DIARI D’UN CONFINAT (73è dia) – TOTES LES MONEDES TENEN DUES CARES I LA IMMIGRACIÓ TAMBÉ.

Els titulars de notícies recents tracten la problemàtica al voltant dels immigrants sense papers, en general, i dels menors estrangers indocumentats i no acompanyats, en particular. Normalment se centren en les dificultats que genera la gestió d'acollida de refugiats, en la despesa considerable que suposa per al sistema mantenir-los i, a vegades, deixen entreveure les batalles entre bambolines entre el govern central i algunes autonomies per espolsar-se aquesta gent, sobretot els menors, dels seus respectius territoris, encolomant massa sovint als forasters bona part de la delinqüència als carrers. Alguns governants d’ajuntaments catalans, especialment sensibles amb la problemàtica humanitària de la immigració, en especial en ple deliri de rescats amb milers d’ofegats a les costes mediterrànies, varen declarar els seus municipis “ terra d’acollida”. D’altres, en canvi, es posaven les mans al cap i s'estiraven els cabells preguntant-se com es podia prometre acolliment a forasters, si no n’hi havia prou de tot pels de casa. És veritat que entre els immigrants que han desembarcat al país amb els papers en regla i els que s’hi han colat per la porta del darrera, la població forastera ha experimentat a Catalunya un increment de població que sembla inassolible; però, s’hauria de reconèixer que no són pas tants per a una societat que es vanta de caminar orgullosa i triomfant cap als vuit milions d’habitants.

El que passa és que calia fer les coses més ben fetes, en matèria de gestió de la immigració, de com s’han engiponat fins ara. És obvi que hi ha ciutats on s’han viscut i es viuen conflictes i tensions socials per culpa de la inseguretat, però també ho és que les estadístiques oficials indiquen que només un percentatge inferior al deu per cent del col·lectiu immigrant està emmerdat en la delinqüència. El que passa, insisteixo, és que s’hauria d’haver enfocat el problema dels immigrants amb visió d'Estat, aprofundint en polítiques pragmàtiques enlloc de en proclames carrinclones i bonistes, generant oportunitats reals per integrar, més enllà del domini normatiu de la llengua, aquesta població nouvinguda i la que continuarà arribant, per molts sedassos que parem per impedir-ho. El que hagués calgut era haver establert unes normes de convivència clares, evitant caure en sortides de to i fantasmades; començant per aplicar tot el pes de la llei a qui incomplís els deures ciutadans sense contemplacions, inclosa l’expulsió. I pel que fa al col·lectiu dels MENA, tan menystingut injustament des de mitjans d’opinió que els hi encolomen mala convivència generalitzant fets aïllats i lamentables, sense fixar-se amb l’altra cara de la moneda molt més positiva: que hi ha centenars de nois i noies que batallen per no quedar exclosos socialment i volen aconseguir pacíficament allò que els va fer decidir marxar sols de casa seva: un futur millor que el que tenien.

Molts d’aquests menors, apart dels rescatats del mar, van fer el viatge amagats sota les rodes dels camions o autocars que creuen l'estret en vaixell, els quals abandonaren el seu amagatall un cop es consideraren segurs a l'altre costat de la frontera, quan cregueren que havien arribat al paradís d'oportunitats que somniaven. . Quan espetegaren a Catalunya, sis de cada deu ja havien tastat el pa que s'hi donava en altres centres d'internament de la península, dels quals havien fugit, sense que els hi posessin massa dificultats els vigilants, per seguir el seu viatge cap al nord. Quan se'ls hi pregunta per què varen fotre el camp d'aquells centres, les respostes majoritàriament apunten en el mateix sentit: que en aquells centres no se'ls oferia el que buscaven i, per tant, que no era el paradís sospirat. ¿Com es poden penjar pancartes en alguns balcons oficials vantant-se de "país d’acollida", si com a societat no som capaços d’oferir ni als immigrants ni als refugiats, casa, feina i papers? Tanmateix, la moneda de la immigració titllada de conflictiva, desagraïda, repartida entre la marginació i la competència deslleial als comerciants – la màfia dels manters i companyia -, també té una segona cara: la dels refugiats o immigrants que s’esforcen per integrar-se al país que els acull i la de molts catalans que els hi donen un cop de mà perquè tinguin recursos per realitzar-se com a persones i com a ciutadans, enlloc de convertir-los en pidolaires crònics a base de fer-los caritat per tranquil·litzar-se les seves consciencies instal·lades en l’establishment.

Hi deuen haver d’altres exemples arreu de Catalunya, però avui us vull parlar d’un col·lectiu de refugiats, a Manresa, que escriuen i editen cada dia el “diari del confinament dels refugiats”, quina capçalera han batejat com “El Corona”. Aquest refugiats estant acollits a la Llar sant Joan de Déu, situada en l’antic edifici que fou la residència de les Germanetes dels Pobres. Aquest diari el varen començar a escriure després que es declarés l’estat d’alarma, i el continuen fent com una activitat quotidiana que els ajuda a fer pinya i a ser creatius, en una situació inesperada i difícil de gestionar per a tothom. Actualment, la Llar de sant Joan de Déu de Manresa, ha atès mitjançant un programa de protecció internacional unes 230 persones, 81 de les quals resideixen encara a l’antic asil, mentre que la resta ja han passat a la segona fase d’acollida: viure en pisos i espavilar-se, tutelats pels amfitrions, per guanyar-se la vida com a treballadors autònoms en varis oficis. Si en aquella “nova normalitat” amb que s’omplen la boca els polítics i que s’ha posat de moda a la societat, no es resolt d’una vegada per sempre la patata calenta de la immigració – integrant els que ja són a dintre amb imaginació, regulant amb sentit comú, realisme i rigor els fluxos futurs de possibles sol·licitants d’acollida - aquest país sempre anirà coix d’una pota, i aquesta assignatura humanitària pendent pot fer insostenible i, qui sap si fins i tot insuportable a curt termini, la reconstrucció econòmica tan necessària per superar la crisi post-pandèmia.

           

LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

UNA CASA NO SEMPRE ÉS UNA LLAR - Accèsit 5è Concurs Literari Aurora Bertrana 2017 -

1

Fou la primera i última vegada que li vaig fer de cangur al nen de la veïna.

Des que vaig quedar-me vídua he hagut de fer mans i mànigues per arrodonir l’escarransida pensió que m’ha quedat del meu home, amb feinetes agafades al vol, gairebé una mica d’amagatotis, ja que m’avinc a cobrar d’estranquis perquè qui s’ha de gratar la butxaca ja li està bé d’estalviar-se uns calerons no declarant-me i a mi, per descomptat, tant se me’n dona perquè no crec que em surtis massa a compte anar a la llei. 

Malgrat encara em sento jove, resulta que per segons quines feines sóc massa granada, quasi estic feta una iaia. O sigui que, per exemple, de trobar un treball estable i ben pagat ja m’ho puc treure del cap i posar-m’ho als peus, perquè a part que van buscats a estiracabells i jo ja he fet salat. Tanmateix, tampoc tinc prou experiència ni coratge per buscar-me les garrofes fora de casa, puix si bé des de petita treballava ho feia a la merceria de ma mare plegant punts de mitja a benefici d’inventari, ja que la pobra dona mai em va tenir declarada perquè prou feina tenia ella per pagar-se els autònoms i els impostos dels que no podia esquitllar-se per, a sobre, donar-me a mi un sou per simbòlic que fos i a més a més mantenir-me.

I de casada, a les quatre setmanes justes de tornar de viatge de noces em va tocar cuidar-me de la sogra, que es va quedar baldada en una cadira de rodes sense poder valdre’s mai més, pobreta, per si sola. I per torna, tenia de vetlar per com se les apanyava ma mare, que si bé no estava tan espatllada com la sogra, cada dia se li notava que perdia una mica i, vés a saber si per aquesta raó, es tornava sorruda i de mal ferrar. De fet, a mare jo la descriuria com una vídua patològica des que de resultes de la maleïda guerra el papa va morir, sent jo un tap de bassa, com a conseqüència de la gana i el fred que havia passat al Vedado de Zuera, un camp de treballs forçats on, com a tants d’altres soldats rojos derrotats li varen fer treure les tripes republicanes per la boca per depurar-li les males idees.

De primer, vaig provar de llogar-me a hores per fer companyia a vells; però era un treball massa esclau que no m’acabava de fer el pes en cap sentit, sobretot perquè no m’ajudava a esbargir-me de les meves pròpies cabòries sinó que, per postres em tenia d’empassar si us plau per força els sopars de duro d’uns amargats perfectes desconeguts. Donant veus, em va sortir l’oportunitat de cuidar mainada, i malgrat no era una feina tan ben pagada com netejar les bavalles i les cascàrries dels avis, m’estalviava d’aguantar el mal caràcter d’uns quants rondinaires i picallosos. I un cop vaig comprovar que no obstant ésser una inexperta en canalla - perquè amb el meu home no ens hi devíem escarrassar prou perquè jo quedés prenyada -, me’n sortia prou bé amb la dels altres. El més fumut i complicat de la feina de mainadera trobo que és, precisament, caure-li bé a la canalla des del primer dia, sobretot quan les criatures ja són una mica gambades. Vés per on, doncs, aquesta prova inicial podia estalviar-me-la amb el nen dels veïns ja que me l’havia topat tot sovint a l’escala o a l’ascensor i mai es féu l’esquerp amb mi, sinó tot el contrari.

La veïna em va confessar que tant a ella com al seu home els hi recava de deixar el nen en segons quines mans; però, amb l’excusa que no s’esbargien tant com els convenia, el seu home es va entossudir amb que necessitaven respirar una mica i anar de xefla més sovint amb les amistats, de manera que van fer un pensament en assabentar-se que disposaven d’una mainadera just al replà de casa. Quan li vaig comentar l’oferta de feina a ma germana – amb la Fina ens ho xerrem tot des que totes dues ens vàrem quedar soles, com si encara fóssim nenes -, com que sempre ha tingut tendència a la sedasseria i a engiponar castells sense cap ni centener, va especular que potser els meus veïns passaven per un mal moment sentimental, i que abans de deixar trascolar el seu matrimoni per l’aigüera volien donar-li una segona oportunitat. I que seria molt maco que si jo acceptés la feina podria contribuir a que ho aconseguissin.

- Deixa’t estar de ximpleries! – la vaig renyar, un xic embafada de les seves continues fabulacions de capsigrany.

Ara que hi penso després del què m’ha passat, però, qui sap si ma germana no anava tan desencaminada, llamp me mau!  Si, si, ja entenc que ara, a misses dites no té cap mèrit donar-li la raó, quan se li ha vist el cul a la gallina. En fi, en presentar-me a casa de la veïna a l’hora que havíem convingut, al nen ja li havien donat sopar i duia posat el pijama; només em tocava, doncs, procurar que se n’anés a dormir abans de les deu, sense romancejar fins tard mirant els dibuixos animats de la tele. Tanmateix, la veïna em va remarcar dues vegades, mentre s’acomiadava: - Joana, perquè s’adormi potser li haurà d’explicar un conte, si no vol que la faci gabiejar tota la nit.

- Cap problema! - li vaig assegurar, servicial i disposada al que calgués, convençuda que quedaria com una reina perquè anava ben preparada. De fet, ja en tenia sempre uns quants de contes a punt; com si diguéssim un petit repertori que m’havia après de memòria, perquè cap més criatura m’agafés amb els pixats al ventre com la primera vegada que un nano se’m va emmarranar amb la conya del conte, i vaig  haver-me’n de sortir per petaneres, improvisant com vaig poder un relat fet de retalls i engrunes de rondalles mig rovellades, perquè “el rei de la casa” que m’havien encolomat aquell vespre no em fes una rebequeria que m’enfonsés la reputació de mainadera amb recursos per donar i vendre. Per tant, em va costar poc d’estrenar-me com a cangur d’en Jordi, presumint de rondallaire experta.

            - Vet-aquí una dama anglesa vídua i amb un fill – vaig encetar amb seguretat la narració que em sabia de memòria -, que per sobreviure va acceptar d’emigrar a un país llunyà per fer d’institutriu de la nombrosa fillada del monarca d’aquella contrada. La dama només va posar una condició a l’hora de signar el contracte: a part del sou, volia disposar d’una casa on estar-s’hi tots dos sols, ella i el seu fill. El monarca, pensant que li faria una gràcia, en donar-li la benvinguda al seu reialme li va oferir d’allotjar-la en una de les millors estances del seu propi palau, posant al seu exclusiu servei un parell de serventes. El monarca no se’n sabé avenir quan la dama li va exigir el compliment, al peu de la lletra, d’allò que havien pactat: disposar d’una casa independent, per a ella sola. Molt disgustat pel lleig que li feia, el monarca li va retreure a la dama desdenyosa el seu sorprenent antull: - “és que no fa per tu, viure sota el mateix sostre que el rei?” Ella li va contestar, procurant desfer el malentès que li podia fer perdre la feina abans d’haver-se estrenat, imitant la dolça cantarella de veu que havia sentit en les pel·lícules romàntiques que empraven les institutrius veteranes i múrries quan es dirigien als seus amos llagotejant: - “majestat, jo vull que la meva casa, a més a més d’un lloc per viure-hi, sobretot sigui una llar per al meu fill”.

En Jordi, que en comptes d’adormir-se estava més desvetllat que un gínjol, aleshores em va reclamar: - I com s’acaba el conte?

Li vaig assegurar que la dama va sortir-se’n del tot amb la seva i el monarca, mal que li pesés de bon principi, va fer l’esforç d’entendre-la i no tenir-li en compte com un desaire la seva tossuderia.

 - Llavors – volgué saber el mocós, amb tanta picardia que em vaig quedar bocabadada –, és que una casa no ho és sempre una llar?

Abans que pogués respondre-li una pregunta que de tan elemental confesso em va agafar a contrapeu, el nen em destarotà novament afegint-hi una altra observació de pissarrí, fins i tot per a una criatura, després de pair una mica la historieta que li acabava de narrar: - Així, doncs, nosaltres vivim en una casa o en una llar?

Vaig haver-me-la de rumiar una estona la resposta, ja que de moment em vaig quedar com en blanc; cosa que ja sol passar-nos als grans quan no sabem entomar les preguntes, sempre aparentment sense malícia, de les criatures. Per sort, me’n vaig enrecordar d’una altra rondalla que em va venir com anell al dit per sortir del pas amb traça i elegància:

- La mama t’ha llegit alguna vegada les aventures d’en Peter Pan?

En fer el nen que sí amb el cap, vaig continuar la singular conversa més segura del sòl que trepitjava:

- ¿Oi que te’n recordes de la senyora Gentil, la que mantenia el dormitori dels seus fills absents sempre a punt de revista, amb els llits fets, la petita llum de la tauleta encesa i la finestra oberta per ventilar l’habitació? Tot ho tenia a punt perquè si tornaven a casa algun dia, s’adonessin que allà no se’ls havia oblidat pas gota i se’ls esperava sempre. Una llar és això, Jordi: un lloc on els que tornen noten que se’ls espera a qualsevol hora i que sempre hi són ben rebuts per algú que se’ls estima.

Amb certa nostàlgia, no me’n vaig poder estar de repetir: - En una llar sempre hi algú que t’espera, perquè t’estima.

- Doncs jo tinc una casa i una llar! -  en Jordi va exclamar, tranquil i satisfet de saber-se tan afortunat.

Però una estona després, mig endormiscat, un nou escrúpol l’encaparrà i me’l va deixar anar amb una veueta que ja a penes era d’aquest món: - Tothom ho sap, això que m’has explicat sobre la diferència entre una casa i una llar?

El nen, que tot just acabava de fer sis anys, no va esperar la resposta, vençut pel son. Es veu que quan els trencaclosques dels grans se’ls hi entortolliguen clatell amunt, les criatures prefereixen deixar-se vèncer per la nyonya, potser posant-se a somniar en el món feliç on una fada, des de la capçalera del llit estant, se’ls emporta a donar un tomb més enllà dels núvols, a tocar de les estrelles i la lluna. Era millor així, que s’hagués quedat adormit; perquè no m’hauria agradat gens que el dia del meu debut com a cangur a casa dels veïns, haguessin trobat la pobre criatura desvetllada, cosa més que probable si haguéssim seguit descabdellant aquella troca de la casa i la llar.

A més a més, en un moment o altre li hauria hagut de reconèixer que hi havia molta canalla que mai no havien tingut una casa de veritat com la seva i, per tant, poc entendrien en què consistia una llar. Aleshores sí que el meu conte ensucrat, d’aquells que expliquen les babes a la vora del foc als seus nets, hauria fet plorar. I això, una mainadera primerenca com jo, que necessito el que em paguen per fer bullir l’olla cada vesprada, no m’ho puc pas permetre. En qualsevol cas, millor que el nano s’hagués quedat adormit com una soca, vaig pensar. Que li expliquin els seus pares de què va la vida, si és que troben que val la pena que sàpiga el pa que s’hi dona, des de tan petit. 

DIARI D’UN CONFINAT (72è dia) – LA LLISTA DELS REIS GOTS

Els que sou de la meva quinta us deu sonar aquesta referència als reis gots, que si no recordo malament eren trenta-tres, el primer es deia Alarico i el darrer don Rodrigo; els d’entre mig tenien noms estrafolaris i els he oblidat, menys d’un que sempre em va fer gràcia, no sé per què: un tal Xindasvinto. Formaven part del paquet de continguts docents inservibles que ens feien aprendre quan anàvem a escola. No en sé de ningú que li hagi aprofitat per res a la vida aquesta empallegosa i embarbussant colla de reis del temps de mariacastanya; almenys del llatí encara se’n podia treure algun profit per aprendre segons quins idiomes o per redactar correctament i construir sintàcticament ordenats, per exemple, els comunicats de premsa o els discursos. De fet, ja era ben curiós que a l’assignatura d’història ens fessin recitar els reis gots sense descuidar-nos cap ni un, com si de la seva memorització en depengués qui sap què, i en canvi no ens explicàvem de la historia catalana més enllà d’algunes referències folklòriques, perquè la vertadera història que ens tenia d'importar era l’espanyola, per patriotisme és clar; i la mateixa història universal ens la venien farcida de llacunes i de mitges veritats interessades, no sé si per ruqueria o per sectarisme.

¿Quanta fullaraca avui es podria esporgar dels temaris didàctics dels actuals plans d’estudi perquè no ajudarà cap escolar a fer bullir l’olla el dia de demà? Aquests dies del confinament he observat, entre d'altres anècdotes, una cosa ben curiosa: quan donaven instruccions sobre com comportar-se durant les passeja-des diàries, es recomanava que es circulés sempre per la dreta, de manera que no es fessin nosa els vianants que anaven en direccions contràries. Ostres pedret! Quan s’ensenyava urbanitat a l’escola, una de les primeres coses que apreníem era que pel carrer cadascú tenia d’anar per la seva dreta, de manera que mai els que pujaven entorpissin els que baixaven. A més a més, s’ensenyava a “cedir la dreta”, als ancians o a les dones embarassades, perquè no haguessin de baixar de la vorera en llocs estrets. A la meva manera de veure, aquelles elementalitats cíviques eren més importants que aprendre’s de memòria la maleïda llista dels reis gots.

Aquesta reflexió d’avui ve a tomb perquè acabo d'assabentar-me que una mare de Moià, la Carlota, ha decidit escolaritzar els seus fills personalment, a casa. Precisament ho fa perquè després de llicenciar-se en dues carreres diu que es va sentir “estafada”, en el sentit que el que havia aprés a les aules no li servia per obrir-se camí a la vida, doncs una cosa era la teoria i una altra la punyetera pràctica. Ella ho explica sense pèls a la llengua: “vaig veure que allò que havia après no tenia res a veure amb allò que volia saber”. I a partir d’aquesta constatació, afegida al fet d’adonar-se que la mestra del seu fill en sabia més de com pensava i de que li agradava que no pas ella mateixa, va decidir d’acord amb la seva parella escolaritzar els fills a casa. “No ha de ser necessàriament menys enriquidor que portar-los a l’escola – predica sense embuts i convençuda -; si han de saber coses de la vida les poden aprendre del nostre dia a dia. Si tenen ganes de fer una cabanya, la fan; o un pastís, és igual”.

No és l’única parella catalana que ha pres aquesta decisió; segons sembla són mig miler i escaig les famílies que eduquen els fills a casa. S’anomenen “homeschooler” i aquesta opció que, de moment és al.legal, malgrat el senyor Bargalló en discrepi, no es tracta de cap ximpleria ni d’un antull elitista: consisteix, simplement, en triar pels propis fills un tipus d’educació que es basa més en fomentar les competències que en empollar continguts. És el que us deia: ¿de què ens servia aprendre’ns la llista dels reis gots si davant d’una emergència domèstica no sabien reaccionar per sortir del pas, ni comportar-nos cívicament en públic? El millor pla d’educació és el que prepara la canalla perquè siguin auto-suficients per superar qualsevol emergència, petita o grossa, sabent desempallegar-se’n sense perdre els estreps ni la serenitat, o causar un desastre. Avui, afortunadament, no s’han d’aprendre els noms dels reis gots, però segur que si hi pensem una mica trobarem continguts escolar inútils i perfectament prescindibles, que quedaria de conya substituir, per exemple, per debats sobre els valors humanistes, que tanta falta ens fan per no acabar convertint-nos en una societat insolidària, egoista i depredadora, tant de la natura com dels més fràgils.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

“EN MEMÒRIA DE LA KAUTA” capítol quart i final

QUART

Mentre baixava l’escala – com que es tractava d’un primer pis, si no anava carregada mai agafava l’ascensor -, el mal auguri se li bellugà de nou pel cap. Mai plegava tant tard i, en conseqüència, no s’havia adonat que després de mitjanit transitava poca gent pels carrers, i que fora dels de la zona més cèntrica els altres fosquejaven i no convidant a passar-hi assossegat. Fins arribar al seu pis li quedava una bona tirada, deu minuts ben bons anant de pressa; però, no s’hi amoïnà massa perquè l’havia fet tantes vegades de dia aquell recorregut que, malgrat fos de nit, podia dir que se’l coneixia de memòria; a més a més, després de totes les peripècies d’aquell dia la seva preocupació principal no era per on passava, sinó donar-hi voltes a quina devia ésser la causa que els seus amos no s’haguessin presentat a sopar a l’hora, i que la mestressa quan finalment hi va parlar, per la veu deduís que estava molt trasbalsada. Caminava tan d’esma, distreta en llurs cabòries, que no va adonar-se fins que s’hi va mig entrebancar en tombar la cantonada, de l’embalum que feien tres paios pràcticament aclofats contra la paret del xamfrà.

            Es podia dir que l’esbalaïment va ser mutu, car aquells paios tampoc se la devien esperar una mossa voltant pel carrer a aquelles hores intempestives. Quan es varen desensopir i es posaren drets, la Kauta va pensar que tenien tota la traça d’ésser uns pòtols fastigosos, i feta aquesta constatació és quan la va envair la basarda; sobretot en veure mitja dotzena de llaunes de cervesa escampades per terra i en sentir els lladrucs d’un gos que feia tota la ganya d’anar prim de panxa, el qual va aparèixer darrera d’ells. Aleshores, només se li va acudir esquitllar-los i fugir, apressant el pas. Però, en mala hora prengué aquesta decisió! En veure-la tan espantada, mentre el gos no parava de bordar-la, un dels tres paios se li va abraonar: - Ep!, para el carro moreta. On vas a aquestes hores? Que potser t’has escapat del teu marrà perquè et volia encular? – la va escridassar el que semblava menys col·locat dels tres, puix els altres anaven tan trompes que prou feina tenien per mantenir-se drets i que no se’ls hi escapés el gos.

            La Kauta, presa d’un atac de pànic, va arrancar a córrer com una boja, sense que pogués impedir que aquell desmanegat li arrabassés de les mans la coixinera del menjar: - Venja’m que hi portes aquí, mala puta!

            La pobra noia no parava de córrer completament desorientada, quasi a les palpentes en direcció a la Rambla, pensant que en estar més il·luminada potser hi trobaria gent disposada a ajudar-la. Però va ser a l’inrevés: en creuar el lateral de la Rambla sense mirar res, no va fixar-se ni en el semàfor que estava en vermell ni en el cotxe que refiat que tenia via lliure – a aquella hora qui vols que transiti! -, en plena embragada el conductor no pogué esquivar el cos d’una persona que, segons ell se li va llençar pràcticament a sobre del seu potent i ràpid quatre per quatre, que la va envestir fent-li donar tres o quatre voltes de campana, arrossegant uns metres el seu cos fins deixar-lo trinxat com un parrac, estampit a la calçada.

            El paio que perseguia la Kauta, en adonar-se de la magnitud de la tragèdia va girar cua i escampà la boira. El conductor del cotxe, amb traces d’executiu exultant, que tornava d’alguna festa guapa amb una noia que no es va molestar ni en bellugar-se del seient, abans d’interessar-se per la pelleringa humana que havia deixat estesa a terra, va palpar tot esverat el morro del cotxe de pela llarga que li havia manllevat aquella nit a son pare perquè fanfarronegés davant la xicota. Després d’avaluar el cost de la topada, s’acostà al cos tombat a terra per donar-hi una llambregada i en fixar-se en el mocador que li tapava el cap, exclamà dirigint-se a la seva acompanyant: - Ostres, tu, quina merda! Ens hem carregat una mora!

            Quan van arribar les assistències, de ben segur alertades per algun veí anònim i insomne, només pogueren acreditar que no s’hi podia fer res per la víctima i que el noi que l’havia atropellat no parava de repetir com un esperitat: - Anava com una boja i se’m va tirar a sobre!

I la seva xicota assentia histèrica amb el cap, repanxolada a la part de darrera de l’ambulància on un sanitari intentava que es refés de l’ensurt fent-la respirar dintre una bossa de plàstic. Si la Kauta hagués estat conscient del què passava, vés si no pensaria que les seves premonicions si que demostraven, a bastament, que tenia poders.

FI

DIARI D’UN CONFINAT (71è dia) – ELS RECOL.LECTORS DE FRUITA SEGUEIXEN DORMIN AL CARRER

¿A qui li’n donaran la culpa de que als carrers de Lleida hi passin la nit al ras uns centenars de temporers recol·lectors de fruita, repetint l’estampa vergonyosa de cada any? Recordeu que fa un mes i escaig ja vaig reflexionar preventivament sobre com afectaria la pandèmia a la recollida de la fruita a casa nostra: per desgràcia, la meva mala nassada s’ha complert.. No m`agrada retreure allò tan lleig de: “ja us ho vaig dir”, però és la veritat. I què vol dir això? Doncs que els que tenien l’obligació d’evitar-ho no s’han pas escarrassat gens per posar-hi remei. Fa anys que dura aquest espectacle, però es veu que ningú té pressa per fer-hi creu i ratlla. Els membres de la plataforma “Fruita amb Justícia Social” culpen la Paeria de no haver creat encara un alberg de temporers després de parlar-ne i inclús prometre'l des de fa anys, i denuncien que els pocs que hi ha al Segrià s'han tancat o funcionen a mitges donant com excusa el Covid-19, que com diuen els castellans: "lo mismo sirve para un barrido que para un planchado". Els temporers es queixen de l’explotació que any rere han de suportar. "No pot ser que se'ns tracti de persones infrahumanes, som al segle XXI i l'esclavitud s'ha acabat" - ha manifestat als mitjans un tal Mamadou, referint-se a la falta d'higiene i d'allotjament que obliga aquests temporers a dormir a les places o als carrers. Inconcebible en època de pandèmia!

        Es llevem a les 6 del matí cada dia per anar a treballar al camp després de dormisquejar al carrer entre cartons, mal menjats i sense poder-se rentar en condicions. La mateixa cançó enfadosa de cada any. Quina vergonya! Però, enguany, amb una epidèmia pel mig, és una negligència i una manca de previsió imperdonable consentir una manca d’higiene tan colossal. Ara, segons han dit els de Salut, empaitaran aquests passavolants per fer-los el test del coronavirus. Aquesta és l’única resposta que se’ls hi acut als responsables d’aquest sidral? Que no ho sabien que això passaria? ¿Que no n’eren conscients de que aquest any, precisament, amb les dificultats que es preveia hi hauria per trobar qui recollís la fruita dels arbres havien de preparar una infraestructura digne? D’aquest caos als carrers de Lleida no en deu tenir la culpa “el gobierno”, suposo, perquè malgrat l’estat d’alarma les competències encara les tenen els ajuntaments i, sobretot, la conselleria d’agricultura. És allò que vinc repetint massa sovint: menys presumir de que tot ho fem fer i si fóssim independents ja seria la hòstia. Una mica més d’eficiència i humilitat no ens faria mal. Sobretot quan fa tants anys que entre tots – pagesos, sindicats, cambres agràries i administració local i autonòmica – enlloc de fer net amb una bona cirurgia es limiten a receptar cataplasmes i mirar cap a una altra banda, potser perquè qui dies passa anys empeny.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

“EN MEMÒRIA DE LA KAUTA” capítol tercer

TERCER

Va tornar a la cuina per mirar si la televisió oferia més informació per treure’n l’entrellat; però, no li va servir de gaire, doncs la locutora marejava la perdiu en un to de veu imprecís i superficial, que no podia dissimular la incomoditat que sentia en ser-ne conscient que darrera la pantalla hi tenia una audiència invisible però pendent dels seus llavis, la curiositat de la qual no podia apeixar amb cap novetat fresca perquè tampoc li’n feien arribar a ella, de manera que la noia que donava la cara per obligació, en aquelles confuses circumstàncies, només podia contemporitzar mentre a la pantalla apareixia la foto fixa de la rotonda veïna, coneguda com de la Reforma, plena a vessar en totes direccions d’automòbils segrestats.

            El rellotge de pèndol del menjador va recordar-li que era un quart d’onze. La Kauta estava tan acostumada a compartir la jornada amb aquell company immaterial, que les batallades, sobretot les que corresponien als quarts d’hora, li passaven desapercebudes; en canvi, aquell vespre les sentia i quasi pressentia totes, com si repiquessin a posta més fort i seguit, per tensar-li els nervis. Coincidint amb el darrer retruc metàl·lic que va sortir de la panxa d’aquell plagi aburgesat i domèstic del Big-ben londinenc, va reparar en la fressa característica que feia la porta del pis quan entrava algú i va precipitar-se al rebedor amb tanta frisança que quasi va ensopegar amb l’Andreuet, que acabava d’entrar amb un posat de preocupació estampit a la cara.

         - Suposo que ja fa estona que tothom deu ser a taula, oi? – fou el “bona nit” amb que es va presentar el més petit de la família, emmurriat i resignat, a l’ensems, a rebre una bona estirada d’orelles per arribar a tres quarts de quinze.

- Com vol que hagin sopat, si vostè és el primer de la tribu a qui veig el pèl aquesta nit! – va protestar la Kauta, que amb l’Andreuet s’atrevia a ser més desimbolta.

         - Diantre, no ho entenc! La mama pot estar emmerdada en aquest galimaties que han armat els municipals; però, no m’explico que el papa i l’àvia no hagin arribat, si van a peu i la botiga és a tocar... – el noi va pronunciar aquestes sensates paraules com si enlloc de dirigir-se a algú en particular més aviat fes una reflexió en veu alta, com quan plantejava l’enunciat d’un problema a la pissarra de l’escola, a la recerca d’aïllar la incògnita. - Suposo que deus haver trucat a la sabateria, no?

          - No he gosat de fer-ho, la veritat – contestà capmoixa la Kauta, sense precisar que sí que hi havia estat temptada de marcar el numero de la botiga un parell de vegades, però que al final se’n va desdir per por que la renyessin per molestar.

          - Doncs és el primer que se t’havia d’ocórrer, en un cas com el d’avui! – la va sermonejar l’Andreuet, com si necessités endinyar a algú la culpa d’aquell monumental embolic.

Finament, en disposar-se a fer-ho ell mateix, de trucar a son pare pel numero privat, la preocupació de la minyona es va relaxar amb una guspira d’esperança, veient que el senyoret prenia decisions assenyades en comptes de renyar-la. No obstant això, després de varis intents frustrats de comunicar-se amb son pare, l’expressió de la Kauta reflectí de nou el desassossec que estava amarant-la del suor propi de l’aprensió provocada, a parts iguals, per la impaciència i la inseguretat. Aleshores, el noi es va concentrar en localitzar compulsivament sa mare, sensible a la perplexitat que se li estava enfilant panxa amunt, a mesura que la trucada era rebutjada sistemàticament i obstinada per una bústia de veu, en un to impersonal, evasiu i testarrut. Quasi a misses dites se li va acudir el darrer recurs que li quedava per superar aquella incertesa, i el desori mental que l’impedia discórrer serenament i prioritzar amb sentit comú els passos a seguir en aquella crisi domèstica: - saps que et dic? Que serà millor que m’acosti a la botiga per esbrinar què cony està passant.

            Abans d’anar-se’n, li va gargotejar a la minyona en un full del bloc de notes que sempre estava damunt la tauleta del rebedor per si qualsevol tenia, en un moment donat, la necessitat d’escriure un missatge o un descàrrec: - Aquí t’apunto el meu número perquè puguis localitzar-me de seguida si mentre estic fora hi hagués alguna novetat; truquem, sense por, que no em sabrà greu.

            La Kauta assentí amb el cap, mentre li tancava la porta en sortir. Si amb l’arribada de l’amo petit havia recuperat provisionalment la presència d’ànim, en quedar-se sola de vell nou li flaquejà l’esperit, com si la bona lluna amb que havia començat el dia s’hagués escorregut definitivament pel forat de l’aigüera, i el mal pressentiment de que n’havia passat una de grossa i que estava a punt de rebre males notícies, la va posseir tan insistentment que no pogué evitar una esgarrifança. Sense explicar-se’n la raó, no era pas la primera vegada que tenia premonicions; però, a diferència de la majoria de persones que s’hi trobaven amb sensacions semblants, en el seu cas, per enrevessats que fossin els malsons o els diguem-ne pressentiments, per desgràcia acabaven confirmant-se massa sovint, sinó en la seva totalitat almenys amb prou retirada com per preguntar-se tota capficada si tenia “poders” o un “do”, ja que ni ella l’havia demanat aquesta mena de privilegi, ni la feia sentir feliç posseir-lo.

            Va reaccionar davant la carretada de pensaments negatius que se li acudien, arronsant-se literalment en el tamboret de la cuina, sense perdre de vista de cua d’ull la tele des de la qual un presentador pedant pronosticava, amb irritant i hiperbòlica gesticulació de mans, el temps que faria; com si mentre ella estava tan angoixada perquè els amos no donaven senyal de vida no hi hagués res de més important al món que si plouria o faria sol l’endemà. Va tornar a abaixar el volum perquè tant se li’n donava el que escoltava, i aleshores, en fer-se el silenci va adonar-se que des de l’exterior li arribava el xivarri propi d’un vespre qualsevol. Va precipitar-se cap al balcó, aquesta vegada sense cap vergonya de que els veïns la veiessin xafardejant, i es va treure un pes de sobre en comprovar que, efectivament, com si no hagués passat res, el caos d’hores abans s’havia desfet com un bolado i la circulació ja no estava encallada.

- Ja era hora! – va exclamar contenta. Malgrat això, al pis tot restava en silenci com abans.

- Si almenys m’avisessin, escalfaria la sopa i miraria si puc salvar el peix del desastre - pensava sense acabar de sobreposar-se a la torbadora sensació de fluixesa que feia una estona l’estava posseint.

            De bona gana hauria trucat a l’amo petit, però a darrera hora ho deixà córrer per por que, un cop recuperada la normalitat, se la tragués de sobre amb un moc desguitarrat dels seus, quan feia el bord. La tele tampoc l’ajudava a relaxar-se, ja que prosseguia la programació habitual de la vetllada, com si aclarir què havia passat aquella tarda als que n’estaven pendents del desenllaç no tingués cap importància ni fos prioritari, informativament parlant. Era quasi mitja nit quan, per fi, va sonar el telèfon. Malgrat se li notava la veu esquerdada, la minyona va reconèixer de seguida l’inconfusible accent lleugerament papissot de la mestressa: - Encara no te n’has anat a casa, Kauta? Doncs va, bonica, ves-te-te’n que no vindrem pas a sopar avui... I demà val més que no matinis, i millor que t’esperis a tornar fins que et truqui...

          - Què passa alguna cosa, senyora? – la Kauta estava més inquieta que mai, convençuda que una vegada més s’havien confirmat les seves males nassades, i no se’n sentia pas orgullosa d’encertat els pressentiments.

- No t’amoïnis nena, vés-te-te’n i emporta-te’n el menjar que es pugui fer malbé. Després, mira de deixar-ho tot desconnectat i tanca portes i finestres.

            Un cop va penjar el telèfon, tota la tensió acumulada les darreres hores li va esclatar en forma de plor. La pobra Kauta estava segura que la pressentida i temuda desgràcia ja s’havia produït fatídicament, fos quina fos; però, no s’havia quedat tranquil·la del tot perquè tenia la desagradable sensació que encara li quedava una torna. Però, obeint el que li havia manat la mestressa, després de recollir-ho tot abandonà el pis extenuada per tantes emocions, preguntant-se quina sorpresa l’esperava l’endemà. En tancar la porta del pis deixant a terra, per tenir les mans lliures, la coixinera plena de menjar que es podia aprofitar va notar a la boca de l’estómac una agror que li pujava cap a la gola i l’escruixia: - i si no hi hagués demà, a cals Barceló?

DIARI D’UN CONFINAT (70è dia) – QUIN MIRACLE! HAN PRES UN ACORD PER UNANIMITAT.

El Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat aquest dijous la creació d’una comissió d’investigació sobre la gestió de la Generalitat a les residències d’avis. La proposta, impulsada per Cs, el PSC, CCP, la CUP i el PPC -, tota l’oposició unida en pla d’atac per tocar els dallonses al govern -, finalment també ha rebut el suport de JxC i ERC, aquests darrers, el govern, a contracor perquè no tenien cap més remei. L’oposició va criticar de forma contundent l’actuació de la Generalitat en el debat previ a la votació, i els republicans van dissimular poc que no els hi havia agradat gens que els seus socis, els post-convergents, fessin la gara-gara als que volien ficar la banya en l’assumpte residències. De fet, els republicans que en tenien la responsabilitat d’aquest establiments des del començament de la legislatura, no estaven per fer autocrítica i, per aquesta raó, van buscar tota mena d’excuses de mal pagador per ajornar la investigació; fins i tot al·legant l’estat d’alarma per no tenir pressa, mentre estigués vigent. Això sí, sempre assegurant que les residències eren la nineta dels ulls del govern, expulsant-se les puces i carregant els neulers a l’Estat, per haver-los transferit “l’herència d’un model assistencial mercantilitzat”.

Però al final, tot dos socis de govern van fer el paperot de recolzar la iniciativa de l’oposició en pes, de posar en marxa una comissió per investigar què va causar el col·lapse dels centres geriàtrics i la mort de tantes i tantes persones grans i, de passada, si alguna d’aquestes defuncions s’hauria pogut evitar. No podien escapar-se cap dels socis de govern d’aprovar aquest instrument parlamentari de control, perquè en la gestió de les residències els ciutadans tenien la impressió que n’havien passat de tots colors i més. Tanmateix, alguns partits, aprofitant l’oportunitat de furgar la ferida, volen que es depurin a més a més les responsabilitats polítiques i administratives en la gestió poc transparent o negligent de la crisi sanitària en bloc, així com establir quines mesures de reparació per a les famílies de les víctimes es poden impulsar per rescabalar-se dels presumptes danys i perjudicis, deixant pel final quines alarmes s’han d’activar a partir d’ara perquè fets semblants no es repeteixin.

Reforca de pallanga! Com que no hi estem massa acostumats a aquestes unanimitats de ses honorables senyories, hom no pot evitar de tenir dubtes sobre si aquest consens sobtat serà flor d’un dia o s’arribarà fins al final per trobar el desllorigador, peti qui peti. Des d’un temps ençà – però, en realitat qui sap si des de sempre -, posar-se d’acord els partits polítics parlamentaris en la sarsuela democràtica és tan difícil com pretendre que combinin l’aigua i l’oli. Aquest dies he tingut oportunitat de rellegir alguns llibres de la meva biblioteca i us confesso que la relectura del de George Orwell – Homenatge a Catalunya – em va impressionar més que la primera vegada que el vaig fullejar, potser més de passada perquè era més jove. Us el recomano per entendre perquè les esquerres varen perdre la guerra civil, després de desgastar-se mútuament amb ximpleries de canalla i lluites caïnites. Per això, em reconforta que per una vegada estiguessin tots d’acord en alguna cosa. La qüestió, però, és fins quant durarà el fair play? Quants dies trigaran a tirar-se els plats pel cap? Potser acusant-se els uns als altres i, inclús atrevint-se a penjar a l’esquena d’algun adversari els milers d’avis morts a les residències, que no seria la primera vegada que exabruptes d’aquesta grossària s’haguessin escoltar en una seu parlamentària.

Tant de bo no sigui així i la comissió serveixi per apuntalar un dels edificis cabdals que tenia de mimar i protegir la utòpica llei de la dependència; però, jo sóc en aquesta qüestió pessimista perquè no m’acabo de creure que amb els manobres que tenim treballant-hi, cap edifici pugui arribar a bastir-se gaire sòlid. Per si de cas, encenem un ciri a santa Rita o a sant Pancràs, o encomanem-nos a qualsevol déu de la nostra devoció, o directament a l’advocat de les causes perdudes. I si per res més no, aquesta cèlebre comissió que serveixi almenys per disposar d'un escandall exacte de quants avis hauran mort a les residències d’aquest país quan es doni per finiquitat el corona-virus, perquè a hores d’ara, aquesta xifra incomprensiblement encara balla, rebotant-se-la les diverses fonts d’informació. El què ha passat a les residències i, sobretot, el què s'ha callat, si s'arriba a explicar amb llum i taquígrafs farà caure la cara de vergonya a molta gent. I no servirà de consol allò de que a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou.

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net   

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

“EN MEMÒRIA DE LA KAUTA” capítol segon

SEGON

            La sabateria dels Barceló era un dels comerços més arriats de la ciutat i un referent històric de llur prestigi comercial, en tant que capital de comarca. Però no obstant la solera de la botiga, malgrat un costós i irremeiable rentat de cara de la façana, i d’intentar dissimular l’avior de la xarona ornamentació de l’establiment, fou necessari reduir el personal a la meitat, ja que degut a la creixent i salvatge competència de noves sabateries que obrien portes sense tantes pretensions ni ínfules de grandesa, la nombrosa, selecta i durant molts anys monopolitzada clientela s’havia encongit considerablement des que van perdre la posició hegemònica, econòmica i comercialment parlant, resignant-se des de ja feia uns quants mesos a surar com tothom a empentes i rodolons, simplement com una més de la dotzena llarga de sabateries que malgrat no presumir de pedigrí, pujaven la persiana cada dematí amb idèntica il·lusió que ella, mirant de fidelitzar una parròquia pròpia. Mentre el coratge i els alifacs li ho van permetre, la senyora Isabel s’encarregava personalment de portar la caixa, entre d’altres raons perquè l’avi Florenciet li havia engargamellat de petita el mantra que la caixa registradora d’una botiga era el lloc emblemàtic, des del qual els amos es feien veure dirigint el rumb del negoci, com si es tractés del pont de comandament d’un vaixell.

      Encarregar-se de la caixa era per ella, doncs, un honor i una responsabilitat, sentiments dels quals n’estava orgullosa i gelosa alhora, precisament perquè es considerava l’única descendent, i qui sap si la darrera, dels autèntics Barceló. Subratllo expressament el qualificatiu “d’autèntic”, perquè un dels més grans desenganys de la seva vida era que si el seu nét decidís continuar el negoci - pregava a Déu que fos quan ella ja no ho pogués veure -, el seu historiat i noble llinatge, que proclamaven els dos enormes rètols penjats damunt de cada porta d’entrada a la botiga, de ben segur seria reemplaçat pel “Martínez” sense pena ni glòria del seu home, que Déu tingui a la seva glòria, que va aportar com a gairebé única dot al matrimoni. De manera que estic convençut que l’Andreuet no li donaria cap disgust si decidís guanyar-se la vida d’una altra manera que venent sabates, potser fen cas dels assenyats consells que li donava l’oncle Claudi, el seu cunyat, que dedicant-se a la política vivia com un rei. I és que encara que la botiga hagués de tancar portes per manca de continuïtat generacional, almenys cauria com els bons de les pel·lícules de l’oest que tant li agradaven, “amb les botes posades”; és a dir: amb els vells rètols dels Barceló estampits a la façana.

            Mal que li pesés al seu orgull i tossuderia, però, en cruspir-se l’euro la pesseta, el seu petit món se li va ensorrar, i solament llavors, a contracor, va resignar-se a deixar el timó del negoci en mans del seu fill, en Xavier Martínez Barceló, que no va trigar gaire a imposar de mica en mica les seves lleis, i després d’unes setmanes d’estira i arronsa, aconseguí delegar les sagrades funcions de responsable de la caixa en les mans de la seva mà dreta, una dependenta que ja feia mesos l’ajudava a portar els comptes d’amagat de sa mare. No obstant la demostrada competència professional de la nova caixera i de l’empatia com s’estava guanyant la parròquia, a la rellevada i degradada senyora Isabel aquella xiqueta rossa, eixerida i espavilada, mai li va acabar de fer el pes per la simple raó que la considerava una pocavergonya descarada, que li havia furtat a la família legítima l’indelegable privilegi de posar les mans al sancta sanctorum de la botiga; una prerrogativa que no devia ésser tan important per al seu fill; la prova és que se la va treure de sobre tan aviat com pogué, sense saber-li cap greu, renuncia que sempre més sa mare li retreia – vingués o no a tomb -, com una traïció a la família, confiant que de tan refregar-li pel nas, potser encara se’n penediria i faria marxa enrere.

Per aquesta raó i no per cap altra, va decidir que una vegada consumat el traspàs de poders al seu fill, el seu deure de lleialtat amb la família consistia en, mentre les cames no li fessin figa, sacrificar-se fent d’espelma al costat de la nova caixera, com si no tingués cap altra manera de passar figues, que en definitiva era a que es dedicada la major part de les tardes. I si feia campana els matins fou gràcies al doctor Fina, el metge de tota la vida a la capçalera dels Barceló, que convenientment alliçonat i previngut pel senyor Xavier sobre de quin peu calçava sa mare, la va convèncer de no matinar i d’estar-se al llit reposant fins a migdia, ni que no tingués son. “Si no sap què fer, resi!” – li va engaltar el metge tallant, inflexible, la protesta de la seva clienta més repatània

            El senyor Xavier, per tant, escoltava el rosari de retrets que destil·lava sa mare cada vespre, amb la mateixa absoluta indiferència que el doctor Fina atenia els planys de la pobra dona: com si sentís ploure. En canvi, l’Andreuet no se n’estava de postil·lar les queixes de l’àvia amb els escarnis barruts propis d’un adolescent llengut i desvergonyit, que tant se li’n donava si eren verdes o madures, car estava en l’edat de menjar-se el món després de pixar-se en tots els convencionalismes haguts i per haver; comportament d’escarat que suscitava immediatament la desaprovació general, per evitar que la pell fina de la senyora Isabel s’encetés, en sentir-se ridiculitzada i es fes venir un atac histèric dels seus.

La senyora Conxita, ben al contrari del seu home, era més astuta i almenys aparentava escoltar amb molta atenció totes les lamentacions i martingales que vomitava sa sogra; però, en realitat tenia el cap a una altra banda. A pesar que quan va contractar la Kauta li va deixar més clar que l’aigua des de bon principi que com a minyona seria amb ella i no amb sa sogra amb qui s’hauria d’entendre, la noia, que no era curta de gambals, procurava contrariar poc la mestressa vella, ja que prou escarmentada havia quedat amb l’enganxada que van tenir per culpa d’aquella tonteria del tractament; de manera que portava ben apresa la lliçó: no li convenia fer l’arquet a la mare de l’amo car sempre tindria les de perdre. D’altra banda, ja era prou espavilada per saber que quan a la casa on se servia hi havia tibantor entre els amos, era millor nedar i guardar la roba i no prendre partit per cap, tal com li aconsellaven les amigues que sabien el pa que s’hi donava fent de raspa. En qualsevol cas, i a més a més, no podia oblidar que en la seva condició d’estrangera sempre li quedava algun melic per lligar en quan a papers i permisos, fragilitat i indefensió que no li permetien d’ensenyar l’orella així com així.

            Tanmateix, la veritat sigui dita, és que tampoc se’n fiava un pèl del posat de gata maula que emprava la senyora Isabel quan se li dirigia, veient d’una hora lluny que buscava fer-la parlar més del compte per veure si se li escapava alguna indiscreció, sobretot en quan a la seva jove. Però, al marge d’aquestes petites i puntuals camàndules de la mestressa vella, la Kauta no en tenia pas cap queixa del tracte que rebia, en general, llevat pel que es referia a la paga, que considerava desproporcionadament raquítica fent com feia més hores que el rellotge, les quals estava convençuda que, a sobre, li pagaven per sota del que li pertocava per llei. No obstant aquest retret concret,  estava al cap del carrer que no li’n quedava d’altra que conformar-s’hi, tenint en compte que entre el jornal, la mitja dispesa i la propina que es treia rampinyant tot el podia quan anava al mercat a comprar el que li havien manat, podia anar tirant i fer bossa per saldar el deute contret amb son germà pel que es va gastar portant-la des del seu Safí natal, a Catalunya.

Sempre més li estaria agraïda a l’Ahmed, per haver-li estalviat les contrarietats i incomoditats amb que s’hagués trobat, fent la travessia entre el Marroc i la península estibada, com moltes altres criades que coneixia, de qualsevol manera i en condicions penoses a bord de perilloses i fràgils barcasses que s’omplien fins que a dalt no hi cabia ni una agulla, sense preocupar-se de la seguretat; com si els traginats fossin bestiar enlloc de persones humanes desesperades. El seu germà gran, en canvi, la va ajudar a creuar l’estret en Ferry, relativament resguardada a l’interior del compartiment camuflat darrera la cabina del conductor d’un camió, aprofitant per passar el control de duana quan feien guàrdia determinats policies complaents i suficientment untats com per estar disposats a fer-se l’orni.

No hi ha dubte que aquella ruta per fugir de la misèria era molt més cara, però el germà gran de la Kauta donava la impressió de guanyar-se tan bé la vida que no reparava en el preu de res, oimés si es tractava de fer-li favors o regals a sa germana; en conseqüència, se’n cuidava bé prou de no fer-li massa preguntes sobre com podia permetre’s els luxes i privilegis dels quals presumia sovint; ni tampoc gosava retreure-li que sent sa germana, encara que fos a pessics li fes tornar el que havia costat portar-la sana i estàlvia, atès que li permetia rescabalar-se del deute sense aclaparar-la gens amb terminis; al contrari del que escoltava que els hi passava a noies que es trobaven en circumstàncies semblants a la seva, i a les quals si s’endarrerien en els pagaments, els creditors les obligaven a arrodonir els ingressos fent hores extres en bordells que controlaven.

            A més a més, l’Ahmed també va avalar-la perquè li lloguessin un pis més confortable que el que es podia permetre amb el jornal que es treia com a criada dels Barceló, en un barri discret i tranquil de la ciutat, on podia viure tota sola sense necessitat de compartir les despeses amb d’altres immigrants rellogats. Això sí, de tant en tant li demanava petits favors a canvi, com ara que li guardés paquets durant uns quants dies, o que fes d’amfitriona una o dues nits a amics que estaven de pas. Favors que la Kauta, que mai se’n malfiaria d’ell, estava convençuda que el menys que podia fer per correspondre a la generositat del seu germà, era complaure’l en aquells petits serveis que li demanava, sense posar-li cap pega. D’altra banda, els amics que li enviava a fer parada i fonda al pis, eren tan discrets i ben educats que a penes la molestaven ni tampoc es feien notar dels veïns, que sempre estaven amb la mosca darrera l’orella, pendents de què feia o deixava de fer “la mora” del tercer primera. No obstant la Kauta, per la seva fesomia i per com sabia guarnir-se, podia perfectament passar per una xicota occidental, l’ús d’un discret mocador de cap quan sortia al carrer la delatava; però, encara que no era cap fanàtica religiosa no pensava renegar de llurs arrels ni creences a d’un gest tan ximple com tapar-se o no els cabells, sobretot per respecte a son germà, el qual sí que pel que feia a costums i tradicions era molt més primmirat que no pas ella.

            La Kauta va assegurar-se que fossin les deu del vespre ben repicades abans de donar-se per la pell; però en arribar a aquest punt va treure el peix del forn i es va asseure, completament desorientada i indefensa, en un dels incòmodes tamborets de la cuina. Què dimonis està passant? - es preguntava. Inclús va comprovar que el telèfon estigués ben endollat, ja que no podia entendre que ni l’amo ni la mestressa no haguessin trucat, sinó perquè no passés ànsia, que potser ni hi havien caigut que tenia sentiments i patia com tothom, almenys per donar-li instruccions o alguna explicació de la tardança.

Fou en el precís moment que va reconèixer que la imatge que reproduïa la pantalla del televisor era la del monument que s’alçava a la plaça de la cantonada, quan instintivament va apujar el volum de l’aparell, deduint de sobte quina podia ésser la probable causa del desgavell de la rutina domèstica que posava a proba la seva paciència: uns delinqüents havien atracat un comerç pels voltants de la Rambla i la policia, per empaitar-los, havia acordonat un perímetre de seguretat, destarotant la circulació d’aquella hora punta sense contemplacions. Llavors, se’n va anar corrents al balcó del menjador, que donava a la rambla, i sense necessitat de treure massa el cap a la barana va notar l’esgarrifós silenci, una mena de treva acústica que impactava precisament per no ser habitual en una hora quotidianament agitada degut a la quantitat d’autos que circulaven, plens de persones que volien arribar d’hora a casa per girar full de les obligacions i reposar amb la família. Era una calma cridanera, obstinada i un xic provocadora, esqueixada únicament pel gruny de la botzina d’algun conductor que no portava bé allò de quedar-se atrapat en un embús, oimés sense saber fins quan n’hi havia. Traient el cap discretament, la Kauta pogué tafanejar el carrer sense que la veiessin els veïns, en comprovar que des dels balcons i finestres dels edificis del davant també hi havia persones maneflejaven, qui sap si tan preocupades com ella, per fer-se’n una idea del considerable galimaties que s’havia muntat.

DIARI D’UN CONFINAT (69è dia) – M’HO AGAFARÉ AMB MÉS DE CALMA

            Com recordareu vaig deixar d’escriure el blog durant quatre mesos i no tenia intenció de tornar-hi, però davant d’un fet imprevist tan extraordinari com assistir en primera fila als desenvolupament d’una pandèmia, vaig decidir reprendre les reflexions, més que res com a autodefensa intel·lectual i, també, per ajudar amb el meu petit gra de sorra a pujar la moral dels que em llegissin, en uns moments tan incerts com angoixants. He complert aquest repte publicant durant seixanta-nou dies ininterromputs les meves impressions, des de la meva manera de veure, sobre què ens estava passant; però, a partir de demà que ja enfilarem els setanta dies de confinament i ha començat la desescalada descafeïnada m’ho agafaré més amb calma i no escriure cada dia, o potser sí, vés a saber; dependrà de les ganes o de la necessitat que en tingui de dir la meva. Però, com sempre he fet en els vuit anys i escaig que us he donat la pallissa, procuraré que les meves reflexions sempre siguin honestes i netes i polides de pols i de palla. Reflexionar per obligació no sempre ajuda a aclarir les idees, sobretot quan hom comença a estar-ne tip de veure com s’està descontrolant la desescalada per la manca de lideratge dels governants, i de com les relacions polítiques s’estan espatllant a marxes forçades, quan hauria de ser a l’inrevés si ens en volem sortir del problema que ens ha caigut a sobre.

La darrera vegada que vaig baixar la persiana del blog ho vaig fer perquè me n’havia afartat de ser testimoni impotent de com el procés sobiranista havia anat degenerant cap a un camí sense sortida, per culpa de la tossuderia, al meu entendre malaltissa, d’un grapat de polítics mesells entestats en fer entrar els claus per la cabota, i de la repressió desproporcionada d'un Estat jacobí, impropi del segle XXI, malgrat les advertències de tants homes plens de raó, d’una i altra banda, que es feren callar injustament. Avui frenaré una mica el ritme perquè em sento tant o més decebut que llavors, primer, de com la classe política ha gestionat miserablement la crisi sanitària, prioritzant els interessos de partit a les necessitats de les persones i, en segon lloc, per com aquests mateixos polítics, enlloc d’agafar-se de bracet per llepar-se entre tots plegats les ferides i emprendre la reconstrucció del país, s’insulten, s’escarneixen, es traeixen, es bescanten i es denuncien als tribunals, mentre als carrers cada dia s’hi veu més gent fent cua a les portes dels bancs d’aliments. Em fan fàstic tant els polítics que no ho fan millor perquè malgrat ésser ineptes són uns creguts, com els que atien la confrontació i l’odi des les mateixes bancades parlamentàries o burxant llur parròquia perquè s’esbravi fent soroll per les cantonades. Haver de blasmar cada dia de la porqueria que arrossega pel carrer gent que s’embolica amb la bandera que sigui, arriba a desanimar. I confesso que estic cansat, perquè ja no sóc de la primera volada i tants desenganys fan forat a l'estat d'ànim. I no només per l’espectacle que donen els polítics, sinó també per l’absoluta manca de valors cívics d’una part de la ciutadania que fa de la rebequeria compulsiva la seva croada. Les imatges d’ahir a platges catalanes i basques plenes de gent que no respectava cap de les mesures de precaució recomanades perquè no es propagui el virus i ens doni un altre disgust, sobretot no mantenint la distància física. Feien pena de veure. En resum, que m’ho prendre amb més calma, però no plego; haureu d’anar suportant les meves reflexions, però sense lligar-me a escriure-les cada dia, en principi. En tot cas, no me n’aniré a la francesa, llevat que el virus m’atrapés, que faré tots els possibles perquè no sigui. A reveure, doncs, tant pot ser demà, com demà passat o com d’aquí a una setmana. Però com deia la cançó, sempre ho faré a la meva manera!

A LA MEVA MANERA DE VEURE tabrilde@blogspot.net 

NO ENS DEIXEM PRENDRE MAI EL DRET A PENSAR I DIR EL QUÈ PENSEM.

“EN MEMÒRIA DE LA KAUTA” capítol primer

PRIMER

Al principal de la Rambla del mig, número 14, feia estona que tenien d’estar sopant; però, encara ningú de la família havia donat senyals de vida.

La Kauta estava tan pendent de les fresses a la porta d’entrada com del forn, mentre que de cua d’ull es mirava preocupada la taula del menjador, parada i solitària. Sempre que la rutina domèstica es destarotava, tenia la mala nassada que res més giraria rodó en tot el dia i si l’incident passava al capvespre encara era pitjor; llavors es  convertia en un sac de gemecs i de pors. Dubtava, per exemple, si treure del forn el peix que havia de servir tebi, amb una mata d’escarola al costat com únic guarniment, o esperar una mica més, arriscant-se que els amos apareguessin de sobte i la sorprenguessin amb el sopar empantanegat per culpa del torb mental en que s’havia embolicat. Per a no distreure’s dels sorolls que pogués sentir a la porta d’entrada va abaixar, expressament, el volum de la tele de plasma que li havien instal·lat a la cuina, pocs dies després de contractar-la. Ella sempre va pensar que li havien tingut aquell detall més que per tenir-la contenta, com una mena d’indirecta per dissuadir-la de gandulejar al sofà de la sala, com feia l’anterior minyona, per seguir còmodament escarxofada els serials de més forrolla, en comptes d’estar per la feina. Certament, el missatge subliminal inclòs en el generós regal de la tele, la Kauta el tenia claríssim: mira-te-la tant com vulguis, però des de la cuina estant i sense deixar el que estiguis fent.

Va abaixar el volum, com us deia, perquè no li passés per alt ni la més lleugera fressa procedent del rebedor si, com a conseqüència de les presses en adonar-se que feien salat, els amos es descuidaven de l’obligació de tocar el timbre abans de fer girar la clau per entrar. En realitat, va ésser ella la que els va quasi obligar que abans d’obrir la porta premessin dues vegades seguides el timbre, com si es tractés d’una contrasenya, d’ençà que s’endugué un ensurt de ca l’ample quan, distreta a la cuina, no s’adonà que la mestressa havia arribat fins que se la va trobar davant per davant, com si fos un fantasma, i va fer un bot de campionat creient que els havien entrat lladres.

            Normalment, a casa dels Barceló, es sopava a dos quarts de deu en punt, amb una puntualitat escrupolosa, ritual i quasi gosaria a dir que supersticiosa. No en va era l’únic àpat que tota la família compartia, ja que tant per esmorzar com per dinar cadascú se les apanyava com podia, sent comptades les vegades en que a tots se’ls hi avenien les agendes per compartir estovalles a migdia. Millor dit: gairebé mai. Tanmateix, no obstant l’aparença de sagrada i pacífica tradició domèstica, que se’n podria deduir del fet de sopar cada dia a la mateixa hora com un clau, en realitat era una costum imposada per la matriarca de la família, que tothom respectava disciplinadament des de qui sap quan de temps; això sí, amb més resignació que devoció,.

El cert era, però, que aquella nit ja passaven vint minuts de l’hora màgica i cap dels comensals – era evident, veient la taula parada en un menjador buit i en trista penombra -, havia avisat la minyona que faria salat o que no se li veuria el pèl durant tota la nit, perquè tenia millors plans que sopar en família. Ara bé, quan algú tenia compromisos personals, ja es cuidava bé prou de fer-ho saber, com aquell qui diu en temps i forma, puix en cas contrari s’hauria d’escoltar tots els retrets del món i no s’estalviaria, particularment, l’estirada d’orelles de la senyora Isabel, la matriarca de qui us havia parlat abans, entre morros i males cares de la resta de la família que es veia obligada a fer-li costat. En qualsevol cas, arribar tard era un acte de desobediència que succeïa molt de tant en quan; justament per tractar-se d’un incident escadusser la Kauta pensava que la seva tribulació estava més que justificada, sobretot aquella nit que es donava l’extraordinària coincidència que fos tota la família la que li feia el salt i trencaven la sagrada regla, raó per la qual no era d’estranyar que la pobra noia considerés que tenia motius de sobres per pressentir, enmig d’una crisi d’angoixa i d’escagarrinament, el pitjor dels desenllaços imaginables.    

            La Kauta feia quasi quatre anys que treballava pels Barceló, i no recordava cap altra ocasió en que a l’hora de sopar l’haguessin deixat penjada, tan desconsideradament. Malgrat això, la seva principal preocupació no li venia de que s’hagués trencat una rutina domèstica - més enllà, àdhuc, de la natural inquietud per si els seus amos havien pres mal -, sinó de com s’ho manegaria perquè la sopa es mantingués calenta sense que la pasta s’estovés massa, i que el peix quedés impresentable després d’una cocció tan accidentada i s’hagués de llençar. Si als Barceló se’ls hi hagués preguntat expressament sobre el per què de sopar cada dia a la mateixa hora, segurament haguessin contestat que sopar just a dos quarts de deu de la nit no ho feien perquè sí, ni es devia a cap capritx absurd i gratuït, sinó que era el resultat de compaginar les conveniències de tothom amb la tradició familiar de que, almenys una vegada al dia, fessin un àpat en comú per veure’s les cares i fer barrila sobre com s’ho havien manegat a les seves respectives obligacions quotidianes.

El senyor Xavier, amb la seva xacrada mare sempre enganxada a l’esquena, baixava les persianes del negoci familiar - una sabateria històrica i amb pretensions des del segle passat, que es trobava a només dues cantonades del pis de la Rambla -, exactament a  dos quarts de nou del vespre, fos hivern o estiu, plogués o nevés; una hora abans, doncs, de sopar.

            La senyora Conxita, la dona del senyor Xavier, treballava de protètica i plegava de la feina a la clínica dental que compartia a mitges amb el seu cosí dentista, una mica més tard de les vuit; per tant, una hora i mitja abans del sopar: necessitava, doncs, quasi quaranta minuts ben bons per recórrer amb el seu utilitari i en hora punta, el trajecte des del barri on tenien oberta la consulta i el seu pis.

L’Andreuet, l’únic fill dels Barceló, sortia de l’acadèmia, on anava a recuperar i digerir les que se li entravessaven a l’Institut degut a estar més pendent de xatejar amb els amics que d’estar per la lliçó, si fa o no fa una mica després de les vuit tocades. Però com que la feien petar estona sempre s’endarreria, i malgrat que l’acadèmia tampoc quedava gaire lluny del pis, fet i pastat sempre s’ensopegava que començava el tele-diari del vespre quan asseia a taula. Ara que ho escric, m’adono que potser era l’hora del noticiari la referència per decidir l’hora de sopar.

            El senyor Xavier i la seva mare, com us anava explicant, tornaven sempre plegats perquè ella cada tarda, malgrat les cames en prou feines  l’aguantaven i que la fragilitat dels seus gairebé vuitanta anys ben portats es notava i no li permetia gaires excessos, ella s’entestava en baixar a la sabateria per matar les hores asseguda en l’única butaca que quedava per mostra del mobiliari rococó que estava de moda quan els seus avis van inaugurar la botiga. I convertida en esfinx o en mòmia – el qualificatiu emprat depenia del grau d’estimació o de respecte que li tinguessin les dependentes que s’hi referien, les quals tot sigui dit n’estaven fins el cap de munt. Però, passant de  l’opinió que els altres en tinguessin d’ella, la senyora Isabel representava la comèdia diària palplantar-se, com un estaquirot, a quatre passes de la caixa registradora, des d’on no es perdia cap de les anades i vingudes de les dependentes, espiant com un ocellot rapinyaire qualsevol badada o bescompte per insignificant que fos, mentre saludava posant la cara de llagotera que portava encastada a la massa de la sang, als escadussers clients supervivents de la llunyana i gloriosa època en que els Barceló - ella i el seu pare – estaven a l’apogeu. En efecte, mentre als clients que no coneixia res passaven a pagar els feia una mena de reverència carrinclona amb la barbeta, els antics i reconeguts eren saludats amb una mostra del seu ben assortit repertori de raspallades hipòcrites.

I durant el sopar, així que acabava a la tele el pronòstic del temps, posava al corrent son fill de tots els detalls i detallets que li havien cridat l’atenció en el transcurs del seu torn de guàrdia a la botiga, i la majoria de les vegades, per una raó o altra però sempre posant-hi més pa que formatge, es burlava de la professionalitat de la dependència d’avui dia, comparada amb les de la seva època, que sí que tenien “classe”.  Suposo que aquella repassada quotidiana era, des del particular punt de vista de l’encarcarada i punyetera dona, la manera de justificar el seu singular “jornal” la seva singular jornada de treball, ultra tot el que deia no fossin mes que un grapat de falòrnies temeràries, incloent-hi algun mal impòsit

            Per cert, la primera vegada que la Kauta va dirigir-se a la senyora Isabel, no se li va ocórrer res més que dir-li “senyoreta Isabelita”, pensant que la picardia d’emprar un diminutiu amable i un poc ensucrat del seu nom, tal com l’havia ensinistrat una criada colombiana que s’havia convertit en la seva millor amiga, enllepoliria la seva mestressa. Vet-aquí, però, que el tret li va sortir per la culata ja que aquella dona era tan esquerpa i de mal ferrar que es va prendre el que només pretenia ésser una moixaina, com una impertinència que fregava la grolleria, guanyant-se una agra i desdenyosa reprimenda. Però aquell esbufec tan exagerat de la mestressa vella – com li deia la Kauta, quan en parlava amb el seu germà -, li va servir d’escarment perquè, en endavant, aprengués a mantenir les distàncies amb els amos i no els hi posés mai el dit a la boca, refiant-se de la cara de bons jans i de no mossegar, car d’un pèl que es passés, com ja havia comprovat, la queixalarien sense compassió.

L’expressió recurrent de la senyora Isabel en tots els seus ressentits i esmolats informes de havent sopat, era “farsants”; dedicada, esclar, al comportament de les dependentes. Segurament era l’adjectiu més neutre i potser fins i tot elegant i educat que se li acudia, tenint en compte com pensava, per deixar constància de que totes les dependentes d’ara eren unes gandules i unes frívoles, sense necessitat de rebaixar-se a embrutar-se la boca amb paraules més grolleres i vulgars, impròpies d’una senyora “com les d’abans”. Remarcar la diferència entre la forma de treballar i de comportar-se de les dependentes modernes i les de la seva època, era la jeremiada preferida des que se li va agrejar el caràcter en adonar-se, amb tanta desesperació com impotència, que el nervi, el coratge i la determinació que l’havien caracteritzat anys enrere, amb l’edat li havien girat l’esquena, posant en evidència cada dos per tres les seves minves de memòria i de mobilitat, enfront d’unes noies, a la seva manera de veure, inexpertes, mofetes i mal educades.