DRET A DECIDIR EN TOT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 8 setembre de 2016)

● DRET A DECIDIR EN TOT – Sembla que en vigílies de la Diada hi ha més consens que mai entre els partits pel que fa a reivindicar el dret a decidir, en abstracte; però en canvi noto una ambigüitat que no m’agrada gens entorn a endegar un referèndum on tots els ciutadans catalans – entesa aquesta condició per tothom que viu, treballa o es busca la vida com pot a Catalunya –, per decidir definitivament si hi ha una majoria qualificada de gent que estigui d’acord a partir peres amb Espanya o no. Aquesta ambigüitat ens porta que s’ha tornat a obrir un debat, jo pensava que ja el teníem superat, sobre si el referèndum necessita o no el vistiplau d’Espanya. A la meva manera de veure, francament, no em negareu que resulta surrealista i bastant vergonyós que, a aquestes altures del segle XXI, governs que es consideren democràtics emmordassin i emmascarin un dret tan fonamental per als pobles com el de decidir en tot allò que afecti no només a la convivència sinó també amb la seva identitat. Si repassem la història recent del nostre país en particular, sembla que en qüestions morals, ètiques, de valors o de principis, cada vegada sigui més freqüent veure’ns obligats a exigir la transparència com un dret. Però quan plantegem el “dret a escollir la identitat”, ens trobem amb la sorpresa que els models heretats de les parteres de la transició en quan a praxis democràtica, no tenen previstes respostes concretes per preguntes tan elemental com ara: En quin tipus de societat volem ser i viure-hi? Amb qui ens volem vincular i per a què? ... Per desgràcia, algunes d'aquestes preguntes sempre s’han atès tard, mai espontàniament i parant trampes. D'altra banda, sempre han estat conseqüència de pressions o de conveniències puntuals de les correlacions de forces necessàries per apuntalar el poder en un moment donat... Tot plegat massa improvisat per quallar...

El dret a decidir! Vet aquí un desig i un objectiu polític que sovint s’ha hagut d’imposar amb fermesa per acabar amb l’ambigüitat propiciada per una política basada en el principi – indistintament practicat per la dreta i per l’esquerra -, de tants caps, tants barrets. Si els partits que, si no vaig equivocat són els marmessors de la voluntat dels ciutadans, exercissin les seves obligacions amb la meticulositat i transparència d’un notari, n’hi hauria prou amb les eleccions periòdiques perquè el poble exercís el dret a decidir. Però a la pràctica, a totes les eleccions queda palès que rarament els programes i promeses que serveixen per pescar vots en el mercat electoral, és compleixen. Per la senzilla raó que a l’hora de governar s’activa un protocol no escrit, però gravat a la massa de la sang dels mesells aparells dels partits, en virtut del qual allò que es pensava haver decidit el ciutadà es dilueixi en l’aiguabarreig dels interessos, conxorxes i adulteris polítics dels que tenen la mamella tan ben agafada que no pensen deixar-la escapar. Per aquesta raó el poble cada vegada està més escarmentat veient que si vol que se li faci cas ha de treure el geni; la llàstima és que massa vegades després de picar de peus a terra o donar un cop de puny a la taula, i d'aconseguir la promesa que es posarà fil a l’agulla, passa el temps miserablement, el vi compartit el dia de l’acord s’aigualeix, tot plegat es torna aiguapoll, i cal tornar a començar a reclamar el dret com si no hagués sigut res... Els que regategen drets, sobretot el de decidir l’autodeterminació per exemple, al•leguen que si li deixessin fer al poble es trencarien les regles de joc. Gran error, conseqüència de la miopia crònica que balda els governants espanyols, des de temps reculats, quan miren cap a Catalunya. Els catalans no volem trencar cap regla de joc, només volem canviar-les per no seguir sent l’ase dels cops sempre, i cornuts de tant en tant.