El “gran germà” profetitzat per l’Orwell ens controla a totes hores, ens escorcolla “científicament” els secrets més íntims i emmagatzema, en una colossal memòria, què pensem, escrivim i de què parlem els ciutadans, un material sensible que recicla i posa a disposició vés a saber qui, potser dels ·"dotze apòstols" Se’ns aconsella, com a mesura de precaució, que ens netegem la boca i no pronunciem en va paraules de les quals ens en puguem penedir, i accepten de bon grat que el “gran germà” no ens espia ni ens controla sinó que ens estima tant, que no ens treu l’ull de sobre per saber sempre on ens belluguem o amb qui fem petar la xerrada perquè no ens esgarriem. Segons els sacerdots i sacerdoteses del "gran germà" tota aquesta vigilància a que som sotmesos ajuda el progrés, el benestar i la seguretat de la societat. El que passa és que cada dia n’hi ha més, de ciutadans, que no es mamen el dit i no volen combregar amb les rodes de molí que els volen vendre xarlatans a sou de vés a saber de quins interessos.
Qui està embolicat amb el poder, encara que només sigui amb les escorrialles, aprèn per pur sentit de la supervivència i pel que s’hi juga fent el tòtila, a utilitzar tots els ressorts de la tecnologia (ara anomenada “intel·ligència artificial” perque està més "in"), per manipular amics, coneguts o simples saludats com si fossin titelles, traient profit dels immensos recursos d’Internet i dels seus sequaços informàtics per intervenir comunicacions secretes, moviments bancaris i informacions professionals de tota mena, aprofitant els moments en que els ciutadans “tutelats” sense adonar-se'n o els “vigilats” descaradament si us plau per força, estiguin més relaxats i amb les defenses baixes. Les especialitats del “gran germà” abasten un repertori inabastable de possibilitats d'espionatge: xarxes socials, telefonia mòbil, televisió interactiva, jocs per entretenir mainada i adolescents o per “exercitar” la memòria en decadència dels avis... Malgrat miren d’adaptar-nos-hi a moure’ns per aquesta selva pantanosa i plena de paranys – no perquè ens agradi aquest joc de cuc i amagar tan bèstia sinó perquè no tenim altra escapatòria –, no triguem a adonar-nos que per molt que li fem la farina blana al “gran germà”, la seva abraçada de l’os ens fa sentir impotents, fràgils i desemparats enmig d’un món on cada vegada els seus habitants es veuen obligats a substituir la conversa distesa entre persones per monòlegs impersonals amb robots no programats per sentir empatia ni moralitat. Ara bé, a la meva manera de veure, els que em preocupa més és que ens acostumem tant a aquesta dependència i influència, que acabem no sabent-ne prescindir dels dictats de la intel·ligència artificial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada