NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (5 de novembre 2015)

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ

Malgrat necessito físicament espaiar més les reflexions per pura higiene mental i serenitat intel•lectual, quan veus que el carro va de cap al pedregar, hauries de tenir la sang molt aigualida per a no reaccionar i quedar-se a veure-les-venir. Per tant, protesto enèrgicament per la part que em dol que quaranta dies després del mític i èpic 27-S, el més calent de la feina que s’havia d’enllestir en divuit mesos estigui a l’aigüera: no hi ha govern ni perspectives de tenir-ne abans de les eleccions estatals; no s’ha fet el mínim intent d’atraure’s els que no van votar sobiranisme, els quals són imprescindibles per guanyar el referèndum definitiu per a la independència, si algun dia el veiem; i l’única cosa que s’ha pasterejat és una proposta agosarada, precipitada i massa fatxenda de desconnexió amb l’Estat, que ens arrossegarà a un atzucac de conseqüències imprevisibles per a l’estabilitat del procés i la tranquil•litat d’una part important de la parròquia sobiranista que fuig dels sotracs, com el gat escaldat ho fa de l’aigua calenta. Fa quatre dies escrivia aquí: ni un pas enrere, però tampoc ni un pas en fals. Perquè per guanyar el pols a l’Estat ens hem de carregar de raó. Doncs ja ho veieu: emmerdats fins a mitja cama, en un camp de patates, a causa d’un diabòlic resultat electoral que ha donat la clau de la governabilitat del país al grup més petit i repatani de l’arc parlamentari, circumstància accidental que ha convertit el nan en el rei del mambo, el qual no solament es creu amb dret de treure i posar presidents o vetar consellers, sinó que pretén dictar el full de ruta, gairebé l’agenda política del dia a dia, els tempos d’una desconnexió ordenada i quines lleis els ciutadans han d’obeir o transgredir. I el pitjor de tot plegat és que els que són més no tenen inconvenient per ballar en públic al so de la musica que toquen els que són molts menys – en privat cada vegada són més els que s’estiren els cabells -, i li riuen totes les marraneries a la criatura malcriada de la CUP, perquè no li agafi un rampell i comenci a trencar coses. Un comportament esquizofrènic per part dels convergents, però vergonyosament calculador i especulatiu pel que fa als d’Esquerra, que esperen pacientment que la fruita estigui prou madura perquè caigui sola.

A la meva manera de veure, si les topades que ens estem buscant amb l’Estat - per pur caprici irreflexiu - no acaben malament, abans de Reis hi haurà govern puix les eleccions del 20-D consolidaran la desfeta a les files d’en Mas - no gosa ni presentar-se amb la seva marca perquè els convergents són conscients del desgast tant pels esquitxos de corrupció com de presumpte finançament il·legal com per les brusques derives des de la moderació i l’ordre al radicalisme desguitarrat -, i ungiran en Jonqueras com a líder genuí del sobiranisme. Aleshores, si no s’han deteriorat encara les relacions entre les dues formacions polítiques durant el mes i escaig de campanya electoral estatal, ERC li podrà servir en safata a la CUP, el cap d’un Mas derrotat. La qüestió és si després d’aquesta tragicomèdia, la parròquia estarà encara tan engrescada com quan s’havia fet il•lusions - Diada darrera Diada - que l’empenta de la societat civil era imparable mentre hi hagués unió i els partits polítics sabessin arraconar les seves pretensions i interessos particulars fins que l’objectiu de la independència no s’hagués assolit del tot i comencés a caminar. En Tardà, que no té pèls a la llengua, l’altre dia advertia del perill de menystenir i riure-se’n de la força de l’adversari. A mi em sembla que la declaració que la CUP ha engargamellat als seus socis no ajudarà a posar oli a la confrontació amb un Estat que se les sap totes i disposa de totes les eines per fer-nos la punyeta a la mínima relliscada. I la patinada cridant a la desobediència és de les que passen a la història i es recorden en el capítol de com no s'han de fer les coses. Ho tenia de dir, encara que a molts no els hi agradarà d'escoltar-ho. Ara bé, el temps dirà qui tenia la raó. I que consti que voldria equivocar-me en el meu anàlisi.