SOLVAY - AGRAMUNT

Les tragèdies són més doloroses quan es podien evitar i no s’hi ha arribat a temps. Les quatre àvies ofegades a l’asil d’Agramunt on estaven acollides, podien haver-se evitat però ara ja no té remei; ara bé el tancament a Martorell de la històrica Solvay encara es podria evitar, si es volgués. A Agramunt ara toca escatir si hi ha responsabilitats i fer-les pagar a qui correspongui, però sobretot posar fil a l’agulla perquè no es repeteixi una tragèdia semblant ni a Agramunt ni a cap altre indret. Vist el cul a la gallina, com vulgarment es diu, tothom es veu en cor de fer-se el savi què s’havia de fer o no de fer; llàstima que tants entesos com ara xerren no avisessin de la barrabassada urbanística quan l’asil es construïa en una zona inundable, i sobre un solar que feia esquena d’ase, un altre característica que el sentit comú desaconsellava per donar una llicència d’obres. Però per les causes que sigui, tots els entesos després de veure-li el cul a la gallina es posen les mans al cap, on eren quan es feien  les obres? Per què no pontificaven aleshores sobre aquell disbarat arquitectònic? Tampoc calia ser una eminència per adonar-se’n: un simple pagès del poble ahir la clavava: a la vora d’un riu no hi posis mai el niu. Però ves a saber perquè el sentit comú i la prudència urbanística es varen guardar en un discret calaix, mentre es pujaven les parets de l’asil d’avis. (Perdoneu que no utilitzi l’edulcorat i políticament correcte mot “residència”, perquè per molt privada que fos la gestió d’aquest equipament, penso que una guarderia d’avis sempre serà un asil, i si s’han de lligar al matalàs quan se’ls posa al llit – per quantes hores? – encara més. En fi, espero que es depurin les responsabilitats si n’hi ha, no només per haver construït un edifici destinat a un servei tan sensible en un lloc perillós, sinó també perquè els protocols de protecció civil no varen avisar a temps de la rovinada: si els nou avis dements que passaven la nit a la planta que quedava per sota del nivell del riu, s’haguessin evacuat a la planta de dalt, avui no parlaríem de tragèdia.

A Solvay, en canvi, que la tragèdia és veu a venir i que encara s’estaria a temps d’aturar-la, ningú llevat dels treballadors i dels veïns sembla que els que poden impedir-la de veritat, a part de dir que hi tenen molt d’interès, moguin un sol dit per evitar un desenllaç tan dramàtic com el tancament d’una indústria que dóna vida a més de tres mil persones, entre treballadors directes i indirectes. A més a més, encara fa més ràbia que una tragèdia no s’eviti quan se sap exactament com es pot parar el cop. Ja que el problema no es pot plantejar més clarament. Solvay és una industria química que es dedica a la fabricació de PVC, i com tantes altres fàbriques químiques generen energia elèctrica en una planta pròpia, beneficiant-se d’un programa de retorn dels seus excedents a la xarxa elèctrica espanyola. Aquest programa es veu que és prou gras com per amorosir els comptes de resultats de moltes empreses químiques, que sense aquesta crossa farien l’ànec. Però Solvay, pel que sembla, va fer tripijocs puntuals un parell de vegades amb la comptabilitat dels traspassos d’energia des de la seva planta generadora a la xarxa pública i el Ministeri d’Industria li va endinyar una multa de 10 milions d’euros – la qual cosa no és el problema, estrictament parlant – i l’hi va prohibir participar durant dos anys en  la taula de licitació del mercat majorista d’electricitat, i aquest sí que és el problema. La solució seria, evidentment, que Industria fes la vista grossa i no fos tan severa. Malgrat no sigui ètic del tot, ho podria fer si volgués, perquè quan li ha convingut ha fet mans i mànigues per evitar tragèdies semblants. Per què no mou fitxa ara? Potser perquè Solvay està implantada a la díscola Catalunya separatista? Doncs, mira, és una possibilitat. Ara bé, a la meva manera de veure, no seria just enfocar el problema i la solució només des d’aquest punt de vista. Els treballadors i els veïns estan mobilitzats per salvar la industria perquè son els que hi tenen més a perdre, però els propietaris de l’empresa què hi diuen? No se’ls ha sentit massa la veu, i em fa mala espina que facin servir els treballadors i els veïns per fer xantatge emocional a l’administració. Realment els propietaris de la multinacional que dóna la impressió que s’amaguen darrera el canyer, tenen ganes de continuar el negoci o ja els hi està bé que la planta espanyola s’estimbi pel camí del pedregar? I el perdonavides del conseller Puig, què fa? Realment està en condicions de negociar – pressionar seria impensable quan ha cremat tants cartutxos en l’estira i arronsa polític – amb el ministeri d’Industria? Fa molta ràbia, repeteixo, que estiguem davant d’una mort anunciada i no fem res amb cara i ulls per evitar-la. Les mobilitzacions, perdoneu que digui el que penso, no són més que una cataplasma al melic i serveixen poc més que per fer bullir l’olla. Picar de peus a terra, per esbravar-se, no resolt problemes d’aquesta magnitud. Si no s’arremanguen els governs i es treu la son de les orelles als capitalistes implicats – qui va fer les trampes origen de l’embolic? - els pobres treballadors i els veïns solidaris seran una vegada més la carn de canó innocent d’una tragèdia que es podia evitar. Com les avies ofegades d’Agramunt.