Follow by Email

diumenge, 15 de novembre de 2015

NI HEROIS NI SOLDATS: ELS TERRORISTES SÓN POCAVERGONYES ASSASSINS

El tema del terrorisme ens preocupa i ens desorienta, perquè és d’una ambigüitat tenebrosa. En certs àmbits, sembla que se’l vulgui revestir d’heroisme, com a darrer recurs de grups o col•lectivitats perseguides i marginades. El mal és que massa sovint el terrorisme, en comptes d’herois engendra covards anònims que maten amb la cara tapada víctimes innocents i indiscriminades. I un mal més gros, encara, és el que serveix de justificació a terrorismes pitjors: tant el que practiquen fanàtics – sovint mamellons – que es creuen soldats, com el terrorisme estatal, institucionalitzat d’una manera o altra en més llocs dels que ens pensem, que paralitza voluntats, tortura, reprimeix i fins i tot mata. El terrorisme no pretén res més que acollonir la ciutadania perquè es tanqui a casa i deixi lliure el carrer, i si bé és difícil de combatre només es pot aconseguir combinant tres elements: la bel•ligerància de la població contra els violents, l’aïllament social, moral i polític dels terroristes i una policia - inclosos els serveis d’informació -, eficaç i professional. Ah!, i que es desenganyin els que pensen que amb pancartes, concentracions, paraules i gestos aturaran aquest nou terrorisme que festeja el prime time televisiu o infiltrar-se a les xarxes socials camuflant-se sota pells de xai.


A la meva manera de veure, tractar els terroristes com a interlocutors vàlids en cap hipotètica negociació és un error que sempre es paga molt car, perquè aquesta gentussa que viu de fer xantatge amb la vida dels altres, no representa ningú ni res; per molt que revolucionaris malalts com Leon Trotsky, prediquessin, i defensin encara avui alguns ideòlegs de pa sucat amb oli, que “el terror és un mitjà poderós de fer política”. Un dels problemes socials del terror, precisament, és que sota els seus efectes, persones sensates i pacífiques poden reaccionar, en un reflex de pura supervivència, intentant substituir l’Estat en la seva exclusiva parcel.la de seguretat individual o familiar, la qual cosa és una amenaça per a la pau civil: buscar protecció en els clans i el retorn a una certa organització tribal són reaccions patològiques en societats molt perjudicades pel terrorisme, en les quals el veí pot ser un sospitós i el germà un enemic, mentre la vida quotidiana es perverteix sota silencis, pors i exclusions, dividida entre bons i dolents. Els terroristes ensarronats per l’islamisme voldrien ser considerats soldats; ells s’ho creuen tant com que els esperen després de cada massacre hurís al cel de les oques, però un terrorista mai serà un soldat. Ni un màrtir, malgrat alguns tarats com ells, els hi muntin un altar, els hi encenguin ciris i els hi portin flors. En una societat com la nostra és molt difícil impedir que un llop solitari o una petita cèl•lula d’il·luminats pugui immolar-se en un desvari; però encara ho serà més si cada vegada que la policia, democràticament legitimada, deté sospitosos, una part dels ciutadans arrufen el nas per sistema i es posen del costat dels pobres detinguts. Potser que ens esbandim les lleganyes i comencem a entendre que qualsevol policia democràtica en acció sempre actuarà - poc o molt - arbitràriament. I, per acabar de tocar de peus a terra, que ens adonem que el dret a desobeir la llei és un pressupost revolucionari al qual també s’hi apunten els terroristes. Però tinguem present – les planes de la història en van plenes d’evidències fefaents -, que quan la revolució s’instal•la al poder, el primer que fa és negar el dret a desobeir als seus súbdits. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada