NO PERMETEU QUE CAP MALENTÈS MATI UNA AMISTAT

PROPOSTES DE REFLEXIÓ (diumenge 6 de març 2016)

● NO PERMETEU QUE CAP MALENTÈS MATI UNA AMISTAT.- Llamp me mau! No acabo d’entendre com hi ha algú que per un simple malentès, per mandra d’aclarir les coses o per orgull de no baixar del burro, deixa que una bona amistat se’n pugui anar a can pistraus. Jo em vaig dedicar professionalment vint anys i pico a la direcció de recursos humans en una fàbrica del ram de l’aigua, que si bé els seus treballadors tenien fama de ser els més ben pagats del tèxtil, també s’havien guanyat a pols la de gent de mal ferrar i del morro fort, de manera que per no enganxar-m’hi els dits amb ells, vaig posar en pràctica un consell que li havia sentit dotzenes de vegades al meu pare: “no te’n vagis a dormir havent-te creat un enemic per culpa d’una merda de malentès”. Aquesta norma no me la varen ensenyar quan em llicenciava a EADA en administració i direcció d’empreses, però ja us ben asseguro que va a missa, i no solament pel que fa a les relacions professionals sinó també a les quotidianes amb la família o les amistats. Això de que no et caiguin els anells per aclarir malentesos – inclús amb la parella -  abans de posar-te al llit, dóna resultat. Tanmateix, també hi ajuda que, tenint en compte que res és del tot blanc ni del tot negre, sinó del color del vidre a través del qual hom s’ho mira, de tant en tant netegem els vidres de les finestres o de les ulleres. Això em recorda aquell acudit didàctic que li vaig escoltar un dia a un d’aquests savis murris, que filosofen, mentre juguen a la petanca amb altres jubilats: “n’estava tan fart d’escoltar a la meva veïna que tot el dia tenia martiritzat el seu home, bescantant que si aquell tenia el cotxe brut, que si l’altre anava deixat, que un dia no me’n vaig poder estar de dir-li que més valia que tragués la pols de les finestres”.

A la meva manera de veure, doncs, les bones relacions amb les amistats – ja no dic amb la família – no es poden engegar a la bassa per un malentès o per un rampell. D’entrada, la solidesa d’una amistat es palesa no donant mai per bo quelcom que creiem que l’altre ha dit, sense comprovar si realment allò que li hem sentit o ens han dit que ha dit, era el que volia dir o només ens ho ha semblat. La relació anirà de mal borràs si la part que es considera ofesa no ho aclareix amb l’altra, ipso facto, allò que l’ha embafat, perquè si es limita a fer morros en comptes d'aclarir, esperant que l’altra se n’adoni i pregunti: “que et passa alguna cosa?”, a aquella amistat ja li podeu cantar les absoltes. Un amic de veritat no pot esperar cinc dies per aclarir les coses amb el seu amic, perquè després de tant de temps el que era un simple malentès es pot convertir en una punyetera durícia. A mi, això d’aclarir malentesos abans de posar-me al llit, sempre m’ha donat bons resultats; partint de la base que fer-ho no vol dir donar-te per la pell, sinó explicar sense crispació ben bé les coses. A vegades n’hi ha prou tornant a rebobinar  des de zero la seqüència que ha originat el malentès. Perquè malament rai quan un amic, sense voler aclarir les coses, dóna per fet que la seva interpretació d’allò que li han dit que l’altre ha dit, o que ell mateix ha cregut entendre, és correspon amb la realitat. Malament rai, repeteixo, quan un amic dóna per fet el greuge i no dóna al seu amic el benefici del dubte, interpel•lant-lo perquè, com a bons amics que són, no es pot creure d’entrada que el seu amic l’hagi volgut donar pel sac. Les amistats es basen en la confiança, sinó bona nit i tapat!