Follow by Email

dimecres, 26 d’abril de 2017

VOLEU DIR QUE EN LLACH HA FET UN GALL?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 26 d’abril 2017)

● VOLEU DIR QUE EN LLACH HA FET UN GALL?.- Em sembla, francament, que no és raonable que a un cantant de renom i experimentat en l’ofici, com en Lluis Llach, no se li pugui perdonar un “gall” o una desafinada inesperada. Tothom pot tenir una rautija imprevista que el deixi afònic en un moment donat, i no per aquesta raó se’l pot xiular, ni des de la platea ni des del galliner. Vol dir que s’ha de fer veure que ningú se n’ha adonat? Home, no és això; però per a fer-li un toc d’atenció n’hi ha prou no aplaudint-lo o fent-ho sense cap entusiasme, no cal acarnissar-se en el fallo. Suposo que ja heu capit què m'empatollo, però per si de cas algú es fa el despistat o el distret, us recordo que m’estic referint a les declaracions que ahir varen convertir-se en l’esca del pecat i en l’escàndol del procés independentista, i que totes les televisions, ràdios i diaris de paper o digitals s’hi varen abocar com si passessin gana endarrerida, a sucar-hi pa. En Lluís Llach va expressar simplement una obvietat: que arribarà un moment que, amb acord o sense amb el govern central, des de Catalunya es donarà corda a un reguitzell de lleis de transitorietat jurídica, aprovades per majoria absoluta en el Parlament, les quals seran d’obligat compliment des del moment que es promulguin. I que tot aquell que no les acati – ciutadà ras o funcionari públic -, haurà d’atendre’s a les conseqüències. Se la podia haver estalviat aquesta referència a “llegir la cartilla” al desobedient? Segurament sí; hi podia posar més vaselina, però el sentit de les paraules no podia pas canviar massa per pura coherència. Com en el cas de la “relliscada” del jutge Vidal – obvio repetir el meu convenciment que no va mentir, sinó que només va pixar fora del test per bocamoll en zel de protagonisme -, en Llach tampoc es va inventar allò que va dir, sinó que és el què hi ha escrit en el full de ruta del procés, com no pot ser d’altra manera si realment es pretén una secessió ordenada i sense fissures. El “gall”, si per cas, va consistir en “cantar” fora de temps una estrofa de la partitura quan encara no tocava. Però no per això es mereix un cantant de la seva categoria que l’empastifin amb tanta sanya i pocavergonya com alguns s’estan atrevint, pensant potser que és un arbre caigut del qual se’n pot fer llenya política.


A la meva manera de veure, en Llach no ha fet altra cosa que explicar amb transparència una part del full de ruta del procés que els gats vells de la política prefereixen dissimular sota una pila d’ambigüitats. Els que seguiu habitualment el blog sabeu que he advertit per activa i passiva del perill que comporta, al meu parer, crear falses expectatives sobre el desenllaç d’un procés no acordat amb l’Estat, sobretot si s’ha d’emparar en una majoria parlamentària pírrica o en una majoria social esquifida. És clar que la truita no es podrà cuinar sense trencar ous, i que de flors i violes l’endemà de la hipotètica proclamació unilateral de la independència les justes per no dir cap, llevat d'una carretada de moments èpics. Per aquesta raó no m’he cansat d’advertir des de l’assaig del 9-N, que calia eixamplar la base social de recolzament a la ruptura amb l’Estat no conformant-se amb una victòria “aritmètica” del 50 per cent més un, sinó en una demostració fefaent – no vull escriure aclaparadora, però quan més s’hi assemblés millor -, de partidaris convençuts de la secessió, confessats i combregats que durant els primers mesos i potser anys del nou Estat hi haurà més llàgrimes que gossos lligats amb llonganisses. Perquè l’única manera de fer triomfar el somni independentista és que es toqui de peus a terra i que la gent que s’hi apunti a tirar del carro n’estigui prou convençuda per a no canviar d’opinió el cap de quatre dies. Penso que en allò que pensava en Llach quan va dir el què va dir era, precisament, en no amagar l’ou. Que hagi aixecat tanta polseguera, m’escama com, tanmateix, que d’aquestes manifestacions fetes el gener i març passat no se n’hagi fet ús fins ara. Al meu poble d’això se’n diu tirar la pedra i amagar la mà i el pobre Llach no s’ho mereix, perquè ni és una ànima de càntir ni un feixista com els feixistes l'insulten, sinó una persona honesta que a hores d’ara ja no sé si la política no li fa fàstic. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada