SENYORS DE LA CUP, DE QUIN PA FEU ROSSEGONS?

El president Mas acaba de baixar de la tribuna, i em poso a escriure aquesta reflexió, abans de deixar-me influir per cap de les valoracions que a través de dotzenes de tertúlies escoltarem aquest vespre. Per respecte als seguidors del blog que repetidament em manifesteu la coincidència, quasi majoritària, amb el sentit de les meves reflexions, crec que no puc amagar-me darrera el canyer de l’esponjament de les meves compareixences - de diàries durant quatre anys les he passat a dominicals, per recuperar-me d’un lleuger estrès i cansament -, per regatejar-vos què m'ha semblat la primera part de la sessió d’investidura, coherent amb el lema del blog del qual tant em vanto: reflexions netes de pols i de palla.

Si m’heu anat seguint en les meves reflexions dels darrers quatre anys – tot està gravat al blog i és de fàcil comprovació -, us adonareu que he procurat sempre analitzar tots els passos del procés sense escatimar elogis als líders, quan em semblava que anàvem per bon camí, ni crítiques quan tenia la impressió que l’estàvem vessant. I no se’m podrà pas negar objectivitat en les meves opinions sobre les decisions del president Mas, quan justament després de la Diada de 2010 vaig reprovar-li que avancés les eleccions, especulant capitalitzar per a CIU l’èxit de la mobilització de la societat civil, engrescada i conduïda per l’ANC. Vull dir, posant aquest exemple, que no se’m pot acusar de llagotejar el president ni el seu partit, sinó més aviat de no haver-me mossegat la llengua quan creia que tenia de trenca'ls-hi les oracions si, a la meva manera de veure, pixaven fora de test. En conseqüència, crec que aquesta independència i honestedat intel•lectual com a modest politòleg, em permet confessar-vos que, en la meva opinió, en aquesta cruïlla tan important de la nostra història nacional, no podríem trobar un millor timoner per conduir el vaixell a bon port que el candidat Mas. Potser sí que, com tots els humans, arrossega el seu feix de petites misèries a l’esquena, però penso que qui més qui menys, tothom, inclosos els diputats que se l'escoltaven aquesta tarda al Parlament, traginen també cadascú les seves pròpies resquícies a la motxilla.

En acabar el parlament el diputat Mas, només els seus companys de viatge l’han aplaudit – potser alguns per pura cortesia i d’altres amb més entusiasme -, però els diputats de la CUP s’han estat de reconèixer-li, ni per cortesia, el mèrit d’esfilagarsar un programa de govern valent i compromès en la defensa del sobiranisme. Per un instant, el diputat Baños ha insinuat un tímid aplaudiment, però ha estat un miratge: de seguida l’han cridat a l’ordre amb un cop de colze i una mala mirada, els seus camarades. En el transcurs del discurs d’investidura, el càmera de TV3 s’ha recreat en l’expressió dels rostres d’algunes senyories i, francament, en alguna bancada n’hi havia que amb la cara ja pagaven, fent palès en certes fesomies un menyspreu impostat per quedar bé amb la seva parròquia, quan intuïen que la càmera els enfocava. Només el diputat Iceta ha seguit tot l’acte com ho faria don Tancredo, sense moure ni un múscul - per cert, cantava l’absència a la tribuna de convidats del seu correligionari socialista, l'expresident Montilla -; en canvi, una jove diputada asseguda a la rereguarda de Garcia Albiol gesticulava contínuament i amb impertinència mentre mastegava xiclet, com si malgrat la seva evident immaduresa, a la vida ja estigués de tornada de tot. En fi, per si aquest vespre els de la CUP pensen reconsiderar el sentit del seu vot per demà, els hi recordo que si continuen mesells en la seva marraneria de no investir el diputat Mas com a president del govern, més gent de la que es pensen els hi preguntarà legítimament per què d'aquest pa en fan rossegons. Bona nit i perdoneu les molèsties.