LA MEVA HIPÒTESI SOBRE EL MANRESAGATE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimecres 19 d’abril 2017)

● LA MEVA HIPÒTESI SOBRE EL MANRESAGATE.- Que des d’una distància de vuit metres escassos entre taula i taula del restaurant Vermell, els comensals de la taula de l’esquerra gravessin la conversa que mantenien els comensals de la taula de la dreta em sembla una mica surrealista, si voleu que us ho digui. Sobretot considerant que els comensals de la taula de la dreta eren uns polítics que, per dir-ho suaument, miraven de reüll els comensals de la taula de l'esquerra, amb els quals malgrat vagin junts pel sí de portes enfora, la realitat quotidiana a nivell nacional és que quan no és per naps és per cols que de portes endins sempre hi ha raons. I per tant si la conversa era la que després hem sabut que va ésser, em costa molt de creure que en David Bonvehí no fos una mica discret amb qui podia escoltar-lo, coneixent el seu tarannà reservat i malfiat d’home de muntanya. Ara bé, no es pot negar que la gravació de la conversa és va realitzar, perquè un diari digital s'ha cuidat d’esbombar-la a bastament. La primera reacció de l’autor de la petita homilia que va dirigir als seus deixebles de la taula de la dreta, fou d’indignació i frustració en veure’s enxampat en calçotets, i la segona buscar qui tenia més números per encolomar-li el mort. No va haver de rumiar massa tot recordant qui menjava aquell trenta de març a la taula de l’esquerra. I sense pensar-s’ho dues vegades va deduir que només podien ser els mig amics ahir i ara socis de conveniència que l’ocupaven els culpables de la filtració. En Bonvehí, doncs, va acusar amb noms i cognoms la primera tinent d’alcalde i l’ex-president d’ERC a Manresa – la Mireia Estefanell i el doctor Pere Cullell – de traïdors i portafarcells. I a continuació va amenaçar de demanar l'empara de la "fastigosa" fiscalia espanyola per depurar responsabilitats. Els dos republicans no han obert boca en públic que sapiguem, però el seu partit sí que ha negat amb vehemència l’acusació. ¿Aquest silenci calculat no hauria de posar en guàrdia, sobretot considerant que els assenyalats potser temeriament amb el dit d'en Bonvehí no són, precisament, uns passerells ni en sentit polític ni com a persones? ¿I si, simplement, el seu pecat va ser dinar en un lloc i un moment inoportú? ¿I si darrera el Manresagate si amaga un Judes i no pas una parella de cotorres? A la meva manera de veure, resulta més versemblant que la gravació s’hagués fet des de la pròpia taula de la dreta que no pas des de la taula de l’esquerra, a vuit metres de distància, per part d’uns comensals que llevat que es demostri el contrari, personalment considero incapaços de jugar a espietes.

Però hipòtesis a part, de tot aquest embolic se’n poden extreure unes conclusions que, de confirmar-se, no li fan cap favor al procés sinó tot el contrari. Sigui qui sigui que hagi fet la gravació, posaria la mà al foc que no va ser ell mateix qui la va vendre o regalar al mitjà que la va divulgar. Més aviat sóc del parer que, en analitzar el “botí explosiu” que tenia entre mans, el va compartir amb algú de l’aparell del partit per a no vessar-la. I aquest “algú”, individual o col•legiadament, va considerar que valia la pena de llençar als lleons les reflexions del diputat i coordinador del Pdcat; suposo que en devia ser conscient que amb aquesta entre-maliadura no afavoria el clima d’unitat que, desesperadament, la societat civil està reclamant. Potser és dirà que el batlle manresà s’ha precipitat destituint la seva ma dreta en el govern de coalició, a sang calenta; però a la meva manera de veure-ho crec que seria ingenu pensar que en Valentí Junyent va decidir-se per l’alcaldada sense consultar-ho abans amb el ferro del partit, aquest mateix ferro que ha aconsellat en Bonvehí que es desdís de repartir joc a la fiscalia. Les decisions no les prenen els peons, sinó els capatassos. Per aquesta raó em sembla pertinent preguntar-me: ¿per quina raó han deixat dos socis del govern que ha de pilotar el procés sense fissures, que aquesta criaturada en definitiva se’ls hi escapés de les mans? No s’eixamplarà la base social a favor del sí a la independència escandalitzant la ciutadania indecisa amb espectacles de vodevil de tanta poca categoria. I si a ningú li preocupa que el referèndum es perdi per bajanades com aquesta, que pensi que la història com la mort fa justícia inexorable i posa cadascú al lloc que es mereix. Francament, aquesta reflexió em sap molt de greu haver-la d’escriure, però com deia aquell: algú ho tenia de dir.