LA TIETA LOLA HA DECLARAT LA GUERRA ALS CARTELLS DELS PIDOLAIRES POSTISSOS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 15 d’agost de 2016)

● LA TIETA LOLA HA DECLARAT LA GUERRA ALS CARTELLS DELS PIDOLAIRES POSTISSOS.- La pobra tieta Lola que des de fa tres anys, pràcticament des que es va quedar vídua, se n’ha vingut a viure a mi al pis d’Enric Granados, diu que n’està tipa de no poder caminar quatre passos sense topar-se amb pidolaires que li demanen caritat posant-i davant dels morros un cartell fet a un tros de cartró on, amb lleugeres variants, sempre ve a dir el mateix, amb els mateixos gargots i faltes d’ortografia: “no hay trabajo ni casa, tengo cuatro hijos y no puedo comer…” Deixant de banda que els primers dies aquests missatges l’entendrien, aviat va acabar adonant-se que ni que volgués podia atendre tanta mà estesa, però quan els pidolaires no se’ls trobava passejant sinó que es palplantaven davant d’ella mentre es prenia una aigua mi-neral o un desgraciat – tallat descafeïnat amb llet descremada i sacarina -, entaulada en una de les terrasses en capella de ser capades per la Colau, i no hi havia manera que escampessin la boira mentre li refregaven sota el nas el seu cartell-pancarta, es posava tan nerviosa veient que per molt que els hi digués que no, ells feien veure que no l’entenien o que no la volien entendre, que a vegades els hi donava la xavalla que tenia a mà perquè no l’emprenyessin més. Fins que un dia va dir: prou! Fou quan un d’aquells carai de pidolaires, fixant-se en la moneda que li havia donat si us plau per força, se la va mirar a la pobra tieta com volent dir: quina cara!

Quan vaig anar a dinar estava tota enfaristolada a la taula de la cuina, escrivint amb un dels meus retoladors negres, en el lateral d’una caixa de cartró retallada, el que un cop acabada l’obra d’art em va dir que era la seva ofensiva contra els cartells que els pidolaires li encastaven a la cara mentre feia un beure i no volia ser empipada. La tieta va justificar la seva estratègia, com que eren tants els pidolaires que s’anava trobant durant el dia, que li va semblar que l’única manera d’esbandir-se’ls de la vora era contrarestant els seus cartells prefabricats, els quals es temia per detalls que havia notat al cap de tants de dies de parar-hi atenció, que se’ls passaven sense escrúpols uns als altres en acabar el seu torn. La meva dona, que està molt sensible amb tota aquesta qüestió de la pobresa i la crisi, inclús fa de voluntària en un banc d’aliments i no li ve d’aquí fer d’advocada dels pobres refugiats, li va retreure a la tieta el seu gest per poc solidari, assegurant que hi ha molta misèria i gent que passa gana de veritat i que no tothom és un galtes. Però la tieta no està per orgues quan ha pres una decisió - prou que ho sé, perquè ja he tastat el seu mal geni quan li toquen el voraviu -, la va tallar: “estic segura que cap dels que s’ho passen malament o no troben feina, faci el pena pidolant amb cartells que són més falsos que Judes... Si tothom fes com jo, veuríeu com aquesta gent deixaria d’emprenyar i de fer-te sentir malament traient-te’ls de sobre...” Mentre les dues dones defensaven cadascuna les seves raons, vaig llambregar el famós contra-cartell que la tieta Lola pensava endur-se’n a la panxa de la seva baldera bossa, per exhibir-lo cada vegada que un pidolaire l’abordés amb el conte de la llàgrima. No sé perquè el va escriure en castellà, ella que és tant de la ceba; no obstant això, més clar i català no en podia pas ser: “Lo siento mucho, pero con la mierda de pensión de viudedad que cobro no tengo para comer ni para vivir sola. A mi sobrino que me mantiene tampoco le sobra de nada, por tanto si puede ayudarme se lo agradeceré”. Carai amb la tieta! M’agradaria veure per un forat la cara que hi posaran tots dos – el pidolaire i ella – el dia que comencin les hostilitats.