PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Diumenge 2 d’abril 2017)
● DEMOCRÀCIA DIRECTA, UN ANHEL QUE TOPA AMB UN NOU ESTABLISHMENT.- Les
polítiques d’austeritat que es varen aplicar amb l’objectiu de reduir el
dèficit públic, per la via de la contenció de la despesa social en benestar de
les persones i de retallar dràsticament els sous de la mà d’obra sense recursos
per a independitzar-se, després de mitja dotzena d’anys d’imposar-se si us plau
per força, sobretot als països amb fama de malgastadors del sud d’Europa, només
han generat arreu recessió i atur, agreujant les desigualtats econòmiques, la
pobresa i l’exclusió social. Però el que més em preocupa és que després de
tants anys d’anar enrere com els crancs, els governants reincideixin en
polítiques que no duen enlloc més que a inflar el populisme que fa perillar el model
social de drets i llibertats. La doctrina que per sortir de la crisi calia
estrènyer-nos el cinturó, no era neutra ni pacífica des del moment que els
sacrificis es demanaven als pelacanyes de sempre i als despenjats d’una classe
mitjana que no es podien permetre mantenir, mentre que tant l’acumulació de
poder com de riquesa se la repartia generosament l’establishment culpable
directe de la bombolla financera i immobiliària que desencadenà la bancarrota
mentre els governs, tant d’esquerres com de dretes, miraven cap a una altra
banda a canvi de sucar-hi el melindro. Però qui n‘ha sortit més escaldada
d’aquesta supeditació a la dreta ha estat l’esquerra que per conservar
menjadores i rectories, es va avenir en un primer moment de pànic a recolzar
les polítiques de retallades. El seu immobilisme dogmàtic i miop els ha superat
en benefici de moviments autèntics d’indignats i per líders carismàtics, com
Ada Colau, que han acabat fent digerible als electors el concepte de
"democràcia directa", fins fa quatre dies considerada impossible i
perillosa.
Una de les conseqüències de la crisi que hem viscut i que per molts no s’ha
acabat, malgrat la propaganda dels ben instal•lats socialment ho negui, és que
emergeix una nova generació desenganyada de l’establishment i d’una democràcia
corcada i domesticada al servei dels aparells dels partits, amb conviccions i
valors basats en la democràcia directa, la qual per molt utòpica que sembli qui
no s’adoni que estem assistint al naixement d’un nou paradigma cultural, social
i polític pot prendre mal. La transició de la dictadura a la democràcia no va
fer cap trencadissa, perquè una certa por pel què podia passar va convertir la
majoria de ciutadans, de tot el ventall ideològic inclosos els més
revolucionaris, en moderats. Però avui que la credibilitat en els polítics no
pot estar més devaluada, i que les mateixes institucions trontollen arrossegades
pels escàndols i les presses, serà més difícil de reconduir la marea
d’indignació i de desesperació que s’ha anat apoderant del carrer a mesura que,
malgrat la xerrameca oficial ho negui, els sacrificis imposats resultaran
estèrils mentre el ciutadà sense feina no vegi que el vent li bufi a favor, i
que qui trobi feina no es queixi de mal pagada i de precària. Si a més a més l’estat
del benestar s’escantona cada dia, qualsevol guspira pot provocar un incendi.
Però tot i que confio en l’alè fresc que la democràcia directa pot representar
per netejar un ambient massa enrarit, confesso que em preocupa que ja s’estigui
contaminant dels vicis de la democràcia convencional i que els líders estiguin
més pendents de “dominar” el moviment que d’escoltar-lo, bastint un nou establishment
igual de fastigós que l'anterior. Em fa una por terrible que justifiquin cada
vegada més el seu discurs en nom d’un poble del qual sembla se n’hagin
apoderat, deixant de banda que els ciutadans que constitueixen un poble no
porten posat tots el mateix barret i, per tant, que no tots pensen igual.
Malgrat la característica del bon govern sigui sinó fer-ho bé per a tothom,
cosa impossible, tenir en compte tothom, em sembla que per aquí li comença a
plorar la criatura als experiments ben intencionats de democràcia directa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada