RUMIANT SOBRE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

A veure si ens entenem: llibertat d’expressió no només vol dir que les autoritats no poden tapar la boca als ciutadans; també significa que qualsevol ciutadà pot dir el que pensa i que cap ciutadà té dret a insultar-lo o menystenir-lo perquè no pensi com a ell li agradaria, malgrat garbelli les seves idees amb arguments enraonats i sense atemptar contra els principis de la convivència pacífica o la decència. Però encara hi ha massa tarannà carca, de reciclats democràticament per correspondència, que han aprés la definició de llibertat d’expressió en versions tan arnades i caducades com aquesta: “quan jo parlo tothom a callar i escoltar”. Tanmateix, per desgràcia, també n’hi ha d’altres que enfilats en la seva torre de marfil, considerada democràticament pura, escarneixen i reneguen dels que s’atreveixen a trencar-los el plat bonic. No cal que discutim si toco vores o exagero: només cal donar una volta per les principals xarxes socials i podrem comprovar “floretes” tan delicades com “fill de puta”, “ignorant”, “desgraciat”, “imbècil”, etcètera, desqualificant opinions argumentades correctament. Si les idees diem que són lliures, en nom de quina interpretació tarada de la democràcia neguem el dret a expressar-les amb llibertat? Si admetem, encara que només sigui en teoria i com a hipòtesi de treball, que no existeixen els dogmes de pedra picada, i que ningú té el monopoli de la veritat, i que a l’hora d’analitzar qualsevol fet o declaració tants de caps tants de barrets, per quina regla de tres en passar de la teoria a la pràctica quotidiana, es perden els papers i es tira pel dret insultant, enlloc de debatre les idees contradictòries intentant arribar a un punt d’equilibri? Ja us el diré jo el per què: perquè hi ha massa mesells que no volen donar-se per la pell acceptant que totes les idees són legítimament defensables perquè la veritat té molts perfils en funció des d’on es miri. I que la raó absoluta no la té cap dels que es discuteixen, sinó que està repartida entre tots.

A la meva manera de veure, doncs, ens estalviaríem tots plegats molts de disgustos, i ens feríem menys mala sang, si abans d’engegar algú a parir panteres perquè no combrega amb les seves idees o amb la seva versió de la veritat, féssim l’esforç recíproc d’escoltar els arguments de l’altre, descartant les coincidències i debatent les discrepàncies. Quan es discrepa per obligació, quan el pensament s’atrinxera en un bloc monolític, les coses mai no solen acabar pas bé i els plats trencats són la cançó enfadosa de cada dia fins que algú tiba tant la corda que les raons acaben a pinyes o a canonades. El problema és que les cordes de la intransigència sempre es trenquen pel cantó més feble, i els que reben la patacada solen ser els mateixos. No vull ferir susceptibilitats posant exemples concrets per il•lustrar la reflexió d’avui. Espero que, com diuen els de la Conca: “a bon entenedor, breu parlador”. Dita coneguda arreu del món en una versió més franca i sense embuts: “a bon entenedor amb poques paraules n’hi ha prou”. I perdoneu les molèsties.