SÓN MÉS FELICES LES OVELLES QUE PODEN TRIAR ELS SEUS PASTORS?

Relleu generacional de pastors al capdavant del ramat de l’església catòlica de Barcelona, i protestes al canto per part d’unes quantes ovelles crítiques, que voldrien participar en la selecció de qui ha de portar la gaiata, treure-les a pasturar o defensar-les del llop, les properes temporades. Si les ovelles poguessin triar el pastor, moltes vegades, per no dir la majoria, els seus gustos no coincidirien mai amb els dels que s’ocupen de posar, treure i traslladar rabadans. Si fossin les ovelles les que tinguessin la darrera paraula en aquesta qüestió, de ben segur es decantarien més aviat per algú que els hi fos proper i conegut, que no pas per un foraster. Però com que l’església-institució ha acabat assemblant-se cada vegada més a una empresa que a una simple comunitat religiosa, es veu que un assumpte tan delicat com qui ha de ser el pastor del ramat no ho poden decidir les ovelles, per molt devotes i creients que siguin, sinó que és un privilegi reservat a la “jerarquia ramadera”. Quina paraula tan aspre i antipàtica, la de jerarquia! Els jerarques venen a ser com els testaferros del poder – i en el cas que ens ocupa, també de la divinitat -, en profit del grup social dominant. La jerarquia no cau bé perquè sovint l’oportunisme i clientelisme polític o econòmic de les seves decisions apostòliques la desautoritza. El filòsof cristià Atenagoras, en temps reculats, ja va avisar del perill que representava que l’església funcionés com una màquina perfecta, però no com la vida.

Bé, doncs la jerarquia ha cregut convenient que el nou pastor del ramat de Barcelona sigui un capellà amb pedigrí pastoral, nascut a la Franja de Ponent. El defecte, en opinió d'algunes ovelles llepafils, és que ha pasturat massa temps en prats forans, de Logroño. Per què s’han d’anar a buscar a fora pastors, si aquí en tenim de sobres, de tant o més espavilats? – es pregunten els primmirats defensors del producte del país, per tal de no esquerdar “el vincle social”. A la meva manera de veure, però, m’agradaria saber si quan es plantegen aquestes reticències s’ha comprovat la sospita que potser des de fa massa temps, hi ha vincles que no vinculen, comunitats que no inclouen o, fins i tot, que basen la seva existència en l'absurd de l’exclusió mateixa que les defineix. Jo no sé si, a aquestes altures de la història, que hom no pot triar ni tan sols els seus veïns d’escala, les ovelles d’un ramat poden decidir qui les pasturarà. Potser sí que les ovelles, doncs, s’han de conformar esperant que el pastor sigui prou trempat i humil com per adaptar-se ràpidament a la manera de fer, de pensar i de trascolar del seu nou ramat. Tanmateix, però, m’agradaria que algú m’expliqués per què, per pasturar el ramat de Madrid, per exemple, no s’hi destina mai un dels il·lustres i eixerits pastors catalans? I, sobretot, tindria una gran curiositat per veure si les ovelles madrilenyes acceptarien aquest nomenament de bon grat i obedients, sense fer escarafalls i remoure cel, terra i tribunals constitucionals. Aleshores, qui sap si els que desbarren denunciant la mala educació, rebequeria independent i poca sensibilitat democràtica de les ovelles catalanes, perquè fan morros al relleu del cardenal Martínez-Sistach, potser haurien de reflexionar-hi una mica en tot plegat, per començar a entendre una veritat tan elemental com que qualsevol ramat és més feliç si pot escollir el seu pastor. I deixar-se de romanços.