El remei pel càncer encara no el tenim, però cada vegada els científics s’hi acosten més; precisament gràcies a la multiplicació de molts esforços de flaquesa per fer avançar la recerca. Resoldre la qüestió de fer realitat el dret de totes les persones a disposar d’un sostre digne crec que no hauria de ser tan complicat com trobar el desllorigador del càncer, que depèn de les ganes i els coneixements dels investigadors. Però també de la sort, factor que no impediria que, si se’n tinguessin ganes de veritat els que fan les lleis, solucionessin el problema de l’habitatge. Que quedi clar, abans de seguir endavant aquesta reflexió d’avui: no proposo una política de barra lliure indiscriminada, sinó de justificar el dret d’aquelles persones que en un moment donat, per quedar-se sense feina, emmalaltir o per altres misèries imprevistes i sobrevingudes, s’hagin quedat temporalment sense recursos per complir amb les seves obligacions hipotecaries o amb els compromisos adquirits com a llogaters, no hagin de veure’s al carrer, amb el cul a l’aire.
Em refereixo, per tant, exclusivament als casos d’aquelles persones complidores i honrades que de sobte no estan en condicions de continuar sent-ho, de complidores. Francament, crec que les lleis els haurien de protegir sense perdre la dignitat obligant-les a viure “de caritat”. Pensem que tal com va el món tots estem en risc d’acabar sent uns “sensesostre”. Ara bé, no parlo ni defenso els que escullen viure sense donar cop i que tenen les galtes de pretendre que la societat els mantingui. Tinguem en compte que darrera cada desnonament de persones que no compleixen amb les seves obligacions, no perquè siguin uns desmanegats sinó perquè no poden, hi trobaríem material suficient per fer-nos càrrec de la cara més dramàtica de la societat: relacions familiars esquerdades, estabilitat laboral empassada per qualsevol crisi, empreses i negocis en fallida, llargues malalties que deixen baldats a qui les pateix, víctimes d’estafes financeres... Totes aquestes diverses històries tenen el mateix comú denominador i similars conseqüències: la desesperació per no poder-se guanyar la vida, pels deutes que s’acumulen, per la incertesa sobre el futur que espera i, sobretot, la impotència davant la manca de resposta adequada per part de les administracions. A la meva manera de veure, abans de desconfiar dels sense sostre en general, potser valdria la pena de posar-nos a la pell de molts que dormen al ras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada