PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte
20 d’agost de 2016)
● DEL BULLYING AL CUTTING,
PASSANT PELS SUÏCIDIS D’ADOLESCENTS (1).- Ja em faig càrrec que avui proposo
reflexionar sobre temes tan delicats, que una mena de norma convencional no
escrita recomana passar-hi de puntetes. Possiblement per aquesta raó costa de
parlar-ne obertament, per exemple, de si l’assetjament escolar (bullying) va de
baixada o està a l’alça. Aquesta paraula anglesa s'utilitza per identificar la
intimidació entre estudiants, i es defineix com la violència mental o física
exercida individualment o en grup, dirigida contra adolescents considerat més
dèbils i que no són capaç de defensar-se, sigui perquè estan cagats de por o
perquè se’ls ha fet sentir inferiors a base de cruels humiliacions psicològiques.
Sempre solt desenvolupar-se aquesta pressió en l'àmbit escolar i es
caracteritza per conductes intimidatòries, d'amenaça, aïllament i tirania que
du a terme un individu “dominant” sobre un individu “dominat”, i no pas esporàdicament
si no de forma persistent durant setmanes, mesos, i fins i tot, anys. Llevat de
poques honestes excepcions, l’establishment docent tan públic i privat, però sobretot
el de caire confessional, no n’ha volgut sentir-ne a parlar gens ni de la
remota possibilitat que als seus col.legis passés res de semblant, i si bé no
hi tiraven descaradament terra a sobre de les escasses denuncies, tampoc es morien
de ganes d’encetar un debat per arribar a les arrels vertaderes del problema,
petes qui petes. Puc parlar de bullying amb cert coneixement de causa perquè el
vaig patir, fa més de cinquanta anys ja que no es cosa de quatre dies, mentre
estudiava per capellà al seminari de Girona. Precisament la inhibició del meu
senyor “prefecte” va ser la causa que, en el meu cas particular, perdés la fe en
els homes d’església ja que no m’entrava en el meu caparró d’adolescent ingenu
que els que predicaven la caritat cristiana i l’amor al pròxim, i que glopejaven
cada nit aigua beneita per rentar-se les dents i l’ànima, fessin escarni durant
mesos d’un company per un defecte físic temporal – unes dents prominents - i el
vexessin posant-li un motiu tan repugnant com “ratassa”, sense que ningú parés
els peus als botxins virtuals de la seva autoestima, la qual segons els manaments
de Déu es tenia de respectar per damunt de tot a qualsevol persona. I no devia
ser pas un cas únic el meu, ja que d’altres testimonis de caps d’esquila n’he anat
sentint, com tampoc és cert que avui d’assetjament escolar en prou feines n’hi
hagi, sinó que n’hi ha molt més del que es vol admetre per no fer mullader
innecessari.
I per si teníem pocs problemes
a l’escola, ara s’ha posat de moda el “cutting” que, en certa manera, és una conseqüència
del “bullying” però, sobretot, una senyal d’alarma molt significativa de cara a
les probabilitats d’incrementar en un futur el trist cens d’adolescents suïcides.
S’ha hagut de recórrer altra cop a una paraula anglesa - potser perquè la societat
anglosaxona sigui la que va incubar el virus -, per descriure el síndrome de
l’adolescent que creu poder descarregar-se d’angoixes existencials que considera
insuportables, fent-se talls als braços, a les cuixes o a la panxa amb cúters,
tisores o ganivets. En principi, quan nois i sobretot noies comencen a mutilar-se
d’aquesta manera no pretenen cridar l’atenció ja que es tapen i dissimulen les
ferides, ni tampoc camuflar impulsos o tendències malaltisses cap al suïcidi,
sino simplement volen esbravar-se emocionalment de les frustracions que experimenten
en una edat tan difícil com és l’adolescència, i sobre les quals massa sovint
no troben amb qui poder-se recolzar sense complexes ni suspicàcies. A la meva manera
de veure, doncs, la societat laica, corrupta, hipòcrita i, sobretot, desestructurada
d’avui dia, té un problema molt greu amb una part important del jovent que puja.
Un problema en el qual la televisió hi té molta de culpa, en quan a la proliferació
d’aquest fenomen, ja que no es té cap escrúpol sinó més aviat tot el contrari en
promocionar gratuïtament models socials i conductes ètiques gens exemplars, de
manera que molts adolescents, a falta d’altres referents més centrats, imiten les
estrelles mediàtiques de moda i fan tot el possible per assemblar-s’hi tant,
que per exemple una Belen Esteban, insolvent intel·lectual i moralment, té més
admiradors i badocs entre el jovent que algú de la mateixa edat que ella que s’hagi
obert pas a la vida a base d’esforç i d'estudi. Finalment, tampoc la corrupció i
la hipocresia generalitzada de la classe dirigent d’aquest país, ajuda gens ni
mica a que els adolescents trobin referents ètics on arrapar-s’hi quan els hi
fan més falta. (continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada