DRET A DECIDIR EN TOT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 8 setembre de 2016)

● DRET A DECIDIR EN TOT – Sembla que en vigílies de la Diada hi ha més consens que mai entre els partits pel que fa a reivindicar el dret a decidir, en abstracte; però en canvi noto una ambigüitat que no m’agrada gens entorn a endegar un referèndum on tots els ciutadans catalans – entesa aquesta condició per tothom que viu, treballa o es busca la vida com pot a Catalunya –, per decidir definitivament si hi ha una majoria qualificada de gent que estigui d’acord a partir peres amb Espanya o no. Aquesta ambigüitat ens porta que s’ha tornat a obrir un debat, jo pensava que ja el teníem superat, sobre si el referèndum necessita o no el vistiplau d’Espanya. A la meva manera de veure, francament, no em negareu que resulta surrealista i bastant vergonyós que, a aquestes altures del segle XXI, governs que es consideren democràtics emmordassin i emmascarin un dret tan fonamental per als pobles com el de decidir en tot allò que afecti no només a la convivència sinó també amb la seva identitat. Si repassem la història recent del nostre país en particular, sembla que en qüestions morals, ètiques, de valors o de principis, cada vegada sigui més freqüent veure’ns obligats a exigir la transparència com un dret. Però quan plantegem el “dret a escollir la identitat”, ens trobem amb la sorpresa que els models heretats de les parteres de la transició en quan a praxis democràtica, no tenen previstes respostes concretes per preguntes tan elemental com ara: En quin tipus de societat volem ser i viure-hi? Amb qui ens volem vincular i per a què? ... Per desgràcia, algunes d'aquestes preguntes sempre s’han atès tard, mai espontàniament i parant trampes. D'altra banda, sempre han estat conseqüència de pressions o de conveniències puntuals de les correlacions de forces necessàries per apuntalar el poder en un moment donat... Tot plegat massa improvisat per quallar...

El dret a decidir! Vet aquí un desig i un objectiu polític que sovint s’ha hagut d’imposar amb fermesa per acabar amb l’ambigüitat propiciada per una política basada en el principi – indistintament practicat per la dreta i per l’esquerra -, de tants caps, tants barrets. Si els partits que, si no vaig equivocat són els marmessors de la voluntat dels ciutadans, exercissin les seves obligacions amb la meticulositat i transparència d’un notari, n’hi hauria prou amb les eleccions periòdiques perquè el poble exercís el dret a decidir. Però a la pràctica, a totes les eleccions queda palès que rarament els programes i promeses que serveixen per pescar vots en el mercat electoral, és compleixen. Per la senzilla raó que a l’hora de governar s’activa un protocol no escrit, però gravat a la massa de la sang dels mesells aparells dels partits, en virtut del qual allò que es pensava haver decidit el ciutadà es dilueixi en l’aiguabarreig dels interessos, conxorxes i adulteris polítics dels que tenen la mamella tan ben agafada que no pensen deixar-la escapar. Per aquesta raó el poble cada vegada està més escarmentat veient que si vol que se li faci cas ha de treure el geni; la llàstima és que massa vegades després de picar de peus a terra o donar un cop de puny a la taula, i d'aconseguir la promesa que es posarà fil a l’agulla, passa el temps miserablement, el vi compartit el dia de l’acord s’aigualeix, tot plegat es torna aiguapoll, i cal tornar a començar a reclamar el dret com si no hagués sigut res... Els que regategen drets, sobretot el de decidir l’autodeterminació per exemple, al•leguen que si li deixessin fer al poble es trencarien les regles de joc. Gran error, conseqüència de la miopia crònica que balda els governants espanyols, des de temps reculats, quan miren cap a Catalunya. Els catalans no volem trencar cap regla de joc, només volem canviar-les per no seguir sent l’ase dels cops sempre, i cornuts de tant en tant. 

TOT DEPÈN DE PESCAR UN SAPASTRE AMB BONA SORT (Conte)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 7 setembre de 2016)

● TOT DEPÈN DE PESCAR UN SAPASTRE AMB BONA SORT (Conte) – Quan en Jaume va arribar a aquesta conclusió, ho va veure tot d’una altra manera, i la tensió que li encarcarava l’esquena i li oprimia el pit va desaparèixer, com si li haguessin fet un encanteri. Feia setmanes que l’obsessió d’en Jaume per fer-se ric de la nit al dia, gràcies a un bon cop de sort, li tenia garratibats tots els seus sentits i, pràcticament, la seva ocupació principal girava al voltant dels resultats de la diverses loteries en les que apostava. No s’hi gastava cap fortuna, la veritat sigui dita, per la senzilla raó d’estar convençut que l’atzar no hi tenia res a veure amb la sort, a la qual s’hi estava fatalment predestinat o no. I ell creia, vés a saber per quina misteriosa revelació, que era dels que havien nascut amb la flor al cul, i que tard o d’hora li cauria del cel una bona picossada de diners que li trauria el ventre de penes, no per una temporada sinó per sempre més, perquè s’ho mereixia. Tant n’estava convençut, que per agafar de pressa el son les nits d’insomni feia volar coloms imaginant-se com repartiria els milions que li tocarien. Però després d’uns quants mesos de desenganys i d’estar de pega, va entrar-li la sospita depressiva que potser era un trist malastruc. No li agradava gens la idea, però al final no va tenir més remei que donar-se per la pell, i llavors se li va encendre la bombeta: igual que les parelles que no podien engendrar un fill llogaven el ventre d’una dona generosa per ser pares, ell llogaria un tipus amb bona sort acreditada perquè jugués d’estranquis per ell i el fes ric.

Tal dit, tal fet. Va iniciar la selecció de la merla ideal aprofitant tots els moments lliures, que se’ls passava a les administracions de loteria parant atenció dels jugadors que amb més assiduïtat anaven a cobrar premis. Tanta paciència i tossuderia acabà reeixint en un paio que cada dijous passava comptes de les seves apostes, i sempre llepava alguna cosa, sigui pedregada o un premi amb cara i ulls que alguna vegada, inclús, no li podia liquidar l’administració i tenia de dipositar la butlleta al primer banc que trobava. Quan va tenir clar que aquell era el sapastre carregat de sort que li convenia, va endegar la part més difícil de l’estratègia que se li havia acudit per fer-se ric: pactar el preu d’aquell individu per donar-li un cop de mà en un joc tan grotesc com ridícul, segons com es miri. El cas és que se’n va sortir, no em pregunteu com perquè us hauria de confessar que en Jaume va fer tots els papers de l’auca, fins i tot endossant-li el conte de la llàgrima de genolls per terra. Ara bé, no se li varen acabar aquí els maldecaps.

Varen refer el pla dotzenes de vegades amb la intenció cada cop més descarada d’enganyar la múrria fortuna. De primer, anaven a comprar plegats la loteria, però se’ls veia massa el llautó. Més endavant, hi anava la merla sola amb els diners que en Jaume li donava, però sembla que la fortuna es va ensumar també la conxorxa i, finalment, no tenien cap tracte previ a la compra de les butlletes. Però tampoc va donar resultat la trampeta. La merla va insinuar que potser per despistar del tot, seria millor que les butlletes no les toques en Jaume fins després del sorteig. Mentrestant, a la merla li seguia tocant la sort quasi cada sorteig, però només pel que feia a les butlletes comprades amb els seus diners; de manera que per evitar suspicàcies li va ocultar al seu soci de conveniència aquesta circumstància. Fins que un bon dia, mentre s’afaitava per anar a treballar, en Jaume va escoltar a la radio la notícia: a l’administració on solien comprar la loteria, en el sorteig de la primitiva d’anit havia tocat una grossa de trenta milions d’euros. De seguida va trucar l’home merla, però no responia ni al fix ni al mòbil. Fa set dies que el busca com boig i és com si se l'hagués empassat la terra, igual com al propietari de la butlleta premiada. A en Jaume no li serveix de consol pensar que la seva astut pla era encertat, però que es va equivocar de merla. El que no farà mai es reconèixer que de la sort val més que no te’n refiïs per sortir de pobre. 

AVUI PARLEM DE BÈSTIES, PERQUÈ N'ESTIC TIP DE TANTES ANIMALADES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 6 setembre de 2016)

● AVUI PARLEM DE BÈSTIES, PERQUÈ N'ESTIC TIP DE TANTES ANIMALADES - N'estic fart de veure plens els restaurants a l’hora de dinar, de gent que en prou feines es parla malgrat mengin els uns davant els altres, perquè només estan pendents de la pantalla del seu Samsung últim model. I també em fa venir basca llegir que dues de les sèries amb més seguidors a tot el planeta, siguin una de zombis en la qual es rebenten a trets caps de nenes vestides de rosa, o la mítica "Joc de Trons" que féu caure la baba a dotzenes de gironins, malgrat hi hagi escenes tan sanguinàries com la del “casament vermell”. Francament, n’estic fins a dalt de tot de la violència que han posat de moda tantes històries d’antiherois, que volen guanyar-se la complicitat de l’espectador matant assassins, violadors i malparits de tota mena, com si repartir justícia a tall d’arrancar naps no vulgui dir cometre assassinats fastigosos. I, sobretot, en tinc el pap ple de que a centenars de milers de refugiats, que fugen de la guerra en l’èxode més gran després de la Guerra Mundial, se’ls tanquin les fronteres amb filats, tothom se’ls tregui de sobre i se’ls amuntegui en camps de concentració sense esperança, mentre inflen veles per envair els parlaments europeus una armada de naus  xenòfobes, que tenen un únic objectiu i lema: contaminar la democràcia de feixisme de la pitjor collita.

Potser no és estrany, doncs, que davant tanta “animalada” hom agraeixi notícies en que els protagonistes són simples bèsties, com la d’aquest gos que han salvat sa i estalvi després de vuit dies d’estar colgat sota la runa del terratrèmol italià; o la del ruc que els bombers van haver de rescatar a Santa Maria de Miralles, a l’Anoia, del fang i llot on s’havia quedat atrapat i s’enfonsava en intentar travessar la riera de la Rectoria; o la d’aquella gosa fidel, la Maya, que es va plantar a la porta d’un hospital d’Alacant fent guàrdia durant quatre dies, mentre la seva jove propietària era operada d’apendicitis... Almenys aquestes històries de bestiari amable ajuden a distreure’ns de les “bestieses” que cometem els animals humans en nom d’un progrés sovint malentès i depredador, d’una presumpta superioritat de classe que tomba d’esquenes quan es veuen els resultats.   

POTSER SÍ QUE NO QUEDA MÉS REMEI QUE DESENGANXAR-NOS D’UN TREN QUE S’ESTIMBA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 3 setembre de 2016)

● POTSER SÍ QUE NO QUEDA MÉS REMEI QUE DESENGANXAR-NOS D’UN TREN QUE S’ESTIMBA.- Jo sóc, no puc pas negar-ho perquè només cal repassar el blog per quedar en evidència el meu pensament, dels que reclamo prudència abans de fer el salt definitiu cap a la independència, no fos cas que si saltéssim en fals ens fotéssim una clatellada que ens deixés baldats durant una llarga temporada. Però he de reconèixer que a vegades no queda més remei que arriscar-se, perquè esperar a veure-les venir encara pot resultar més perillós. Des que el socialista Rodriguez Zapatero féu la gara-gara als catalans per consolidar-se en el poder, però de seguida que es va veure les orelles va trair-los, no movent ni un dit per impedir que el seu penós soci, l’Alfonso Guerra, ribotegés l’Estatut amb sanya; passant pels populars que varen acabar la feina deixant l’autonomia catalana com si fos una pelleringa, els desenganyats autonomistes de bona fe es varen passar al sobiranisme militant reclamant el dret a decidir. Com que ni aquest mínim dret els partits nacionalistes espanyols reconegueren, un degoteig constant de catalans sobiranistes varen embolicar-se amb l’estelada independentista. Tanmateix, hi havia i encara hi és una qüestió que divideix políticament el sobiranisme si el divorci imparable s’ha de fer civilitzadament, sense trencadissa ni escàndols, o no cal perdre el temps amb miraments i tant se val tirar pel dret, peti qui peti. Les darreres eleccions van configurar un jeroglífic parlamentari difícil de quadrar: el sobiranisme havia patinat, i per disposar d’una escarransida majoria absoluta en escons, els sobiranistes prudents, i fins i tot moderats de JxS, necessitaven la crossa dels independentistes radicals, i fins i tot anarquistes de la CUP. No cal que us expliqui que aquesta barreja d’oli i d’aigua era tan diabòlica com intentar la quadratura del cercle, però a empentes i rodolons s’ha anat tirant, és clar que a base de cessions a vegades inconfessables d'una majoria que fa tentines, enfront les rebequeries d’una minoria que va a pinyó fix.

Reitero que m’he decantat sempre perquè se’ns plantegés la independència com una operació consensuada amb el govern central, a l’empara d’una majoria significativa i suficient com per no dividir el país en dues meitats en peu de guerra. També m’estimaria més que el futur Parlament constituent reflectís la transversalitat del poble català i, per tant, que la tasca legislativa no estigués condicionada per les imposicions de cap minoria intransigent. Però ha arribat un moment que la supina ineptitud i poc seny del nacionalisme espanyol per gestionar el greuge continuat d’un territori que, tenint l'emprenedoria més innovadora, un poble estalviador per tradició i poca mandra per invertir en productivitat, virtuts que tiben del carro de l’economia espanyola des de temps reculats, els ciutadans catalans no poden decidir ni les seves infraestructures prioritàries, ni com s’han d’educar els seus fills o com s’ha de fomentar la cultura i la creació artística. Però el més depriment de tot és que després de l’espectacle de desgovern des de farà aviat un any, empobrint cada dia que passa el país, tapant-se els uns als altres les vergonyes de la corrupció, fent funcionar les portes giratòries tan escandalosament com en el cas de l’ex-ministre Sòria proposant-lo, malgrat ser un defraudador fiscal, per dirigir una de les àrees del Banc Mundial, o amenaçant els vells que no cobraran la pensió si en Rajoy no mana, francament ja no sé si ens convé anar a poc a poc o val més esbombar-ho tot d’una vegada. Només em fa patir que per anar massa de pressa prenguéssim mal, per aquesta raó crec imprescindible fer un esforç pedagògic per convèncer el màxim d’indecisos que en determinats moments val més anar sol que mal acompanyat, perquè això si que ho tinc clar: la travessia pel desert no es pot emprendre amb un esclop i una espardenya ni amb una majoria pírrica de vots populars. Permeteu-me aquesta reflexió vuit dies abans de l’Onze de Setembre, a l’inici d’una setmana que els bombardejos propagandístics ens eixordaran, a la meva manera de veure val més que tinguem les idees clares. 

DIGUEM-HO CLAR: FER SERVIR LES PENSIONS COM ESPANTALL, ÉS DE MALES PERSONES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 2 setembre de 2016)

● DIGUEM-HO CLAR: FER SERVIR LES PENSIONS COM ESPANTALL, ÉS DE MALES PERSONES.- Ja sol passar que en capella d’eleccions o, com ara emmerdats en el fangar de la investidura, els polítics de poca volada i pocs miraments desenterrin espantalls per fer por o xantatge emocional als electors o als sectors més fràgils de la societat, perquè es posin nerviosos els hi facin la farina blana, si no volen anar de mal en pitjor. La gentussa política – perdoneu, però els que actuen d’aquesta manera no es mereixen  altre qualificatiu ni cap respecte – que “juguen” amb les pensions cada vegada que els convé pressionar una part de la ciutadania més sensible i feble, perquè els hi faci costat amb l’excusa que ells són l’única garantia de manteniment del seu modus vivendi després de la jubilació o d’una invalidesa, em fan fàstic ja que la seva conducta és pròpia, més que de polítics dolents, de males persones. Encara recordo la perversa i retorçada Alícia Sanchez-Camacho i alguns dels seus escolans d’amèn, peregrinant de residència en residència i de casal en casal, no fa pas tant de temps, sembrant el dubte entre la gent gran que si guanyaven les eleccions “els dolents” dels socialistes o els “dimonis” dels comunistes, els pensionistes haurien d’anar a cobrar al riu. I el problema és que molts s’ho van creure i els hi feren confiança, tapant-se el nas o no, perquè tenien pànic de quedar-se amb el cul a l’aire. I és que quan s’és gran i es compta només amb els dits la mà per arribar a fi de mes i permetre’s alguna petita alegria de tant en tant, que la pensió estigui en perill desestabilitza, indigna i fins i tot fa renegar d’alguns principis.

Avui, la vice-presidenta en funcions del govern ha oficialitzat, després del consell de ministres, el rumor que bramava feia dies: si els socialistes no baixen del burro, a part d’obligar els ciutadans anar a votar un dia tan senyalat com el de Nadal, seran també els culpables de que no hi hagi pressupost per pagar les pensions. Si aquesta còpia lletja de la senyoreta Rotenmeyer tingués un mínim de sensibilitat i d’honestedat política, abans d’alarmar la gent gran amb una amenaça tan fastigosa com que les seves pensions pengen d’un fil si el Sr. Rajoy no governa, hauria d’haver anunciat que si no hi havia govern en vint-i-quatre hores els diputats, senadors, delegats i tots els paràsits amorrats a la menjadora de la política deixarien de percebre, sous, dietes i complements. A part de ser molt més raonable aquest discurs, potser seria la manera de trobar-li el desllorigador a un sainet que ja dura massa i que ens ha convertit en la riota de mig món, plats trencats que si no s’espavila la gent gran pagarà car l’any vinent. Si el jovent indignat es capaç de col•lapsar les xarxes amb tones de tuïts de protesta, per què no podem fer-ho els pensionistes també, tan massivament que obliguem a aquesta trepa de galifardeus que els hi caigui la cara de vergonya? Ens hem deixat massacrar les pensions contributives, escarnir els compromisos de revaluació anual i congelar el poder adquisitiu de per vida al miserable 0,25%. No els hi hauria de quedar clar d’una vegada que s’ha acabat el bròquil? Jo ja ho he fet, penseu-hi una mica si no val la pena de fer-ho tots. 

DONEU CORDA AL RELLOTGE PERQUÈ L’AVI NO ES MORI! (Conte)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 1 setembre de 2016)

● DONEU CORDA AL RELLOTGE PERQUÈ L’AVI NO ES MORI! (Conte) .- Tal com m’ho han explicat us ho repeteixo, ja en podeu estar ben segurs que no hi he afegit ni una engruna de fantasia de collita pròpia. Malgrat us costi de creure, que ja sé el que aneu dient de mi a l’esquena: que la sé molt llarga i que mai sabeu si parlo en serio o us l’estic fotent. Doncs aquesta vegada us juro que no us aixeco pas la camisa, i que us conto la història quasi amb les mateixes paraules que ho ha fet en Martí, que la va viure de primera mà. En Martí i jo ens hem fet amics anant a caminar i, a estones, per matar el temps, fem memòria de records que ens venen al cap sense solta ni volta, de fa quatre dies o de temps més reculats. Vet-aquí, doncs, que ahir va descabdellar-me que el seus avis se n’havien anat d’Espanya quan va agafar el poder el dictador Primo de Rivera, arrossegant els seus tres fills a l'esquena, un d’ells són pare, cap a l’Argentina, on es refiaven de trobar de seguida feina ben pagada de “paletes fins”, ja que l’avi i l’hereu es dedicaven a enrajolar, sobretot els sòls de cases de rics amb marbre o ceràmica cara, així com les parets de cuines i cambres de bany, una feina que es considerava en el ram de la construcció pròpia de gent d’ofici. És veu que si, que es varen guanyar bé la vida; però com que cap dels fills es va casar i l’àvia s’enyorava, tornaren a Barcelona amb la República. Varen tornar amb un parell de “mundus” – baguls per a l’equipatge quan es feia la travessia amb vaixell –, i un estoig de fusta d’un rellotge de paret, que era l’herència que li havia deixat a l’avi d'en Martí, el seu pare, que feia de rellotger a Alcanar. Es veu que aquell rellotge se l’estimaven molt i tantes vegades com canviaren de domicili, el rellotge era el primer que es penjava al menjador, després d'una imatge de la marededéu de Montserrat.

Aquell rellotge, doncs, devia ser de bona mena ja que pràcticament sense fer-li res de l’altre món, seguia tocant les hores nit i dia, amb una puntualitat sorprenent. En Martí m’ha assegurat que l’únic secret per mantenir el rellotge en forma era que mai se’l deixés parar, de manera que l’avi mentre va pogué, i després el pare d’en Martí i ara ell mateix, cada dissabte li donaven corda procurant no tensar-la massa perquè no petés, ja que no crec pas que es trobessin recanvis per una peça tan passada de moda. D’altra banda, segons en Martí aquest rellotge no creuen pas que tingui massa valor material, perquè és de pares desconeguts; això sí, té un valor sentimental que no es pot avaluar amb diners, oimés després del que m’ha explicat en Martí i que és on volia anar a parar fa estona, si no fos que sempre faig marrada per explicar les coses.

Es veu que la primera vegada que l’avi va agafar una bona calipàndria i tingué de fer llit una temporada, ningú se’n va recordar de donar corda al rellotge, i aquest va acabar fent el gori-gori. Aquesta aturada va coincidir amb un decandiment de l’avi, tan brusc i persistent que es va començar a témer per la seva vida. El metge, que llavors encara visitava les capçaleres dels malalts i per això se'n deia "metge de capçalera", també ho degué veure pelut perquè hi tragué el cap mati i tarda els dies més crítics. En Martí m’ha dit que a ell i a sa germana, que encara no havien fet la primera comunió, els van deixar veure el malalt si feien bondat, però el van trobar tan ensopit que es varen posar molt tristos. Sa mare diu que va intentar explicar-los què estava passant en aquella cambra: “a l’avi, nens, se li està parant la corda del cor”. Aleshores, la nena de sobte va sorprendre tothom amb un mig crit: “Doneu corda al rellotge, doncs, que si no l’avi es morirà!”, i se n’anà esperitada al menjador. Son pare que la seguir, sense pensar-ho dues vegades va agafar la clau i començà a donar corda a la vella relíquia familiar. Quan el pèndul va fer tic-tac, l’avi com si ho hagués sentit es va reviscolar i féu una bona campanya. Tal com m’ho ha explicat en Martí, us ho he venut. Ara bé, ha afegit que des de llavors mai més a casa seva ningú s’ha descuidat de donar corda al vell rellotge. Com dirien els italians, si no és cert està ben trobat. 

PER NADAL MATAREM EL GALL, I NI EN RAJOY NI EN SANCHEZ EN MENJARAN CAP TALL

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 31 d’agost de 2016)

● PER NADAL MATAREM EL GALL, I NI EN RAJOY NI EN SANCHEZ EN MENJARAN CAP TALL.- I, francament, en Ribera i l’Iglesias, tampoc. Perquè després d’escoltar tots els galls que tenen veu al Congrés dels Diputats, no em queda cap dubte que d’aquí a Nadal la majoria sense excepció acabaran rostits a la cassola de debats entre sords, però no n’estic pas tan segur que triada i remenada la xeixa de l’olla en puguem treure un tall amb prou substància. Més aviat penso que de tota aquesta aviram que avui s’ha estarrufat el plomall al galliner del Palau de la carrera de San Jerónimo, no se n’aprofitaran ni els menuts per fer un brou com cal. Potser la cresta del gall Tardà ha estat la més vermella, eixerida i provocadora entre tantes crestes marcides i groguenques, però a mi em fa l’efecte - i demano disculpes per endavant a qui li sembli que sóc un busca-raons -, que la lletania endinyada a ses senyories pel gallet republicà no tocava a tres quarts de dues de la tarda – els galls que saben l’ofici solen refilar “a trenc d’alba” -, ni li tocava a ell l’excel·lent “solo” de gall de panses de categoria, sinó que li corresponia més aviat al president Puigdemont tenir l’honor de canta’ls-hi les quaranta als representants del nacionalisme espanyol més ranci, en un moment més oportú. Però esclar tenint la competència política enfilada a la darrera fila del galliner, amb el bec lligat per estar condemnat al calaix de sastre del grup mixt, no es podia perdre pistonada per marcar paquet.

Però fet aquest apunt personal, a la meva manera de veure el que ha quedat escandalosament palès, és que tot el galliner dempeus ha fet el boicot al propòsit del gall Rajoy de convertir-se en l’amo del corral els propers quatre anys. És cert que ha comptat també amb el recolzament d’un inexpert i baliga-balaga aprenent de gall, en Ribera, que per a no comprometre’s massa ha regatejat el xec en blanc de la seva adhesió, fent veure que es tapava el nas, com aquells que volen i dolen, però de seguida se li ha vist el llautó: entre tants de galls, un lloro desplomat sempre farà el ridícul. Total: que si no hi ha un terrabastall a la bancada dels galls socialistes, entre patums i passerells, els del poble ras ens menjarem els torrons embolicats amb paperetes electorals, i haurem de deixar el rostit per a un altre dia perquè el més calent continuarà estant a l’aigüera com fa un any, tot perquè per cuinar aquest coi de pollastre s’ha de fer al xup-xup i no hi ha ningú que s’hi vulgui entretenir. 

MÈTODE MANRESÀ DE RECOMPTE, PER QUADRAR ESTADÍSTIQUES I REBAIXAR FUMS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 30 d’agost de 2016)

● MÈTODE MANRESÀ DE RECOMPTE, PER QUADRAR ESTADÍSTIQUES I REBAIXAR FUMS.- L’Ajuntament de Manresà, que va just d’armilla com tantes d'altres administracions municipals per atendre despesa corrent, podria patentar un sistema de recomptar assistents a actes de masses - en el cas de que us parlo, el castell de focs de la passada festa major -, infal•lible per clavar la xifra de participants en manifestacions de caràcter polític, sindical o veïnal, en les quals massa sovint els desbocats desitjos triomfalistes dels organitzadors emmascaren la realitat arran de terra. El castell de focs de Manresa, pels que no ho sapigueu, s’encén des del llac artificial de l’Agulla, que constitueix la reserva d’aigua potable de la ciutat, envoltat d'un parc condicionat com a espai de lleure, amb 628 arbres de 20 espècies diferents. Així com en les manifestacions no hi ha manera de posar-se mai d’acord sobre l’assistència, tampoc els badocs que pujaven a l’Agulla se sabia exactament quants eren. Protecció Civil havia arribat a estimar-los en més de quaranta mil i la vox populi dels manresans estarrufats donava per bona aquesta xifra perquè, en realitat, a ull nu l'Agulla no semblava que hi hagués només una gentada, sinó que s'hi veia una multitud.

Però vet-aquí que s’han acabat les especulacions i els deliris de grandesa d’alguns: el plat bonic s’ha trencat definitivament, i avui ja se sap que els espectadors del castell de focs foren 18.807, molt lluny de les quaranta mil ànimes que s’havien arribat a especular “grosso modo” anys enrere. S’ha acabat, doncs, el misteri gràcies a la tècnica més elemental del món: comptar un a un, amb els dits de la mà, els que travessaren les vuit entrades al recinte tancat del parc, des de les 5 de la tarda a les 10 del vespre. Vés a saber, però, si l’Ajuntament podria treure’n profit d’aquest mètode mata-utopies, perquè em dóna la impressió que aquest sistema de recompte és més vell que l'anar a peu. Però si que hauria de fer-nos reflexionar als crèduls ciutadans que quan diferents fonts - encara que en principi siguin tan solvents com la guàrdia urbana, els mossos d’esquadra, els mitjans d’informació o les pròpies entitats organitzadores -, discrepen tan escandalosament sobre els assistents a una manifestació és que algú vol fer passar bou per bèstia grossa.

Per tant, a la meva manera de veure, la lliçó que acaba de donar Manresa és per treure’s el barret: les solucions són més senzilles de com ens les volen complicar. Més d’una vegada n’hi hauria prou, per tocar de peus a terra, passant per ca l’oculista a graduar-nos la vista, però si no fos aquest el cas existeixen mètodes tècnics per calcular amb precisió matemàtica quanta gent desfila darrera d’una pancarta o omple una plaça. De fet, ja hi han gabinets que s’hi dediquen i ofereixen els resultats imparcials, però gairebé ho han de fer clandestinament i a benefici d'inventari perquè sembla que massa sovint a ningú li agrada gens conèixer aquesta mena de veritats, sobretot si es viu de fer volar coloms o repanxolats dintre d’un núvol. 

UIX, AL FACEBOOK QUE NO M'HI BUSQUIN PAS!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 29 d’agost de 2016)

● UIX, AL FACEBOOK QUE NO M'HI BUSQUIN PAS! – Vatua l’olla, la Rita ho diu ben convençuda que del Facebook no en vol saber res. Com si entrar en aquesta xarxa social o en qualsevol altra fos una cosa bruta o de poca categoria. Més aviat això darrer, perquè li vaig sentir comentar-ho amb la Fina, de qui ara s’ha fet tan amiga que semblen cul i merda: “això no fa per a nosaltres, oi?”. El que em fot és que cada vegada que jo en faig referència de Facebook, o del meu blog i a la molta gent que el segueix, ella em mira com perdonant-me la vida. Què s’ha pensat? Si li sembla que sóc poca cosa per a les seves ínfules de grandesa, que sopi dues vegades! A la meva manera de veure, la meitat dels que es fan l’estret quan surt aquest tema a la conversa es perquè no saben de què parlen quan et surten amb un sac de prejudicis i de mitges veritats, i l’altre meitat és perquè hi ha tingut una mala experiència o s’hi ha agafat els dits, però per anar amb el lliri a la mà. I és que hom no pot ficar-se a Facebook sense saber exactament què pretén en entrar-hi, ni com es fa per aconseguir-ho, sense deixar-hi pèl. La xarxa no està feta per a les ànimes de càntir, però si se sap exactament què se’n vol treure, llavors hom s’adona que és la millor eina de treball que es pot trobar per comunicar-se, I si prenen en serio aquesta qüestió de les amistats virtuals, que alguns troben tan ridícula, utòpica i forassenyada perquè també van coixos de sensibilitat quan es tracta d’amistats reals, hom acaba adonant-se que la xarxa no es tracta d’un llimbs ni d’un món artificial, on les aparences sempre enganyen fatídicament i no hi ha un pam de net. El que passa a Facebook és que, així com en el món real, les amistats s’han d’escollir amb una mica de traça, i no es poden fer confidències al primer indocumentat que se'ns acosta.

A mi em fan riure aquests que diuen tants de penjaments de la xafarderia que es troba a Facebook i companyia, mentre que tot el sant dia s’estan passant wasaps estúpids, vantant-se’n del darrer que han rebut com si fos talment una obra d’art o un pensament enriquidor de les neurones humanes, quan la majoria de les vegades no passa d’ésser una lamentable, per no dir fastigosa, porqueria. M’agradaria saber si hi ha algú que envií o rebi per wasap, per exemple, poesia. Bé n’hi deu haver, penso, però jo no en conec cap i, francament, trobo a faltar una mica més de nivell humà i intel·lectual en el wasaps que circulen. Ben utilitzat el sistema, com passa amb tota la tecnologia digital, pot ser de gran utilitat. Però tot depèn de l’ús que en fem d’aquestes eines tan guapes. És com en tot. Tanmateix, aquesta transformació conceptual de la societat per trauran profit de la tecnologia, enlloc de convertir-la en aliada de l’alienació col•lectiva del jovent, es forja a mitges tant a l’escola com a la llar: mestres i pares, en equip. Però amb un govern al darrera amb una política educativa exempta de sectarisme, 

DE PERDONS, VÍCTIMES I BOTXINS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 26 d’agost de 2016)

● DE PERDONS, VÍCTIMES I BOTXINS.- Dilluns vinent entrarà en vigor a Colòmbia la pau definitiva entre l’Estat i la guerrilla, que ha durat més de mig segle i ha causat un impressionant reguitzell de víctimes, entre pitos i flautes molt més d’un milió, si comptem els danys colaterals del conflicte: ferits, negocis arruïnats, dones violades, nens que han après a matar enlloc d’aprendre a llegir, persones dependents dels tranquil•litzants per sobreviure cada matí... Les seqüeles d’una guerra civil en definitiva, encara que estigui camuflada com un enfrontament armat entre guerrillers/ terroristes, paramilitars/policies, són terribles i molt difícils de superar perquè hi ha massa per perdonar-se cada bàndol. Ja no dic ha oblidar, perquè passar pàgina serà impensable, almenys durant una o dues generacions. Però és indiscutible que s’ha de fer veure que s’intenta fer possible la utopia per tirar endavant, i fer-ho quan més aviat millor perquè tal com deia un escriptor, fill d’una víctima colombiana, ningú es pot passar la resta de la vida embalsamat amb la mortalla de víctima. Jo també penso que professionalitzar el victimisme no porta enlloc, però em faig càrrec que una cosa es la teòria i una altra de molt diferent trobar-t’hi. Tanmateix, crec que ajudaria els que se senten víctimes, de més lluny o de més a prop, a perdonar el fet que els botxins demanessin perdó més enllà de amb la boca petita, com sol passar massa sovint en el millor dels casos.

A la meva manera de veure, doncs, el cas de Colòmbia posa de manifest que conflictes civils d’aquesta mena no es poden extingir des de simplistes plantejaments dialèctics de bons i dolents, sinó assumint que entre totes dues parts enfrontades la culpa anava repartida. Però sobretot reconeixent que el problema de veritat, el més cru de pair, no són els morts o ferits d’un costat o d'altre amb les armes a les mans, sinó les víctimes innocents, les que no hi tenien res a veure, les que es trobaven on no tocava en un moment donat o les sacrificades sàdicament per acollonir l'enemic i terroritzar la població indiscriminadament. Com es perdonen els botxins d’una víctima innocent? L’Eulàlia Lluch, la filla de l’Ernest assassinat per ETA, confessava fa quatre dies que malgrat fa els possibles per passar pàgina, en l’esforç no es veu capaç d’incloure-hi encara una encaixada amb els botxins del seu pare. No obstant això, a la llarga, per dolorós que sigui, no quedarà altre remei que fer el gest, almenys de portes enfora. A Colòmbia queda passar el tràmit de sotmetre a referèndum de la població el text dels acords de pau. Serà difícil d’empassar per les víctimes algunes de les concessions fetes als botxins de cada part, però com deia un observador del procés no es podia esperar que cap dels dos bàndols reconegués les seves salvatjades i s’oferís a rescabalar-ne els danys i perjudicis materials i sentimentals. Segurament el punt més conflictiu a l’hora d’aplicar els acords serà que els botxins puguin recuperar els seus drets civils i polítics. És, si fa o no fa, el que passa al país basc amb l’assumpte Otegui. Molts dels que defensen que es pugui presentar a les properes eleccions sense respectar el termini d’inhabilitació imposat pels tribunals, afirmen que es tracta d’un problema polític. Jo, francament, penso que la qüestió té una vessant humana que s’hauria de tenir en compte, entre d’altres raons per allò de que si vols que et perdonin primer hauries de demanar-ho, sense ambigüitats. Però, esclar, això aquí i a Colòmbia costarà molt d’aconseguir. Ara bé, s’hi hauran de posar a treballar de pressa, perquè cap pau és sostenible sense passar pàgina del tot i amb generositat. I que ningú se m'empipi. Com resoldrem els problemes que ens aclaparen si no podem fer-ne lliurament el diagnòstic?

REMEMORANT LA FORCADELL DE TRES ANYS ENRERE.

● REMEMORANT LA FORCADELL DE TRES ANYS ENRERE.- (Remenant papers he trobat una reflexió penjada al blog sobre l’avui presidenta del Parlament, quan coordinava l’ANC i es frisava veient els partits polítics sobiranistes fent-se la punyeta els uns als altres, a compte del lideratge d’un procés que estava a les beceroles. Rellegint-la, m’adono que encara que a alguns els sembli que estem on estàvem fa tres anys, la veritat és que hem avançat bastant en molts aspectes però, francament, correm el perill de relliscar en les mateixes pedres. Aquesta era la reflexió a que em refereixo):

● Gracies a Déu que algú toca de peus a terra i té una mica de seny! La coordinadora de l’ANC, Carme Forcadell, els hi ha enviat una manxiula als polítics que ja la comencen a fastiguejar amb tanta finta en el complicat partit on es juga la governabilitat d’un país que vol ser major d’edat i emancipar-se. Els hi ha vingut a dir que no s’estressin corrent a posar data pel referèndum on s’ha de decidir si caixa o faixa, ja que primer toca posar-se d’acord per bastir els fonaments imprescindibles de l’edifici, perquè el nou Estat d’Europa comenci a caminar sense fer tentines, i que passar de llogater a propietari no agafi el personal, com aquell qui diu, amb els pixats al ventre. Ja sabeu els clients del blog, que si fa o no fa això mateix ho vinc repetint des de fa temps: s’ha de tenir un full de ruta creïble i sostenible que eviti un salt al buit. La Forcadell emfatitza, sobretot, la necessitat de posar fil a l’agulla amb això de l’Agència Tributària pròpia, doncs és de becaris saber que el primer que cal, perquè el futur estat independent no se’ns constipi, es tenir la caixa ben endreçada, sense teranyines i, sobretot, amb alguns estalvis. Però, ep!, que aquí no s’acaba tot: hi ha molta més infraestructura per muntar, abans de donar el tret de sortida. I encara que la Forcadell no ho retregui per no embolicar més la troca entre els polítics, és evident que quant més aviat els enginyers i els manobres es deixin de romanços i vagin al gra plegats, les parets del nou edifici pujaran més dretes i sòlides i s’escurçaran els terminis per inaugurar l’obra.

Esperar que tothom que combrega amb l’objectiu de bastir un estat propi, accepti de bon grat que calen menys capitans i enginyers i més manobres i soldats rasos, no crec que sigui demanar massa. El problema és que amb la frase “suprimir capitans i enginyers” tothom hi està d’acord, però el problema és que de seguida tothom es mira buscant qui es mulla primer. Potser ja no se’n volem recordar, però els mateixos que ara són tan primmirats en la selecció de socis, en quatre dies varen enllestir el refregit d’un tripartit contra natura, i mirant més enrere, perdoneu la impertinència, els pactes del Majéstic si fa o no fa es varen cuinar tot sopant. Com poden explicar ara que uns cuiners tan experimentats en el menjar ràpid, es facin el repatani per triar una simple carta? A la tertúlia de la meva barberia, de la que ja us he parlat més d’una vegada, l’altre dia un parroquià li explicava a un altre, amb sornegueria: “el soci minoritari diu que no vol remenar les cireres des de dintre perquè li fa més gràcia encapçalar des de fora els crítics, però al mateix temps vol imposar consellers de la seva corda i escriure-li al soci majoritari l’agenda del dia a dia...” Jo no dic res, per no semblar un esgarria cries, però francament amb receptes tan estrambòtiques n’hi ha per llogar-hi cadires. Per això trobo bé que la Forcadell marqui el pas, intentant fer-los baixar dels núvols.

UN CONTROL DE QUALITAT TRUCAT: NO ACCEPTA CRÍTIQUES NI SUGGERÈNCIES.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 24 d’agost de 2016)

● UN CONTROL DE QUALITAT TRUCAT: NO ACCEPTA CRÍTIQUES NI SUGGERÈNCIES.- Ja em perdonareu, però avui em ve de gust de proposar-vos, a través d’una mena de faula que m’he tret de la màniga, a l’ensems una endevinalla i una reflexió. Sereu capaços d’endevinar a quina empresa de serveis espanyola m’estic referint? I, sobretot, us engrescaria reflexionar perquè el mètode trucat de control de qualitat que fan servir en aquesta empresa té més d’enganyifa que de bona pràctica científica? Proveu-ho! D’entrada us diré que tota la història gira entorn d’aquest invent tan preuat de la fibra òptica, i fins aquí puc llegir. Vet-aquí que a un bon client de l’empresa de serveis protagonista d’aquesta faula, un bon dia li ofereixen fer-li pujar la fibra òptica a casa seva, sense cap despesa, amb tota mena de facilitats i un grapat de regals com a torna. Aquest client cau en èxtasi, escoltant la bona nova i, naturalment, pregunta: on he de signar? Al cap de pocs dies se li presenta un tècnic molt amable i bellugadís que posa el rellotge de la instal·lació en marxa, però, ai las, després d’haver posat la casa potes enlaire per trobar l’accés més adient per entrar la fibra i de remenar al carrer un parell d’hores, deixa distret al client comunicant-li que no podrà ser la còpula amb el seu ordinador perquè a la caixa de connexió no hi arriba cobertura, de manera que l’operari recull tots els seus patracols remugant que l’empresa ja es tornaria a posar en contacte amb ell, quan hagués resolt el problema tècnic. Quatre o cinc dies després, al client que li havien tret la mel dels llavis el truquen des del departament de control de qualitat de l’empresa en qüestió per preguntar-li el grau de satisfacció pel servei rebut, en un barem del 0 al 10. El client s’enrotlla explicant al robot que li parla, que el servei interromput no li va provocar cap orgasme de satisfacció sinó tot el contrari, però el robot no està programat per escoltar queixes i el client, per quedar bé i que no li tinguin en compte si hi ha de tornar a recórrer valora a contracor el “servei no rebut” pel cantó més alt del barem, i la veu enllaunada li’n dóna les gràcies, com si tingués sentiments.

Unes sis setmanes més endavant, un comercial de torn informa el client que l’empresa ja està en condicions de complir i, per tant, es concerta una nova cita. El dia escollit, llevat la petita diferència que el tècnic no és el paio simpàtic del primer dia sinó que semblava una mica més emmurriat i mandrós, l’acció es va repetir com si el guió no s’hagués retocat en res: "no el podem fer feliç estimat client, perquè la fibra no s’aixeca fins al seu pis, però es tracta d'una impotència passatgera i a la pròxima tot tremparà com cal”. Quan l’endemà el servei de qualitat seguint la rutina va posar-se en contacte amb el client per demanar-li si estava content, aquest tampoc va poder-li contestar que tenia la mosca al nas, sinó que no li va quedar més remei que begallar com un xaiet que tot estava controlat. Finalment, després de quatre mesos, l’empresa de serveis va insistir al client que ara sí que estava en forma i seria capaç de complir fins a deixar-lo ben satisfet. El client va creure que, efectivament, a la tercera seria la vençuda i que no tindria un tercer desengany, per tant va obrir la porta de la seva llar de bat a bat per evitar que la capritxosa fibra s’entrebanqués. Aquesta vegada el tècnic, quina cara tampoc li és familiar, ve acompanyat d’un supervisor més jove però que sembla resolutiu. El client pensa: “ara sí que va de bo, aquesta vegada no perilla que facin marxa enrere!” El supervisor va explicar que ell només venia per “fer el diagnòstic” i que un cop prenguessin mides l’operari tornaria havent dinat puntualment. La cara del client és tot un poema a les sis de la tarda ja que considera que hi ha hagut temps per dinar i fer la migdiada, i se li desencaixa quan poc abans de la set es presenta el tècnic tot sol i amb posat de pomes agres li confessa que la mala puta de la fibra li ha fet novament el salt. “Però que no s'ho miren abans de trucar-me, si la fibra està disposada o no a fer-me la feina”? – li va engaltar el client, cornut per tercera vegada. El pobre tècnic no sabia quina cara posar-hi ni a qui demanar ajuda. “Ja tornaré demà” – només va gosar dir. Però el client aquesta vegada ja en tenia prou de preses de pèl, i li va contestar decidit: - “no cal que torneu mai més! I ja em sentiran rai els de la vostra empresa!”.

No hi ha hagut maneres. El servei de control de qualitat de l’empresa de serveis només volen sentir allò que els seus eixerits analistes han previst com a respostes vàlides del qüestionari, de serrells colaterals no en volen saber res. Però el client és d’aquests ingenus que creu pensa que a qui té raó se l’escolten i li donen, que la raó sempre fa forat. El pobre pallús no sabia que hi ha empreses de serveis per les quals les raons no compten gens i que els controls de qualitat no perdre’n el temps garbellant-los. Són tan moderns que han transformat aquell vell principi comercial de que el client sempre té raó, per un de més maquiavèl•lic: “les queixes del client mai tenen raó si no encaixen dintre l’esquema tancat de les nostres enquestes prefabricades i blindades per evitar respostes molestes i torejar repatanis”. És a dir, a queixar-se al mestre armer! Ja que per cada client emprenyat diuen a aquesta empresa prepotent que en tenen una dotzena d’encaterinats amb ofertes i promocions, fent cua a la llista d’espera. Ja heu esbrinat de quina empresa parlo? Us en donaré una darrera pista: és una que quan truques al seu servei d’atenció al client t’ofereixen que escullis l’idioma i una vegada triada l’opció del català, la veu robotitzada decideix escombrar cap a casa sense explicacions: “su llamada serà atendida en castellano”. I d’aquesta falta d’educació, esclar, tampoc en pots parlar amb el control de qualitat. El qual, per cert, no té establert cap protocol per demanar disculpes.

COM ESTIUEGEN ELS PRESUMPTES EMPUDEGATS EN CASOS DE CORRUPCIÓ?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 22 d’agost de 2016)

● COM ESTIUEGEN ELS PRESUMPTES EMPUDEGATS EN CASOS DE CORRUPCIÓ?- Mira, és una d’aquelles curiositats que t’agafen de sobte tot prenen la fresca, no saps ben bé per què. Be sí que ho saps, almenys jo en aquest cas. Ha estat una mena d’associació d’idees llegint un reportatge que parlava d’infants en risc d’exclusió social, que podran desconnectar de la misèria quotidiana gràcies a la iniciativa benintencionada d’uns quants voluntaris. En llegir-ho, m’ha ballat pel cap la punyetera pregunta: tots aquells presumptes corruptes i males peces, que estan a l’espera de judici des de qui sap quants mesos o anys, alguns amb part de les misses teòricament embargades i sense font d’ingressos coneguda - com ara l’ex-duc -, estiuegen com quan tallaven bacallans o s'ho passen com poden, vantant-se veient programes televisius escombraria com els pelacanyes? Si algun periodista, ara que es va curt de xeixa a les redaccions dels diaris, enlloc d’anar a la caça de les clàssiques serps de temporada investigués on, com passen les vacances i qui els hi paga l’estiueig a tot aquell reguitzell de personatges públics, empaperats en algun dels diversos totxos judicials que vegeten damunt les taules i calaixos de jutjats saturats pels recursos i cancalletes legals que interposen els llestos advocats que contracta aquella "pobra" gent, estic segur que faria dòmino informativament parlant. Més que no pas explicant-nos com es relaxen els polítics en actiu, que a fi de comptes alguns encara hi tenen dret, sempre que no en facin un gra massa o que no gorregin amics rics a canvi de favors.

A la meva manera de veure, doncs, l’any passat la imatge d’un Rato, el rei dels lladres de coll blanc, escarxofat a la coberta del iot de recreo d’un amic, prenent el sol en bona companyia i amb birra de categoria a la mà, era més que fastigosa particularment eloqüent de fins a quina profunditat pot caure un membre destacat de l’establishment – la versió guapa de la màfia - d’aquest país, gràcies a les amistats agraïdes. Què n’heu de dir, per exemple, de les xefles d’estiu i d’hivern que també generosos i despresos amics li paguen a en Bárcenas, al xalet embargat de Baqueira? A mi se m’acudeixen diversos adjectius menys el d’edificant, deixant de banda la barra d’aquest aprenent de “xulo piscines” com l’Aznar, aparcant el seu 4x4 en una plaça reservada als discapacitats. La ciutadania estem tan desenganyats de tota aquesta colla de pocavergonyes, que no crec que ens vingués de nou saber com s’ho munten uns quants impresentables que, en teoria, s’han quedat sense ofici ni benefici al perdre la bicoca. Potser em direu que és morbós escarbotar la merda, però francament no em disgustaria segui’ls-hi la pista de les seves vacances, a alguns d’aquests individus miserables d’esperit que no de butxaca, i comprovar si van o no tan justos d’armilla com ploren al jutge de torn, assegurant que no poden arribar a fi de mes. Què voleu que us digui, com s’ho munta l’Oriolet Pujol, per exemple per no perdre el moreno? Amb els polítics i amb els seus cosins germans corruptes de tota mena, passa igual que amb els rics que en teoria s’han arruïnat, però que per molt pobres que es quedin sempre en tenen més que no pas nosaltres. 

DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (i 2ª part)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 21 d’agost de 2016)

● DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (i 2ª part).- Espanya som la tercera “potència” europea en quan a suïcidis juvenils, només ens passen la mà per la cara, és un dir, en aquesta lamentable classificació, Rússia i França. L’INE ja fa uns quants mesos va avisant, potser una mica massa amb la boca petita, com al ralentí, que la primera causa de mort entre el jovent espanyol és el suïcidi i no pas els accidents de circulació, com semblaria més probable. Diguin el que diguin els que vetllen per la moderació i per la prudència en la informació, o per emprar les mitges tintes del “políticament correcte”, el tant per cent d’espanyols – inclosos els catalanets - que s’han llevat la vida voluntàriament, agradi o no acceptar-ho, en la darrera dècada ha crescut un 31%, que aviat està dit. I com que el suïcidi entre adolescents segueix aquesta mateixa tònica, què deu estar passant perquè hi hagi qui es talli el futur en sec en la flor de la vida? Els psicòlegs el diagnòstic de les causes el tenen ben estudiat - els diagnòstics els claven, més que no pas els remeis -: fracàs escolar, conflictes amb els pares, desenganys en la vida sentimental... Però la causa fonamental dels desenllaços fatals de tantes històries tendres, per emprenyador que sigui entomar-ho, és quasi en la mateixa proporció la manca de fe en ideals creïbles i sostenibles i el buit espantós de referents de pedra picada, on poder emmirallar-se o arrapar-se quan el seu món trontolla. I en aquest aspecte, per vergonya de tota la societat, les culpes van repartides. Més ben dit, el que tingui alguna relació amb l’adolescència, directa o indirectament, i es consideri innocent, que tiri la primera pedra.

A la meva manera de veure, doncs, massa vides joves s’escapcen prematurament perquè l’ambient corrosiu que els envolta els porta al límit en la recerca d’uns objectius irreals i ningú a prop seu fa quan toca prou per dissuadir-los, la majoria de les vegades per ignorància o per no saber com posar-s'hi. Una mestra, després de llegir la primera part d’aquesta reflexió em comentava: “A l’Institut hem tingut casos de bullying i t’haig de dir que cada cop que l’hem detectat el cap d’estudis hi ha intervingut. Potser no és així sempre, però almenys en el nostre centre intentem combatre’l, tot i que de vegades no és fàcil que ens n’assabentem, sobretot quan l’assetjament es produeix fora del centre... Vull dir amb això que el que planteges a la reflexió és correcte i que em sembla molt bé que toquis aquests temes delicats, però també cal matisar que no tots els professors “passem” del tema, almenys voluntàriament”. Em consta que és així i quan ahir em referia a l’ambigüitat de l’establishment docent, no assenyalava el professorat sinó a qui des d’altres nivells de responsabilitat, inclosa la política, prefereixen anar amb peus de plom. Per exemple, no és igual la resposta que es pot donar des d’un centre públic que des d’un de privat, i menys encara si aquests és confessional. En un centre de pago és innegable que hi ha més interessos a tenir en compte abans d’aixecar segons quines llebres que puguin donar mala imatge a l’establiment. D’altra banda, no sempre els pares, sobretot si la família està desestructurada, són receptius a admetre que els seus fills puguin tenir res a veure, sigui en el rol de botxí o en el de víctima, en casos d’aquesta mena. En el primer cas, perquè sempre “el meu fill és un sant” i, en el segon, perquè “vés a saber què coi s’han pensat de que nosaltres no ens cuidem del fill”. És veritat que són fenòmens complicats, però no es resoldran pas amagant el cap sota l’ala i no parlant-ne, per allò de que ulls que no veuen, cor que no sent. 

DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (1).

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 20 d’agost de 2016)

● DEL BULLYING AL CUTTING, PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (1).- Ja em faig càrrec que avui proposo reflexionar sobre temes tan delicats, que una mena de norma convencional no escrita recomana passar-hi de puntetes. Possiblement per aquesta raó costa de parlar-ne obertament, per exemple, de si l’assetjament escolar (bullying) va de baixada o està a l’alça. Aquesta paraula anglesa s'utilitza per identificar la intimidació entre estudiants, i es defineix com la violència mental o física exercida individualment o en grup, dirigida contra adolescents considerat més dèbils i que no són capaç de defensar-se, sigui perquè estan cagats de por o perquè se’ls ha fet sentir inferiors a base de cruels humiliacions psicològiques. Sempre solt desenvolupar-se aquesta pressió en l'àmbit escolar i es caracteritza per conductes intimidatòries, d'amenaça, aïllament i tirania que du a terme un individu “dominant” sobre un individu “dominat”, i no pas esporàdicament si no de forma persistent durant setmanes, mesos, i fins i tot, anys. Llevat de poques honestes excepcions, l’establishment docent tan públic i privat, però sobretot el de caire confessional, no n’ha volgut sentir-ne a parlar gens ni de la remota possibilitat que als seus col.legis passés res de semblant, i si bé no hi tiraven descaradament terra a sobre de les escasses denuncies, tampoc es morien de ganes d’encetar un debat per arribar a les arrels vertaderes del problema, petes qui petes. Puc parlar de bullying amb cert coneixement de causa perquè el vaig patir, fa més de cinquanta anys ja que no es cosa de quatre dies, mentre estudiava per capellà al seminari de Girona. Precisament la inhibició del meu senyor “prefecte” va ser la causa que, en el meu cas particular, perdés la fe en els homes d’església ja que no m’entrava en el meu caparró d’adolescent ingenu que els que predicaven la caritat cristiana i l’amor al pròxim, i que glopejaven cada nit aigua beneita per rentar-se les dents i l’ànima, fessin escarni durant mesos d’un company per un defecte físic temporal – unes dents prominents - i el vexessin posant-li un motiu tan repugnant com “ratassa”, sense que ningú parés els peus als botxins virtuals de la seva autoestima, la qual segons els manaments de Déu es tenia de respectar per damunt de tot a qualsevol persona. I no devia ser pas un cas únic el meu, ja que d’altres testimonis de caps d’esquila n’he anat sentint, com tampoc és cert que avui d’assetjament escolar en prou feines n’hi hagi, sinó que n’hi ha molt més del que es vol admetre per no fer mullader innecessari.

I per si teníem pocs problemes a l’escola, ara s’ha posat de moda el “cutting” que, en certa manera, és una conseqüència del “bullying” però, sobretot, una senyal d’alarma molt significativa de cara a les probabilitats d’incrementar en un futur el trist cens d’adolescents suïcides. S’ha hagut de recórrer altra cop a una paraula anglesa - potser perquè la societat anglosaxona sigui la que va incubar el virus -, per descriure el síndrome de l’adolescent que creu poder descarregar-se d’angoixes existencials que considera insuportables, fent-se talls als braços, a les cuixes o a la panxa amb cúters, tisores o ganivets. En principi, quan nois i sobretot noies comencen a mutilar-se d’aquesta manera no pretenen cridar l’atenció ja que es tapen i dissimulen les ferides, ni tampoc camuflar impulsos o tendències malaltisses cap al suïcidi, sino simplement volen esbravar-se emocionalment de les frustracions que experimenten en una edat tan difícil com és l’adolescència, i sobre les quals massa sovint no troben amb qui poder-se recolzar sense complexes ni suspicàcies. A la meva manera de veure, doncs, la societat laica, corrupta, hipòcrita i, sobretot, desestructurada d’avui dia, té un problema molt greu amb una part important del jovent que puja. Un problema en el qual la televisió hi té molta de culpa, en quan a la proliferació d’aquest fenomen, ja que no es té cap escrúpol sinó més aviat tot el contrari en promocionar gratuïtament models socials i conductes ètiques gens exemplars, de manera que molts adolescents, a falta d’altres referents més centrats, imiten les estrelles mediàtiques de moda i fan tot el possible per assemblar-s’hi tant, que per exemple una Belen Esteban, insolvent intel·lectual i moralment, té més admiradors i badocs entre el jovent que algú de la mateixa edat que ella que s’hagi obert pas a la vida a base d’esforç i d'estudi. Finalment, tampoc la corrupció i la hipocresia generalitzada de la classe dirigent d’aquest país, ajuda gens ni mica a que els adolescents trobin referents ètics on arrapar-s’hi quan els hi fan més falta. (continuarà) 

VOLEU DIR QUE NO SOM CADA VEGADA MÉS INTOLERANTS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 19 d’agost de 2016)

● VOLEU DIR QUE NO SOM CADA VEGADA MÉS INTOLERANTS?.- A la meva manera de veure, el món rutllaria bastant més rodó si la tolerància fos una assignatura que s’ensenyés a les escoles com practicar-la. Si s’expliqués des ben petits a la canalla que per carregar-se de raó, és imprescindible pensar en la possibilitat que els demés també toquin de peus a terra, segurament s’evitarien petites i grans tragèdies, basades únicament en conjugar el verb prohibir.

I quan la intolerància està basada en motius religiosos – i en aquest sarró hi caben totes les creences -, fa més pudor que qualsevol altra, perquè les restriccions no les imposen els déus, sinó els que creuen ser-ne els seus portantveus o els seus intèrprets, quan en realitat no passen de ser uns tristos i reprimits intermediaris en el millor dels casos, sempre vestint l'uniforme dels fariseus. Segurament aquesta gent que no es cansa de prohibir pensen de bona fe que quan es morin aniran de pet al cel, perquè han pujat adoctrinats en la pitjor versió de les intoleràncies, la religiosa, que quasi sempre va de bracet amb la hipocresia moral i ética dels que prediquen allò que no creuen.

NOMÉS S’APRECIEN ELS PETITS PLAERS QUAN ES TROBEN A FALTAR.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 19 d’agost de 2016)

● NOMÉS S’APRECIEN ELS PETITS PLAERS QUAN ES TROBEN A FALTAR.- De dormir m’ha agradat sempre, encara que no sóc allò que se’n diu un dormilega; però ara que fa unes quantes nits que puc dormir d’una tirada, aprecio aquest plaer que tan vaig trobar a faltar des que fa quasi tres anys que, per culpa d’uns veïns incívics i antisocials, dormia a xarbotades. Tanmateix, avui vaig tard en la publicació de la reflexió diària – diguem que la d’ahir, ja la podem donar per perduda -, perquè per aquells misteris de la tècnica el terminal se’m va quedar desconnectat d’Internet i durant unes hores m’he sentit desvalgut com una criatura en no poder consultar el meu correu, com si ahir a la tarda m’haguessin d’arribar totes les notícies que fa temps espero i segurament seguiré esperant, potser en va.

Vet-aquí, doncs, com plaers dels quals ni ens n’adonem que hi són quan els tenim a l’abast, formant part de la rutina diària - dormir com un tronc o navegar per la xarxa sense aturador -, a la que ens abandonen o els perdem descobrim que gairebé no podem seguir vivint sense ells. En conseqüència, a la meva manera de veure, crec que cal valorar, més enllà de considerar-los una rutina, els petits plaers quotidians, i aprendre a conservar-los perquè si els perdem després no ens ho podrem perdonar, és un bon exercici per anar practicant avui abans que demà.

DE QUÈ SERVIRIA INVESTIR UN GOVERN, SI NO EL DEIXARIEN GOVERNAR?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 17 d’agost de 2016)

● DE QUÈ SERVIRIA INVESTIR UN GOVERN, SI NO EL DEIXARIEN GOVERNAR? – A la meva manera de veure, avui aniré al gra des del principi perquè ja me n’estic afartant que la classe política faci nou mesos que estigui jugant a nyaus, amb tot aquest sainet de la investidura. Dispenseu que recorri a aquesta expressió col•loquial gironina dels nyaus, que en Pla segurament traduiria per: jugar a tocar-se els collons i avia’m si sona la flauta per casualitat. Tant com van anar els resultats de les eleccions, no cal que aquests polítics tan saberuts perdin més el temps fent la papallona: potser el que cal és que llegeixin bé els resultats i obeeixin la voluntat del poble. Què coi va decidir, per dues vegades, el poble? Doncs que havien de governar els dos o tres partits més votats, bastint un full de ruta amb el tant per cent corresponent del programa de cadascú. Com carai es formen als països més adults democràticament, les coalicions estables de govern? No pas repartint-se cadires i rectories, sinó trencant-se les banyes per redactar un programa comú de govern amb aportacions de cadascú, que puguin ser compartides per tots? Tant difícil és això? No està tothom d’acord en que la raó està repartida i que ningú pot imposar “la seva raó” sobre la dels altres, perquè tothom en té una mica? Aleshores, repeteixo, a què carai estan jugant tota aquesta colla de pallassos?

Francament, estic indignat i avergonyit veien com aquest coi de viatjant de gra cuit, que quan surt a la tele fent jòguing sembla com si se li escapés la tova, ens prengui el pèl amenaçant-nos amb perpetuar-se “en funcions” fins el dia del judici final. Què dimonis significa això de treure l'espantall de les urnes per tercera vegada, si no se’l fa president sense condicions, perquè és el més votat? Com pot ser tan il•lús de pensar que podrà governar si no reparteix joc sense fer trampes? Que no s’adona que li faran la vida impossible? Perdoneu, ell faria el mateix amb un president de la competència, que aquí tothom la sap llarga. Què no veu que està passant a Catalunya amb un govern que no poden tirar endavant ni uns tristos pressupostos perquè qui va donar la clau, amb quatre vots escarransits, per investir un president, ara el colla, no el deixa respirar i, segons com, li farà estimbar el carro pel pedregar?. Si fins i tot l’abat de Montserrat els va renyar l’altre dia: “no es pot governar només pensant en lo nostre, s’ha de governar per tots”. La teoria democràtica no contempla les majories absolutes, perquè no vol dèspotes i quan hom té tot el poder absolut a les mans, encara que no vulgui, se’n torna.

AQUEST SUECS ESTAN BOJOS, MIRA QUE DIMITIR PER UN POSITIU D’ALCOHOLEMIA!.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 16 d’agost de 2016)

● AQUEST SUECS ESTAN BOJOS, MIRA QUE DIMITIR PER UN POSITIU D’ALCOHOLEMIA!.- Diuen que aquest ha sigut el comentari que va fer el ministre de l’Interior d'Espanya, mentre esmorzava amb la notícia que la ministra sueca d’Educació Secundària per Adults – Aida Hadzialic, la ministra sueca més jove i, a sobre, filla de bosnians migrats - havia dimitit per donar positiu en un control d’alcoholèmia, amb una taxa de 0,2 mil•ligrams. I encara va afegir-hi: “però si a Espanya fins a 0,25 no se li hagués dit res. On van aquests suecs, filant tan prim!” Francament, a còpia de notícies com aquesta, potser ja seria hora que els polítics de casa nostra fessin cabal que, a l’estranger, els personatges públics que ocupen llocs de responsabilitat dimiteixen immediatament per una simple relliscada, sovint infinitament més insignificant, per exemple, que untar-se els dits aprofitant-se poc o molt del càrrec. Aquestes bones pràctiques dels polítics forans tampoc no cal que les sobrevalorem, com si fossin una mena d’heroïcitat democràtica, ja que simplement es tracta que la gent enxampada in fraganti en una falta d’ètica entenen, amb tota naturalitat, que no cal que els empenti cap tribunal fora de l’escenari. En canvi, els polítics autòctons davant de notícies com aquestes només saben posar-se les mans al cap, com el senyor Fernàndez Diaz, exclamant histèrics: “on anirem a parar, si de cada pet en fem una esquerda?” En primer lloc, aquí no s’hi està acostumat a que qui té una rectoria hi renunciï així com així, i en segon lloc, l’establishment espanyol en general, inclòs el que es pica el pit cada dos per tres i va a missa diumenges i festes de guardar, li sembla un anacronisme que es tingui un concepte tan purità i encarcarat de la moral. Fa dos anys el general Petraeus, cap de l’Estat Major nord-americà, va dimitir per haver posar banyes a la legítima. Una relliscada “moral”, que com la de la ministra sueca, als nostres barris no cal abaixar el cap perquè aquestes foteses i posar la mà a la caixa tenen dispensa.

Perquè aquí no es desenganxa ningú de la cadira ni amb aigua calenta per simples rumors de conducta impròpia, mentre no ho declari provat un jutge i totes les instàncies superiors a les que es pugui recórrer per marejar la perdiu. Tanmateix, molts ni un cop dictada sentència admeten la culpa ni els hi cau la cara de vergonya, si pleguen perquè bo tenen més remei, tenen la barra de dir que ho fan “per a no perjudicar el partit i poder-se defensar millor de les calumnies”, mai perquè tinguin mala consciència. I en la majoria dels casos, mentre no hi ha sentencia ferma i inclús a vegades havent-n’hi, aquests personatges no solen quedar a la intempèrie sinó que "la providència" els hi assegura una menjadora. És cert que no fa pas gaire un ministre de Justícia, va patrocinar un projecte de Llei que exclogués partits i sindicats de la llista de persones jurídiques exemptes de responsabilitat penal, i que els polítics processats per corrupció abandonessin càrrecs públics i llistes electorals. Però ha servit d’alguna cosa? Em temo que no, ja que si la nostra classe política volgués assemblar-se als demòcrates amb més pedigrí i sentit de la decència, no hauria pas d’esperar que les situacions acabessin podrint-se en el bany maria de la presumpció d’innocència, sinó que, simplement per ètica, haurien de fotre el camp.

A la meva manera de veure, a la ministra de 29 anys i de cultura musulmana no li han pas hagut d’explicar en què consisteix això de l’ètica. No obstant, és comprensible venint d'on ve el nostre ministre de l’Interior que ni es disculpi ni dimiteixi per les gravacions de les seves converses escandaloses circulant orbe et orbi, les quals fan palès unes tan males pràctiques polítiques que, no en tinc cap dubte, quan hàgim sortit de les beceroles de la cultura democràtica que la llossa de quaranta anys de dictadura ens ha endarrerit respecte dels suecs, a les escoles de primària les cintes de les gravacions en qüestió seran posades com exemple de potineria i escarni democràric.

LA TIETA LOLA HA DECLARAT LA GUERRA ALS CARTELLS DELS PIDOLAIRES POSTISSOS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 15 d’agost de 2016)

● LA TIETA LOLA HA DECLARAT LA GUERRA ALS CARTELLS DELS PIDOLAIRES POSTISSOS.- La pobra tieta Lola que des de fa tres anys, pràcticament des que es va quedar vídua, se n’ha vingut a viure a mi al pis d’Enric Granados, diu que n’està tipa de no poder caminar quatre passos sense topar-se amb pidolaires que li demanen caritat posant-i davant dels morros un cartell fet a un tros de cartró on, amb lleugeres variants, sempre ve a dir el mateix, amb els mateixos gargots i faltes d’ortografia: “no hay trabajo ni casa, tengo cuatro hijos y no puedo comer…” Deixant de banda que els primers dies aquests missatges l’entendrien, aviat va acabar adonant-se que ni que volgués podia atendre tanta mà estesa, però quan els pidolaires no se’ls trobava passejant sinó que es palplantaven davant d’ella mentre es prenia una aigua mi-neral o un desgraciat – tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina -, entaulada en una de les terrasses en capella de ser capades per la Colau, i no hi havia manera que escampessin la boira mentre li refregaven sota el nas el seu cartell-pancarta, es posava tan nerviosa veient que per molt que els hi digués que no, ells feien veure que no l’entenien o que no la volien entendre, que a vegades els hi donava la xavalla que tenia a mà perquè no l’emprenyessin més. Fins que un dia va dir: prou! Fou quan un d’aquells carai de pidolaires, fixant-se en la moneda que li havia donat si us plau per força, se la va mirar a la pobra tieta com volent dir: quina cara!

Quan vaig anar a dinar estava tota enfaristolada a la taula de la cuina, escrivint amb un dels meus retoladors negres, en el lateral d’una caixa de cartró retallada, el que un cop acabada l’obra d’art em va dir que era la seva ofensiva contra els cartells que els pidolaires li encastaven a la cara mentre feia un beure i no volia ser empipada. La tieta va justificar la seva estratègia, com que eren tants els pidolaires que s’anava trobant durant el dia, que li va semblar que l’única manera d’esbandir-se’ls de la vora era contrarestant els seus cartells prefabricats, els quals es temia per detalls que havia notat al cap de tants de dies de parar-hi atenció, que se’ls passaven sense escrúpols uns als altres en acabar el seu torn. La meva dona, que està molt sensible amb tota aquesta qüestió de la pobresa i la crisi, inclús fa de voluntària en un banc d’aliments i no li ve d’aquí fer d’advocada dels pobres refugiats, li va retreure a la tieta el seu gest per poc solidari, assegurant que hi ha molta misèria i gent que passa gana de veritat i que no tothom és un galtes. Però la tieta no està per orgues quan ha pres una decisió - prou que ho sé, perquè ja he tastat el seu mal geni quan li toquen el voraviu -, la va tallar: “estic segura que cap dels que s’ho passen malament o no troben feina, faci el pena pidolant amb cartells que són més falsos que Judes... Si tothom fes com jo, veuríeu com aquesta gent deixaria d’emprenyar i de fer-te sentir malament traient-te’ls de sobre...” Mentre les dues dones defensaven cadascuna les seves raons, vaig llambregar el famós contra-cartell que la tieta Lola pensava endur-se’n a la panxa de la seva baldera bossa, per exhibir-lo cada vegada que un pidolaire l’abordés amb el conte de la llàgrima. No sé perquè el va escriure en castellà, ella que és tant de la ceba; no obstant això, més clar i català no en podia pas ser: “Lo siento mucho, pero con la mierda de pensión de viudedad que cobro no tengo para comer ni para vivir sola. A mi sobrino que me mantiene tampoco le sobra de nada, por tanto si puede ayudarme se lo agradeceré”. Carai amb la tieta! M’agradaria veure per un forat la cara que hi posaran tots dos – el pidolaire i ella – el dia que comencin les hostilitats.