RECORDS DE LES SETMANES SANTES DE FA MIG SEGLE

A les portes de Setmana Santa, permeteu-me la llicència de recular cinquanta anys en el temps i recordar com s’ho feien en aquella època que ja és història.

RECORDS DE LES SETMANES SANTES DE FA MIG SEGLE

(Fragments de la novel.la inèdita “Quan el setí es torna gel”, finalista premi Joaquim Ruyra 2014)

“ Aquesta setmana santa no puc pas dir que no hagi gaudit amb la parafernàlia que l’envolta, ja que no es tracta només de dir missa sinó que et distanciés de la rutina: i des de rentar peus als pobres fins a bastir monuments, organitzar la processo de la sang i el sermó de les set paraules, fer emmudí les campanes per substituir-les pel toc sec de la matraca, tot és una novetat. Fins i tot la matança de jueus, durant l’ofici de tenebres, fa el seu efecte enmig d’un temple endolat.

En canvi, el costum de visitar els quatre monuments on s’exposa nostre senyor des de la tarda de dijous sant, a Mandarina s’ha convertit més que en una devoció, en un acte social que serveix de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat, i aprofitar entre passejada i passejada per fer-se veure. Anant de l’església parroquial a les capelles de l’hospital, dels frares i de les germanetes dels pobres se’n poden trobar un fotimer d’amics i coneguts per saludar. Realment no queda gaire repertori dijous i divendres, al marge dels actes religiosos, per passar l’estona ja que tanquen en senyal de dol la majoria de bars per força més que no pas en senyal de respecte - així ho penso -, des de mitja tarda del dijous fins al dissabte de glòria. És el mateix que passa amb els cines i els teatres.

La mestressa de l’Ocell de Foc va provar una vegada de mantenir discretament l’activitat del local, deixant la porta del darrera ajustada. A les poques hores, s’hi va presentar una parella de la guàrdia civil que els van fer tancar, i segons que em va explicar la Neus no van pagar més car l’atreviment, perquè entre la clientela enxampada en calçotets hi havia l’hereu Morell i la benemèrita va preferir no fer massa mullader. No li van quedar, però, a la mestressa del bordell ganes de tornar a passar-se llesta, encara que tant se li’n donava perquè, també segons la Neus, als clients més necessitats els aconsellava que anessin a escampar la boira a la capital, on sembla que no es mira tan prim com es fa en un poble petit en qüestions de moral.

Enguany en el lavatori de peus s’han substituït, per primera vegada, els vells de l’asil per dotze marrecs de l’escola parroquial. No hi ha dubte que de pobres en són també, però d’una altra dimensió. Potser perquè a aquesta canalla li queda molt de camí per córrer, i no està a les acaballes com els vells escanyolits que les germanetes arrossegaven a fer el numeret, com si els fessin un favor. L’escola parroquial funciona en el mateix local que tot just acabada la guerra fou requisat pels d’Auxili Social, com a magatzem. Els nois que hi fan classe, no arriben a dues dotzenes i a canvi d’ensenyar-los-hi de franc les quatre regles i poca cosa més, estan obligats a cobrir la quota d’escolans. De fer-los classe se’n cuida el germà Saturnino, que es desplaça expressament cada dia des del col·legi de debò que els frares tenen obert al Castellet, diferenciant-se els alumnes de l’un i de l’altre establiment en que els que van a l’escola parroquial són els pelacanyes, que mai traurien a passejar les tardes dels diumenges barrejats amb els fills de casa bona matriculats al Castellet perquè, en realitat, l’escola parroquial n’és altra cosa que la torna benèfica del col·legi de pagament. Si algun escolanet despuntés molt en els estudis, els frares proposarien als pares de la criatura beneficiar-se d’una de les beques reservades al Castellet per a fills de pagesos tronats de la comarca, els quals en no tenir-ne prou per pagar la matrícula, no els hi feia res, a canvi d’una rebaixa en la factura, que uns mossos acostumats a pencar de sol a sol des de ben jovenets, facin de criats o fàmuls, com se’ls hi diu, dels que no saben què és passar angunies per pagar l’internat. De manera que els dotze nanos a qui mossèn Joan va rentar els peus dijous, se’l tenien ben merescut el paper de pobres”.