SILENCIS ANTICS (Finalista XVII Premi Vila de Puigcerdà 2012. Editat per
Garsineu Edicions)
(continuació)
TERCERA CARTA AL VENT
En
Joan s’està deixant anar, mare.
Els esforços del
sogre per aconseguir que algú respongui per ell han estat endebades. Els hi ha
girat la cara quasi tothom, inclús el mateix capellà que en Joan va estar-se de
denunciar, quan el tingueren uns quants dies amagat al paller del soto. Ni a mi
m’ho havien xerrat, i no pas perquè no se’n refiessin que em mossegués la
llengua, sinó per no posar-me en un compromís amb els meus principis. Però
quan ho vaig saber, si voleu que us
digui la veritat, no em va fer ni fred ni calor.
El sogre es pensava
- ja que en un moment donat havien ajudat a escapar de les temudes saques, tant
al mossèn del poble com a d’altres veïns que pixaven aigua beneita –, que si
mai necessitava un cop de mà, tots aquells desgraciats als que havia salvat la
vida farien cua per tornar-li el favor.
Doncs ha estat que
no.
Jo prou que m’ho
temia que passaria això, malgrat també és cert que desitjava de tot cor que
l’odi s’hagués deixatat, amb el pas del temps. Mireu si en té de pebrots la
cosa que, per postres, segons m’escriu en Joan, el meu sogre s’ha hagut de
passar tres nits a la garjola perquè la majordoma del capellà que protegiren
dels esvalotats i que va recuperar la rectoria tornant de bracet amb els
nacionals sa i estalvi, el va denunciar per renegaire quan el va ensopegar esbravant-se
de valent amb el matxo de la tartana, perquè no el volia creure. Al pare d’en
Joan, un pagès de no sé quantes generacions, els renecs més recargolats li
surten pel broc gros, tant com a la majordoma les jaculatòries. La temporada
que vàrem viure plegats al mas, li’n vaig sentir a dir de tots colors i de tots
els calibres, sovint sense venir a compte, només perquè era la seva manera
d’expressar-se i prou; però en cap d’aquelles paraulotes no s’hi enfonyava ni
una unça de malícia, ni d’ànim d’ofendre a Déu ni als homes; us ho podeu ben
creure.
El que em sap greu
és que aquesta tírria inexplicable de la majordoma i la flema del capellà
desmemoriat, la pagarà, de carambola, el meu home, que mai ha trepitjat un ull
de poll ni ha dit una paraula més alta que l’altra; que, si per cas té alguna
feblesa, és la de ser massa tolerant i creient. A ell sempre l’he conegut
respectant totes les opinions, malgrat que amb algunes no hi combregués ni de
lluny, doncs pensa que ningú té l’exclusiva de la veritat i, per tant, cal
escoltar i sospesar tots els punts de vista. Una prova fefaent d’aquest tarannà
en són les nostres pròpies relacions de parella. Hem pujat plegats al poble des
de joves, però mentre jo sóc un cul de mal seient que volia entendre de tot i
ficar la banya arreu, ell es conformava tafanejant els secrets del terròs procurant
que les collites fossin de qualitat i es poguessin fer puntualment quan
pertocava, perquè l’amo del mas on fan de masovers anés ben servit, sense
vinclar la carcanada.
Tot i això, la
nostra relació mai se n’ha ressentit de que els respectius capteniments campéssim
per camins diferents. Ens hem estimat apassionadament quan pertocava i
respectat la manera de pensar de cadascú; inclús gosaria a dir que, en aquest aspecte,
ell s’ha avingut més amb totes les meves camàndules, a l’inrevés de jo, que sovint
se m’acaba la paciència massa aviat, i ho engego tot a parir panteres. Ara, en
canvi, mentre jo em mantinc ferma defensant els plans que vàrem fer – d’anar a
tot o res -, ell ja s’està trencant les banyes fent volar coloms amb la idea de
recomençar de nou amb mi i les criatures, on sigui, renunciant a tot el que
calgui per, simplement, estar junts i esperar que vinguin temps millors. En
Joan sempre ha tocat de peus a terra, mentre que a mi, ho reconec, m’agradava
massa desvariejar i embastar utopies. De manera que si ara barrina tant,
malament! Deu ser senyal d’inseguretat, d’incertesa o de cansament.
A hores d’ara,
tanmateix, se’n comença a desdir del propòsit de retrobar-nos a França perquè
ja es dóna per la pell pel que fa a aconseguir avals, i em tempteja per si em
veuria en cor de donar passos, sense ensenyar massa l’orella, per intentar que
em deixessin tornar amb l’excusa de les criatures. Em venen les llàgrimes als
ulls només de pensar en les falòrnies que s’inventa, per engalipar-me amb
projectes irrealitzables. Com cony vol que torni, amb el sarró que em penja de
l’esquena? A pesar d’aquests rampells d’entusiasme bord, el trobo baix de moral
i a cada ratlla de les cartes noto com si canvies d’humor. Espero que es degui
a que ha d’escriure a estones i aquest continu prendre i deixar fa que una
carta llarga, com la darrera, estigui farcida d’alts i baixos que traspuen
estats d’ànim diferents, els de cada moment que s’hi ha pogut dedicar. Per
exemple, després de fer-me l’article dels seus estrambòtics plans de reagrupament
familiar, em sorprèn explicant-me que els han pelat al zero perquè hi ha una
passa de poll verd, malaltia que segons diu, a qui se li arrapa fort el deixa
bastant malparat.
Si mantinguéssim
una conversa com déu mana, asseguts a l’eixida de casa com en els bons temps,
li podria rebatre els seus arguments un a un amb franquesa; però tal com estem
ara es fa difícil d’entendre’ns: ell m’escriu, però jo no puc pas respondre’l
perquè la meva carta el comprometria i, per tant, mantenim un diàleg eixorc. En
un racó de la fulla, fent una lletra tan diminuta que es complicat
d’entendre-la, diu que corre la brama que els batallons de treballadors seran
dissolts aquest estiu i que només els mantindran per a pròfugs i desertors.
Suposo que aquests rumors - vés a saber qui els fa córrer -, li donen ales per fer-se els cabdells que es
fa. Del que no se n’adona o no vol entendre és que jo no puc tornar a Espanya
com si res. Anita i Madeleine m’ho han tret del cap sense miraments: si aquí ja
me les fan passar magres per culpa que de tots els republicans els anarquistes
som els més mal vistos, imagineu-vos com em tractarien a l’altre cantó de la
ratlla, si decidís pidolar un salconduit. M’aconsellen que no tingui pressa en
mourem d’on m’estic i m’asseguren que no cal que m’amoïni pel sostre o per la
teca, que no em faltarà de res, fins que tot torni a ser com abans.
Renè ha anat més
lluny, aconsellant-me que no visqui tan pendent d’en Joan, i que procuri pensar
una mica més amb mi mateixa i en les criatures. També em recomana que per res
del món, tampoc no se m’acudeixi recórrer als contactes que em van proporcionar
a París, doncs li consta que entre els anarquistes tenen infiltrats confidents
els fatxes. I m’ho ha dit amb un retintin, que m’ha fet angúnia. He de reconèixer
que en René està molt al corrent de la situació dels refugiats a França i,
segons m’ha explicat, les coses estan força embolicades, amb interessos
entortolligats, sobretot des que els alemanys es passegen per França, com si
fos el pati de casa seva. M’ha assegurat que a la quieta, com si se’n donessin
vergonya o no volguessin esverar el galliner, deporten els refugiats espanyols
si veuen que en poden treure’ls-in suc fent d’escarrassos a les seves fàbriques
de guerra.
En resum, que el
millor serà no bellugar-me i aprofitar l’oportunitat per fondre’m. Més
endavant, ja veurem què passa. Els Reynal són bona gent i amb la Madeleine la
complicitat és total. Però, no sé què fer. Sabeu, mare, què es trobar-te sola i
sense referents on poder-t’hi arrapar? Tota ma vida he caminat cap endavant
sense aturador i avui, per primera vegada, volen que m’estigui quieta, com qui
s’amaga darrera un canyer per passar desapercebuda. Em pregunto on tinc
d’endreçar els meus ideals, aquells en que he cregut sempre i dels que no penso
renegar. No puc pas plegar-los ben plegats i desar-los dintre d’un calaix com
si fossin llençols o estovalles, entre d’altres raons perquè de tan bruts i
esquinçats com estan, alguns fan pena de veure.
Paro d’escriure
perquè sinó, mare, el meu coratge d’ahir, aquell delit que havia recuperat
gràcies als follets del bosc, esdevindrà estèril i sense cap fonament. Voleu
que us digui, de veritat, com em sento? Doncs, vet-aquí: em sento profundament
estafada!
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada