FA LLEIG PARLAR DE CORRUPCIÓ, DE POBRESA, DE CRISI, DE REFUGIATS I D’EXTREMA DRETA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 30 d’agost de 2018)

- Cada vegada s’escolten més retrets dels còmodament instal•lats en l’establishment social i polític de la majoria de països, criticant els mitjans de comunicació que perden temps i diners dedicant massa espai a reportatges d’investigació sobre les qüestions que encapçalen aquesta reflexió. Diuen que fa lleig insistir tant en qüestions que no alegren la vida. Què coi vol dir “fer lleig”? Més lleig fa que, per no parar prou atenció, aquells paios a qui fas confiança acabin traint-la estirant més el braç que la màniga, en tots els sentits. Arreu, mentre tot són flors i violes i la festa sembla que mai s’acabarà, no se senten gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, inclús ni de sindicalistes que prediquin anar en compte i amb seny. Potser sí que algú remuga alguna cosa sobre “mirar prim”, però sempre és amb la boca petita, mirant de no molestar, perquè cridar que ve el llop per precaució fa lleig. Això sí, quan van mal dades i se li veu el cul a la gallina, tothom es torna savi i dóna cent mil explicacions del per què de la magnitud de la tragèdia i de com es podia evitar. És llei de vida.

Però i si tot plegat – la corrupció, la pobresa, les crisis econòmiques, el drama dels refugiats, inclús el reviscolament de l’extrema dreta i del populisme, formés part d’una conxorxa a gran escala? I si, realment, els carros no s’estimben pel pedregar per casualitat sinó d’una forma freda i ben calculada? I si els que s’empatollen aquests embolics de les bombolles, dels mercats emprenyats i de les primes de risc, obeeixen consignes perverses com vendre dosis de pessimisme i frustració suficients, perquè tots els pelacanyes i poca-robes del món acabin empassant-se l’orgull i l’autoestima, amb la finalitat de tenir-los ben collats, manyacs, contents i enganyats? Penseu-hi una mica, va!

Si, per exemple, el problema que tenen quasi la immensa majoria de països fos tan veritat com se’ns vol fer creure i el dèficit acumulat per les factures generades per fer possible l’estat del benestar en tingués la culpa de tot, ¿per quins set sous resulta que la part més important de la llufa, no correspon a capitals manllevats sinó a interessos d’usura exigits pels creditors? No serà que l’establishment creditor s’està fent la barba d’or a la salut dels que necessiten parar la mà contínuament per finançar els seus deliris de grandesa o, simplement, per anar fent la viu-viu? I si esgarrapant una mica més la crosta, esbrinéssim que aquells que se n’aprofiten més de la crisi, de la corrupció, del tràfic d’influències, de la guerra, inclús de l’auge dels extremismes i populismes, són els mateixos que ens posen a dieta de resignació i de paciència, ¿què hauríem de pensar, sinó que l’establishment il·lustrat ens porta a vendre? Si tothom que predica honestedat, transparència i austeritat des dels governs, de les institucions, de la banca o inclús des de la trona, comencés per donar exemple, potser les maleïdes crisis, calamitats i misèries ja estarien dades i beneïdes. Llàstima que massa sovint quan els que anem amb el ciri a la mà ens adonem que sobre els nostres caps hi volen més voltors que no pas coloms, ja és tard per reaccionar i posar-hi remei. I com que l’únic que cotitza a l’alça és l’èxit, s’aconsegueixi pels mitjans que sigui i trepitjant a qui sigui, aneu en compte a badar i a confiar a cegues amb xarlatans o redemptors de pacotilla, si no voleu que us arremanguin la camisa.