ULL PER ULL - DENT PER DENT

Massacre gihadista el vespre de divendres a París. Massacre francesa el matí de diumenge a la Síria en poder de l’Estat Islàmic. Ull per ull. Amenaces de l’Estat Islàmic de no deixar mai més viure tranquils els països quins governs els bombardegin. Dent per dent. És la guerra contra el mal! – es justifiquen uns. És el terror contra els infidels! – responen els altres. I, mentrestant, cauen abatuts per culpa de la guerra i del terror grapats i grapats de víctimes innocents, sense que, com reflexionava dies enrere en aquest mateix blog - ni els Déus d`uns o dels altres -, es molestin en fer la seva feina i parin aquesta bogeria d’una punyetera vegada, en lloc de fer l’estaquirot. Potser pensen que si després de tot la vida continua, no cal ficar-hi cullerada en els embolics dels homes. I sí, la vida continua també després de la sotragada de divendres, com és pot: els francesos, mirant de desempallegar-se del pànic i de la ràbia, impotents, cantant a mitja veu la Marsellesa i omplint de flors i ciris les cantonades de la tragèdia com si fossin altars; els polítics, al crit de “més llenya, que és la guerra!”, descarregant tones de bombes a cegues sobre caus hipotètics d’un exercit invisible; l’anomenada “comunitat internacional” reunint-se a Turquia a la recerca de la pau fent-se encaixades hipòcrites, només de cara a la galeria com si fossin bon germans en comptes d’adversaris gelosos i malfiats perquè tenen interessos contradictoris i sovint inconfessables... I el Papa de Roma ja pot dir missa invocant l’entesa universal, des de la finestra de la plaça de sant Pere, enviant cada diumenge eixorques cartes al vent a civilitzacions sordes i irreconciliables.

A la meva manera de veure, doncs, sí que és veritat que s’està en guerra, i des de fa temps; però precisament perquè ja en tenim els dits pelats sabem que la guerra no ha estat mai la solució de res. Cap guerra ha portat la pau, per molts armisticis i tractats signats, llevat parcialment la pau dels cementiris. Si tothom caigués mort al camp de batalla, potser sí que esdevindria la pau; però ja m’explicareu què em faríem d’aquesta pau, si no quedés ningú amb vida per gaudir-la. En lloc d’atiar la guerra abstracta i absurda, potser els governs s’haurien de plantejar d’altres objectius més concrets i pacífics. Per exemple, trinxar l’armament, abolir els programes de fabricació, de venda i de tràfec d’armes. O tallar l’aixeta del finançament il•limitat als intermediaris compradors d’armes, que els hi treuen de les mans l’eixam de senyors de la guerra, els quals es mantenen al poder amb la condició que la guerra no pari. perquè els anònims fabricants d’armes puguin cobrar els dividends del seu negoci amb una mà, mentre amb l’altra es piquen el pit com uns perfectes caragirats. I no em féu parlar més, perquè tanta misèria moral em supera. La vida continua, sí, per escarni dels fugitius de tantes guerres i tantes misèries, que busquen desesperats asil i acaben esllanguint-se en camps de refugiats sense cap futur ni fe en res. Ja ens podem amagar sota les pedres, si els supervivents d’aquesta vergonya col•lectiva es converteixen demà en executors de la doctrina de l’ull per ull...