10
Vam
tenir dues setmanes justes de treva. Però, tot i que ningú va gosar durant
aquest parèntesi de relativa calma treure el maleit tema en cap conversa, no s’havia
de ser gaire eixerit per comprendre que, malgrat no ens poséssim el nom d’en
Mauro a la boca, ningú se l’havia pogut bandejar del cap. La qual cosa encara
ho empitjorava més tot plegat, perquè els silencis de conveniència solen revenir
cridaners i, a la llarga, massa feixucs de mantenir: és a dir, que ens feia més
mal dissimular que la processó anava per dintre que no pas parlar-ne sempre que
ens vingués de gust, si res més no per desfogar-nos. Tanmateix, el que jo no
entenia allavonces i, si molt m’apureu ni ara me n’acabo de fer el càrrec, és
que no poguéssim tocar aquell tema amb naturalitat, enlloc de fer-ho d’amagat,
com si es tractés d’una cosa lletja.
Des
de la parsimònia mental i prudència que imposa la distància del temps, penso
que he arribat a fer-me’n una idea força afinada del sentiment que havia literalment
abduït la nostra família en un moment donat: tots ens sentien culpables de no haver
fet més per impedir que el cosí cometés el disbarat d’anar-se’n a l’Àfrica per emmerdar-se
fins al coll en una guerra que, per reblar un clau més a l’absurd de la situació,
sense cap mena de dubte li feia fàstic.
Però,
dementre no en sabérem res d’ell, encara rai! El problema és que quan varen
arribar les primeres cartes, a tothom que hi estava al cas, començant per mi
mateix, ens va coure com l’esperit de vi sobre una ferida mal cicatritzada, d’aquelles
que en remenar-les, malgrat sigui amb la bona intenció de desinfectar-les, tornen
a supurar. Jo no sé, en canvi, si l’oncle va sentir-ne mai cap de remordiment,
ni si fou capaç de saber-li greu com s’havien espatllat - qui sap si hauria d’escriure,
podrit -, els lligams amb la família en general i amb son fill, en particular.
En
tot cas, era bastant probable que la culpa de bona part del seu mal humor i constant
estat de crispació, els provocava el fet de sentir-se en fals des que va descobrir
involuntàriament, a través dels seus propis excessos verbals, que havia arreplegat
sense gaires escrúpols ni pensar-s’ho dues vegades, els calers que en Mauro li va
tirar pels morros perquè plegués d’acusar-lo d’inútil per no portar un jornal a
casa, després de vendre’s la pell per deslliurar el fill d’un paio de casa bona
de la mala sort d’haver-li sortit una bola negra en ésser quintat. És més, a
pesar que l’oncle per mantenir les aparences es recreava fanfarronejant de com un
home que els tingués ben posats havia de fer creure la dona i els fills, estic
convençut que tampoc no se’n sentia gens d’orgullós de les seves rampellades de
mala llet, ni de comportar-se com una mena de mesell dèspota amb els de casa.
Però,
en definitiva, el que a mi més m’amoïnava i em dolia de tot plegat, era que podia
notar que tota la meva família, potser sí que amb diferents intensitats, se sentia
atrapada en una mena de teranyina o gàbia de la qual només se n’hagués pogut
sortir, qui sap!, gosant d’expressar els vertaders sentiments que la constrenyien,
amb un pessic de sinceritat i coratge enlloc posar-se a somicar les dones pels
racons o de respondre els homes sempre per petaneres, perdent els estreps a les
primeres de canvi.
L’esbravada
que va fer esclatar el ressentiment de l’àvia envers l’oncle, tampoc podia dir-se
que aportés res de bo per refredar aquell ambient rescalfat i reclòs, ans tot
el contrari; ja que tothom preferí, inclús més entossudits que mai - i l’àvia
la primera a saber-li greu -, en continuar amagant el cap sota l’ala perquè el
rebombori no s’escampés fora del pis. Era evident, doncs, que una aparença de calma
tan postissa com aquella, no treia cap a res, ja que la cotilla de silenci malsofert
tenia de rebentar en qualsevol moment per alguna costura mal embastada.
Vam
trigar, com era previsible, tan sols quinze dies justos a tornar-la a tenir
armada. I aquesta vegada no en fou la causa la correspondència, sinó la inesperada
visita d’un paio que treia foc pels queixals i que tant sí com no pretenia enxampar
l’oncle cara a cara, segons va dir: per trencar-se-la. L’avia li va
assegurar-li que poc el trobaria a aquella adreça, perquè feia mesos s’havia
mudat a una altra banda de Girona, però, el paio no era pas de bon ferrar i no s’avenia
fàcilment a raons, sinó que quantes més explicacions li donàvem més s’enfilava
més per les parets. I de tan alterat com estava, al final es va comportar quasi
amb violència; de manera que vaig intervindre per fer-li costat a la pobra dona,
ja que de ma mare poc se’n podia refiar, puix si ja mai havia estat una dona d’empenta,
des que anava més tova per culpa del reuma, a tot arreu li semblava que feia
més nosa que servei.
- Mireu, mestressa – escridassava
l’àvia, aquell poca-solta – ja que deveu
ser sa mare, us exigeixo que li féu saber que ens hem de veure de seguida per un
assumpte que se li crema tant o més que a mi.
- Ara pla! – l’àvia va
seguir intentant parar-li els peus –. Quin
coi de negoci us podríeu portar entre mans amb el meu fill, que és un home com
cal? No crec pas que fes tractes amb un malcarat com vós.
- I tant que sí, el que passa és que
amb el vostre fill no se n’hi poden fer de negocis perquè no té paraula, vatua
l’olla! – li va engaltar el paio, sense contemplacions. - Suposo que no us vindrà de nou que havíem convingut que el bordegàs del
vostre fill s’embarcaria cap a l’Àfrica enlloc del meu xicot. Doncs mireu: entre
l’un i l’altre, el vostre fill i el vostre nét, m’han ben arremangat la camisa;
això sí després de cobrar-me una picossada per endavant. I ara aquell cabronàs
de marrec s’ha fet enrere del compromís i el meu xicot s’ha quedat amb el cul a
l’aire. Per tant, per molt que aquests dos parents s’amaguin dessota les pedres
o de les vostres faldilles, que no m’estranyaria gens veient com en sou de gata
maula, quan els trobi els escarmentaré perquè no se n’oblidin de mi; ja hi
podeu pujar de peus, si no em tornen fins a l’últim ral que m’han estafat.
De
seguida em vaig adonar que l’àvia no en plegava un bull de tot aquell galimaties;
i jo més aviat amb prou feines. Però, si que vaig ensumar-me que l’oncle es
trobava en un bon merder, si tot allò de que l’acusava aquell poca-solta era
cert. Per tant, em va semblar que tenia de ficar-hi cullerada almenys per guanyar
temps, i amb aquest propòsit vaig demanar-li que s’expliqués una mica més clar,
perquè a l’àvia tot allò que li estava dient li venia de nou. Suposo que el
paio, fitxant-se només en la meva joventut, de primer m’havia ignorat; però, en
veure’m tan decidit, aquell esperitat que en l’estat en que es trobava s’hagués
arrapat a un ferro roent va fer-ne cas de la meva ànsia, procurant descabdellar
una mica la troca per fer-la més entenedora a l’àvia :
- Guaiteu, mestressa, el vostre
fill i jo vam fer un tracte: el vostre nét estava disposat a fer el servei a
l’Àfrica en comptes del meu xicot, a canvi d’un feix de quartos, esclar. Ho comenceu
a clissar ara, de què va la pel·lícula? Doncs, vet-aquí, que el pocavergonya
del vostre nét ha fugit, i els militars me li volen fer pagar els plats trencats
al meu xicot, que no en té cap culpa de que aquell mal xinat s’hagi fet enrere;
però, si el vostre nét no dóna senyals de vida en quaranta-vuit hores, el meu
fill ja es pot anar preparant per espellingar moros allà baix amb una etiqueta
de pillo que es va mofar de l’exercit penjada a l’esquena, perquè tothom en faci
escarni i el potegi tant com vulgui. Enteneu, d’una puta vegada, per què cony necessito
trobar els malparits que me l’han jugada?
- Marededéu Santíssima, el que m’esteu
dient! - li va contestar
l’àvia, que de tan afectada per la cruesa com s’havia explicat aquell paio, no
sabia pas com sortir-se’n -, cap
dels meus us el faria mai un lleig d’aquesta mena. Segur que hi ha d’haver algun
malentès. Aneu-vos-en de seguida a l’estació que allà hi trobareu el meu fill o
si no el meu home, ja que tots dos hi treballen i podreu aclarir tot el que calgui
sense sortir de polleguera.
El
malcarat no va pas esperar a que li ho repetissin dues vegades, sinó que corregué
escales avall cap on li havien dit, sense ni donar-nos les gràcies per la informació.
Quan va ser fora, l’àvia tremolant-li la barbeta, em va preguntar: - Ara pla, si que estic segura que al teu
cosinet li n’ha passat alguna.
En
aquell moment no vaig saber què contestar-li, ja que jo mateix estava fet un embull.
De tot el que havia sentit parlar les darreres hores, només una paraula m’havia
quedat entravessada al païdor: desertor. No sabia exactament què volia dir,
però m’ensumava que pas res de bo per la cara que hi posaven tots en
pronunciar-la. Esperar l’hora de dinar se’m va fer etern i, si no hagués estat
pel neguit de deixar-les soles, m’hauria escapat volant jo també cap a l’estació.
Però, no em va tocar altre remei que aguantar-me’n les ganes per fe’ls-hi companyia.
Quan
a l’àvia l’amoïnava alguna cosa, solia fer-se passar els nervis traient la pols
dels mobles o posant-se a fregar el pis com una esperitada, de genolls per
terra. En veure-la aquell matí castigar-se posant en pràctica aquella mena de
penitència voluntària, perquè a sobre no hagués de fer l’esforç d’aixecar-se i tornar-se
a ajupir, li vaig canviar l’aigua bruta de la galleda un parell de vegades i li
vaig escórrer la baieta. Tot això, sense intercanviar una trista paraula,
mentre la mare trastejava d’esma per la cuina, rondinant entre dents una lletania
de les seves, d’aquelles que poc se l’entenia de res. L’avi i el pare es van
presentar a l’hora de dinar, ben tocades i repicades les dues de la tarda, i ja
des de sentir-los pujar l’escala tots n’estàvem tan expectants, que no els va
caldre preguntar-nos quin era el motiu del nostre desfici.
- Ja us ha vingut a veure aquell esverat,
oi? – va endevinar l’avi només d’entrar, observant pel nostre posat què li
esperava – Vaja quin un, aquell penques!
Resulta que va entabanar el nano perquè li tragués les castanyes del foc a son
fill, i ara ens vol encolomar el mort, com si nosaltres en tinguéssim la culpa que
el negoci s’hagi emmerdat.
- Però, en Mauro està bé o no? – a
l’àvia no l’apartaves de la seva única preocupació, i més quan es va sentir parlar
de morts.
- I jo que sé! – va
desenganyar-la l’avi, sorrut com ell sol quan se sentia tan indefens i acorralat
que no sabia com respondre una pregunta enverinada i carregosa, malgrat fos tan
senzilla com aquella – El nano, pel que
diu aquell tifa, s’ha desentès de la guerra i s’ha desdit del tracte que poguessin
tenir aquell parell.
- El que no entenc – va
intervenir el pare –, és com un soldat pot
fer-se fonedís en ple camp de batalla. Que sapiguem, per aquells verals en Mauro
no hi coneix ningú ni hi ha fet amics, i no el veig pas capaç d’emprendre sol
com un mussol i sense recursos, una aventura tan complicada com deu ser
desertar. El nebot, més aviat m’ha donat sempre la impressió de ser del darrer
que li parla i, per tant, si fos veritat que hagués fet el que diuen que ha
fet, voldria dir que algú l’ha hagut d’entabanar.
La
reflexió del pare era bastant assenyada, vaig pensar; encara que des del meu
punt de vista no l’encertava pas del tot, considerant la idea que me n’havia
fet del caràcter de mon cosí durant els pocs dies que vàrem compartir. Segons
com, semblava ésser dels que els hi costa d’emprenyar-se; però, que no s’escalfés
a les primeres de canvi no volia dir que no tingués orgull i punyeteria de sobres
per buscar-se la vida i, fins i tot en un moment donat, per prendre decisions atrevides.
Presumeixo, doncs, que allò d’anar-se’n voluntari a la guerra, obeí més a un
rampell per posar a prova la resistència de l’oncle a deixar-lo estudiar per
capellà, que no pas a cap altre motiu; però, al final de l’obra estic segur que
estava tan cagat de por per la que havia muntat, que fins al darrer minut, hi
posaria les mans al foc, esperava que son pare baixés del burro i li estalviés de
cometre aquella bogeria.
Però,
l’oncle, com sempre solia passar tractant-se del seu fill, no estava per filar
prim i li va fallar per enèsima vegada, per no variar. D’altra banda, a quin
altre ximplet que no fos en Mauro se li podia acudir d’anar a la guerra amb la
intenció de no disparar un sol tret? Això era, precisament, el que menys em
quadrava d’aquella febrada patriòtica, ja que jo sempre, llamp me mau!, hagués
dit que a la guerra, tant els que hi anaven de bon grat com els que s’hi veien enxampats
per força, els tocava matar; no pas per dolenteria, si voleu, sinó simplement perquè
no els matessin a ells agafant-los amb el lliri a la mà. Faves comptades! Les
guerres les guanyen els que fan més morts, i per aquests set sous no em vaig estar
de recalcar-li fins l’últim moment quelcom que era de pissarrí, si és que es pensava
que a la guerra s’hi anava a caçar mosques. L’avi em va estroncar les cabòries
filosòfiques, en respondre a l’observació malèvola que el pare acabava de fer:
- No sabria dir-te com s’ho ha manegat,
però el cas és que el nano sembla que ha deixat plantats els militars amb un bon
pam de nas. Això no té volta de fulla, ja que si no fos cert el que diu el desgraciat
que ens ha vingut a veure, des de la comandància no li estarien buscant les
pessigolles. El que sí em ve de nou, en canvi, és que si el soldat substitut voluntari
d’un enllardat per anar a l’Àfrica es fa enrere del seu compromís, els militars
empaitin també el que se n’havia beneficiat escarufejant-se d’anar a la guerra,
gratant-se la butxaca. Si és que hi ha una llei que ho digui, deu ser des de fa
quatre dies, segurament des que van escassos de carn de canó; però, més aviat diria
que es tracta d’una mena de llei de l’embut que s’han empatollat els mateixos
militars de la caixa de reclutament, per a no sortir-ne escaldats d’un afer poc
catòlic.
- Em voleu dir, d’una vegada, on
para en Mauro? – l’àvia estava desesperada perquè tenia la
impressió que ningú li’n feia cas del seu patiment. Era tan evident i cridanera
la seva angoixa que, finalment, a l’avi li degué fer pena i va afluixar una mica
la seva indiferència fingida, en realitat per dissuadir-la de remenar aquell tema
tabú: - No et preocupis més, dona; el nano
està bé, t’ho dic amb el cor a la mà. Si hagués pres mal, a hores d’ara ja ho sabríem,
amb tant gent que li va al darrera. Pel que ens ha assegurat aquest paio que
ens buscava, en Mauro sembla que ha fotut el camp a la francesa i vés a saber
on para i quina en porta de cap. Tal com n’és de pallús i de candi, no m’estranyaria
que l’haguessin engalipat els propis moros i s’hagi passat de bàndol, mira que
et dic!
Però,
en acabar, no va poder-se’n estar d’un estirabot final, marca de la casa: - Al teu nét, dona, que el compri qui
l’entengui!
- Doncs ben fet, que caraina! Millor
fugir que exposar-se a que el matin – va sentenciar l’àvia, que al meu entendre totes
aquelles emocions la superaven tral.la tral.lera com a l’avi, que amb les seves
darreres intervencions tampoc no és que s’hi hagués lluït, precisament.
