PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dimecres 29 d’agost de 2018)
- Per tant, segons
la meva teoria, per enfocar correctament la solució de conflictes s’hauria de
començar per determinar, exactament, quan, com i qui va tirar la primera pedra,
intentar després que el responsable en reconegui la culpa i, finalment,
desactivar un per un tots els incendis provocats, des de la primera guspira o
des del primer cop de roc. Si aquest mètode d’anàlisi l’apliquéssim, per
exemple, al contenciós Catalunya/Espanya, concretament pel que es refereix a
l’anomenat procés i a la gresca dels llaços grocs, a la meva manera de veure en
trec les següents conclusions:
1ª)
Si cap esgarriacries hagués denunciat amb sanya l’Estatut de Catalunya al
Constitucional, i aquest Tribunal no hagués estat condicionat políticament pels
partits que nomenaven Magistrats a gent de la seva corda, segurament avui els
catalans, llevat d’una minoria irreductible de la ceba, ens entretindríem
explorant la manera de millorar l’autonomia, qui sap si per la via federal o
intentant pactar un referèndum d’autodeterminació com a Escocia, enlloc de
picar pedra envers una independència utòpica. Per tant, el misto del conflicte
sobiranista no us quedi cap dubte que el varen encendre els que recorregueren
tota Espanya recollint signatures en contra d’un Estatut legítim, que havia
aprovat el Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i referendat el poble
català majoritàriament. Tota una porcada i un escarni fastigós, tingueu
present!
2ª)
– Si la classe política en general, i sobretot els polítics que han remenat les
cireres fins ara, fossin autèntics homes d’Estat i no uns xarlatans i uns
gestors potiners, no haguessin deixat podrir el conflicte català, fins a
l’aberració d’empresonar polítics com a delinqüents, per defensar pacíficament
les seves idees independentistes. El moviment de protesta popular reivindicant
la llibertat dels presos polítics es va simbolitzar mitjançant un llaç groc,
però en contra del que l’establishment polític unionista fa córrer per enterbolir
i crispar més l’ambient, ni tots els que porten un llaç groc a la solapa són
necessàriament independentistes ni tots els independentistes estan obligats a
identificar-se amb un llaç groc. Que quedi clar, doncs, que qui es posa un llaç
groc, sigui o no independentista, vol denunciar que en un país democràtic hi
hagi polítics a la presó, sense judici que els hagi condemnat. Per tant, el
misto del conflicte dels llaços grocs el va encendre, primer, el govern que va
permetre engarjolar polítics i activistes per l’únic presumpte delicte de
defensar les seves idees independentistes, sense violència i comptant amb un
recolzament social important; i en segon lloc, els que atien el conflicte, i
agafant el rave per les fulles es dediquen a treure, només per emprenyar i
provocar, aquests símbols encarnats en llaços grocs que denuncien el fet
insòlit, en un Estat democràtic, de que es deixi podrir a la presó a polítics,
mantenint-los com hostatges i monedes de canvi, sense portar-los a judici.
A
vegades, doncs, convé refrescar la memòria per tenir les idees clares i no
equivocar-se a l’hora d’opinar. És indiscutible que la història ja posarà
cadascú al seu lloc, però mentre esperem el judici de la història durant una
pila d’anys, cal que no perdem el temps en polèmiques absurdes i en debats
eixorcs enlloc d’anar al principi de tot plegat i escatir, exactament, qui, com
i quan va encendre la metxa del conflicte. Si aconseguim que el ciutadà normal
i corrent estigui ben informat sobre aquesta qüestió, no es deixarà entabanar
pels que viuen de marejar perdius i d’afegir llenya al foc inventant-se
fractures socials inexistents. I, potser, encara estarem a temps de
sortir-nos-en de l’immens merder de mentides i de guerra bruta, amb el qual
l’establishment jacobí de l’Estat malda per ofegar per enèsima vegada en els
darrers tres segles el sentiment nacional d’un poble que té llengua, cultura,
economia i política pròpia, i que vol que se li respectin els seus signes
d’identitat. Per estar ben informat, doncs, avui dia, només cal tenir criteri
propi, no creure’s la versió dels fets del primer que passa ni quedar-se amb
l’opinió del darrer que parla o amb la del que més crida, sinó esporgar el blat
de la palla, començant per ordenar tots els episodis del conflicte, del primer
a l’últim. Que per això tenim el caparró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada