Follow by Email

dimecres, 17 de febrer de 2016

DUES VERSIONS DE PARENOSTRE CONTESTATARI: EL DE LES POETESSES DOLORS MIQUEL I CARME GUASCH.-

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dijous 18 febrer 2016)

● DUES VERSIONS DE PARENOSTRE CONTESTATARI: EL DE LES POETESSES
DOLORS MIQUEL I CARME GUASCH.-

Abans d’ahir, durant el lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona, la poetessa Dolors Miquel va escandalitzar amb la lectura d’un poema que calcava l’oració més important dels cristians, el parenostre, fent-ne una versió lliure que, com tots haureu llegit als papers o escoltat als noticiaris ha portat un enrenou considerable. El text de la Miquel diu textualment: “Mare meva, que no sé ni on ets / de qui només en tinc el nom... / Mare nostra que esteu en el zel / sigui santificat el vostre cony / l’epidural, la llevadora, / vingui a nosaltres el vostre crit / el vostre amor, la vostra força. / Faci`s la vostra voluntat al nostre úter / sobre la terra. / El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. / I no permeteu que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos d’ells / pels segles dels segles, / Vagina. / Anem...”

Els membres de l’equip de govern municipal amb Ada Colau al capdavant han elogiat el caràcter contestatari d’aquest poema i han defensat el dret de la poetessa a expressar-se amb total llibertat.

Fa quaranta anys, la meva amiga Carme Guasch – poetessa que vaig conèixer i tractar a Figueres, mare del Toni Soler, de Polònia, i de l’escriptora Silvia Soler – va guanyar la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de la “Misteriosa Llum” de Manresa, l’any 1975, amb un parenostre també contestatari, quin text reprodueixo perquè pugeu comparar: “Pare nostre, nostre i de tots: / de l’infant que agonitza / amb la fam a la boca, / del budista que es crema / com una torxa inútil, / del soldat de pell blanca / i del soldat de pell negra / que s’ataquen amb idèntica por. / Pare nostre, que esteu en el cel / i en tota la terra, / i en el racó més petit de la terra, / i en el grapat de terra que és el cor de l’home; / santificat sigui el vostre nom, / vingui el vostre regne / a la llar més humil, / a l’església més pobre, / al mig de la gent que camina / demanant una llum; / pels camins de l’exili, / sota el foc i l’estrèpit, / prop dels reus i els ferits, / més enllà de la reixa i la sang. / I no permeteu que caiguem / en la temptació de manar, / en la temptació d’ésser el primer; / en la terrible temptació d’estimar-nos / a nosaltres mateixos / més que als nostres germans. / Ans deslliureu-nos, Senyor, / de qualsevol / mal. / Amén.”


Deixant de banda politiqueries miserables i centrant-nos exclusivament en l’estètica, la mètrica i el bon gust, a la meva manera de veure em quedo amb el parenostre de la Guasch. I si tinguéssim espai per reproduir el parenostre que va escriure en Martí Pol, veuríem que l’obra de la Miquel encara quedaria més retratada, des dels mateixos paràmetres, com un rot inoportú. Jo no sóc ningú per titllar de blasfem un poema, però si em crec amb coneixements per opinar sobre el bon gust humà i literari. I, sobretot, per deixar palès que la llibertat d’expressió - que els progrés retreuen com si sota la seva empara es pogués fer passar bou per bèstia grossa - només té un límit: no ofendre gratuïtament les creences de ningú, entre d’altres raons perquè per quatre dies que hem de viure no val la pena fer-nos mala sang. En qualsevol cas, sobre la presumpta valentia de la Miquel – em costa de definir-la poetessa – la poso en quarantena mentre demà no tingui els dallonses de declamar un poema emulant algun verset de l'Alcorà, el llibre sagrat de l'Islam, en pla sarcàstic. Si ho fa, llavors em trauré el barret davant la seva independència intel·lectual i manca de prejudicis.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada