Bon
dia, que hi ha algú? Ja he carregat piles i com que la xafogor sembla que va de
baixa, dilluns ja tornarem una temporada més a reflexionar junts. Mentrestant,
us proposo una mica de literatura per acabar les vacances. Estic content de
retrobar-vos!
SILENCIS
ANTICS (Finalista XVII Premi Vila de Puigcerdà 2012. Editat per Garsineu
Edicions)
PRIMERA
CARTA AL VENT
Mare,
m’estic consumint en el silenci.
Voldria
tornar a aquells feliços dies de l’Armentera, quan ens deixàvem paperets
escrits per tots els racons de casa per a dir-nos, simplement, que ens trobàvem
a faltar o que ens estimàvem molt. Fou un joc que vàrem encetar el pare i jo,
al que vós us hi afegíreu en descobrir el nostre secret, no dissimulant que
n’estàveu una mica gelosa d’aquella intimitat.
No
vaig ser-hi a temps per dir-vos per darrera vegada el molt que us trobaria a
faltar si em deixàveu, i el greu que em sabia que no haguéssiu tingut la
vellesa que us mereixeu. Us en faríeu creus de tots els pals a les rodes que,
des que vàrem refugiar-nos a França, ens han posat els esbirros dels que manen
aquí, sobretot des que fan de testaferros dels alemanys que els han envaït. És
ben cert allò que el llop muda de dents, però no d’instints. El que passa és
que aquests llops que ens amarguen la vida, mare, han crescut mamant llet de la
mateixa camada que nosaltres; això és el que em fa de més mal pair.
El
pare - ho recordeu? – sovint ens deia a tall de broma: - “si algun dia us
perdeu i no sabeu com trobar-nos, penseu que sempre us queda el recurs
d’encomanar-vos a l’empara del vent”. Aquesta mena d’estirabots eren propis del
pare, ja ho sabeu.
Doncs
bé, ara estic tan desesperada que m’he decidit a seguir el seu consell. Voldria
que de debò us arribés la meva carta a coll i be de qualsevol vent, m’és igual
del cantó que bufi mentre faci la seva feina de carter ben feta, per
confiar-vos una sensació - digueu-li somni o pressentiment, com us sembli
millor - que m’esclata al pit i que no puc aturar més, sobretot avui que no
tinc altre remei que mantenir, per força, la boca closa. M’ho han deixat ben
clar: faig nosa i només faran veure que no em veuen, si no em deixo notar.
Des
que sóc aquí, em sorprèn l’eloqüència del silenci que m’envolta. Em sorprèn a
mi, esclar, que no he parat de garlar pels descosits des que vaig comprendre la
màgia, la seducció de la paraula justa, dita quan toca. I en canvi, adés, us ho
ben asseguro, no podeu pas ni imaginar-vos tot el que es pot arribar a dir
sense necessitat de paraules. Durant les diàries passejades per la fageda que
comença a quatre passes de la casa on m’estic, com qui enceta incrèdula una
teràpia a la desesperada em vaig empassant la pena sense contemplacions; i fins
que no vaig assumir que d’ara endavant em sortirà més a compte no badar boca si
penso sobreviure sense maldecaps afegits, em sentia envaïda i eixorca. D’aquí
ve que quan he tingut les coses clares, el primer que se m’ha acudit es fer-vos
arribar aquest grapat de sentiments barrejats, mitjançant una carta que poso en
mans del vent com deia el pare, confiant que la rebéreu allà on coi pareu, des
d’ençà del vostre traspàs a Perpinyà.
Fou
fa quatre dies, a la fageda de Les Cluses, a la falda del turonet que fa de
sentinella al poble que ens ha recollit i amagat, per l’amor de Déu, que vaig
prendre aquesta decisió. És una fageda magnífica, mantinguda en la discreció
per uns vilatans esquerps i atrafegats, que deuen haver tastat, com jo, el
consol de trobar-hi aixopluc alguna vegada i no tenen ganes d’esbombar-ne massa
llurs beneficioses influències, perquè no els hi prenguin, ara que sembla que
res tingui amo.
Passejo
de bon matí, en solitari, pel mig de la impressionant arbreda, quan encara les
criatures dormen a casa dels Reynal, vigilades per la Madeleine. Percebre com
els raigs de sol ixent burxen intrèpids per trobar un forat on esmunyir-se per
entre les fulles i les branques, m’ha ajudat a superar un dels pitjors
defalliments de ma vida.
El
primer dia vaig anar-hi a parar quasi d’esma: havia sortit de la casa on ens hi
estem refugiats els nens i jo, a la clusa del mig, com aquell qui diu fugint
dels fantasmes. Al creuar la feixa de terra que hi ha entre la casa i el camí
de la fageda, vaig acomiadar-me amb tristesa del lilà, del freixe que creix al
costat de la figuera, del boig, de les tres acàcies, dels cirerers i de la
camamilla borda, com si mai més els hagués de veure. M’heu de creure si us dic
que no em feia res, aquell dematí, deixar-m’hi escolar la vida a la fageda. Sentia
un anhel profund de pau, de trobar el repòs definitiu que m’ajudés a evadir-me
de l’horrible malson que estem patint, des que vàrem sortir del foc per anar a
caure a les brases; és a dir, de les urpes dels fatxes als braços d’uns
suposats amics que quan més ens en teníem de refiar, ens han girat l’esquena
descaradament, renegant de nosaltres.
És
possible que l’afany per fer-me amb tothom i guanyar-me el reconeixement dels
demés mentre era algú, respongués a que sempre vaig sentir-me com cridada a
servir d’alguna cosa més que de dona o, fins i tot, de mare. Ja que només hi
estem de pas en aquest món, em vaig proposar de ben menuda – xopa de les idees
del pare –, deixar-hi una mena d’empremta personal, qui sap si perquè em
reconeguessin els que escrivissin algun dia la història del meu país. Jo creia
que aquest objectiu ja me l’havia guanyat amb escreix, embolicant-me amb la
bandera republicana i plantant cara més decidida que ningú als que estaven de
part dels militars revoltats.
Doncs
es veu que no, mare.
Adés
resulta que voldrien que els que pensen com jo ens fonguéssim, i tothom se’ns
espolsa de sobre, com si fóssim animals folls o una mena de monstres que els hi
podem encomanar la pesta bubònica. Fins i tot aquests esgarrapa cristos de
comunistes són més ben vistos que no pas nosaltres, els anarquistes Quin mal
volen que els hi fem una pobra dona amb dues criatures penjades a coll i be?
Doncs és veu que sí. Sembla que, de cop i volta, el que els hi fa basarda és
que escampem per França, com una taca d’oli, les nostres idees.
La
darrera vegada que vaig parlar amb el pare – si l’haguéssiu vist, reduït a una
barba i a un ulls esventats, us hauria caigut l’ànima als peus –, la va ben
encertar al ad-vertir-me: - "per manyac que sigui el gos, si el trepitges
es torna rabiós".
Després
de rebre trepitjades a cabassos i de masegar-me tot el cos a tort i a dret,
m’he tornat rabiosa; vet aquí el que em deu haver passat! Sempre havia cregut
en la meva bona sort, i tenia confiança cega que podria sortir-me’n de tot.
Però aquí, a les Cluses, he aprés una lliçó que m’ha ajudat a refer-me ràpid de
la dissipació que començava a abatre’m: què hi puc perdre, si em planto? No ens
queda res d’allò que posseíem, i cap de les coses que fem servir aquí són
nostres.
Perquè
no em negareu que me’n vaig fer un bon tip de predicar que ningú és lliure, si
el seu poble no n’és també. Era la doctrina que vós i el pare em vàreu
engargamellar des de les beceroles. I si el pare era músic, la filla li tenia
de sortir balladora. Per tant jo sempre més ballaré al so d’aquella musica amb
la que el pare em va pujar. I al que no li agradi la tonada, que s’hi posi
fulles!
La
immersió en un paratge solitari com la fageda, m'ha fet descobrir que acarona i
amoroseix la soledat que es tragina al damunt, i que t’eslloma. Quan passejo
sota la protecció de tants arbres centenaris, m’enrabio pel menyspreu de la
gent - tan superba com ignorant -, que malda per tapar-nos la boca i, si
poguessin, per fer-nos callar per sempre més. Però, de mica en mica em vaig
assossegant. El fet que tinguis ben clissats els que et vol fer la punyeta,
també ajuda a veure-ho tot d’una altra manera, amb certa distància. Per tant,
ja no em sentiré mai més anorreada ni isolada: ho he decidit gràcies a
l’encanteri d’aquesta fageda en plena albera, on vaig arribar tan deixada anar
que m’hi volia arraulir per sempre. No em faig moltes il•lusions sobre la
condició humana, després del que he viscut i patit. La dignitat, la
solidaritat, el concepte de la moral, de l’honor, de l’amistat o el respecte
per a les idees, tot això he vist com s’enfonsava i es prostituïa sota una
bufegada de pànic col•lectiu.
No
obstant aquesta realitat tan dura i difícil d’entomar sense que t’afecti, sento
que algú em repeteix que s’ha de tirar endavant com sigui, com fa el sol ixent
des que s’entafora per entre la frondosa vegetació de la fageda, fins que
aconsegueix treure el nas reverberant de resplendor.
El
pare n’hauria estat capaç i, com ell, d’altres. Jo tampoc m’arronsaré!
En
sentir enveja de les branques, dels troncs i de les fulles, del seu bram en
defensa de la seva intimitat, dels seus reflexos amables, la fageda de Les
Cluses m’ha fet retrobar-me amb la llibertat de pensar, d’esbravar-me tant com
vulgui i de sentir novament autoestima. L’arbreda té bastant de refugi d’ànimes
en pena. Des de l’indret més espès intueixo que hi ha alguna força misteriosa,
potser encauada en alguna de les soques més veteranes, que vetlla pel poble i
per tots els que ens hi estem, encara que siguem forasters; i que sense fer
diferències ens proveeix d’albades blaves, de dies d’or i de ponents vermells,
tant a nosaltres com a la resta de clusencs, que en deuen saber un niu
d’il•lusions i de desenganys.
René
Reynal, l’home amb qui s’està Madeleine, em va encoratjar l’altre dia: -
"aprofita aquest compàs d’espera que serà el temps d’exili, com de
trampolí per rellançar-te a la vida, i no vulguis pas acoquinar-te, convertida
en una sínia que només valgui per recollir llàgrimes".
El
meu cor no parla, però endevina. Aquesta sensació de pau que sento a la vora
dels Reynal, m’ha fet recordar, la platja d’Argelers, on per consolar les
criatures, que no paraven de plorar, perquè era la primera nit que passaven al
ras, vós, que en prou feines us teníeu dreta, em vàreu ajudar a tranquil•litzar-les:
- "No us espanteu de la nit, és el dia que dorm".
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada