PER LLOGAR-HI CADIRES

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dimarts 1 de març 2016

● PER LLOGAR-HI CADIRES.- Sembla bastant lògic que si a una economia fràgil i anèmica, se la castiga retallant els ingressos dels escanyolits consumidors i augmentant els impostos, la cosa acabi malament. No crec que s’hagi de tenir un màster, per arribar a una conclusió tan elemental. Aleshores, si és d’una evidència meridiana que massa austeritat enlloc de remei pot esdevenir verí, per quina raó s’entesta la Comissió Europea en no donar el braç a tòrcer a l’hora de passar per l’adreçador els socis més endeutats, coneixent del peu que calcen, per exemple, alguns dels sapastres que governen Espanya? Saben de sobres que no se’ls acudirà res més, per sortir de l’atzucac, que retallar sous, pensions i aprimar encara més el que queda d’estat del benestar. Que tenen pa a l’ull els socis europeus? És clar que no! El que passa és que se’ls hi ha acabat la paciència després de llegir dia darrera l’altre, que la corrupció estructural ha fet estralls en l’administració pública i que no s’han tingut escrúpols d’invertir inclús recursos comunitaris on no convenia. O que s’han tirat endavant projectes esperpèntics, que el país ni necessitava ni es podia permetre, només per satisfer els interessos bastards de quatre dotzenes de testaferros de les més ràncies oligarquies, les quals els hi tenien el peu a sobre – i vés a saber si encara dura -, a base de pagar comissions, de fer-los regals de categoria i d’endollar-los, de propina, a alguna rectoria de les que raja.

A la meva manera de veure, però, la reacció que espera Europa després dels tocs d’atenció que va repetint des de setmanes ençà, i de l’estirada d’orelles de fa quatre dies al mateix Rajoy, quan va anar a Brussel•les a fer el paper d’estrassa de “presi-dent en funcions” - amb qui ningú va parlar perquè no era ningú -, no és que Espanya estrenyi encara més el cinturó als ciutadans consumidors, sinó que el govern aturi la disbauxa pressupostaria de l’administració i tota la despesa improductiva que costa mantenir-la, que faci pagar religiosament a tothom els seus impostos evitant l’economia submergida i l’evasió de capitals. Però com pot el govern posar-se a la feina, si no tenim govern? Abans no governaven perquè no en sabien i ara no gover-nen perquè no poden. mentre estiguin “en funcions”. Però per a un viatjant de gra cuit com en Rajoy, és la situació política ideal si es peca d'indecís. Avui, precisament, assistirem a la pantomima d’una sessió d’investidura de govern, que escenificarà el frau més gran a la democràcia, perquè els comediants saben d’antuvi que no servirà per cap altra cosa que per dir-se ses “senyories” el nom del porc, amb més o menys elegància, des de les diferents bancades de l'hemicicle del Congrès de Diputats. Però l’amenaça de l’Europa creditora aquesta vegada sembla que va en serio, perquè els representants espanyols – De Guindos, Rajoy i Montoro – els hi han volgut aixecar la camisa reiteradament, fent-los dotzenes d’entremaliadures: la darrera, a final d’any, presentant-los uns pressupostos generals de l’Estat, que s’ha d’estar borratxo per empassar-se’ls sense vomitar. No obstant això, enlloc de prendre’s aquests ultimàtums europeus amb una mica d’ànsia, aparcant les picabaralles domèstiques i anant per feina, la classe política del país es proposa fer gresca fins després de vacances, sense donar mentrestant ni cop legislatiu, amb l’excusa que tot és provisional. A mi, francament, tant se me’n fotria que juguessin a nyaus, si no fos perquè qui acabarà pagant el pato de tot plegat serem els pelacanyes de sempre, començant pels que no els hi fan por perquè no poden fer vaga, com ara els jubilats o els esclaus de l’economia submergida que escanya un 20% de la població, en benefici de quatre galifardeus.