PER UNA VEGADA, M'AGRADARIA QUE DÉU FES DE DÉU

Ahir, per enèsima vegada va enfonsar-se un vaixell carraca ple de refugiats, a les costes de les idíl•liques illes gregues, i set dels catorze cadàvers eren criatures; una vegada més, doncs, em pregunto per què collons algun Déu, si és que n’hi ha algun en actiu, no fa de Déu d’una punyera vegada. Fa mesos, un senador de Nebraska, Ernie Chambers, cansat de fer-se la mateixa pregunta que jo, va presentar una demanda judicial contra Déu, després d’intentar inútilment que respongués a les seves plegaries; denunciant-lo davant els tribunals “com a principal culpable de catàstrofes nefastes”, al•legant tot un reguitzell de penes i tragèdies que es podien haver evitat, des de desastres naturals fins a guerres genocides on es massacraven innocents, amb l’agreujant que no havia manifestat mai cap Déu, que se sàpiga, compassió ni penediment per gandulejar o desaparèixer. Aquesta llei de demandes judicials es evident que només poden presentar-se als EUA, on hi ha molta gent que pot entretenir-se pentinant gats. Ignoro en què ha acabat tot plegat, però em temo que en res perquè cap tribunal s’atreviria jutjar Déu. A mi, d’adolescent, em va fer un gran efecte llegir a Camus, a “La Pesta”, confessant amargament que no podia creure en un Déu que permetia que criatures innocents caiguessin víctimes d’aquella epidèmia. I no fa pas gaire vaig descobrir rellegint Espriu una constant referència en els seus poemes, a un Déu fet “burla i silenci”. Des del fons del meu cor, doncs, jo només li reclamo a Déu, si és que es belluga per alguna banda, que per una vegada faci de Déu. No li demano miracles: em conformaria solament amb que fes posar seny a tants i tants homes i dones que es pensen i actuen com si fossin Déus i tinguessin dret de cuixa sobre la humanitat.

A la meva manera de veure, però, tant si Déu existeix com si no, el cas és que molts el trobem a faltar, i potser fins l'encerta aquell estirabot anònim que diu que si ets creient vius i mores més acompanyat. Quan de la mà del romanticisme va aparèixer la moda del culte a la mare natura, un grapat de filòsofs i pensadors van identificar el Déu en abstracte amb els arbres, les muntanyes o el mar, i se’l va adorar en els camps i en els rius enlloc de fer-ho a les esglésies. Després van arribar els científics per acabar d’enredar la troca, fomentant l’agnosticisme: “no sabem, per començar, si Déu és un ésser, i si ho és no sabem en quina mesura; és a dir: potser Déu existeix, però no el coneixem”. El punt flac de l’agnòstic és que no és ateu perquè no nega Déu, simplement no l’entén. I, finament, Hawking es treu de la màniga la teoria del big bang i despulla Déu del monopoli de la creació de l’univers... Déu ha portat de corcoll molts de pensadors i no precisament des de fa quatre dies. Us recordo que el teòleg per antonomàsia, sant Tomàs d’Aquino, en la “Summa Theològica” comença preguntant-se: “ultrum Deus sit” (existeix Déu?), i és respon ell mateix: “videtur quod non” (sembla que no); a continuació exposa les raons contraries a l’existència de Déu, les discuteix i les rebat metòdicament, fins concloure que sense Déu res tindria sentit. Però amb el progrés d’última generació, sembla que si existeix o no Déu s’ha convertit en una qüestió intranscendent, superada i trivial, perquè la pregunta que ara com ara es planteja molta gent és: existeix quelcom en què podem creure? Un personatge de “La Vía Làctea”, del Buñuel més turmentat per l’agnosticisme militant, diu que li sembla frívol que Déu perdi el temps ocupant-se del “més enllà” enlloc de fer-ho del “més aquí”. Li compro aquest sentiment de greuge i per aquesta raó repeteixo que m’agradaria que Déu – el que sigui dels molts que volten, o tots a l’hora com a l’Olimp - fes una mica de Déu. Almenys en defensa dels innocents.