UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR –
(Primer accèssit Premi AURORA BERTRANA - Vilada 2017)
1
Era la primera
vegada que li feia de cangur al fill de la veïna.
Des que vaig
quedar-me vídua, he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir l’escarransida
pensió que m’ha quedat del meu home, amb feinetes agafades al vol, gairebé una
mica d’amagatotis, ja que si cobro d’estranquis és perquè a qui em paga ja li
està bé d’estalviar-se uns calerons no declarant-me, i a mi, per descomptat,
tampoc crec que em surtis massa a compte anar a la llei. Malgrat encara em sento jove, resulta que per
segons quines feines sóc massa granadeta, quasi feta una iaia. O sigui que, per
exemple, per trobar un treball estable i ben pagat, a part de que van buscats a
estiracabells, ja he fet salat. Tanmateix, tampoc tinc prou experiència per
buscar-me professionalment les garrofes fora de casa, puix si bé de jove
plegava punts de mitja a la merceria de ma mare, era a benefici d’inventari ja
que la pobra dona mai em va tenir declarada perquè prou feina tenia per pagar
els autònoms i els impostos dels que no podia esquitllar-se per, a sobre,
pagar-me a mi. I de casada, a les quatre setmanes justes de tornar de viatge de
noces, ja em vaig haver de cuidar de ma sogra que es va quedar baldada en una
cadira de rodes, sense poder-se valdre’s mai més per si sola. I per torna,
tenia de vetlar per com se les apanyava ma mare, més jove que la sogra però
envellida, sorruda, de mal ferrar, vídua patològica des que de resultes de la
maleïda guerra el pare va morir sent jo una criatura, com a conseqüència de la
gana i el fred que havia passat al Vedado de Zuera, un camp de treballs forçats
on, com a tants d’altres vençuts, el varen depurar per roig.
De primer, vaig
provar de llogar-me a hores per fer companyia a gent gran; però era un treball
molt esclau que no m’acabava de fer el pes perquè no m’ajudava a esbargir-me de
les cabòries, ans al contrari, i em tenia d’empassar, si us plau per força, els
sopars de duro d’uns perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir
l’oportunitat de cuidar mainada; tot i que no era una feina tan ben pagada com netejar
les bavalles i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal
caràcter de vells rondinaires i picallosos. I un cop vaig comprovar que no
obstant la meva inexperiència, perquè amb el meu marit no vàrem tenir fills
propis, me’n sortia prou bé amb les criatures. El més fumut i complicat de la
feina de mainadera, trobo que es caure-li bé a la canalla des del primer dia,
sobretot quan les criatures estan una mica gambades. Vés per on, doncs, aquest
inconvenient me l’estalviava amb el fill dels veïns, ja que amb aquell vailet
ens havíem topat tot sovint a l’escala o a l’ascensor i mai es féu l’esquerp
amb mi, sinó tot el contrari.
La veïna em va
confessar que tant a ella com al seu home els hi feia recança de deixar el nen
en segons quines mans; però amb l’excusa que no s’esbargien tant com els
convenia, el seu home s’havia emmarranat que necessitaven respirar una mica i
anar de xefla amb les amistats més sovint, de manera que van fer un pensament.
Quan li vaig comentar l’oferta de feina a ma germana - ens ho xerrem tot, com
si encara fóssim nenes -, la Fina, que sempre ha tingut tendència a la
sedasseria i a engiponar fantasies sense cap ni centener, va especular que
potser els veïns del meu replà passaven per un mal moment sentimental i que abans de deixar córrer el seu matrimoni
volien donar-se una segona oportunitat, i que jo, si fos el cas que acceptés la
feina, hi podia tenir una bona influència.
- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig
renyar, un xic embafada dels seus continus romanços.
Ara que hi penso,
però, potser ma germana no anava tan desencaminada, llamp me mau! Si, si, ja ho entenc que ara a misses dites
no té cap mèrit donar-li la raó després d’haver-li vist el cul a la gallina.
Quan em vaig presentar a casa de la veïna a l’hora que havíem convingut, al nen
ja li havien donat sopar i duia el pijama posat; només em tocava, doncs,
procurar que se n’anés a dormir abans de les deu, sense romancejar davant la
tele. Tanmateix, la veïna em va remarcar dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà
d’explicar un conte, si no vol que la faci gabiejar tota la nit.
-
Cap problema! -
li vaig assegurar, servicial i disposada al que calgués. De fet ja en tenia
sempre uns quants de contes a punt; com si diguéssim un petit repertori que
m’havia après de memòria perquè cap criatura mai més em tornés a agafar amb els
pixats al ventre com la primera vegada que un nano em va sortir amb el capritx
del conte i vaig haver-me’n de sortir
per petaneres, improvisant com vaig poder un relat fet de retalls i engrunes de
rondalles mig rovellades, perquè “el rei de la casa” que m’havien encolomat
aquell vespre no em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de
mainadera, amb recursos per donar i vendre. Per tant, em va costar poc
d’estrenar-me com a cangur d’en Jordi, presumint de rondallaire experta.
- " Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un
fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria -, que per sobreviure va acceptar d’anar-se’n
a un país llunyà, per fer d’institutriu de la nombrosa fillada del monarca que
hi manava. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el contracte:
a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos sols, ella i
el seu fill. El monarca, pensant que li faria gràcia, en donar-li la benvinguda
al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les millors estances del
seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell de serventes. El monarca
no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el compliment, al peu de la
lletra, d’allò que havien convingut: tenir una casa independent, per a ella
sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca li va retreure a la dama
desdenyosa el seu sorprenent antull: “és que no fa per tu, el sostre del meu palau?”
Ella li va contestar, procurant desfer el malentès que la podia portar a mal
borràs, imitant la dolça entonació que havia sentit en les pel·lícules emprar a
les institutrius veteranes i múrries: “majestat, jo vull que la meva casa, a
més a més d’un lloc per viure-hi - no cal que sigui amb tantes comoditats com
en el vostre palau -, sobretot sigui una llar”.
En Jordi, que en
comptes d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol, aleshores em va
demanar: - I com s’acaba el conte?
Li vaig assegurar
que la dama va sortir-se’n del tot amb la seva, i en endavant va tenir a
disposició casa pròpia. El monarca, mal que li pesés de bon principi, va fer
l’esforç d’entendre-la i no tenir en compte el seu capritx.
- Llavors – volgué saber el mocós, amb tanta picardia
que em vaig quedar bocabadada –, és que
una casa no és sempre una llar?
Abans que pogués
respondre-li una pregunta, que confesso em va agafar a contrapeu, el nen em va
desconcertar afegint-hi un altre dubte, de pissarrí fins i tot per a una
criatura, després de rumiar-se el que li havia narrat: - Així, doncs, nosaltres vivim en una casa o en una llar?
Vaig haver-me-la de
preparar una estona la resposta, ja que de moment em vaig quedar en blanc; cosa
que ja ens sol passar als adults de tant en tant, quan no sabem entomar
preguntes aparentment sense malícia de la canalla. Per sort em va venir a la
memòria un altre relat, que em va servir, com anell al dit, per sortir del pas
amb traça i elegància: - La mama t’ha
llegit alguna vegada les aventures d’en Peter Pan?
En fer el nen que
sí amb el cap, vaig continuar més segura del terreny que trepitjava: - Oi que te’n recordes de la senyora
Gentil, la que mantenia el dormitori dels seus fills sempre a punt de revista i
amb els llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta
per ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si els fills tornaven
algun dia, s’adonessin que no se n’havia oblidat gota d’ells. Una llar és això,
Jordi, un lloc on els que tornen sempre es senten esperats i ben rebuts per
algú que se’ls estima. Amb certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de
repetir: - En una llar sempre hi algú
que t’espera, perquè t’estima.
- Doncs jo tinc una casa i una llar!
- en Jordi va exclamar, tranquil i
satisfet de saber-se tan afortunat. Però una estona després, mig endormiscat,
un nou escrúpol l’encaparrà i me’l va deixar anar amb una veueta que ja a penes
era d’aquest món: - Tothom ho sap, això
que m’has explicat?
En Jordi, que tot
just acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel son. Es veu
que quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen clatell amunt a
les criatures, prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser posant-se a
somniar en el món feliç on una fada padrina, des de la capçalera del llit
estant, se’ls l’emporta cada nit a passejar pels núvols. Era millor així, que
s’hagués quedat adormit, perquè no m’hauria agradat gens que el dia del meu
debut, la veïna hagués acabat trobant la pobre criatura desvetllada, cosa més
que probable si haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la
llar. A més a més, en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi
havia molts de nens que mai no havien tingut una casa de veritat, els quals poc
entendrien el sentit de la paraula llar. Aleshores sí que el meu conte
ensucrat, hauria esdevingut un conte per fer plorar. I això, una mainadera
primerenca com jo, que necessito cada jornal que em trec per fer bullir l’olla,
no m’ho puc pas permetre. En qualsevol cas, millor que el nano s’hagués quedat
com una soca, vaig pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida,
si és que troben que val la pena que ho sàpiga des de tan petit.
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada