FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (divendres 3 d’agost 2018)

UNA CASA NO ÉS SEMPRE UNA LLAR – (Primer accèssit Premi AURORA BERTRANA – Vilada 2017)

(Continuació)                      

2

Passava un quart d’hora de mitjanit quan vaig escoltar fressa a la porta del pis i que s’encenia la llum del rebedor. Des que en Jordi va agafar el son jo havia tancat la tele, perquè preferia esperar els veïns llegint la darrera novel•la de la Camil•la Läckbert, que em tenia atrapada en una trama complicada, tot i que em va costar molt de temps de familiaritzar-me amb l’estil peculiar d’aquesta narradora. Quan la veïna va entrar al menjador, em va semblar trasbalsada; però no la coneixia prou bé com per preguntar-li a boca de canó què li passava i si la podia ajudar. De fet, la veïna ja s’ho devia notar que feia mala ganya, perquè em va donar explicacions, sense que jo les hi demanés: - Alguna cosa del sopar se m’ha entregirat, i hem hagut de tornar abans d’hora. Un vespre que podíem fer el tronera, i la vetllada s’ha acabat com el rosari de l’aurora.

- Vol que li prepari una herba que l’ajudi a tirar cap avall l’empatx? – em vaig oferir.

- Em penso que no caldrà pas, ja em prendré unes sals minerals abans de posar-me al llit. En realitat, pel camí he fet uns quants rotets i m’he quedat més tranquil•la. Si vol, ja podrà anar-se’n de seguida que pugi en Martí, que està tancant el cotxe... Per descomptat – va afegir, excusant-se –, ja li pagarem fins a l’hora convinguda encara que plegui abans.

I després, finalment, va interessar-se per al seu fill, com si fins llavors hagués tingut al cap una altra preocupació: - L’ha fet gabiejar molt, el nen?

- Gens ni mica – li vaig contestar, per tranquil•litzar-la - és un encant de criatura. Tot just li he explicat un conte s’ha quedat fregit com un tronc; fa poc he pujat a donar-li un cop d’ull i estava clapant en la mateixa postura que l’he deixat. Sempre que vulguin, ja saben que poden comptar amb mi; li dic amb tota franquesa.

- No sé pas si tornarem a repetir-ho – vaig sentir que es queixava, com en un sospir.

En veure que la veïna s’asseia al sofà tota moixa, vaig pressentir que alguna cosa grinyolava, malgrat ella s’esforcés en aparentar el contrari. Però no vaig tardar gaire en comprovar-ho: - Joana, el meu home em vol deixar – em va confessar per sorpresa.

Després de descarregar-se d’una confidència d’aquella gruixària, feta con aquell qui diu a contracor a una pràcticament desconeguda com jo, m’hagués semblat normal que tot seguit la pobra dona es desmuntés fent-me alguna escena histèrica. Però ni pensar-hi, no va ser així; no va vessar ni una llàgrima, i la inflexió de la veu era continguda i digna. Només li vaig notar un lleuger tremolor de barbeta, però com que no va passar d’aquí, jo tampoc vaig creure oportú abraçar-la o expressar-li alguna mostra de suport més afectuosa. En definitiva, m’havia comunicat una notícia terrible sense una engruna de sentiment, quan a la meva manera de pensar que un matrimoni s’esquerdi és el pitjor que pot passar-te a la vida. Potser sí que la processó li anava per dintre i que quan reaccioni farà el xap, vaig pensar; sense saber ben bé quina cara posar-hi mentrestant . Francament, vaig creure que el més assenyat fóra escampar la boira de seguida que em pagués, i deixar-la que s’entengués amb el seu home, sense roba estesa per entremig. Però em vaig quedar d’una peça quan, amb el mateix to de veu impostat d’abans, em va demanar: - Li sabria greu passar la nit aquí?

El que més em va sorprendre d’aquesta proposició fou que dos minuts abans quasi m’havia engegat la porta pels nassos. Per aquesta raó, li vaig recordar: - Que no està pujant el seu marit?

- Si – em va respondre i, com sense donar-hi importància, va afegir: - però preferiria tenir companyia, per a no quedar-m’hi a soles.

Arribat a aquest punt, vaig comprendre que no anàvem bé, i que tot plegat començava a fer pudor de socarrim, tal com havia pressentit ma germana. Malgrat olorar-me que m’amagava els detalls potser més escabrosos i delicats d’aquella història domèstica que acabava d’encetar, no vaig gosar de furgar-hi més; però me la devia quedar mirant d’una llei de manera, que no va tenir més remei que insistir per segona vegada: - ja sé que no li puc demanar una cosa així, tant de sobte, perquè a penes ens coneixem; però cregui’m que em faria un gran favor si no em deixés sola amb el meu home aquesta nit.

En veure’m indecisa, va barrejar-hi en Jordi per fer-me cedir: - faci-ho pel nen! No li faria cap bé ser testimoni d’una baralla entre els seus pares. Si vostè hi és, en Martí no s’atrevirà pas a aixecar-me la veu.

- Però que no s’adona que el seu marit pot dir que jo no puc ni tinc cap dret a ficar-m’hi pel mig de les seves desavinences? – li vaig replicar, recordant el que sempre em deia ma mare sobre no ficar-te per entremig de cap baralla, perquè sovint sol passar que quan dos s’esbatussen al tercer sempre li toca el rebre.

- No li ho demanaria pas si no fos necessari; li dic de debò! En segons quins casos, una desconeguda pot fer més de servei que algú de la família. Si crido ma germana, no pararà de retreure’m que ja m’havia avisat dotzenes de vegades que en Martí era un bord. I encara farem l’escàndol més gros i empallegós – va insistir.

- Miri, no pateixi, que ja em quedaré – vaig començar a estovar-me, en part per no trobar una excusa apropiada per negar-m’hi en rodó. De sobte, però, vaig notar una mala nassada, atrevint-me finalment a escopir la sospita que em rondava pel cap feia estona: – no obstant això, digui’m la veritat: no m’ho demanarà perquè té por que el seu marit la maltracti, quan es quedin sols, oi que no?

La primera reacció de la veïna va ser fer-se l’ofesa per la meva sospita, però com que no li vaig treure la vista de sobre esperant la resposta, al final va deixar-se anar i va confessar-me el secret que segurament mai hagués pensat revelar a una forastera: que el seu home li aixecava la veu, la mà i la vexava.

- Bé, llavors, d’acord – vaig afluixar definitivament la defensa -, em quedaré pel nen. A més a més, després del conte que li he explicat aquest vespre, no tinc més remei que fer-ho.

Per aquesta raó, i també perquè em va semblar que la veïna calia que aprengués una lliçó imprescindible per anar per la vida, si no volia quedar-se arronsada com una cuca en un racó de casa com a mi em va passar quan va morir-se’m l’home, i sort en vaig tenir d’una desconeguda que em va ajudar a aixecar la moral. Des d’aleshores vaig tenir clar que, et passi el que et passi, s’ha de sobreviure com sigui, per moltes escates de vidre que t’esgarrapin les entranyes. Però com que això no es pot aconseguir sense ajuda, no s’ha de tenir por ni vergonya de demanar-la. Perquè sense unes bones crosses, travessar segons quins deserts et pot deixar eixorca. Més o menys és el que li vaig dir, esperant que tornés els seu home que no va fer de més ni de menys, quan va saber que em quedaria a passar la nit.

3

Pocs dies després, quan vaig anar a veure qui trucava a la porta, em vaig trobar la veïna amb el nen, palplantats com si ens haguéssim vist la vesprada. Pensant que venien a explicar-me algun maldecap nou, vaig convidar-los a entrar, però ella es disculpà tot dient: - gràcies Joana, és que tenim pressa. Només volia fer-li saber que canviem de pis. En Martí ha trobat una casa unifamiliar als afores, sense veïns, amb un pati gran, on en Jordi hi podrà jugar a cor que vols.

El nen em va tibar la bata i amb tanta picardia com innocència em va dir: - has de venir-la a veure la nova casa, que els pares m’han promès que serà la millor llar del món.

Mai més els he tornat a veure’ls, però sempre més me’n recordaré d’ells mentre estigui penjada del misteri d’una confessió sense aclarir. Serà veritat que la seva nova casa haurà esdevingut una llar, o més aviat serà per por d’un escàndol que mentre en Jordi sigui petit ella es resignarà a marcir-se en una mena de gàbia d’or, com els hi passa a tantes dones maltractades que prefereixen rossegar-se els punys totes soles i es guarden el patiment només per elles?