Follow by Email

dimarts, 25 d’abril de 2017

EXEMPLES DE MAREJADES DE PERDIU ABSURDES: OKUPES I BOSSES DE PLÀSTIC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 25 d’abril 2017)

● EXEMPLES DE MAREJADES DE PERDIU ABSURDES: OKUPES I BOSSES DE PLÀSTIC.- A la Bisbal, com a molts d’altres indrets, resulta que l’Ajuntament anima els veïns a prevenir la convivència en edificis en règim de comunitat de propietaris, dels abusos dels okupes protegint els pisos deshabitats temporalment amb portes blindades i tota mena de reixes o cadenats a les finestres, per impedir la usurpació del pis per part de galifardeus al seu propietari legítim. I, tanmateix, instal·lar tantes càmeres de gravar com es puguin pagar i una pilot d’alarmes connectades a la policia o a una agència de seguretat privada. Tot plegat costa un ou i part de l'altra, com deuen haver comprovat els que s'hi han trobat, i no en totes les comunitats estan en condicions de gratar-se la butxaca els seus propietaris hipotecats i mileuristes per superar la indefensió per la comissió de delictes d’usurpació, sovint a la llum del dia, amb traïdoria i intimidació. Si enlloc de marejar la perdiu descaradament, per vés a saber quins interessos impresentables o consideracions filosòfiques d'un bonisme malentès, els legisladors anessin per feina i dotessin la ciutadania – policia i justícia incloses – d’unes normes concretes sobre la desocupació “ipso facto” dels okupes, una vegada acreditat per un mètode tan expeditiu i simple com la presentació de l’escriptura notarial, que el pis té un propietari legítim que no és el pocavergonya que l'okupa. Una societat incapaç de salvaguardar amb nomes rigoroses i expeditives les propietats dels ciutadans, no serà mai una societat democràticament sana perquè els delinqüents tindrien, a la pràctica, més drets que no pas les víctimes. I aquestes “toleràncies” administratives tard o d’hora passen factura. Tanmateix, tampoc ho serà de sana la societat, mentre els seus governants no proveeixin que hi hagi persones sense sostre perquè no hi ha disponibilitat d'habitatge social.


D’altra banda, ¿a qui se li ha acudit la brillant idea de salvar la contaminació mediambiental, per culpa dels residus de plàstic, obligant els botiguers que cap bossa sigui de franc? ¿Potser pensen aquests cervells privilegiats que la bossa de plàstic, quan s’ha de pagar, automàticament es converteix en biodegradable? No us en rigueu, perquè tot és possible quan es tenen idees de bomber tan ridícules com aquesta de fer pagar les bosses d'anar a la plaça. Quan fins i tot a l’Antàrtida, degut al desgel, han aparegut dipòsits de residus industrials arrossegats per les corrents des de aigües contaminades continent enllà, potser caldria agafar el toro per les banyes i prendre decisions més definitives que no pas marejar la perdiu, adoptant mesures ximples, només perquè sembli que es fa quelcom quan en realitat el que es fa no es canviarà res, sinó tot el contrari. Si de veritat es vol resoldre el problema dels residus de plàstic no degradable, qui sap si el que caldria no seria posar potes enlaire tot el lobby que empara el consum comercial del plàstic, abonant la investigació industrial de productes fàcils de reciclar i que contaminin menys i, sobretot, educant els consumidors perquè es posi de moda la bossa de roba, de paper o del que sigui, que a part de tenir utilitat pràctica per a les mestresses de cassa, també la societat "guapa" pugui lluir-les com a complement distingit. ¿De què serveix limitar la utilització de la bossa de plàstic fent-la pagar, si en la mateixa compra el botiguer embolica els articles en bosses de plàstic que no es paguen i que són de la mateixa família contaminant? A la meva manera de veure, doncs, mentre maregem la perdiu en comptes d’anar per feina, poc llaurarem recte i profitós.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada