SI SORTISSIN DE L’ARMARI TOTES LES VÍCTIMES DE PEDERÀSTIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 16 de març 2016)

● SI SORTISSIN DE L’ARMARI TOTES LES VÍCTIMES DE PEDERÀSTIA...- És un degoteig lent però implacable i imparable, el de les víctimes d’abusos i tocaments indecents mentre anaven a escola. Aquí s’ha començat a malviure aquest malson que, curiosament, gairebé sempre passa en un escenari semblant i amb idèntic elenc: col•legis generalment d’obediència catòlica i professors religiosos o laics. Mentre a d’altres països ja fa temps que les víctimes varen perdre la vergonya d’explicar una trista experiència de quan eren petits, a casa nostra semblava que el pudor i el “què diran” mai obriria les boques tancades per la por. Però sigui com sigui, només ha fet falta que uns quants fossin prou valents per moure fitxa que un dels castells de marfil més ben protegits per la jerarquia eclesiàstica s’ha començat a escantonar degut a l’odi acumulat per les víctimes, i avui les denuncies ja surten a dotzenes, com els bolets en les tardors humides. I malgrat els dos darrers Papes han renegat del tarannà proteccionista i comprensiu que havia caracteritzat èpoques anteriors força obscures, la veritat és que membres destacats de l’església oficial, com ara el cardenal Pell – avui responsable de les finances vaticanes i antic arquebisbe de Melbourne – o el cardenal de Lió - Philippe Barbarin -, entre molts d'altres panxacontents, tenint coneixement fefaent de les desviacions de capellans pederastes sota la seva disciplina i responsabilitat, en ocasions des de feia més d’un quart se segle, es limitaven a traslladar-los de parròquia o de servei quan eren descoberts, minimitzant els fastigosos fets que denunciaven les primeres víctimes que treien el cap de l’armari, cansades d'auto-flagel·lar-se per un sentiment de culpabilitat, amb ciris trencats com l’expressat pel cardenal Pell: “... què pretén aquesta gent desenterrant històries tristes i d’escàs interès?”

És cert que no tots els casos de pederàstia succeeixen en col•legis religiosos, avui mateix a l’Audiència de Barcelona es jutja un professor d’arts marcials d’un col•legi públic de l’Anoia per abusar d’un nen de 3 anys, però la majoria de casos esquitxen de prop les escoles religioses i segurament la psiquiatria deu tenir alguna teoria sobre aquesta tendència o casualitat. A la meva manera de veure, però, jo penso que a mesura que les víctimes vagin atrevint-se a confessar la seva vergonya per alliberar-se d'un pes que no els hi correspon, augmentarà la incidència de casos ocorreguts en escoles no confessionals, per una senzilla explicació, al meu entendre: quan el culpable era un religiós semblava més creïble i fàcil la denuncia. Ahir mateix un conegut arquitecte català va declarar davant les càmeres de TV que fa quasi trenta anys va ser un víctima, i no serà el darrer que tindrà el coratge de parlar, malgrat no sigui agradable ni fàcil socialment parlant. Però és necessari per fer palès que si aquests fets proliferaven – sobretot en èpoques de postguerra i abusant del respecte i submissió deguda a un “home de Déu” – era perquè existia una xarxa de complicitats i de silencis que faria esgarrifar si algun dia es desgranessin l’un darrera l’altre, a la vista de tothom, els pedòfils "per omissió". Fins fa quatre dies, les ordres religioses i la jerarquia catòlica tapaven els casos de pederàstia traslladant discretament els fastigosos pedòfils, i en cas d'individus més ben considerats socialment que un simple mestre, dels quals si s’hagués sabut del peu que coixejaven hagués sigut un escàndol, fent veure que no s’assabentaven de res. I el més emprenyador de tot plegat és que mentre moltes víctimes no gosen sortir de l’armari, perquè el sentiment de vergonya és més fort que el desig de fer net de mals records, alguns dels “venerables” culpables treuen ferro als tocaments i als abusos que practicaven a tremuja, dient que només es tractava de “carícies” i que no n’hi ha per tant.