MANIOBRES DE DISTRACCIÓ I CORTINES DE FUM PER GUANYAR TEMPS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 27 d’abril 2017)

● MANIOBRES DE DISTRACCIÓ I CORTINES DE FUM PER GUANYAR TEMPS.- En aquest país en que tot passa per casualitat i sembla que no hi hagi ningú que tiri la pedra i amagui la mà, no deixa de cridar l’atenció que cada vegada que els de quadrilla d’en Rajoy i companyia es senten acorralats per les carretades de porqueria que se’ls hi descobreixen, apareguin com uns espantalls més que oportuns cadàvers i roba bruta, als armaris dels antics polítics convergents. Déu me’n guard d’insinuar que l’escenografia desplegada ahir a Barcelona tenia com a finalitat que, sobretot els espanyols de l’altra banda de l’Ebre, no s’oblidessin de les astracanades de la família Pujol i dels delictes presumptament comesos per l’expresident de la Generalitat i tota la seva parentela, i relativitzessin els efectes devastadors de les revelacions policials i judicials sobre corruptes madrilenys de la trama pepera. Però tanta coincidència oportunista, francament, dóna per fer moltes especulacions malicioses, ja que no és la primera vegada que des de les clavegueres de l’Estat s’inflen cortines de fum per guanyar temps i desorientar la ciutadania, la qual deuen considerar tan imbécil com per empassar-se totes les rodes de molí amb que volen fer-la combregar.

A la meva manera de veure, el polític Rajoy a mesura que passen els dies com a responsable del principal partit i del govern de l’Estat va palesa la seva supina i deplorable irresponsabilitat. S’ha cobert de glòria com a dirigent de partit tapant totes les misèries dels de la seva parròquia, negant l’existència de descomposició interna inclús quan la pudor era insuportable i per a no embrutar-se les mans amb la feina bruta delegar-la en sicaris complaents i encantats de “fer favors” a padrins polítics de torn, perquè saben ser generosos pagant “mones” i “momes” als fillols de confiança. És un desastre polític com a governant perquè, entre moltes altres raons, és tant de dretes que no ha volgut saber mai on té la mà esquerra. Vés a saber, inclús, si sap per què serveix la mà esquerra! Un estadista del segle XXI que no parli llengües és un bon sapastre, ja que en les reunions internacionals, per molta tecnologia interpretativa que tingui a disposició, sempre serà tingut per un zero a l’esquerra a la taula on es prenguin les decisions; però un polític que només tingui el “no” a la punta de la llengua, i no li vingui d’un pam a l’hora de prometre l’oro i el moro, és un piròman en potència que crearà més focs que no pas n’apagarà. I la prova la tenim amb les relacions amb Catalunya que pel seu mal cap i miopia política acabaran de mala manera, per a Espanya sobretot, si no canvia l’estil de dirigir el país i el seu partit. Seria bo que comencés a rumiar què significa aquella indirecta de l’Esperança Aguirre sobre el deure “in vigilando” exigible als dirigents, perquè és una bomba de rellotgeria que li va deixar als peus, lligada amb un llacet pervers.