la investidura d’un govern granític per suportar totes les escomeses d’un Estat rabiós, és de sonats il•lusos. No és el moment de buscar culpables, però l’artífex d’aquest ridícul patafi s’ho hauria de fer mirar, com a mínim, perquè un bon estratega ha de tenir tots els francs coberts i tots els supòsits previstos, començant per saber amb qui et poses al llit, ja que amb segons quins companys de viatge val més que et quedis quiet a casa, a la vora del foc.