DE PERDONS, VÍCTIMES I BOTXINS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 26 d’agost de 2016)

● DE PERDONS, VÍCTIMES I BOTXINS.- Dilluns vinent entrarà en vigor a Colòmbia la pau definitiva entre l’Estat i la guerrilla, que ha durat més de mig segle i ha causat un impressionant reguitzell de víctimes, entre pitos i flautes molt més d’un milió, si comptem els danys colaterals del conflicte: ferits, negocis arruïnats, dones violades, nens que han après a matar enlloc d’aprendre a llegir, persones dependents dels tranquil•litzants per sobreviure cada matí... Les seqüeles d’una guerra civil en definitiva, encara que estigui camuflada com un enfrontament armat entre guerrillers/ terroristes, paramilitars/policies, són terribles i molt difícils de superar perquè hi ha massa per perdonar-se cada bàndol. Ja no dic ha oblidar, perquè passar pàgina serà impensable, almenys durant una o dues generacions. Però és indiscutible que s’ha de fer veure que s’intenta fer possible la utopia per tirar endavant, i fer-ho quan més aviat millor perquè tal com deia un escriptor, fill d’una víctima colombiana, ningú es pot passar la resta de la vida embalsamat amb la mortalla de víctima. Jo també penso que professionalitzar el victimisme no porta enlloc, però em faig càrrec que una cosa es la teòria i una altra de molt diferent trobar-t’hi. Tanmateix, crec que ajudaria els que se senten víctimes, de més lluny o de més a prop, a perdonar el fet que els botxins demanessin perdó més enllà de amb la boca petita, com sol passar massa sovint en el millor dels casos.

A la meva manera de veure, doncs, el cas de Colòmbia posa de manifest que conflictes civils d’aquesta mena no es poden extingir des de simplistes plantejaments dialèctics de bons i dolents, sinó assumint que entre totes dues parts enfrontades la culpa anava repartida. Però sobretot reconeixent que el problema de veritat, el més cru de pair, no són els morts o ferits d’un costat o d'altre amb les armes a les mans, sinó les víctimes innocents, les que no hi tenien res a veure, les que es trobaven on no tocava en un moment donat o les sacrificades sàdicament per acollonir l'enemic i terroritzar la població indiscriminadament. Com es perdonen els botxins d’una víctima innocent? L’Eulàlia Lluch, la filla de l’Ernest assassinat per ETA, confessava fa quatre dies que malgrat fa els possibles per passar pàgina, en l’esforç no es veu capaç d’incloure-hi encara una encaixada amb els botxins del seu pare. No obstant això, a la llarga, per dolorós que sigui, no quedarà altre remei que fer el gest, almenys de portes enfora. A Colòmbia queda passar el tràmit de sotmetre a referèndum de la població el text dels acords de pau. Serà difícil d’empassar per les víctimes algunes de les concessions fetes als botxins de cada part, però com deia un observador del procés no es podia esperar que cap dels dos bàndols reconegués les seves salvatjades i s’oferís a rescabalar-ne els danys i perjudicis materials i sentimentals. Segurament el punt més conflictiu a l’hora d’aplicar els acords serà que els botxins puguin recuperar els seus drets civils i polítics. És, si fa o no fa, el que passa al país basc amb l’assumpte Otegui. Molts dels que defensen que es pugui presentar a les properes eleccions sense respectar el termini d’inhabilitació imposat pels tribunals, afirmen que es tracta d’un problema polític. Jo, francament, penso que la qüestió té una vessant humana que s’hauria de tenir en compte, entre d’altres raons per allò de que si vols que et perdonin primer hauries de demanar-ho, sense ambigüitats. Però, esclar, això aquí i a Colòmbia costarà molt d’aconseguir. Ara bé, s’hi hauran de posar a treballar de pressa, perquè cap pau és sostenible sense passar pàgina del tot i amb generositat. I que ningú se m'empipi. Com resoldrem els problemes que ens aclaparen si no podem fer-ne lliurament el diagnòstic?