Follow by Email

dissabte, 11 de març de 2017

PETONS DE DISSABTE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 11 de març 2017)

● PETONS DE DISSABTE.- No m’havien donat mai el bon dia amb una expressió com aquesta: "rep un petó de dissabte", i m’he posat a treure-li punxa al missatge. Que en són de bonics els petons, llargs, curs, intensos, de colors... Tant se val! Llàstima que amb la rutina se’n perdi la intensitat i esdevinguin castos. Ara bé, un petó cast no vol dir un petó eixorc d'amor, impotent; tot al contrari, només se li ha esporgat el desig. És clar que estaria bé que cada petó fos com el primer petó i així anar fent, un altre cop per primer cop... Aquells primers petons que es fan amb els llavis de frisança i els cossos plens de tremolors. Petons que a poc a poc duren més i més, a mesura que van prenent confiança. Petons que esdevenen íntims, càlids i fibrosos de sentiments. Una petó o una abraçada, pel cas tant es dir com no dir, són gestos impagables per a una persona en moments de soledat o de tristor, perquè tothom necessita una abraçada de tant en tant, potser inclús més que un petó. Hi ha abraçades tendres i suaus, delicades i dolces, abraçades per a tots els gustos.


A la meva manera de veure, francament, jo prefereixo una abraçada a un petó. Les abraçades són sinceres i solen transmetre sentiments que venen de molt endins, inclús al marge de la parella. Els petons fora de la parella, en canvi, solen ser freds, com aquells que es donen per educació quan et presenten algú. No sóc de petons, de petons socials vull dir, perquè mai sé què he de fer quan em trobo amb una dona amb qui només he parlat per telèfon o que ni li conec la veu perquè és amiga d'amics. Mai sé si fer-li dos petons (per obligació social) o saludar-la amb un "ei, què tal!”. M'estressa estar pendent de si fa la intenció de fer-me els dos petons de conveniència, per reaccionar amb naturalitat, parant la galta i tornant-te’ls-hi. I m'estresso, sobretot, quan tots dos ens quedem mirant-nos sense saber si fer-nos dos petons, encaixar-nos la mà o saludar amb un cop de cap com els japonesos. Em sento incòmode, doncs, quan arribo a una reunió social i he de saludar totes les dones, incloses amigues o de la família, una per una, amb els dos petons protocol•laris i formals, que la majoria de vegades no són petons sinó cops de galta. M’estimaria més abraçar-los per a dir-los sense paraules com els he trobat a faltar o com me'ls estimo... I, per favor, no obliguem les criatures a petonejar per obligació, amb l’excusa que han d’aprendre a ser socials. Ningú es “socialitza” sent obligat a fer “aquestes coses” tan personals, si no surten del cor. En fi, si em trobeu algun dia abraceu-me o, si per cas, sorpreneu-me amb un petó de dissabte, que no sé com són i en tinc molta curiositat. I moltes mercès a qui me’ls ha desitjat aquest matí, perquè tibant del fil he engiponat en un tres i no res una reflexió que m'ha sortit prou bé, sobretot per oblidar-nos un dia més de la merdosa política que fan els polítics, que tot el seu repertori d'abraçades és fals i els únics petons que practiquen bé són els de Judes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada