DOLENTERIA, MALDAT I MESQUINESA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 29 de març 2016)

● DOLENTERIA, MALDAT I MESQUINESA.- Fer explotar bombes al cor de Bèlgica o contra la població civil de qualsevol ciutat occidental o oriental és propi de persones dolentes, però permetre el lent i inexorable esllanguiment genocida de refugiats a les portes d’Europa és una mesquinesa. I, francament, penso que es molt pitjor ésser mesquí que ésser dolent, entre d’altres raons perquè de la dolenteria hom se’n pot sortir si vol, però de la mesquinesa mai. Seria raonable pensar que ningú neix dolent, perquè altrament voldria dir que s’està d’acord amb la teoria de la predestinació, quelcom pitjor que l’ensarronada del “pecat original”. Jo no crec que ningú neixi amb cap motxilla de pecats o vicis enganxada a l’esquena, com també tinc dubtes que ho faci amb un pa sota l’aixella. Per tant, de dolentes les persones no hi neixen sinó que se’n tornem per mil i una circumstàncies que ara no venen al cas; però de la mateixa manera que hom ensopega i s'embruta les mans pot refer-se'n si en el fons té bon cor i sentiments, de cap manera en els casos que es fa mal per ganes de fer mal, ja que llavors ja no estaríem parlant de persones dolentes sinó de persones malvades.

La maldat és una paraula major i no necessàriament les persones malvades són malcarades o impertinents, sinó que poden ser la mar d’encantadores. “Disfressar-se”, en el sentit de dissimular per enganyar, seguint l’exemple d’alguns animals depredadors que canvien astutament d’aspecte per atacar amb més traïdoria, és per desgràcia una característica comú de l’ésser humà malvat, del que fa mal per fer mal. Jo diria que tots els terroristes, tant si són dels que es suïciden per un ideal com si són dels que tiren la pedra i amaguen la mà, s’han de catalogar en el gènere dels malvats, perquè amputen la llibertat i l’espontaneïtat dels ciutadans normals, emborratxant-los amb totes les pors i pànics del món. No caiguéssim, doncs, en el parany de confondre’ls amb màrtirs, perquè no hi ha cap causa que justifiqui la maldat.

Però a la meva manera de veure, la dolenteria té un grau encara més alt que la maldat: la mesquinesa. El mesquí és un malvat elevat a l’enèsima potència, perquè sovint fa mal per ressenti-ment recargolat i es comporta així per pur càlcul d’interessos. Regateja la bondat no perquè sigui dolent o malvat, sinó simplement perquè no li convé ser bo o perquè li agrada veure que els altres es consumeixen de neguit. I com que mantenir individualment un posat d’aquesta mena resulta desagradable, el mesquí sempre que pot prefereix camuflar-se en una manada per cometre els actes més cruels i inhumans, com ara comprar a preu d’or els serveis d’un sicari sense escrúpols perquè li tregui les castanyes del foc. (Per exemple: exactament el que ha fet la mesquina Europa subornant una tèrbola Turquia perquè barri el pas als refugiats i els retorni a l’infern). Assassinar a sang freda i indiscriminadament es cosa de dolents, però tractar a les persones com gossos abandonats és propi de mesquins. I tots els que s’ho miren des de darrera el canyer, ofegant les basques de les seves consciències en un mar d’indiferència o de voyeurisme, també.