Follow by Email

dimarts, 28 d’agost de 2018

DUES TRISTES I MISSERABLES HORES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 28 d’agost de 2018)
– Què és poden dir durant cent-vint minuts, una mare malalta, angoixada i fràgil i la seva filla a la presó plena de ràbia i d’impotència, després de mesos de tenir prohibit veure’s? Dues hores són poc o massa, per fer barrila de tot el que tenien pendent de dir-se? L’Audiència Nacional va decidir que mare i filla ja en tenien prou i de sobres amb aquesta ració de temps per posar-se al dia, i el que diuen els Jutges d’aquest Tribunal especial – per cert, hereu del TOP inventat pel franquisme per reprimir llibertats i drets -, encara talla moltes penques de bacallà, en plena democràcia. Vés a saber, però, si la decisió d’alliberar durant dues hores la consellera Bassa, perquè anés a veure com es trobava sa mare convalescent d’una operació, la va prendre un Jutge togat o un buròcrata d’Institucions Penitenciàries? Jo diria que és una decisió més pròpia d’un funcionari de tercer ordre que no pas d’un Jutge; i ho penso així per sentit comú i pel respecte que sempre m'ha merescut la feina i el criteri dels magistrats. Em semblaria molt agosarat assegurar que un Jutge fos tant poc humanitari i considerat amb les persones; però no m’estranyaria tant, en canvi, si el responsable fos algú que no en tenia ni punyetera idea de quina era la qüestió de fons, en aquell tràmit administratiu. El cas és, però, que fos qui fos el pare de la fastigosa ordre de limitar a dues hores el vis a vis entre mare i filla, aquesta mostra de gasiveria un pèl perversa no ajudarà pas a llimar les tensions polítiques entre l’Estat i Catalunya. Venia d’aquí, de veritat, que fossin dues o quaranta vuit, les hores de permís? Però el pitjor de tot no és que algú s’hagi comportat com un miserable amb l’escarni de les dues hores, sinó que molta gent pot fer-se una pregunta inevitable i emprenyadora: si enlloc d’una presa política s’hagués tractat d’una presa comuna, la vara de mesurar hagués estat la mateixa? Fa quatre dies el germà d’un conseller a l’exili forçós – en Comin -, va decidir anar-se’n a morir a l’estranger per rebre en els darrers moments l’escalf de la família. Ja em perdonaran els que no hi estiguin d’acord amb la meva anàlisi, però a la meva manera de veure des del poder s’ha d’estar molt carregat d’odi i de ressentiment per a no empescar-se mesures imaginatives per establir una treva humanitària, tan discreta com es vulgui, en casos com el d’en Comin o la Bassa. En tots els conflictes polítics els entesos aconsellen que es procuri no fer màrtirs en la confrontació, i els màrtirs poder ésser tan persones físiques com sentiments.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada