Follow by Email

divendres, 31 de març de 2017

QUAN L’ATUR FA NOSA, VA I ES MAQUILLA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 31 de març 2017)

● QUAN L’ATUR FA NOSA, VA I ES MAQUILLA .- Sembla mentida que tenint el problema apamat, les causes i les seqüeles diagnosticades a bastament, els governants no siguin capaços de deixar de caçar mosques i agafin el toro per les banyes, dedicant totes les energies a trobar la manera d’endreçar definitivament això que se’n diu “mercat del treball”, enlloc de perdre el temps assajant teràpies de xoc que són menys eficaces que una cataplasma per curar un infart. Amb l’afegitó que alguns d’aquests remeis casolans, sovint improvisats en un rampell somiatruites, han estat pitjor que la malaltia: per exemple, la píndola de la “reforma laboral”. En teoria havia de servir perquè el malalt superés la fase més alarmant de la crisi i aturés en sec l’hemorràgia de llocs de feina destruïts; però no només la reforma laboral no va aturar l’escabetxinada de treballadors, sinó que els contractes que s’han fet a la seva empara s’han distingit per una dignitat salarial discutible i una precarietat vergonyosa. A més a més, s’ha facilitat que multinacionals establertes al país des de feia anys, algunes a canvi de tractes de favor de tot tipus per a fidelitzar-les al territori, desfilessin cap a altres paradisos més llaminers en quan a beneficis; i massa de les que s’han quedat o s’han establert per primera vegada aquí ha estat gràcies a fer tots els papers de l’auca, gratant-se la butxaca les administracions públiques, tolerant avantatges fiscals o perdonant paquets de contribucions i taxes locals; establint de fet, per acabar-ho d’adobar, un greuge comparatiu amb les pimes indígenes que ni poden accedir amb la mateixa facilitat a moratòries d’impostos que les facin sostenibles, ni troben línies de finançament que les ajudin a capejar el temporal. Si els governants no fossin tan tossuts i mesells, haurien de reconèixer que la triomfalista reforma laboral del partit popular només ha sigut bona per amortitzar plantilles rovellades i cares a preu de saldo, o per condicionar la mà d’obra supervivent acollonint-la amb l’amenaça de perdre el lloc de treball en cas de no acceptar, si us plau per força, una ribotada a fons de la massa salarial.

L’atur és el càncer que consumeix les societats industrials, ja que el cost de les prestacions socials sobrepassa amb escreix la capacitat dels recursos disponibles, i els subsidis de misèria que reben els parats no serveixen per a reactivar el consum que desvetllaria la demanda. I si ja és prou fotut quedar-se sense feina a qualsevol edat, és dramàtic quan es passa de la quarantena i per sobreviure només queda l’alternativa de deixar-se atrapar en el món tèrbol de l’economia submergida, la qual amb l’excusa de “fer-les un favor” explota descaradament les persones, sovint amb total impunitat. I no parlem de l’atur juvenil que condemna més de dos terços dels menors de 25 anys a florir-se de fàstic esperant una oportunitat que mai arriba. I que no sempre se’n pot donar la culpa al fracàs escolar, ja que gent molt preparada també es queda a la cuneta. I la gent gran, encara que ja estigui fora del món del treball, de retruc també llepa fort les conseqüències de l’atur, ja que a part de tremolar per la reducció brutal del nombre i la qualitat dels cotitzants que garanteixin llurs pensions, mantes vegades aquestes pagues escarransides han d’ajudar els fills sense feina a surar en el pou i no enfonsar-se en la depressió. Si tant nefast és l’atur, ¿per què el govern sembla que ja fa prou administrant-ne la cronificació i traslladant-lo a l’estadística? Des del carrer, la gent que veu com els seus diputats i senadors perden el temps discutint sobre el sexe dels àngels o dels dimonis, es pregunta a què esperen per prendre’s en serio un problema que pot arrossegar el país a la convulsió social en poc temps, ja que una societat més empobrida cada dia que passa no pot fer dependre el seu futur de la solidaritat, la subvenció o la picaresca. Només troben solucions els governs que les busquen arremangant-s’hi, no dedicant-se a fer volar coloms com repartir la feina perquè tothom treballi. La solució de veritat consisteix en que tothom és pugui guanyar la vida dignament i que li sobrin diners per a fer moure la roda del consum que asseguri més llocs de treball sostenibles i productius. 

dijous, 30 de març de 2017

AL LÍMIT DE LA PACIÈNCIA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 30 de març 2017)

● AL LÍMIT DE LA PACIÈNCIA.- No m’agrada insistir-hi però, a la meva manera de veure, els que intentem filosofar sobre la realitat quotidiana des d’una perspectiva positivista, ens costa d’amagar el cap sota l’ala i passar de puntetes sobre les constants provocacions al sentit comú i a la dignitat que hem de suportar. Per exemple: ¿fins quan la bona gent tindrà paciència per parar l’altra galta veient com els que maneguen la vida dels ciutadans, se’ls rifen a còpia d’escàndols polítics i disbarats administratius de tota mena, sense cap consideració per als que estan a la quinta pregunta, repetint que la crisi està morta i enterrada? Ara bé, d’enrarir l’ambient en tenen la culpa tant els mitjans de comunicació, que no es limiten a desembolicar els embolics sinó que temptats pel sencionalisme que fa pujar les vendes i les chares, se’n fan ressò d’algunes notícies posant-hi més pa que formatge a benefici d’inventari; com també a l’administració de justícia per contribuir tant a la lleugera al nerviosisme general. ¿No s’haurien d’exigir responsabilitats a la maquinària judicial que no acaba de donar-se brillo desempallegant-se de les instruccions dels casos de malversació, de prevaricació o d’apropiació indeguda de cabdals públics per part dels seus en teoria servidors? Són endarreriments de mal justificar, que només fan escalfar els ànims.


I és que fa molt mal d’ulls que mentre pelacanyes engrapats per aquesta crisi - que els afortunats tenen el cinisme de dir que ja ha passat a la història -, no saben d’on treure les misses per pagar la minuta d’un advocat que els hi defensi els drets més elementals, la majoria de panxacontents que se’n foten del mort i de qui el vetlla disposin de picaplets d’upa que els hi treuen les castanyes del foc, marejant totes les perdius que se’ls hi posen per davant, i allargant els procediments judicials a base de tracamanyes dilatòries que acaben en prescripcions vergonyants o en arxius per manca de proves que s’han fet desaparèixer. Una justícia lenta i coixa per falta de crosses adequades repèl, com ja ens em cansat de denunciar des d’aquest modest blog; però una justícia que permet tallar el gas, la llum, l’aigua o desnonar d’un espai per a dormir sota sostre als poca-roba que deuen, en comparació, quatre xavos perquè no tenen ingressos, i en canvi es pren tota la parsimònia del món per engarjolar xoriços de coll blanc enllardats en negocis a la salut del patrimoni de tots, és al meu parer una justícia temerària que juga amb pólvora. No em cansaré d’advertir-ho: si no s’hi posa mà ràpidament per acabar d’una vegada amb aquest degoteig constant de merda, per simple sentit comú – on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa -, el sistema farà un pet com un aglà, i pel dia després de l’eventual cop de geni dels pelacanyes que acabin perden la paciència, no crec que ningú en tingui escrits els protocols per a no prendre més mal del compte. Ara bé, si ho preferiu no en parlem, no ens posem pedres al fetge abans d’hora i esperem a veure-les venir... Per si de cas, però, encomanem-nos a Job o comprem indulgències, si encara se’n troben i ens ve de gusts deixar-nos ensarronar una mica més. 

dimecres, 29 de març de 2017

A MAL TEMPS, BONA CARA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 29 de març 2017)

● A MAL TEMPS, BONA CARA.- Malgrat cada matí sembla que ens llevem amb notícies més desastroses que les del dia abans, no podem deixar-nos abatre ni abandonar la lluita per allò en que creiem, per el món millor en que somniem, en definitiva per allò que ens fa feliços. Ja sé que és molt fàcil de dir-ho i bastant difícil de portar-ho a la pràctica, sobretot quan els vents bufen pel cantó de la desmoralització o del pessimisme veient, impotents, com els que porten el timó de la nau en que estem embarcats sí o sí, fan de tot menys dirigir-la a bon port, perquè enlloc de posar els cinc sentits en sortejar els esculls, la mala mar i els eventuals atacs de pirates, resulta que passen l’estona jugant a nyaus. Els que haurien de procurar que afora només parlessin bé de nosaltres per les moltes empreses i idees importants que som capaços de tirar endavant, de les quals podem inclús presumir-ne legítimament i amb orgull dels nivells d’excel•lència assolits, no sé com s’ho maneguen perquè transcendeixin només les misèries, la fatxenderia d’uns quants impresentables i la mala fama de d’una minoria fastigosa de polítics pillastres, maldestres i caïnites.


A la meva manera de veure, a tots aquests que massegen la seva i de retop també la nostra reputació, comportant-se al marge de la moralitat, de la solvència intel•lectual, de la professionalitat i de les regles de joc democràtiques, no podem pas deixar-los que ens representin ni un dia més. Hi ha massa bona gent que no té res d’impresentable sinó tot el contrari, per exemple la que des del voluntariat més rigorós treballa perquè la solidaritat anorreï la rivalitat, l’enveja i el joc brut; la que sense voler dependre de subvencions que li condicionin la independència, s’inventa cada dia amb els seus escassos recursos actes culturals, de lleure i de foment de la convivència i el respecte per les bones costums; la que sense abaixar el cap i no fer trencadissa innecessària ni inoportuna surt al carrer a expressar el desacord - en tant que societat civil madura -, envers lleis o decisions injustes i perjudicials... Havent-n’hi més de gent assenyada, competent, honrada i responsable, la societat civil sana i treballadora qualificada no pot deixar-se embrutar la bona imatge i el renom, per un grapat de corruptes, ineptes i vividors dels qual convindria desmarcar-se'n sense contemplacions, si cal tallant pel dret. Per tant, ara menys que mai penso que no ens convé arronsar-nos en un racó de casa, aclaparats per tanta merda com ens tiren a sobre. Potser, francament, seria quan tocaria superar les velles rancúnies entre dretes i esquerres, i avançar tots plegats cap a una república on les úniques diferències socials s’estableixin entre honestos i xoriços, entre treballadors i ganduls, entre solidaris i egoistes, entre optimistes i pomes agres, i mai entre ciutadans de primera, segona o tercera. Perquè aquests desitjos no siguin una utopia, doncs, ens hauríem d'acostumar a fer bona cara al mal temps. Això no és hipocresia, sinó resistència. 

dimarts, 28 de març de 2017

LLIBERTAT AMB CÀRRECS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 28 de març 2017)

● LLIBERTAT AMB CÀRRECS.- Al pas que anem, aquest país tindrà aviat una població considerable de presumptes delinqüents en llibertat amb càrrecs i, en alguns casos, algunes mesures cautelars complementàries, com ara fiança o obligació d’anar a fixar de tant en quant. En principi, com que la justícia no pot engolir la quantitat de malfactors que la policia enxampa, opta per deixar-los anar en règim de llibertat, presumptament vigilada, a l’espera d’un judici que pot trigar anys. Les llistes d’espera de la justícia ja fan la competència amb escreix a les de la seguretat social, però són molt més escandaloses, ja que mentre els malalts tenen el recurs de mossegar-se les ungles o picar de peus a terra per a prendre-s’ho amb paciència, molts dels que estan pendents de vista oral i sentència no deixen passar l’oportunitat d’aprofitar aquesta llibertat regalada gràcies a un sistema judicial imperfecte, per violentar la llibertat i la tranquil•litat d’altres ciutadans. Per aquesta raó, cada dos per tres ens trobem amb l’escàndol d’assabentar-nos que tal o qual xoriço, agafat amb les mans a la massa per enèsima vegada, se les campava gaudint de l’estatus bastant curiós de “lliure amb càrrecs”. Cal que els que manen s’ho prenguin en serio, perquè quan el ciutadà no té la sensació, sense cap dubte ni però que qui la fa la paga i de pressa, el sentiment d’impotència pot ser aclaparador i desestabilitzador, tant per a les persones com per a la societat en el seu conjunt.

La justícia esdevé, francament, kafkiana quan enlloc de pronunciar-se ràpidament es despenja amb ciris trencats com decretar la llibertat sota càrrecs per ciutadans que han estat arrossegats davant el jutge de guàrdia amb les mides ben preses. Quan això passa, alguns en donen la culpa als advocats que enreden la troca amb mil tracamanyes, però aquesta lectura no és oportuna ni justa ja que, com em deia un lletrat l’altre dia: “els ciutadans tenen malentès què fem als tribunals. Si t’acusen d’un delicte pots disposar d’un advocat que t’ajudi a explicar la teva versió i a defensar-te, ja que les lleis són molt complicades i que els defensem no vol pas dir que estiguem d’acord amb ells ni amb el que han fet, si és que realment ho han fet. Ajudar-los és part del sistema, una part molt important”.

A la meva manera de veure, però, el sistema és imperfecte perquè deixa el jutge sovint amb les mans lligades per les “garanties” que la llei té de respectar per a no vulnerar cap dret dels presumptes delinqüents, i com que l’administració de justícia no disposa de recursos per accelerar els tràmits i les fer les proves complementàries que es demanen per les defenses, s'ha de permetre si us plau per força que s’allarguin els procediments quan advocats murris recorren a totes les infinites maneres de posar legalment pals a les rodes. Però encara resulta més penós, des del punt de vista de les víctimes, que els jutges en comptades ocasions tinguin en compte, a més a més dels danys i perjudicis físics o materials, esmorteir i amorosir immediatament les seqüeles morals i psicològiques després d’un acte de violència a les persones o a les seves propietats. Precisament penso que aquest buit de suport legal a la víctima des del primer moment fa raonable que poca gent es fiï de la justícia a ulls clucs, perquè la seva imatge està contaminada per una malfiança insana que s’arrossega des de temps reculats. Si creieu que exagero, aneu a copsar quins són els sentiments dels estafats, dels vexats, dels propietaris de pisos atracats o ocupats, dels que recorren a la justícia de bona fe en busca de suport i acaben penedint-se d’haver-ho intentat perquè, entre d’altres mancances del sistema judicial, no hi ha cap precedent que un jutge hagi dictat en favor de les víctimes una providència que deixi en suspens la por i les ganes d’amagar-se dins d'un forat dels seus presumptes botxins, que corren pel carrer amb càrrecs però lliures com els ocells.


dilluns, 27 de març de 2017

QUAN LES RATES ABANDONEN LES SENTINES, MALA SENYAL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 27 de març 2017)

● QUAN LES RATES ABANDONEN LES SENTINES, MALA SENYAL .- Qui fa més mal a la corrupció política i a la delinqüència de coll blanc organitzada des d’àmbits de poder o d’administració pública, són els delators que per salvar la pell “canten” tot el que calgui i més. Sense la col•laboració interessada de semblants “cantants”, de ben segur les indagacions dels perdiguers acabarien en carrerons sense sortida, i ni fiscals ni jutges podrien tancar les instruccions de les causes imputades ni rematar la feina amb una condemna exemplar i escarmentant. Per a guardar-se les espatlles, es veu que tant els professionals dels tripijocs com els que no passaven de simples aficionats o col·laboradors necessaris, no tenien massa escrúpols per aprofitar-se de l’ocasió conjuntural de "tocar poder de decisió" en assumptes delicats, untant-se els dits o posant preu a influències o negligències calculades, el primer que aprenien quasi instintivament era a bastir un autèntic laberint de complicitats, trampes i embolics empresarials que despistessin els qui volguessin ficar el nas on no tocava. Però aquest blindatge, per sofisticat que fos, a la pràctica no serveix de res, com es fa palès les darreres setmanes, si a les fures perdigueres les orienta un bon talp espontani o desesperat. Em consta que, actualment, allò que preocupa més a alguns partits polítics enllardats des del cap d’amunt fins a la planta dels peus, és la passa de crisis de penediment, sobretot si hi ha la sospita que qui les provoca no són talps a sou de serveis d’intel•ligència, sinó fastigoses rates embogides.


A la meva manera de veure, és evident i fins a cert punt comprensible que qui disposa d’informació comprometedora sobre els negocis que s’hagin fet en un moment donat de sotamà, ha de ser algú que hi hagués tingut una participació destacada en el desenvolupament de la conxorxa, el qual en desvetllar-se-li l’instint més humà de tots, el de la conservació, quan van maldades decideix “cantar” a canvi de salvar tants mobles com pugui de la seva particular rectoria o torre de marfil. Tanmateix, potser n’hi ha que “canten”, més que per protegir-se per despit en considerar-se mal pagats o menystinguts en el repartiment dels guanys, venjant-se’n xerrant pels descosits en un rampell o dosificant la informació quan n'estan tant de ressentits com per a filtrar les confessions gota a gota, perquè facin més mal a qui els hagés deixat amb el cul a l’aire. No en dubteu gens: darrera de cada gran operació de la fiscalia anticorrupció hi trobareu talps i una o vàries rates. Totes les policies del món saben que la manera d’acabar amb les màfies - igual com passa amb les operacions contra el terrorisme -, es infiltrant talps mercenaris en les trames. Però, en canvi, sembla que quan es tracta de simple corrupció política no cal aquesta complicada operació d’infiltrar informadors: les pròpies rates del sistema fugen embogides a la desbandada, esquitxant de merda a tort i a dret en quan s’oloren el perill. Aquests darrers dies, en les sales de vistes de les Audiències hem vist desfilar rates de tota mena, amb noms i cognoms de pocavergonyes cagats de por només de pensar en passar una temporada a la garjola. I les que apareixeran encara en setmanes successives! Si em voleu creure, tingueu a mà un bon mocador per a tapar-vos el nas o un potent ambientador democràtic per a desinfectar l’ambient. 

dijous, 23 de març de 2017

ESTEM INDEFENSOS, POTSER SÍ; PERÒ NO ENS RENDIREM!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 23 de març 2017)

● ESTEM INDEFENSOS, POTSER SÍ; PERÒ NO ENS RENDIREM!.- No ens ha de venir de nou la sensació d’impotència cada vegada que els terroristes queixalen la societat innocent i desprevinguda. És més vell que l’anar peu que quan el terrorista actua, en el moment donat que ho fa sempre agafa les víctimes desprevingudes, per moltes precaucions que individual o col•lectivament haguessin pres. Per això els terroristes són tan miserables: perquè pensant ésser uns herois i uns valents, en realitat fan com els covards que obren a traïdoria. Però ni com a societat ni com a persones podem dóna’ls-hi la satisfacció de veure’ns tremolar, esporuguits, de genolls per terra. Un cop refets de l’ensurt, tant bon punt com haguem recuperar el bleix, s’hauria de reaccionar posant-nos dempeus i plantant-los cara sense contemplacions ni miraments, mentre no entenguin cap altre llenguatge que el de la legítima defensa. Però ben conscients que qui atia el terrorisme no són quatre peons fanàtics, que fan la feina bruta dels que des de darrera el canyer mouen els fils de l’odi, de la provocació calculada i de la represàlia per ofenses sovint arrossegades des de temps reculats. El desgraciat que va envestir expressament persones anònimes que passejaven pel pont de Westminster o el que va intentar repetir la matança a Anvers només eren els executors, els que estaven disposats a deixar-hi la pell per un ideal mal entès, mentre els terroristes intel•lectuals gaudien d’un orgasme virtual recreant-se en la tragèdia i el caos que havien sembrat els seus sicaris. En qüestió de terrorisme no es pot invocar com a remei aquell principi de “mort el gos morta la ràbia”, perquè els llops solitaris, encara que vagin en manada, no passen de ser simples llops: el vertader GOS mai no es deixa veure, malgrat tothom sap qui és i on s’amaga. Però fins que no s’hagi caçant el gran gos, la ràbia no s’acabarà al món.

Quan ja anava a tancar la reflexió acabo de ser espectador d’una altra mena de terrorisme, com si diguéssim de guant blanc i camisa emmidonada, que gairebé m’atreviria a dir il•lustrat i diplomàtic. L’exministre d’afers exteriors d’Espanya ha fet el bocamoll en una tertúlia pública, amb llum i taquígrafs pel mig, vantant-se com un Santi Vidal qualsevol, de presumptes secrets d’Estat carregats de pólvora. No sé si el senyor Garcia Margallo era conscient del què confessava o es va tractar d’un lapsus perquè repapieja. Quan el jutge Vidal va dir el que va dir, vaig retreure-li en aquest blog que se’n podia haver estat d’esbombar aquelles dades, però mai vaig posar en dubte que fossin certes, perquè el jutge no era un espantaocells ni un titella i sabia perfectament què deia i perquè ho deia. Per la mateixa regla de tres, estic convençut que un pes pesant com l’exministre, que té el cul pelat d’arrossegar-se per la política, no repapieja ni té lapsus d’aquesta categoria. Per tant, si és veritat que des del seu ministeri l’Estat va comprar – amb diners o amb dinars – governs i polítics europeus perquè giressin la cara als catalans pidolaires d’un referèndum, per esbrinar democràticament i sense cap trencadissa si les urnes confirmen o no la majoria independentista que sembla moure’s al carrer, jo, francament, no trobo cap altre qualificatiu que el de terrorisme diplomàtic per descriure aquest joc brut de l'Estat. Bretolades polítiques com aquesta reforçaran el suport independentista dels encara indecisos per culpa de les criaturades dels nostres polítics poc bregats, però és que una criaturada catalana, per grossa que sigui, no es pot comparar amb la bretolada tan colossal i podrida que ens ha descobert l’exministre. De manera que l’exclamació que encapçala aquesta reflexió respecte del terrorisme dels que maten cossos em sembla vàlida davant el terrorisme dels que pretenen ofegar sentiments. Més que mai, no ens podem rendir davant de gent tan potinera.


EM CAU LA BABA AMB L’ÀLBUM DEL MEU CASAMENT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 22 de març 2017)

● EM CAU LA BABA AMB L’ÀLBUM DEL MEU CASAMENT.- Feia anys que no li posava els ulls a sobre, potser d’ençà de les noces de plata. La meva dona, no fa tant; ella em sembla que almenys li fa una ullada cada temporada, dies abans o després de l’aniversari del casament. Però els homes, ja se sap!, hem de tenir una bona excusa per a ficar-hi el nas. ¿Com ara estar en capella de les noces d’or, potser? Doncs, mira, és un bon motiu; ho reconec enmig de l’embolic d’organitzar una celebració que, en principi, volia limitar a la família i quatre amics de confiança; però de mica en mica, no saps com, la llista definitivament provisional de convidats es va allargant i ja no s’assembla res amb la primera que vaig omplir. I del primer pensament de fer “poca cosa”, si bado poc se’n faltarà per tirar la casa per la finestra, ja que de la fase inicial de fer-me el desmenjat, com si allò no anés amb mi, he arribat a la d’afegir cada dia un “detall més” als preparatius. I és que d’idees me’n ronden pel cap a cabassos, si no fos que els jubilats anem justos d’armilla des que el govern ens purga amb glaçons la pensió. Quina merda, que tot ho acabin manegant i decidint els diners!. Però s’hi t’hi esforces una mica t’adones de quantes coses pots fer sense gratar-te massa la butxaca. Aquests dies que estic engrescat muntant l'aniversari del meu casament, perquè la dona se’n llepi els dits i pugui fer dentetes a familiars i amics, comprovo que tot plegat és qüestió d’imaginació i de tenir força de voluntat per arribar a tot arreu sense estirar més el braç que la màniga; ja que per ser feliços no cal comprar el millor de tot: quan no es pot haver l’original amb una bona còpia també es pot fer el fet ... ¿I ara què coi m’embolico? Volia parlar de l’àlbum i he acabat embrancant-me en confidències que us rellisquen.


A la meva manera de veure, no hi ha millor mètode per palesar com passa el temps, que fullejar el teu àlbum de noces; sobretot si han transcorregut cinquanta anys, encara que no t'ho sembli. D’entrada, et topes amb la gran decepció d'una escabetxada colossal i depriment en passar llista dels que surten al reportatge fotogràfic, més de la meitat amb escreix dels quals ja crien malves. I alguns dels que encara gambem, en comparar-nos amb la nostra fesomia actual ens assemblen igual com un ou amb una castanya. A vegades m’agrada vantar-me de la vellesa activa que porto, però quan em comparo amb aquell figuri de l’àlbum em cau l’ànima als peus i he de reconèixer que no sóc el que era, malgrat em sembli que tinc el mateix delit. Repassant l’àlbum del meu casament massa sovint em podria arribar a deprimir, si no fos que fa temps tinc entomat que l’activitat s’ha d’adaptar a l’edat que te’ns a les cames; malgrat que en quan a coratge i senderi els que manen siguin el cor i el cap, els quals s’han de mimar però no plànyer quan traspasses la frontera del “si no fos”, perquè si t’arronses en el nivell d’exigència estàs ben fregit. Des de fa temps que els àlbums han passat de moda gràcies a la modernitat que ha imposat els vídeos i d’altres tecnologies digitals. Tanmateix, celebrar les noces d’or serà cada dia més escadusser. Potser inclús d’aquí a uns anys s’haurà de rebaixar el llistó de la permanència al peu del canó matrimonial, deixant els records de casats en deu o dotze anys, com a màxim. De fet, algú del gremi de la psicologia temerària va profetitzar, qui sap si en un dia d’inspiració mística, que les parelles per anar bé s’havien de renovar periòdicament per evitar rovellar-se en el matrimoni. Abans, la Generalitat pagava un cap de setmana els que arribaven a la meta de les noces d’or en bon estat. Al pas que anem, d’aquí a cinquanta anys n’hi haurà tan pocs de supervivents de la prova de conviure mig segle com a matrimoni ben avingut, que els que hi arribin, en comptes d’un cap de setmana potser els hi donaran la creu de sant Jordi. Jo ja no ho veuré, és clar. Però, almenys, em consolo repassant el vell àlbum de noces. 

dimarts, 21 de març de 2017

DESPRÉS DE CARNESTOLTES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 21 de març 2017)

● DESPRÉS DE CARNESTOLTES - Malgrat els ciutadans i els ajuntaments diuen que van justos d’armilla degut als ingressos congelats o retallats en nom de la crisi del mai acabar, les rues del Carnestoltes han omplert novament aquest mes de març els carrers de pobles i ciutats, i tampoc els ninots irreverents varen fer campana per sant Josep a les places valencianes. Deixant de banda les convocatòries més tradicionals i espectaculars – les Falles o els Carnavals de renom com el de Sitges, Solsona o Vilanova -, perquè sovint els pressupostos grassos de que disposen es barregen amb interessos turístics, vull centrar aquesta reflexió en les rues populars i, sobretot, en tres aspectes d’elles que em semblen més dignes d’atenció: la il•lusió de la canalla, la imaginació de moltes disfresses artesanals i l’escarni terapèutic per tot allò que amoïnà i enfarfegà la vida pública dels darrers mesos. El Carnestoltes, que pràcticament van escombrar de la memòria durant quaranta llargs anys de dictadura uns xarucs i decrèpits devots de la penitència quaresmal i de l’abstinència de costums paganes i del “consum de la carn”, entesa no pel cantó comestible sinó pel concupiscent, s’ha consolidat a bastament després de tres dècades i escaig de practicar la sana disbauxa, i jo asseguraria sense por d’equivocar-me, que els avui fanàtics de les rues són aquelles criatures que van desfilar per primera vegada, després de tants anys de repressió, en cotxet o a coll i bé del pares disfressats discretament, perquè no s'acaben de creure que eren per fi lliures de riure’s del mort i de qui el vetlla.


En quan a la imaginació esmerçada en les disfresses, he observat que la majoria no eren de les prefabricades que es poden comprar a grans magatzems, o a les botigues de barri o a cal xino, sinó artesanals i voluntaristes combinacions de vestits vells, paper, cartró i retalls de roba de coloraines, que la mainada amb l’ajuda de pares i mestres es deuen empescar durant setmanes en tallers a les pròpies escoles o a casa, en plegar de fer els deures, quasi d’ençà de Reis quina cavalcada a vegades serveix d’assaig. Aquesta manera de preparar l’exhibició espontània de desinhibicions, a part de contribuir a netejar les teranyines del terrat de cadascú, individual o comunitàriament, contribueix a airejar la inventiva i la fantasia estalviant un grapat de diners i ajudant a fomentar el sentit del treball en equip, aprofitant qualsevol rebuig que es mereixi la segona oportunitat de reciclar-se, també per anar de gresca. Tanmateix, es podien veure disfresses casolanes que eren vertaderes obres d’art en quan a denuncia i crítica a través de la mofa o de l’escarni, i no pas pel seu valor material pràcticament nul, sinó per la manya i l’enginy caricaturesc posant en evidència, sobretot, històries de corrupció o d’injustícia social sense mitges tintes ni draps calents sinó amb tota indignació, però fotent-se’n amb sornegueria. Potser tota aquesta gent que ha fet el Carnestoltes enguany , en el fons anava disfressada d’optimisme darrere el rei dels poca-soltes, esperant que tots els seus maldecaps i migranyes cremessin a la foguera en enterrar-se la sardina. I acabo referint-me a una pancarta que anys enrere portaven els nanos d’una escola amb l’ajuda dels seus mestres, la qual resumia l’esperpèntic espectacle polític, social i econòmic amb un toc de realisme escruixidor: “si aquest és el món que ens espera, no volem créixer”. Han passat set anys des que la vaig llegir, i avui encara posa el dit a la nafra, per desgràcia. 

dilluns, 20 de març de 2017

LES EXCUSES DE MAL PAGADOR DEL PP.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 20 de març 2017)

● LES EXCUSES DE MAL PAGADOR DEL PP.- De totes les reaccions que ens podíem esperar del Partit Popular - avui encara al govern perquè li fan de crossa polítics d’estómac agraït -, davant el rum-rum de corrupció a gran escala que esquitxa a dirigents seus amb molts de galons ahir van sorprendre la ciutadania amb la més cretina de totes les fatxenderies imaginables. Al partit del senyor Rajoy se li pot dispensar que s’espolsi les puces de sobre com pugui, però permetre que personatges amb tantes taques a la camisa com el president de la comunitat de Múrcia o la incombustible Esperanza Aguirre fossin, el primer, confirmat amb el 90% dels vots de la militància en la presidència provincial del partit, i la segona, aclamada en l’acte de relleu en la presidència del PP a Madrid és senzillament impresentable. Sobretot en un partit on els seus màxims líders no es cansen de repetir, amb un to de veu ofès i un posat de set jutges, que tots els seus quadres estan més nets que una patena i que es podrien casar de blanc, com deia en Capri a tall de conya. Actes de desgreuge públic de persones de dubtosa ètica i sospitosa moralitat gestora, és d’aquells errors polítics que es paguen un moment o altre molt cars: el problema és que aquesta mena de relliscades no només les paga el partit que les tolera, sinó que en llepen tots el ciutadans, arrossegats pel desprestigi internacional que genera a l’exterior la colossal pocavergonya dels que es vanten de dirigir el rumb d’aquest país. Del discurs del senyor Rajoy sobre la corrupció que corca el seu partit no li retrec només que doni excuses de mal pagador, sinó que es tanqui en banda a parlar-ne, seguint l’estratègia numantina d’amagar el cap sota l’ala, permeten que els anomenats “barons territorials” d’aquesta confraria d’impresentables, que porten merda des de la sola de la sabata fins al capdamunt de la closca, defensessin que són un model d’honradesa i de transparència.


La imatge d’un president que des que va trepitjar la política el nas li ha crescut tres metres, declarant que tot el que publiquen els diaris és fals i una punyetera insídia d’envejosos i patriotes de pa sucat amb oli, és per emmarcar-la i penjar-la al museu de la història política espanyola, com exemple de cinisme. Per suposat que la justícia ha de fer el seu curs i treure’n l’entrellat; però, el senyor Rajoy no pot, mentrestant, prendre’ns per imbècils i fer-nos combregar amb rodes de molí. Un gallec com ell hauria de saber que tant de bruixes com de corruptes i prevaricadors al seu entorn n’hi ha a dojo, i que negar-ho es afegir a la pena de ser poc primmirat i escrupolós com a home d’estat, la malaptesa de comportar-se com un mentider tan recargolat que ens vol enredar amagant darrera cortines de fum palades de fems. És clar que la comptabilitat oficial del partit la pot presentar a tots els tribunals de comptes i guanyar inclús el primer premi; però del que s’està parlant als tribunals i s’intenta debatre a les comissions d’investigació parlamentària que boicoteja en Rajoy sistemàticament és de la caixa B, de la qual es pagaven viàtics als militants que feien bondat, se’n desviaven els recursos necessaris per a les despeses extraordinàries del partit, inclosos "fonts de rèptils" per espiar la competència. Potser sí que això ho feien tots els que remenaven cireres arreu d’Espanya, però no és excusa perquè el senyor Rajoy i la seva quadrilla mirin els “pringats” d'altres partits amb menyspreu, pretenent donar lliçons d’honradesa.

A PROPOSIT DE L’AGRESSIÓ HOMÒFOBA DE BERGA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 19 de març 2017)

● A PROPOSIT DE L’AGRESSIÓ HOMÒFOBA DE BERGA.- Vés per on l’incident homòfob registrat a Berga fa una setmana, ha posat en evidència dues víctimes: els joves gais apallissats i el malalt mental que va iniciar l’agressió. I “A LA MEVA MANERA DE VEURE” em sembla que no puc només passar-hi de puntetes sobre aquests fets, sinó que he de plantejar una reflexió que vagi més enllà del convencionalisme correcte de repudiar l’agressió a dos homosexuals que es petonejaven igual com qualsevol parella heterosexual fa al carrer, si en té ganes, sense provocació ni exhibicionisme de cap mena. A les poques hores l’agressor material va ser engarjolat, no obstant tothom donava per entès que no va ser l’únic agressor. És lògic, en la majoria dels casos la violència gratuïta i fastigosa d’aquesta mena no té un únic responsable, sinó que com que els individus que maltracten o vexen a persones que consideren més dèbils, a les quals sovint no coneixen de res, són uns covards que necessiten claca que els hi rigui les gràcies i aplaudeixi els seus comportaments incívics. Un a un són inofensius, encara que et mirin de reüll quan t’hi creues pel carrer, perquè sense la quadrilla es troben despullats i, sobretot, perquè en la majoria dels casos entremig de la quadrilla s’hi troba l’autor “intel•lectual” de les agressions estúpides. Allò que la llei defineix com a col•laborador necessari en els delictes és un factor, més que necessari imprescindible, quan es tracta d’apallissar algú. I no sempre aquests comparses són perseguits ni castigats com es mereixen. I el que ens hauria de fer caure més la cara de vergonya com a societat és que gairebé sempre aquests membres de quadrilles no en surten esquitxats o bé perquè el codi d’honor fa tenir la boca closa a l’agressor enxampat, o perquè els testimonis s’estimen més no mullar-s’hi per si de cas. Quan hi ha una agressió en grup sempre hi ha qui tira la pedra o dóna el cop de puny, i qui amaga la mà.


En segon lloc, i en aquest cas concret, resulta que la pròpia família de l’agressor ha sortit en la seva defensa, no per negar els fets ni treure’ls-hi importància, sinó per fer palès que l’agressor també és una víctima d’una societat que mentre amb la mà esquerra reconeix i reivindica que un malalt mental medicament controlat és una persona tan normal com qualsevol altra, amb la dreta no pren mesures legals per garantir a la societat que no ha de tenir por del malalt mental que es prengui la medicació i porti la vida arreglada per a no esdevenir un perill. El pares i una germana de l’agressor de Berga es lamentaven que el col•lectiu de persones diagnosticades amb un trastorn de conducta greu es troben totalment desemparades i sense recursos per obligar un adult que es prengui la medicació i no es fiqui merda al cos en forma de droga o d'alcohol, no només perquè la persona malalta es faci malbé la vida sinó per les vides que pot fer malbé d'un disbarat. Que no són només les que poden ser víctimes d’una agressió física en un moment donat, sinó d’aquelles que hagin de patir les agressions psicològiques derivades de conviure o tenir per veí un malalt mental que no es cuida. Jo, per desgràcia, us puc parlar amb coneixement de causa: durant tres anys i mig a la meva comunitat hem hagut de conviure amb una parella de veïns alcohòlics, consumidors de merda i diagnosticats d’una malaltia mental descontrolada perquè passaven dels metges – una parella del país, de mitja edat, pensionista, i incívica cada vegada que s’acomboiava amb quadrilles d’incívics -, sense saber nosaltres què era descansar una nit seguida. Ni les constants intervencions de la policia, dels sanitaris o dels serveis socials varen aconseguir “obligar” a aquesta parella, que ens podia fer volar l’edifici perquè, entre d’altres imprudències, manipulaven bombones de butà comprades de segona mà anant col•locats, per la senzilla raó que si no es “volien cuidar” no hi havia res a fer fins que en passés alguna de grossa. Fins que una sobredosi va acabar amb el seu desordre existencial i amb la nostra condemna en vida sense cap culpa. La prevenció més elemental justificaria una legislació valenta i realista que desactivés bombes de rellotgeria semblants, que impunement atempten contra la convivència. A què esperen els legisladors per agafar el toro per les banyes? És cert que hi ha molta feina per fer, però si no s’hi posen d’una punyetera vegada no hi haurà manera d’avançar cap a un estat del benestar, que no sempre es basa en diners sinó en actituds i en parar de mirar cap a una altra banda. A Berga, hi va haver una agressió, és veritat; però no és menys cert que queden molts de melics per lligar i que no tot es va dir manifestant-se contra l’homofòbia. 

dijous, 16 de març de 2017

TRES CONSIDERACIONS SOBRE LA MARXA DEL PROCÉS SOBIRANISTA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 16 de març 2017)

● TRES CONSIDERACIONS SOBRE LA MARXA DEL PROCÉS SOBIRANISTA.-
1)- BONA FEINA DEL CONSELLER ROMEVA.- Després de lamentar que les presses d’alguns i els rampells d’altres hagin fet recular, a la meva manera de veure, el suport social a l’independentisme per la senzilla raó humana que massa gent no veu clar que el procés acabi a bufetades, he de reconèixer que el conseller Romeva sap moure’s com un professional en aquest món tan delicat de les relacions internacionals, en comptes de fer-ho com un elefant que cada vegada que fa un pas trenca algun plat bonic. Si la conferència organitzada a Brussel•les fa quatre dies, malgrat les desqualificacions, va ser una jugada de qualitat; bastir a Londres un lobby de parlamentaris disposats a mirar-se les inquietuds sobiranistes de Catalunya més enllà de la superficialitat, considero que no és una d’aquelles estratègies que surten bé per casualitat sinó que darrera hi ha una planificació estricta, una capacitat inqüestionable i molta fe. Encara que, encegats per la rauxa, alguns pretenguin a aquestes altures de la història que pel sol fet de ser catalans tindrem la taula parada a tot arreu, avui dia els il•luminats tenen poc recorregut en l’Europa pragmàtica i mercantilista que no està per filosofies romàntiques. Això en Romeva ho ha mamat des de jove, i sap perfectament que la mercaderia catalana s’ha de “vendre”, no anar-la només a “predicar”.

2)- LA MALA CONSCIÈNCIA D’UNA BÈSTIA NEGRA.- A l’expresident del Constitucional, el senyor De los Cobos, suposo que se li devia remoure la consciència d’haver-se comportat con el més bel•ligerant del TC amb el nacionalisme català, i el dia del seu relleu li va faltar temps per desvestir-se i renegar del seu odiós paper de mala bèstia i va confessar públicament que “el problema català” no s'arregla burxant-lo des dels Tribunals ni inhabilitant els portantveus per deixar el ramat sense pastors, sinó que s’hi ha de trobar remei amb cataplasmes de política i no amb purgues des del codi penal. D'aquesta mena de conversions l’endemà d’haver deixat el càrrec ja en tinguérem un precedent amb l’exministre d’Exteriors, en Garcia Margallo - emulant la cèlebre caiguda del cavall d'en Pau, camí de Tarso, que de menja cristians es va convertir en el seu advocat -, però des del punt de vista pràctic no s'hi poden comparar perquè en Rajoy té el cap molt més quadrat i la closca més dura que sant Pere. En Rajoy ja li poden dir com no dir, ell va a la seva i no es mou ni un mil•límetre de la mesella ruqueria pròpia dels ignorants. Però ho reconegui o no, el cas és que jutge De los Cobos li ha marcat un gol per tota l’esquadra, i les confessions més o menys sinceres o oportunistes d'aquest inquisidor penedit faran forat.

3)- EL FULL DE RUTA DE L’ANC, PER SI DE CAS.- Els dirigents de l’Assemblea Nacional de Catalunya s’han despenjat amb un nou full de ruta, per si de cas el procés va a mal borràs degut a la pressió asfixiant del govern central, en el qual es contempla no com una possibilitat sinó com a “la única possibilitat” la declaració unilateral d' independència. Des del meu parer, reiterant raonaments anteriors, no sé si aquesta determinació engrescarà més gent a sumar-se a la massa social imprescindible per a recolzar l'opció del sí, en el marc del dret a decidir; o si una secessió a la brava desmobilitzarà simpatitzants. Jo diria que més aviat en restarà, deixant de banda consideracions èpiques per a mantenir el caliu. La única manera segura que de portes enfora ens facin cas, és que la voluntat dels catalans en favor de la secessió quedi explícita en un referèndum homologable; ja que per molta bona feina que hagi fet en Romeva, una secessió unilateral difícilment se l’empassaran a l'altra banda dels Pirineus que amb això de l'autodeterminació per raons obvies han d'anar amb peus de plom. Per tant, penso que seria més encertat buscar totes aquestes complicitats externes – polítiques i opinió pública –, per a convèncer en Rajoy i la seva quadrilla que seguint el consell del rellevat president del Constitucional facin un esforç per trobar el desllorigador a un conflicte que s’ha fet gran per manca de diàleg constructiu, posant les dues mans sobre la taula de negociació tots els que hi intervinguin, sense amagar ningú rocs a la faixa.

dimecres, 15 de març de 2017

LES DONES DE MANDARINA HAN DIT QUE NANAI.- (conte-faula).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 15 de març 2017)

● LES DONES DE MANDARINA HAN DIT QUE NANAI.- (conte-faula).- L’equip de govern de l’Ajuntament de Mandarina va trigar tres setmanes a valorar una singular proposta de l’oposició: que es refés de dalt a baix el nomenclàtor dels carrers i places del municipi, incorporant als noms dels personatges el segon cognom. En l’escrit d’acompanyament de la sol·licitud es feia constar el motiu: homenatjar la memòria de les mares dels personatges que tenien un carrer o una plaça dedicada a la seva memòria. D’entrada, en rebre l’escrit l’alcalde s’hi va fer un tip de riure, i poc després li va sortir del fons de la panxa un collons! contundent. Sort que estava sol al despatx i no va tenir d’excusar-se per l’arravato. Quan va fer cridar a consulta en Sendo i la Silvia, els regidors amb qui tenia mes confiança, va procurar mantenir un posat de circumstàncies mentre els hi allargava la proposta, amb un simple: “què us en sembla?” En Sendo, que s’ocupava d’Hisenda, va llegir-se el paper un parell de vegades abans de contestar el batlle amb una altra pregunta: ”què no tenen feina aquests esgarrapacristos?” La Silvia, en canvi, un cop li va donar una ullada a l'escrit va ser més múrria i política: “Potser val la pena de mirar-nos-ho detingudament, sense prejudicis”. Total, que acabaren valorant els pros i contres d’acceptar el que suggeria l’oposició i li varen començar a trobar la gràcia, malgrat no es posaren d’acord sobre si la proposta corresponia enquibir-la al calaix de sastre de la recuperació de la Memòria Històrica de Mandarina o al sac de les reivindicacions feministes que solien presentar-se cada any en capella del dia de la dona. En tot cas, va resumir i concloure l’alcalde, un cop recuperat del sanglot de la primera impressió; "encara que segons com es miri sigui una parida, no sé pas com posar-nos-hi d’esquena sense prendre mal". Per tant varen decidir afillar-se la proposta com a pròpia i portar-la al proper Ple per aprovar-la.

Quan l’alcalde va cridar al seu despatx la cap de l’oposició, la Berta, per a comunicar-li que a l’equip de govern li havia agradat la iniciativa, la xicota va recórrer a tota la seva capacitat de dissimular les emocions perquè no se li notés massa que l’acceptació l’havia agafat amb els pixats al ventre, ja que no se la esperava, francament. La veritat és que aquella proposta improvisada, la varen engiponar en pocs minuts, sense més pretensió que servís de farciment a la llista mensual de reclamacions, i no s’acabava de creure que s'ho agafessin de tan bon rotllo. Sigui com sigui, però, la Berta es va comprometre a ampliar la proposta amb la relació de carrers afectats, plaques que s’havien de canviar, un pressupost aproximat i, sobretot, el llistat dels noms complerts dels personatges a quina santa mare s’havia d’homenatjar. Fins aquí, doncs, tot arreglat entre l’equip de govern i l’oposició; però la Berta, que no era de la primera volada, tement que la bona disposició de l’alcalde tingues un cop amagat - apropiar-se de la idea -, va afanyar.se a escampar als periodistes amics la notícia. Tanmateix, va ser la primera en sorprendre’s que al cap de pocs dies comencés a circular per Mandarina el rum-rum que aquella iniciativa municipal no havia caigut entre la ciutadania tan bé com ella es pensava, i a quatre dies de la seva aprovació un col•lectiu de dones treballadores van sol•licitar formalment intervenir al Ple per oposar-se al canvi de les plaques dels carrers, al•legant que mentre hi haguessin tantes necessitats socials desateses no es podien destinar diners per a una rampellada com aquella. En assabentar-se’n del cop de porta de les dones, els gremis de comerciants varen afegir-s’hi a la protesta al•legant l’enrenou i la despesa que els hi suposaria els canvis en el nomenclàtor, i que a ningú li importava com es deia la mare de l’Angel Guimerà, per exemple. L’alcalde de Mandarina va penedir-se cent vegades del dia que va deixar-se ensibornar per una proposta que ja no li havia fet peça des del primer moment i, sense encomanar-se a ningú, va treure-la de l’ordre del dia del Ple. Així fou, doncs, com als carrers de Mandarina el nom de les mares dels personatges que componen el nomenclàtor seguiran a l’anonimat durant uns quants anys més. “Fins que hi hagi peles per al folklore local” – va sentenciar en Sendo amb despit, mentre la Berta es feia la despistada. (Nota: després de llegir aquest conte, qui sigui frare que prengui candela).


VIURE COM UN BURGÈS DESPRÉS DEL RETIRO.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 14 de març 2017)

● VIURE COM UN BURGÈS DESPRÉS DEL RETIRO.- Quan era petit, recordo mon oncle esperant amb candeletes el moment del “retiro”, per començar a “viure com un burgès”. Jo no sabia ni com eren els burgesos ni, molt menys, com vivien. Però l’oncle ho tenia clar i li espurnejaven els ullets quan parlava de què faria l’endemà de la jubilació: “em llevaré a l’hora dels senyors!” Tampoc no sabia de quins senyors parlava ni de quina era la seva hora de llevar-se; però d’una cosa si me‘n recordo com si fos ara mateix, perquè em va fer un gran efecte: “un burgés és aquell home que pot passar-se una hora al quarto de bany, escoltant la radio o llegint tranquil•lament un diari, sense que ningú l’emprenyi”. Segons vaig deduir més tard pel que deia l’oncle, fer vida de burgès no té res a veure amb si s’és més ric o més pobre, sinó amb el temps que hom pugui estar-se al quarto de bany. És a dir: un paio pot tenir molts de diners, però si s’ha d’afaitar i dutxar-se a tota pastilla per anar a treballar o a on sigui, no en sabrà mai de viure bé. Quan em vaig fer gran, algú em va trencar el plat bonic que li havia comprat a l’oncle, en assegurar-me que els burgesos no eren persones de fiar perquè vivien amb l'esquena dreta, a les costelles d'algú.

Quan era petit no em podia fer càrrec de com era aquella vida que li feia tan de goig a l’oncle, perquè no li trobava un sentit especial a allò d’anar al quarto de bany sense presses. I em vaig empassar el que em van explicar de gran sobre els burgesos i se'm van acabar entravessant. Però ara, que ja tinc la seva edat, comprenc a què es referia l’oncle, i que la felicitat no cal anar-la a cercar a l’altre cap de món ni sopant dues vegades, que n’hi ha prou agafant-se la vida amb calma, dormir fins que el cor et digui prou, menjar poc i pair bé. Suposo que aquesta era la vida de burgès en que somniava l’oncle i que, coses del destí, mai va provar perquè tres mesos abans del sospirat retiro va venir-li un tropell, del que no es va recuperar. No sé perquè m’ha vingut aquesta història a la memòria, suposo que perquè enmig de tantes corredisses i empentes com veus cada dia, de topar-te amb gent que vol figurar i fer-se rica en quatre dies sense pencar i arrambant d’allà on pugui, n’hi ha uns quants de romàntics com jo que amb l’edat ens tornem una mica sentimentals i ens refugiem en els records de la infantesa: quan érem feliços i de grans volíem simplement viure com burgesos. I ara que seria hora de realitzar aquells somnis que m’havia ensenyat l’oncle, fins i tot quan anem al quarto de bany hem d’anar a toc de trompeta, perquè la vida passa massa de pressa i dels burgesos de tercera divisió que som els pensionistes, en Rajoy i els de la seva colla, al pas que van escanyant-nos i posant a remull les il•lusions de viure com un burgés després del retiro, no en deixaran cap ni per mostra. 

dilluns, 13 de març de 2017

NO ES PODRÀ PROVAR!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 13 de març 2017)

● NO ES PODRÀ PROVAR!.- Quina pena que davant el xàfec que li està caient sobre la teulada a l’antiga Convergència, al seu excoordinador i home fort de la reconversió en un partit nou de trinca de demòcrates sortits de la capsa, l’advocat Francesc Sánchez, no se li acudeixi res de millor per a tranquil•litzar la parròquia i els badocs d’altres barris que “no es podrà provar el finançament irregular” del partit que es va passar al poder gairebé tans anys com Jesucrist en aquest món. Quina parida, vaga’m Déu! Que no ha entès aquest bon home que conformar-se amb guanyar un cas de presumpta corrupció al•legant "falta de proves" potser jurídicament sigui suficient per escampar la boira, però políticament serà un desastre? Tanmateix passa amb especular amb si un un delicte ha prescrit o no encara; és de pissarrí i de primer de carrera saber que en Dret la prescripció no és sinònim d’innocència, com tampoc ho és una absolució per manca de proves. En una entrevista a Rac1, l’exdirigent va assegurar dissabte passat que “a CDC se la jutja per comissions per obra pública i ni hem vist ni es veurà que la Fiscalia aporti cap prova en relació a aquesta acusació”.

Els que assistim a tot aquest embolic com a simples observadors astorats, ens sembla que les declaracions de dos empresaris amb cara i ulls, explicant que des de Convergència els feien passar a cobrar al Palau de la Musica factures per feines encarregades pel partit, ens han deixat força tocats I si bé podríem discutir si l’empresari “protegit”, que en una altra causa oberta a Madrid esquitxa els convergents, és de fiar o un muntatge del malvat govern central, les declaracions d’aquests dos empresaris catalans que han cantat la nova versió de Traviata en el judici pel cas Palau, sembla que són bastant creibles. Per si no n’hi hagués prou de desenganys, avui resulta que l’exconseller d’Economia Macià Alavedra, enllardat en el cas Pretòria, ha arribat a un acord amb el fiscal per a deslliurar-se de la presó a canvi de confessar el delicte i pagar una multa.

A la meva manera de veure, i potser em direu que filo massa prim, ni personatges com l’Alavedra poden acabar confessant que es van embrutar les mans, per a no anar a dormir a la cangrí; ni un exdirigent com en Sánchez pot vantar-se de que no es trobaran proves de cap irregularitat, en comptes de jurar que no les trobaran perquè mai es va finançar el partit mitjançant tres o quatres per cents dels imports de les adjudicacions d’obra pública. Em sap molt de greu tornar a insistir sobre aquesta qüestió, després del que he escrit al blog vàries vegades el darrers mesos. Però, francament, torno a reiterar la meva convicció que per a reeixir el procés cap a la independència i guanyar el referèndum amb majoria guapa, cal primer fer net de la bruticia, ja que els ciutadans molt probablement dubtin d'embrancar-se en una aventura de quin lideratge s’hagin apoderat polítics sota sospita moral, sobretot tenint en compte que pel que es va veient la corrupció no era qüestió de quatre pomes podrides, sinó que era una malaltia arrelada en tot el sistema públic, des dels jardins de la monarquia fins als estables de qualsevol poble de mala mort però corcat per les ambicions de corruptors del poder, per fer-se més rics. El problema de la corrupció no són els administradors i polítics que es deixen corrompre, sinó els que els tempten perquè no desaprofitin l’utopia de sopar dos o quatre vegades.


Per tant, per fer net del tot i estrenar un país nou caldria fer fondre corruptes i corruptors d’una revolada i no confiar els lideratges preferentment en gent experimentada i bregada en la política, sinó en persones honestes encara que no en tinguin cap d’experiència. I no refiar-se tampoc dels que semblin més radicals i cridaners, perquè no sigui cas que es tingui un desengany com el que ha tingut Podem amb la seva senadora a Euskadi, que de viure del salari mínim en un pis social, en cobrar el primer sou de senadora de quasi sis mil euros mensuals se n’ha anat a viure a la part alta de la capital i ha tirat de beta com només ho saben fer els nous rics, i quan en Pablo la fotut fora del partit per coherència, la mossa li ha fet tururut i s’ha quedat l’escó com faria qualsevol corrupte del PP. De manera que si l’ètica no es torna a ensenyar des dels parvularis, tenim mala peça al teler en aquest país. I posats a fer, que també li facin un racó a la urbanitat i el civisme, que són unes assignatures tan o més importants que els idiomes, ja que per a comportar-se com a persones i bons ciutadans són més imprescindibles que el domini de les llengües. 

diumenge, 12 de març de 2017

QUI AVISA NO ÉS TRAÏDOR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 12 de març 2017)

● QUI AVISA NO ÉS TRAÏDOR.- La Comissió Europea per a la Democràcia a través del Dret, més coneguda pel nom de la Comissió de Venècia perquè és en aquesta ciutat italiana on es troba, ha avisat en serio el govern espanyol. Però des de la penya del senyor Rajoy contesten que no ho veuen pas així, que no els hi han clavat cap calbot des d'Europa sinó que els hi han recolzat la feina ben feta amb un copet de mà a l’esquena. La feina per la qual creuen els de Madrid que els ha felicitat el Consell d’Europa, es refereix a aquell bast intent de prostituir el Tribunal Constitucional, perquè enlloc d'ésser el màxim exponent de la neutralitat democràtica, interpretant la Constitució com correspon en un Estat de Dret, sigui, a l’ensems, un àrbitre presoner dels deliris absolutistes del govern de torn i el gendarme executor de les seves sentències, conferint-li competències per enviar a les calderes de Pere Botero a qui gosi discrepar o contradir la doctrina governamental, per molt càrrec electe que sigui. Tant li fa si s'és president autonòmic, diputat, senador, alcalde o regidor. En canvi, el dictamen emès per la Comissió de Venècia, òrgan consultiu respectat per la seva prudència jurídica, diu textualment que: “no recomana atribuir aquestes competències al TC i que, per tant, Espanya hauria de reconsiderar el fet que el TC executi les seves pròpies sentències, amb l’objectiu de preservar la seva imatge d’àrbitre neutral”.

A la meva manera de veure, però, la penya presidida pel senyor Rajoy no està en condicions de capir el significat del mot avís, perquè els del seu gremi estan massa acostumats a confondre els pacífics avisos dels demòcrates amb les amenaces dels dictadors. Per dir-ho en termes que siguin entenedors a un viatjant de gra cuit, la Comissió de Venècia ha ensenyat targeta groga al govern espanyol, esperant que reconsideri la seva agressivitat i es comporti amb més “fair play”, ja que en cas que no baixi del burro li caurà la vermella. Potser si el Consell d’Europa els hagués amenaçat com ells ho fan amb els catalans, s’ho haguessin pres d’una altra manera, però d’un simple avís els prepotents no en solen fer ni cas. Tanmateix, si la penya en Rajoy i companyia no haguessin suspès en democràcia junys i setembres, sabrien que la diferència entre un avís i una amenaça és que en el primer cas pots rectificar discretament si veus que l’has vessada, mentre que en el segon cas tens tots els números per acabar a bufetades. Avisar és fer-te veure que no vas per bon camí, donant-te la possibilitat de corregir el que calgui sense fer-ne mullader. Amenaçar és pretendre imposar a l’altre el teu criteri perquè creus que tens raó, però sobretot perquè abuses de tenir la paella pel mànec. Els demòcrates es distingeixen perquè tot i tenir el poder, prefereixen sempre avisar abans d’amenaçar. La llàstima és que els viatjants de gra cuit no estan preparats per entendre totes aquestes subtileses. Però ja s’ho trobaran! A Europa dormen tranquils: “qui avisa, no és traïdor”.


dissabte, 11 de març de 2017

PETONS DE DISSABTE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dissabte 11 de març 2017)

● PETONS DE DISSABTE.- No m’havien donat mai el bon dia amb una expressió com aquesta: "rep un petó de dissabte", i m’he posat a treure-li punxa al missatge. Que en són de bonics els petons, llargs, curs, intensos, de colors... Tant se val! Llàstima que amb la rutina se’n perdi la intensitat i esdevinguin castos. Ara bé, un petó cast no vol dir un petó eixorc d'amor, impotent; tot al contrari, només se li ha esporgat el desig. És clar que estaria bé que cada petó fos com el primer petó i així anar fent, un altre cop per primer cop... Aquells primers petons que es fan amb els llavis de frisança i els cossos plens de tremolors. Petons que a poc a poc duren més i més, a mesura que van prenent confiança. Petons que esdevenen íntims, càlids i fibrosos de sentiments. Una petó o una abraçada, pel cas tant es dir com no dir, són gestos impagables per a una persona en moments de soledat o de tristor, perquè tothom necessita una abraçada de tant en tant, potser inclús més que un petó. Hi ha abraçades tendres i suaus, delicades i dolces, abraçades per a tots els gustos.


A la meva manera de veure, francament, jo prefereixo una abraçada a un petó. Les abraçades són sinceres i solen transmetre sentiments que venen de molt endins, inclús al marge de la parella. Els petons fora de la parella, en canvi, solen ser freds, com aquells que es donen per educació quan et presenten algú. No sóc de petons, de petons socials vull dir, perquè mai sé què he de fer quan em trobo amb una dona amb qui només he parlat per telèfon o que ni li conec la veu perquè és amiga d'amics. Mai sé si fer-li dos petons (per obligació social) o saludar-la amb un "ei, què tal!”. M'estressa estar pendent de si fa la intenció de fer-me els dos petons de conveniència, per reaccionar amb naturalitat, parant la galta i tornant-te’ls-hi. I m'estresso, sobretot, quan tots dos ens quedem mirant-nos sense saber si fer-nos dos petons, encaixar-nos la mà o saludar amb un cop de cap com els japonesos. Em sento incòmode, doncs, quan arribo a una reunió social i he de saludar totes les dones, incloses amigues o de la família, una per una, amb els dos petons protocol•laris i formals, que la majoria de vegades no són petons sinó cops de galta. M’estimaria més abraçar-los per a dir-los sense paraules com els he trobat a faltar o com me'ls estimo... I, per favor, no obliguem les criatures a petonejar per obligació, amb l’excusa que han d’aprendre a ser socials. Ningú es “socialitza” sent obligat a fer “aquestes coses” tan personals, si no surten del cor. En fi, si em trobeu algun dia abraceu-me o, si per cas, sorpreneu-me amb un petó de dissabte, que no sé com són i en tinc molta curiositat. I moltes mercès a qui me’ls ha desitjat aquest matí, perquè tibant del fil he engiponat en un tres i no res una reflexió que m'ha sortit prou bé, sobretot per oblidar-nos un dia més de la merdosa política que fan els polítics, que tot el seu repertori d'abraçades és fals i els únics petons que practiquen bé són els de Judes.

S’HA DIT QUE LA PLAÇA DE DÉU ESTÀ VACANT, PER FALTA DE CANDIDATS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 10 de març 2017)

● S’HA DIT QUE LA PLAÇA DE DÉU ESTÀ VACANT, PER FALTA DE CANDIDATS.- En plena eufòria d’uns quants per emprovar-se la disfressa d’ateu i no desentonar en les files del progressisme més radical, resulta que cada vegada més gent, estirada en un divan si té prou diners i temps per perdre a cal psicòleg o desvetllada per l’insomni, confessa que troba a faltar l'empara de l’esperança com a cuirassa contra les dificultats i les incerteses quotidianes, aquella esperança tan fàcil i barata de mantenir pels que, simplement, es posen en mans del Déu del qual cadascú es refia. Creure, senzillament, en algun Déu – sense entrar en disquisicions teològiques -, és un sentiment que arrela en el més profund de la humanitat i en molts de casos s’hi queda per sempre més, incorporat a aquell calaix de sastre existencial que en Pavese potser definiria com “recursos per a l’ofici de viure”; per la senzilla raó que, dat i beneit, la fe almenys garanteix tenir algú a qui recórrer, passi el que passi, i que en un moment donat obre portes i finestres per deixar-hi entrar aire fresc i fa que hom se senti acompanyat en el llarg trajecte.


A la meva manera de veure, francament, m’és indiferent si una persona creu o no en Déu, però el que sí m’importa de veritat és si a aquesta persona li encanta, per exemple, més plantar arbres enlloc de vendre’s els que té davant de casa per a fer-ne llenya. Ja sé que a vegades en aquestes divagacions filosòfiques tant és dir com no dir, però que quedi clar que ser ateu no condiciona ni perjudica necessàriament la bondat ni el comportament de les persones respecte d'altres, en canvi no n’estic tan segur de no influeixi en les relacions i tractes amb un mateix. Hi ha persones que només entenen la vida com un encadenament de desafiaments destinats a arribar fins al límit, comptant només amb els seus propis mitjans, sense ajuda de ningú inclús Déu, posant-se permanentment a prova sigui per cicatritzar insatisfaccions i frustracions o per a no pensar sobre si són felices o no. Un conegut meu, d’aquells que sense arribar a la categoria d’amic te’ls trobes pertot arreu, el quan es vanta de ser ateu, sentint-li dir que viu molt bé sense preocupar-se de Déu, em va sorprendre l’altre dia amb un d’aquells estirabots que, de primer, et semblen una bestiesa, però que si hi penses una mica donaria per escriure una dotzena de reflexions com aquesta d'avui, sobretot venint d’un teòric ateu practicant: “Déu no és que no existeixi, sinó que la seva plaça està vacant perquè no es presenten candidats per ocupar-la”. És clar, qui voldria fer de Déu tal com està el pati? Jo per descomptat que no...

divendres, 10 de març de 2017

LA SENZILLESA DE L’ART COM ANTÍDOTOT DE LA PORQUERIA QUOTIDIANA QUE ENS FAN EMPASSAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 9 de març 2017)

● LA SENZILLESA DE L’ART COM ANTÍDOTOT DE LA PORQUERIA QUOTIDIANA QUE ENS FAN EMPASSAR.- ¿Per què no fem una pausa aquest cap de setmana i, enlloc de fer-nos mala sang amb les misèries de la política prostituïda per quatre bandits, i els calfreds de la crisi que no s’ha acabat per a tothom, visitem un museu o una sala d’exposicions, i ens desintoxiquem de la pudor de clavegueres fent una cura d’art? La pintura per exemple, i qualsevol expressió artística en general, és per naturalesa contestatària ja que no pretén reconstruir la realitat objectiva, sinó presentar la realitat sota vàries interpretacions subjectives. En aquest sentit, l’artista autèntic no és aquell que sap utilitzar hàbilment tècniques, sinó aquell que es val de la tècnica per expressar una visió personal i qui sap si irrepetible, de la vida. En aquest sentit, un pintor o un músic són a l’antípoda del polític teòric i manipulador, que pretén generalitzar i imposar la seva particular manera de pensar o de veure quelcom, al conjunt de la comunitat. En canvi, gràcies a la llibertat com treballen, el pintor, el music o l’artista en general, poden servir de models perfectes al polític, demostrant-li que cap versió de la realitat té caràcter absolut o intangible, incitant-lo a reconsiderar constantment les seves teories curtes de perspectiva o les seves síntesis doctrinals interessades... Recreant-vos en la les obres d’art podreu percebre que l’artista s’ha instal•lat, al revés del polític, en una mena d’agnosticisme crític que ajuda a pair els dogmes amb una dosi d'un principi més vell que l'anar a peu: totes les coses són del color del vidre amb que es miren.


Afegiria que, a la meva manera de veure, l’artista sol tenir les idees fonamentalment més clares que no pas el polític. L’artista, perquè creu conèixer bé els elements dels quals es serveix per a crear. El polític, en canvi, es troba sovint entre les mans un material (les persones), del qual en desconeix les propietats, els recursos i, sobretot, els efectes secundaris. I al qual, i això ja fa més pena: no sap com treure’n el millor que amaga. Una taca de pintura que figura, per exemple, un personatge llunyà no cal escrutar-la per a discernir-ne els braços, les cames o les peces de roba: l’espectador s’acontenta amb la impressió de conjunt, deixant que el cervell basteixi aquella taca d’acord amb la seva fantasia o la seva lògica. En contemplar una pintura només interessa a l’espectador el moviment, la silueta, la impressió, potser, fins i tot la lleugeresa del traçat, i si es tracta d’un paisatge, la sintonia perfecte entre tots els colors. És a dir, la llibertat de l’artista passa de restriccions i de normes rígides, perquè el propòsit de la seva obra - coincidint en aquest aspecte concret amb el polític -, es suggestionar. Tanmateix, com en el cas de la política ben exercida i representada, una pintura abans que un cavall, un nu o un paisatge suggerent, és essencialment una superfície plana de tela, coberta de colors diversos amb un cert ordre cromàtic. Quelcom gens complicat, com ho pot ser la política sempre que sigui exercida amb honestedat. 

dijous, 9 de març de 2017

DONES TREBALLADORES MAL PAGADES, I A LA MISÈRIA QUAN ENVIUDEN.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 8 de març 2017)

● DONES TREBALLADORES MAL PAGADES, I A LA MISÈRIA QUAN ENVIUDEN.- Ja podeu remenar les estadístiques com vulgueu, però el cas és que les dones per molt que treballin, sigui al rengle d’una fàbrica o als despatxos d’una multinacional, sempre han estat i estan pitjor pagades que els seus col•legues homes, i llevat de en ben poques excepcions es posen en quarantena per sistema les seves decisions o opinions i se n’apropien de les seves bones idees. Això que hi ha moltes més dones que no pas homes que aporten dues carreres al seu currículum, i que en bona part dels avanços en recerques de tota mena, la mà d’una dona ha estat sovint determinant per assolir l’èxit del projecte, malgrat no sempre el repartiment de medalles hagi fet justícia a la dona. Per aquesta i moltes altres raons que seria llarg d’explicar en una reflexió tan curta, hi ha un dia dedicat a la dona i no a l’home, perquè aquestes diades mediàtiques i reivindicatives més aviat tenen per objecte posar en relleu greuges, discriminacions o vexacions, i les dones n’arrosseguen de tot plegat un feix a l’esquena. Fixeu-vos, però, que quan parlem de les diferències entre homes i dones en aquests sentits, generalment ens estem referim a societats occidentals; ja que si observem què passa al tercer món o en determinades cultures on la dona és un zero a l’esquerra, una bèstia de carrega o un simple tros de carn per esbravar-se els homes, n'hi hauria per a plorar. Ara mateix, en els camps de refugiats i en les corrues de gent que fuig de la guerra o de la misèria, si els homes i les criatures les passen putes, no vulgueu saber el calvari que passen les dones. A més a més, en divuit països les dones per esllomar-se treballant encara han de demanar permís als homes...


A la meva manera de veure, doncs, avui no puc deixar passar l’ocasió sense fer palès el greuge a que estan sotmeses en el nostre país un col·lectiu en especial: les vídues que no meriten una pensió pròpia. De fet es tracta d’una figura a extingir perquè les circumstàncies familiars que varen viure aquestes dones difícilment es repetiran, puix la societat ha donat un pas gegant en matèria d’emancipació de la dona laboralment, la majoria de les vegades per necessitat. Però en temps no massa reculats la dona era la que portava la casa sense ajuda d’electrodomèstics, i a part dels fills s’havia de cuidar dels avis, perquè ni es disposava de guarderies ni de residències com ara. I malgrat que algunes s’havien posat a treballar de joves, en casar-se les empreses per poc que podien se les treien de sobre per evitar l’absentisme laboral. Totes aquestes dones que es varen dedicar a portar la casa i la família, en quedar viudes avui es troben amb la meitat de la pensió del seu home, i si ja sent dos tenien de fer equilibris per arribar a fi de mes, en quedar-se soles amb la meitat dels ingressos i amb les mateixes despeses generals, si no tenen un racó per un mal de ventre, ho passen tan malament o més, segons com, que un d’aquests immigrants que ens fan tanta llàstima. Un diputat de Convergència, en Campuzano, fa dues dècades va prendre consciència d’aquest fragant greuge i va aconseguir que s’aprovés al Congrés un projecte de llei que apujava la pensió de viduïtat fins al 75% de la pensió del marit. Vés a saber per quina raó aquells diputats – bona part dels quals s’omplien les butxaques participant de la corrupció generalitzada, o entrant i sortint per portes giratòries -, varen considerar que aquelles dones treballadores no es mereixien quelcom que era de justícia. Però encara és més penós que ses senyories actuals es plantegin “passar el ribot” a les pensions de viduïtat. Qui sap si avui que s’ompliran la boca d’elogis a la dona treballadora, no seria un bon moment per a restituir a les vídues la dignitat. 

dilluns, 6 de març de 2017

I SI ENS ESTALVIEM EL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dilluns 6 de març 2017)

● I SI ENS ESTALVIEM EL CONSELL DE GARANTIES ESTATUTÀRIES?.- El Consell de Garanties Estatutàries, antigament conegut com el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, és una institució definida en l'article 76 de l'Estatut d'Autonomia. Aquesta institució té com a propòsit vetllar per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució espanyola de les disposicions de la Generalitat. L’integren 9 membres elegits, amb un mandat de nou anys, d'entre juristes de reconeguda competència amb més de quinze anys d'experiència professional en el món de Dret, dels quals dues terceres parts són proposats pel Parlament de Catalunya per majoria de les tres cinquenes de diputats, i una tercera part a proposta del govern. El règim de dedicació és d’exclusivitat, incompatible amb qualsevol altra activitat professional pública o privada. Segons les dades de que disposo, referides a l’exercici 2015, cada conseller merità un sou de 121.050,16 euros bruts anuals, més complements per dedicació del president (8.330 euros/any), del vicepresident i secretari (6.545 euros/any). A més a més, cobren els triennis ordinaris i generals que preveu la legislació vigent en matèria de funció pública i s’hi ha d’afegir el cost de la Mutualitat. És a dir, i en poques paraules: aquesta institució ens costa un ronyó als contribuents. Per tant el menys que podem exigir és que serveixi per alguna cosa. Ara bé, si els seus dictàmens quan no agraden als manaires de torn, aquests se’ls poden passar per l’arc del triomf, potser no sigui cap disbarat ni una heretgia botiflera preguntar, amb tot respecte, si val la pena de mantenir una institució només per fer bonic?


A la meva manera de veure, francament, és escandalós que el govern i el bloc sobiranista que l’apuntala amb pinces al poder, manifestin que malgrat el Consell dictamini per unanimitat i amb meridiana claredat que la disposició addicional trenta-unena - que la Cup va obligar a empassar-se als seus socis com a condició per a no tomba’ls-hi els pressupostos -, és inconstitucional per la senzilla raó que la Generalitat no pot convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Si resseguiu les meves reflexions dels darrers mesos – totes les trobareu al blog, com a penyora de que quan les escric ho faig havent-les rumiat sense presses -, comprovareu que d’ençà el 9-N Déu n’hi do de grau de confiança en un final feliç del procés que sentia, el qual s’ha anat refredant a mesura que “els nostres” han comès, una darrera l’altra, criaturades i temeritats que minven, enlloc d’engreixar-lo, el suport social envers el sentiment independentista. Bona part d’aquells antics indecisos que s’havien deixat arrossegar pel miratge d’unitat del procés, s’han desenganyat veient com traspuen des del blog unionista desavinences, empentes i travetes per a guanyar la hegemonia del lideratge del procés i de la futura república, mentre s’omplen la boca de crides a la unitat. La reacció que s’ha tingut envistes del dictamen del Consell de Garanties és paradigmàtic del principal error que complica el camí del procés: que la rauxa preval massa sovint sobre el seny. I ara ens trobem en un atzucac diabòlic: el Consell ha dit el que ha dit, escrit queda; el president menysté l’opinió de la institució consultiva i en fa del dictamen una interpretació per lliure, no escoltant una part dels seus que no la veuen tan clara com ell, aquesta interpretació i, finalment, les senyoretes cupaires han fet saber que si es retira la disposició addicional en qüestió, els pressupostos ja els poden llençar al riu. I mentrestant el poble que tan s’estimen, es rossega els punys esverat i angoixat, pensant com pujaran dreta la paret uns paletes i manobres que cadascú tira pel seu compte. Al menys estalviem-nos el cost del Consell - pel cas que se li’n fa -, i que apliquin els recursos estalviats, per exemple, a rebaixar les llistes d’espera de la Sanitat Pública.