Follow by Email

dijous, 2 d’agost de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dijous 2 d’agost 2018)


UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR – (Primer accèssit Premi AURORA BERTRANA - Vilada 2017)
1
Era la primera vegada que li feia de cangur al fill de la veïna.

Des que vaig quedar-me vídua, he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir l’escarransida pensió que m’ha quedat del meu home, amb feinetes agafades al vol, gairebé una mica d’amagatotis, ja que si cobro d’estranquis és perquè a qui em paga ja li està bé d’estalviar-se uns calerons no declarant-me, i a mi, per descomptat, tampoc crec que em surtis massa a compte anar a la llei.  Malgrat encara em sento jove, resulta que per segons quines feines sóc massa granadeta, quasi feta una iaia. O sigui que, per exemple, per trobar un treball estable i ben pagat, a part de que van buscats a estiracabells, ja he fet salat. Tanmateix, tampoc tinc prou experiència per buscar-me professionalment les garrofes fora de casa, puix si bé de jove plegava punts de mitja a la merceria de ma mare, era a benefici d’inventari ja que la pobra dona mai em va tenir declarada perquè prou feina tenia per pagar els autònoms i els impostos dels que no podia esquitllar-se per, a sobre, pagar-me a mi. I de casada, a les quatre setmanes justes de tornar de viatge de noces, ja em vaig haver de cuidar de ma sogra que es va quedar baldada en una cadira de rodes, sense poder-se valdre’s mai més per si sola. I per torna, tenia de vetlar per com se les apanyava ma mare, més jove que la sogra però envellida, sorruda, de mal ferrar, vídua patològica des que de resultes de la maleïda guerra el pare va morir sent jo una criatura, com a conseqüència de la gana i el fred que havia passat al Vedado de Zuera, un camp de treballs forçats on, com a tants d’altres vençuts, el varen depurar per roig. 

De primer, vaig provar de llogar-me a hores per fer companyia a gent gran; però era un treball molt esclau que no m’acabava de fer el pes perquè no m’ajudava a esbargir-me de les cabòries, ans al contrari, i em tenia d’empassar, si us plau per força, els sopars de duro d’uns perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir l’oportunitat de cuidar mainada; tot i que no era una feina tan ben pagada com netejar les bavalles i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal caràcter de vells rondinaires i picallosos. I un cop vaig comprovar que no obstant la meva inexperiència, perquè amb el meu marit no vàrem tenir fills propis, me’n sortia prou bé amb les criatures. El més fumut i complicat de la feina de mainadera, trobo que es caure-li bé a la canalla des del primer dia, sobretot quan les criatures estan una mica gambades. Vés per on, doncs, aquest inconvenient me l’estalviava amb el fill dels veïns, ja que amb aquell vailet ens havíem topat tot sovint a l’escala o a l’ascensor i mai es féu l’esquerp amb mi, sinó tot el contrari.

La veïna em va confessar que tant a ella com al seu home els hi feia recança de deixar el nen en segons quines mans; però amb l’excusa que no s’esbargien tant com els convenia, el seu home s’havia emmarranat que necessitaven respirar una mica i anar de xefla amb les amistats més sovint, de manera que van fer un pensament. Quan li vaig comentar l’oferta de feina a ma germana - ens ho xerrem tot, com si encara fóssim nenes -, la Fina, que sempre ha tingut tendència a la sedasseria i a engiponar fantasies sense cap ni centener, va especular que potser els veïns del meu replà passaven per un mal moment sentimental  i que abans de deixar córrer el seu matrimoni volien donar-se una segona oportunitat, i que jo, si fos el cas que acceptés la feina, hi podia tenir una bona influència.
- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig renyar, un xic embafada dels seus continus romanços.

Ara que hi penso, però, potser ma germana no anava tan desencaminada, llamp me mau!  Si, si, ja ho entenc que ara a misses dites no té cap mèrit donar-li la raó després d’haver-li vist el cul a la gallina. Quan em vaig presentar a casa de la veïna a l’hora que havíem convingut, al nen ja li havien donat sopar i duia el pijama posat; només em tocava, doncs, procurar que se n’anés a dormir abans de les deu, sense romancejar davant la tele. Tanmateix, la veïna em va remarcar dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà d’explicar un conte, si no vol que la faci gabiejar tota la nit.

- Cap problema! - li vaig assegurar, servicial i disposada al que calgués. De fet ja en tenia sempre uns quants de contes a punt; com si diguéssim un petit repertori que m’havia après de memòria perquè cap criatura mai més em tornés a agafar amb els pixats al ventre com la primera vegada que un nano em va sortir amb el capritx del conte i vaig  haver-me’n de sortir per petaneres, improvisant com vaig poder un relat fet de retalls i engrunes de rondalles mig rovellades, perquè “el rei de la casa” que m’havien encolomat aquell vespre no em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de mainadera, amb recursos per donar i vendre. Per tant, em va costar poc d’estrenar-me com a cangur d’en Jordi, presumint de rondallaire experta.
          
  - " Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria -, que per sobreviure va acceptar d’anar-se’n a un país llunyà, per fer d’institutriu de la nombrosa fillada del monarca que hi manava. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el contracte: a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos sols, ella i el seu fill. El monarca, pensant que li faria gràcia, en donar-li la benvinguda al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les millors estances del seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell de serventes. El monarca no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el compliment, al peu de la lletra, d’allò que havien convingut: tenir una casa independent, per a ella sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca li va retreure a la dama desdenyosa el seu sorprenent antull: “és que no fa per tu, el sostre del meu palau?” Ella li va contestar, procurant desfer el malentès que la podia portar a mal borràs, imitant la dolça entonació que havia sentit en les pel·lícules emprar a les institutrius veteranes i múrries: “majestat, jo vull que la meva casa, a més a més d’un lloc per viure-hi - no cal que sigui amb tantes comoditats com en el vostre palau -, sobretot sigui una llar”.

En Jordi, que en comptes d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol, aleshores em va demanar: - I com s’acaba el conte?
Li vaig assegurar que la dama va sortir-se’n del tot amb la seva, i en endavant va tenir a disposició casa pròpia. El monarca, mal que li pesés de bon principi, va fer l’esforç d’entendre-la i no tenir en compte el seu capritx.
 - Llavorsvolgué saber el mocós, amb tanta picardia que em vaig quedar bocabadada –, és que una casa no és sempre una llar?
Abans que pogués respondre-li una pregunta, que confesso em va agafar a contrapeu, el nen em va desconcertar afegint-hi un altre dubte, de pissarrí fins i tot per a una criatura, després de rumiar-se el que li havia narrat: - Així, doncs, nosaltres vivim en una casa o en una llar?

Vaig haver-me-la de preparar una estona la resposta, ja que de moment em vaig quedar en blanc; cosa que ja ens sol passar als adults de tant en tant, quan no sabem entomar preguntes aparentment sense malícia de la canalla. Per sort em va venir a la memòria un altre relat, que em va servir, com anell al dit, per sortir del pas amb traça i elegància: - La mama t’ha llegit alguna vegada les aventures d’en Peter Pan?

En fer el nen que sí amb el cap, vaig continuar més segura del terreny que trepitjava: - Oi que te’n recordes de la senyora Gentil, la que mantenia el dormitori dels seus fills sempre a punt de revista i amb els llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta per ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si els fills tornaven algun dia, s’adonessin que no se n’havia oblidat gota d’ells. Una llar és això, Jordi, un lloc on els que tornen sempre es senten esperats i ben rebuts per algú que se’ls estima. Amb certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de repetir: - En una llar sempre hi algú que t’espera, perquè t’estima.
- Doncs jo tinc una casa i una llar! -  en Jordi va exclamar, tranquil i satisfet de saber-se tan afortunat. Però una estona després, mig endormiscat, un nou escrúpol l’encaparrà i me’l va deixar anar amb una veueta que ja a penes era d’aquest món: - Tothom ho sap, això que m’has explicat?

En Jordi, que tot just acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel son. Es veu que quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen clatell amunt a les criatures, prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser posant-se a somniar en el món feliç on una fada padrina, des de la capçalera del llit estant, se’ls l’emporta cada nit a passejar pels núvols. Era millor així, que s’hagués quedat adormit, perquè no m’hauria agradat gens que el dia del meu debut, la veïna hagués acabat trobant la pobre criatura desvetllada, cosa més que probable si haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la llar. A més a més, en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi havia molts de nens que mai no havien tingut una casa de veritat, els quals poc entendrien el sentit de la paraula llar. Aleshores sí que el meu conte ensucrat, hauria esdevingut un conte per fer plorar. I això, una mainadera primerenca com jo, que necessito cada jornal que em trec per fer bullir l’olla, no m’ho puc pas permetre. En qualsevol cas, millor que el nano s’hagués quedat com una soca, vaig pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida, si és que troben que val la pena que ho sàpiga des de tan petit. 
(Continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada