QUARTA ESTACIÓ
La senyoreta
Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer, en marxar el notari de casa
seva fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres cantonades més avall, el qual
no va trigar ni un quart d’hora en presentar-se amatent. En sentir-lo pujar per
l’escala – ja li reconeixia el carranquejar característic –, el gat va miolar
en senyal d’alerta, i la senyoreta Irene va córrer a obrir-li la porta, inclús
abans que premés el timbre. El senyor Tomàs, de seguida es va adonar que la
seva amiga estava trasbalsada i es va preocupar. Ella, però, el tranquil·litzà,
agafant-se-li de bracet per endur-se’l fins a la petita tribuna on hi havia un
parell de cadires de balca i una tauleta rodona de costura, que hi feia joc. Li
va assenyalar els papers que havien quedat damunt de la taula, dintre el sobre
que havia portat el notari, mentre intentava explicar-se en poques paraules: - Te’n recordes d’aquell avi que va morir
de repent, ara fa un any, a la meva classe de ioga? Doncs m’ha deixat una
fortuna en el seu testament. Què et sembla, no ho trobes fantàstic?
Davant la
sorpresa del seu company, va explicar-li que acabava d’anar-se’n un notari de
ringo-rango, que havia vingut expressament des de Barcelona per comunicar-li la
inesperada deixa: - Ara que hauré de
tramitar tot un munt de paperassa, compto amb tu per tot, oi que sí?
El senyor
Tomàs, fent-li una moixaina, li va dir: - Saps
què, Irene? Per celebrar-ho anirem a dinar fora. Avui et convido jo, que sempre
m’ha fet gràcia pagar un bon tec a una milionària.
FI DE TRAJECTE
(Aquesta narració que acabeu de
llegir ha quedat finalista del XXIII Premi Vila de Manlleu 2017 i serà
publicada per Tèmenos Edicions en un recull de l’obra guanyadora i les quatre
finalistes entre 61 obres presentades a concurs).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada