Bastir la Mesa del Parlament com pretenien els socialistes no ha estat a canvi de res. Els 178 vots que varen recolzar la composició final de la Mesa no han costat un ull de la cara, però quasi. Qüestions que quatre dies enrere representaven una línia vermella que no es podia traspassar – reconeixement del català als parlaments europeu i espanyol, investigar els rerefons de l’atemptat del 2017 i de l’espionatge als polítics independentistes - de cop i volta resulta que s’han desbloquejat. Els en teoria beneficats per aquesta rectificació històrica dels jacobins que defensaven aferrissadament no fer ni un pas enrere, per exemple, davant la pressió dels sobiranistes reclamant el dret constitucional a la cooficialitat efectiva de les quatre llengües reconegudes per la Constitució o la promesa d’investigar mitjançant comissions parlamentaries les implicacions de les clavegueres de l’Estat (CNI) en els atemptats de l'agost del 2017 a Barcelona o en l’espionatge dels polítics implicats en l’anomenat “procés unilateral d'indepèndencia” de Catalunya, sembla que han donat per bona la paraula del senyor Sanchez i de la seva penya i li han comprat tot el lot de promeses. “Son promeses demostrables” – han beneit l'operació des de Waterloo. Guardant-se, això sí, una pedra a la faixa: “Aquest preu només s’ha pagat al senyor Sanchez perquè disposés d'una Mesa del Congrés progressista, és a dir: de la seva corda, no pas per assegurar-se tirar endavant amb èxit la investidura. Per aquesta “peça major” el candidat a president del govern haurà de rascar-se la butxaca una altra vegada i no sembla que es pugui "matar" el tracte només amb calderilla.
Ara bé, no voldria aigualir l’eufòria independentista advertint de les dificultats de tot tipus – burocràtiques i polítiques – que rebaixaran les expectatives de "rascar" quelcom de possitiu. És cert que el ministeri d’Afers Exteriors ha plantejat oficialment a Europa el que en totes les Institucions Comunitàries siguin reconegudes les quatre llengües en teoria cooficials a l’Estat espanyol, malgrat encara "de facto" no ho siguin al Parlament espanyol; per tant, perdoneu-me que us ho digui, això no és més que un gest formal, però en realitat paper mullat. Una petició similar de reconeixement oficial del galaic per part del Parlament Europeu va suposar 17 anys de tramitacions burocràtiques i negociacions polítiques perquè tots els Estats membres hi donessin el consentiment. ¿Com pot estar-ne tan segur el senyor Sanchez, que abans d’abandonar la presidència espanyola de torn a la UE ,el primer de gener vinent, aquesta qüestió estarà resolta favorablement als interessos de les quatre nacionalitats històriques que conviuen a l'Estat espanyol? A la meva manera de veure, en tot aquest vergonyós espectacle de mercadeig dels vots necessaris perquè el senyor Sanchez tingués domesticada la Mesa del Parlament, els negociadors socialistes s'han lluït un cop més com a trilers, un paper en el qual hi tenen tanta experiència. Els catalans, per la seva banda, s’han deixat ensarronar com uns pardalets o "què"? Espero que no trigarem gaire a saber que s’amaga darrera del “què”, i desitjo perquè ningú prengui mal o li agafi un mal de ventre, que es comenci a explicar a la parròquia que, de moment, els primers compromisos “comprats” al senyor Sanchez perquè respiri uns quants dies més, no faran bullir l’olla independista ni sobiranista a curt ni mitjà termini. Els entrebancs burocràtics del funcionariat carca i el corró ideològic des del Senat faran suar de valent. Esperem que no tinguem d’escriure mai que els catalans vam fer, per enèsima vegada quan negociem amb Madrid, el negoci d’en Robert amb les cabres. El temps ho dirà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada