DONEU CORDA AL RELLOTGE PERQUÈ L’AVI NO ES MORI! (Conte)

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 1 setembre de 2016)

● DONEU CORDA AL RELLOTGE PERQUÈ L’AVI NO ES MORI! (Conte) .- Tal com m’ho han explicat us ho repeteixo, ja en podeu estar ben segurs que no hi he afegit ni una engruna de fantasia de collita pròpia. Malgrat us costi de creure, que ja sé el que aneu dient de mi a l’esquena: que la sé molt llarga i que mai sabeu si parlo en serio o us l’estic fotent. Doncs aquesta vegada us juro que no us aixeco pas la camisa, i que us conto la història quasi amb les mateixes paraules que ho ha fet en Martí, que la va viure de primera mà. En Martí i jo ens hem fet amics anant a caminar i, a estones, per matar el temps, fem memòria de records que ens venen al cap sense solta ni volta, de fa quatre dies o de temps més reculats. Vet-aquí, doncs, que ahir va descabdellar-me que el seus avis se n’havien anat d’Espanya quan va agafar el poder el dictador Primo de Rivera, arrossegant els seus tres fills a l'esquena, un d’ells són pare, cap a l’Argentina, on es refiaven de trobar de seguida feina ben pagada de “paletes fins”, ja que l’avi i l’hereu es dedicaven a enrajolar, sobretot els sòls de cases de rics amb marbre o ceràmica cara, així com les parets de cuines i cambres de bany, una feina que es considerava en el ram de la construcció pròpia de gent d’ofici. És veu que si, que es varen guanyar bé la vida; però com que cap dels fills es va casar i l’àvia s’enyorava, tornaren a Barcelona amb la República. Varen tornar amb un parell de “mundus” – baguls per a l’equipatge quan es feia la travessia amb vaixell –, i un estoig de fusta d’un rellotge de paret, que era l’herència que li havia deixat a l’avi d'en Martí, el seu pare, que feia de rellotger a Alcanar. Es veu que aquell rellotge se l’estimaven molt i tantes vegades com canviaren de domicili, el rellotge era el primer que es penjava al menjador, després d'una imatge de la marededéu de Montserrat.

Aquell rellotge, doncs, devia ser de bona mena ja que pràcticament sense fer-li res de l’altre món, seguia tocant les hores nit i dia, amb una puntualitat sorprenent. En Martí m’ha assegurat que l’únic secret per mantenir el rellotge en forma era que mai se’l deixés parar, de manera que l’avi mentre va pogué, i després el pare d’en Martí i ara ell mateix, cada dissabte li donaven corda procurant no tensar-la massa perquè no petés, ja que no crec pas que es trobessin recanvis per una peça tan passada de moda. D’altra banda, segons en Martí aquest rellotge no creuen pas que tingui massa valor material, perquè és de pares desconeguts; això sí, té un valor sentimental que no es pot avaluar amb diners, oimés després del que m’ha explicat en Martí i que és on volia anar a parar fa estona, si no fos que sempre faig marrada per explicar les coses.

Es veu que la primera vegada que l’avi va agafar una bona calipàndria i tingué de fer llit una temporada, ningú se’n va recordar de donar corda al rellotge, i aquest va acabar fent el gori-gori. Aquesta aturada va coincidir amb un decandiment de l’avi, tan brusc i persistent que es va començar a témer per la seva vida. El metge, que llavors encara visitava les capçaleres dels malalts i per això se'n deia "metge de capçalera", també ho degué veure pelut perquè hi tragué el cap mati i tarda els dies més crítics. En Martí m’ha dit que a ell i a sa germana, que encara no havien fet la primera comunió, els van deixar veure el malalt si feien bondat, però el van trobar tan ensopit que es varen posar molt tristos. Sa mare diu que va intentar explicar-los què estava passant en aquella cambra: “a l’avi, nens, se li està parant la corda del cor”. Aleshores, la nena de sobte va sorprendre tothom amb un mig crit: “Doneu corda al rellotge, doncs, que si no l’avi es morirà!”, i se n’anà esperitada al menjador. Son pare que la seguir, sense pensar-ho dues vegades va agafar la clau i començà a donar corda a la vella relíquia familiar. Quan el pèndul va fer tic-tac, l’avi com si ho hagués sentit es va reviscolar i féu una bona campanya. Tal com m’ho ha explicat en Martí, us ho he venut. Ara bé, ha afegit que des de llavors mai més a casa seva ningú s’ha descuidat de donar corda al vell rellotge. Com dirien els italians, si no és cert està ben trobat.