NO TIRARÉ EL BARRET AL FOC, MAL QUE US PESI

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 8 de març 2016)

● NO TIRARÉ EL BARRET AL FOC.- He estat a punt de passar d’escriure la reflexió diària, refugiant-me en el confort hipòcrita d’una excusa de mal pagador, per fer campana. He recaigut d’un catarro que, des de Nadal ençà, apareix i desapareix del meu pit, com si volgués jugar al gat i a la rata amb mi; no em dóna febre, però em deixa baldat a còpia de rampells de tos més seca que una pedra, que m’encarcara els muscles de la panxa i m’estronca les ganes d’escriure. Davant el document en blanc que tinc obert a la pantalla des de fa estona, em comporto com un escriptor capat, sense inspiració ni al•licient malgrat avui, dia internacional de la dona, tenia la intenció de palesar un any més allò de que la igualtat entre homes i dones encara és una quimera, i que quan es parla de treball s’està lluny del somni que “a igual feina igual salari”; però aquest any volia treure punxa a una pregunta inquietant: quantes dones i nenes en els camps de refugiats o als marges dels camins de l’exili, no es deixen violar o grapejar per un bocí de menjar, i no se’n parla? També volia aprofitar l’avinentesa de la diada, per deixar constància que, a la meva manera de veure, em cau la cara de vergonya, com a home, que l’any 2016 encara el terme “feminista” s’hagi de llegir en positiu, com a símbol de la lluita per a la igualtat entre els dos sexes, mentre que el terme “masclista” encarna tot allò negatiu i dolent que l’home es capaç de fer a la dona. Però me n’he desdit d’escriure, perquè entre aquesta mena de grip devaluada fastigosa i emprenyadora que m’engrapa; els escàndols d’una parella de mitja edat i del país a qui en mala hora varen llogar el pis de sota de casa, perquè cada dos per tres desvetllen mitja comunitat; i, sobretot, la gran mesquinesa europea davant la tragèdia humanitària dels refugiats tercermundistes, em sento impotent, desganat, superat, desorientat i sense capacitat de reacció.

Jo, ingenu de mi, em pensava que vacunant-me obedientment, la grip passaria de llarg, com les plagues egípcies ho feien de les portes de les cases israelites embrutades amb sang de xai. També em creia que després de tanta ordenança de civisme municipal, denunciant que uns veïns antisocials i incordis es passen pels dallonses el respecte al descans nocturn, les autoritats hi posarien ordre en un tres i no res aplicant els protocols; però es veu que no: perquè intervingui l’autoritat no n’hi ha prou amb quatre crits esporàdics que et trenquin el son. Enmig de la sorpresa i del principi de depressió em pregunto si s’ha d’esperar, en aquest tipus d’escàndols domèstics, que algú en surti estomacat o dins d’una caixa, perquè qui ha de fer complir les ordenances de civisme mogui el cul? Tanmateix, perquè els refugiats que envaeixen Europa no segueixin sent tractats com animals, en capella d’un genocidi somort, les autoritats europees, amb en Rajoy de bruixot voluntari tocant els esquellots, només són capaces de dir que es tornaran a reunir, mentre cobreixen de pells de bé la carcanada del temut llop turc, a qui ara estimaran franciscanament com un germà, si es compromet a portar a pasturar els ramats de refugiats lluny de les fronteres d’Europa. Per totes aquestes raons, he estat a punt de tirar el barret al foc i declarar-me en vaga de reflexions matinals. Però encara que em costi, he decidit no tirar el barret a foc, malgrat tingui tantes raons per fer-ho. Els que escrivim per vocació i no per peles o interessos de part, més que ningú hem de sobreposar-nos a les misèries i desenganys, seguint donant testimoni de tota la porqueria que ens envolta, perquè posant-la de relleu ens ajudi, almenys, a sobreviure sota una aparença de dignitat. Per avui ja he fet prou confessant-vos les meves raons per a no tirar el barret al foc, però després de l’esforç ja no em queda bleix per continuar.