EL DINER DE LA CORRUPCIÓ, QUAN ES TORNA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 11 de març 2016)

● EL DINER DE LA CORRUPCIÓ, QUAN ES TORNA? .- Voldria saber, si a vosaltres, amics i amigues, us passa el mateix que a mi: que no em quadren els números, a l’hora de passar comptes del diner que s’ha recuperat de tots els episodis de corrupció que hem conegut fins ara. I no em quadren perquè tinc la sensació que després d’una instrucció judicial més llarga que un dia sense pa – no dic que entretinguda expressament, però si que adormint-s’hi tant l’escarment no fa l’efecte del càstig immediat -, i quan finalment s’ha dictat sentència o quan se’n dicti, en els casos que es tramiten al ralentí, els culpables acabaran sortir-se’n amb penes rebaixades després del mercadeig entre fiscals i advocats, amb multes de saldo i sense queda clar que la totalitat del diner públic robat, sigui mitjançant defraudació fiscal com embutxacant-se’l directament els xoriços, es torni. Si ens remuntem als casos Roldán, Mario Conde o Filesa, per citar els prehistòrics, o el sentenciat fa quatre dies referent a l’espoli de la Caixa de Castella- La Manxa, després de set i pico d’anys d’instrucció, que jo sàpiga la Hisenda pública no s’ha pas rescabalat ni de bon tros del botí, i alguns dels estafadors ja campen lliures pel carrer o lluint-se per tertúlies mediàtiques on imparteixen lliçons d’ètica, d’economia o de política. I per moltes multes que els hi hagin clavat, la mosca que m'ha pujat al nas em diu que hi ha més pa que formatge i, per descomptat, no consta que cap d’aquests pocavergonyes s’hagi arruïnat i tingui d’anar a mendicar a la cua de Càritas perquè no li quedi un ral després de pagar advocats, multes, fiances i tornar els diners robats.

Perquè els comptes em sortissin, primer de tot ja s’hauria d’afinar millor el llapis fiscalitzador a l’hora de fer els números. Per exemple, quan el delicte consisteix en cobrar comissions a canvi d’adjudicacions d’obra pública, el que s’hauria de tenir en compte no és només el guany il•lícit, sinó també que l’obra pública s’ha encarit de rebot perquè la comissió no la pagava el constructor o el promotor restant-la del seu marge de benefici, sinó engreixant el pressupost a costa de l’administració, és a dir: dels contribuents que l’hem hagut de pagar més cara. I quan administracions municipals poc escrupoloses o la mateixa SAREP s’han polit blocs sencers de pisos venent-los a fons voltor molt per sota del preu de mercat, el diferencial de l’operació, que constituiria el cos del delicte, tampoc tornarà mai a la caixa perquè el perjudici és teòric, encara que analitzant el currículum tots els que han intervingut en les transaccions se sent una fortor de màfia i pudor de prevaricació, que tomba d’espatlles. Ni tampoc es comptabilitzen trinco-trinco els dèficits generats per infraestructures públiques insostenibles o innecessàries, com ara xarxes ferroviàries d’alta velocitat sense usuaris o aeroports sense avions ni passatgers, amb les quals qui sap quants intermediaris se n’han ben untat els dits. I ja no parlem del “lucre cessant”: els recursos que es podrien haver aprofitat per a la sanitat, la educació i la dependència, si els gestors de l’obra pública haguessin sigut honestos. Tanmateix, m’agradaria que Hisenda tingués a la meva disposició, en tant que contribuent estafat, el llistat dels capitals recuperats de la corrupció i els forats pressupostaris concrets que amb aquests diners s’han pagat, no fos cas que costés més el mall que l’enclusa. No ajuda gaire a fer-me passar la mala llet, el fet que no pugui evitar aquesta sensació que després de molt de soroll mediàtic el dia que aixequen la llebre d’un nou cas de corrupció, quan s’acosta el dia del judici ja notes que tot plegat acabarà en foc d’encenalls i que del diner robat, que és el que compta, quatre rals i prou.