Follow by Email

dilluns, 8 de febrer de 2016

VÉS TU QUINA COHERÈNCIA!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 8 febrer 2016)

VÉS TU QUINA COHERÈNCIA!

No m’hi vull abonar perquè cada casa és un món i cada persona un misteri però, francament, en Pablo Iglesias lluint corbatí a la gala dels Goya desafinava com un violí rovellat. Igual que ho va fer l’enèsim esperpent judicial de dictar presó incondicional per a dos titellaires desvergonyits i provocadors, que varen abusar de la confiança dels seus antics companys de viatge revolucionari, avui defensors del sistema a l’ajuntament de Madrid, per convertir una funció per distreure la mainada innocentment en una aberració indecent disfressada de llibertat d’expressió, mentre que un altre jutjat deixava al carrer - amb càrrecs però en llibertat fins al dia del judici, que qui sap quan serà - un pederasta confés i amb cinc quinquennis d’abusos de menors, emparant-se en la seva condició de docent a cal Marista. En tots dos casos la coherència fa fàstic i per molt que s’hi esforcin els rentacares de cada banda, el mal gust de boca que m’ha quedat després d’aquest nou espectacle impropi d’una societat assenyada, centrada i decent, serà difícil que me l'esborrin per moltes explicacions que es treguin de la màniga.


Que el senyor Iglesias es mudés com un figurí per anar a la gala dels Goya seria d’una lògica inqüestionable si per anar a veure el cap d’Estat o asseure’s al Parlament no fardes d’iconoclasta vestint casual, per no dir amb un esclop i una espardenya. Deixant de banda que no és legítim, a la meva manera de veure, barrejar progressia i desmanegament, qui hagi escollit crear-se una imatge i una parròquia a través d’una determinada caracterització perquè tothom acabi identificant-lo per ella i, fins i tot, agradi més o menys, se l’acabi acceptant tal qual es presenta, no pot pretendre que no canti un canvi d’imatge tan sorprenent. I molt menys excusar-se, com algun escolà d’amén de la seva confraria ja ha insinuat, dient que els acadèmics de la cinematografia tenen uns protocols molt estrictes per accedir a la gala, com si l’hemicicle del Parlament fos un estable comparat amb l’hemicicle del Teatre. A molta gent que estava disposada a acceptar amb resignació cristiana que els temps han canviat i que cadascú pot vestir i pentinar-se com li roti i se senti còmode - malgrat li fessin mal d’ulls certes excentricitats -, que tot d’una el líder del progressisme i de l’informalisme aparegui en públic com si sortís de la capsa, corbatí inclòs, francament no li pot semblar coherent per expressar-ho en termes educats. Perquè també n’hi haurà que aquella posada en escena la consideraran, simplement, una presa de pèl. I el pitjor de tot, és que ja comença a sobrevolar la sospita que no hi ha principis que no es puguin trencar quan convingui. I que, a fi de comptes, els progres tenen un armari ben assortit per canviar-se el look segons les circumstàncies. De fet, no ens vindria pas de nou, perquè si per alguna cosa ha destacat la classe política – aquesta que els progres en deien “casta” fins que han acabat assemblant-s’hi –, és per canviar-se de jaqueta sempre que ha convingut. El problema de tot plegat, però, és que massa sovint guardaven també els principis a la jaqueta i després les coses han anat com han anat.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada