VADE RETRO! ESGARRAPACRISTOS EN BUSCA D’ASIL

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (dissabte 5 de març 2016)

● VADE RETRO! ESGARRAPACRISTOS EN BUSCA D’ASIL - Els filats i els controls policials pretenen aixecar fronteres al si mateix de la Unió Europea. Després de les crides a la solidaritat amb els que fugien de la guerra, de la misèria i de l’extermini, protagonitzada per la cancellera alemanya Merkel, que amb la seva cara més amable predicava que Europa tenia l’obligació moral d’acollir els refugiats que trucaven a les seves portes i de tractar-los amb dignitat i humanitat, s’ha passat en sis mesos a predicar una altra doctrina: obrir les portes d’Europa de bat a bat a famílies senceres d’esgarrapacristos del tercer món, només contribuiria a desestabilitzar greument les societats europees i a causar una fractura difícil de reparar. I des de la tradicionalment hospitalària França, el seu president socialista, per més vergonya, va proclamar solemnement davant el Parlament el novembre passat: “si Europa no controla les seves fronteres exteriors, tornaran les fronteres nacionals, els murs i els filats”. La paradisíaca illa de Lesbos segueix sent la porta principal d’entrada dels esgarrapacristos en el seu periple cap Europa i l’idíl•lic mar Egeu el cementiri de centenars de nàufrags – els més dèbils – d’una tragèdia humanitària sense precedents. Però la Comissió Europea, insensible al drama, fa quatre dies ha llençat un ultimàtum als esgarrapacristos: “abandoneu tota esperança d’entrar al nostre paradís!”

Suècia i Finlàndia deportaran desenes de milers de refugiats, gairebé el 60% dels emigrants que varen acollir-se a la seva hospitalitat. I el novè país més ric del món per càpita – Suïssa – reté i eventualment s’embutxaca aplicant la llei de l’embut els diners que superen els mil francs suïssos – uns 913 euros – als sol•licitants d’asil polític que després de passar un viacrucis han traspassat les seves sagrades fronteres. Dinamarca, un altre prototipus de l'Europa acollonida davant de tants esgarrapacristos, va portar al Parlament una llei confiscatòria similar amb l’excusa que els forasters no es poden mantenir de franc. Polònia lidera el nou principi de sobirania nacional encunyat a l’Est d’Europa: “si no pots controlar la teva frontera no existeixes com a país”. I fins i tot el rebel i contestatari primer ministre grec s’apunta a la tesi. Però el súmmum de la hipocresia se l’emporta el Regne Unit, que fa xantatge a Europa amenaçant tocar el dos de la Comunitat si no se’ls deixa aplicar les seves pròpies polítiques d’immigració, amb l’excusa de la crisi dels esgarrapacristos, però el problema de veritat que volen resoldre és la reducció dràstica dels beneficis socials que perceben els immigrants procedents de la pròpia Unió Europea que, segons ells, posen en perill l’Estat del Benestar britànic. Cert que el nombre de ciutadans europeus que treballen al Regne Unit han superat els dos milions, però segons estudis de la mateixa Universitat de Londres, la seva contribució neta a l’economia (la diferència el que paguen en impostos i el que obtenen en serveis socials) és positiva.

A la meva manera de veure, doncs, la patata calenta sobre la immigració que darrerament plana sobre de Brussel•les està farcida de mites, falsedats i mentides que garbellen temeràriament els polítics populistes per guanyar vots. Però no s’adonen que tornar als filats i els controls policials de les fronteres enceta una ferida perillosa, ja que a molts llocs de la vella Europa – sobretot als Balcans - encara avui les fronteres d’ahir romanen com a cicatrius mal curades. Amb aquest lamentable espectacle de rebuig a una demanda d'asil que ha desbordat les perspectives, es fa palès una vegada més que realitats i veritats fa temps que són absents del joc de certeses en el qual vivim; pet aquesta raó assistim sovint atònits a declaracions i contradeclaracions de líders polítics, no pas perquè el debat s’hagi empobrit, sinó perquè la majoria de les vegades no hi ha debat, només confrontació i xoc d’interessos nacionals en una Europa que ahir volia superar fronteres i anar tots a una. Conclusió que no ajuda ni serveix de res als esgarrapacristos que ens fan nosa.