ENTRE LA BELLA I LA BÈSTIA: QUIN EXEMPLE DEMOCRÀTIC TAN FASTIGÓS EL D’EE.UU!

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 9 de novembre de 2016)

● ENTRE LA BELLA I LA BÈSTIA: QUIN EXEMPLE DEMOCRÀTIC TAN FASTIGÓS EL D’EE.UU!.- M’és indiferent qui canti victòria aquesta nit als Estats Units, perquè guanyi qui guanyi tots hi haurem sortit perdent, llevat que es produeixi el miracle que qui acabi exercint la presidència faci millor paper de president que de candidat. No es pot pas dir que cap de les dues candidatures s’hagi cobert de glòria, sinó ben al contrari. Aquesta campanya electoral passarà a la història com la més grollera i poc edificant, i costarà molt de temps oblidar-se’n d’un espectacle tan poc ètic, i bona part d’una generació d’adolescents d’arreu del món en sortirà tocada, i costarà molta pedagogia per fer entendre que la democràcia sana i vertadera no la protagonitzen aprenents de monstres ni de bruixes, sinó persones normals que defensen amb coratge les seves idees, per molt diferents que siguin, amb elegància i categoria intel•lectual, a part d’autoritat moral. El candidat republicà abans que acabi el dia encara ens pot donar una sorpresa, ja que enmig d'aquest caos diabòlic en que s’ha vist summergit l’electorat americà pot passar de tot. A l’espera dels resultats definitius, a tall de simple observador curiós de la campanya m'agradaria proposar-vos les següents reflexions:

● Que la que ens han venut com exemplar democràcia americana, fora dels candidats republicans i demòcrates els altres que es presenten no hi pinten res a la festa, ja que els grans electors de cada Estat no es reparteixen proporcionalment al percentatge de vot popular, sinó que per un sol vot de diferència un candidat s’embutxaca tots els delegats en joc.

● Que malgrat sembli que el president tindrà tot el poder executiu a les seves mans, en realitat les mans sempre les tindrà lligades pel Congrés o pel Senat, i com que cap congressista no té obligació de votar segons les instruccions del seu partit, sinó segons la seva consciència i els interessos del petit territori que representa, el president haurà de guanyar-se el suport individual dia a dia. Almenys una cosa bona del sistema americà.

● Que malgrat ningú en parla, simultàniament a les eleccions presidencials i de representants al Congrés i al Senat, en cada Estat se sotmeten a l’electorat infinitat de propostes legislatives per ser aprovades via referèndum.

● Que per molt carisma i prestigi que tingui, un candidat sense diners per pagar-se la campanya no té cap oportunitat de guanyar-la. Per tant no surten elegits els millors, sinó els que tenen la protecció dels lobbys.

● Que qui es presenti a candidat per a un càrrec polític, a EE.UU. - i també a Europa, a part de fer-se rastrejar l’hemeroteca per evitar que el posin en evidència declaracions contradictòries, tanmateix haurà de fer-se mirar tots els correus, tuïts i watssaps enviats a amics o coneguts des de que era major d’edat.

EUROPA DISPOSADA A REBAIXAR ELS FUMS A UNA ESPANYA MALGASTADORA I EN FALLIDA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 8 de novembre de 2016)

● EUROPA DISPOSADA A REBAIXAR ELS FUMS A UNA ESPANYA MALGASTADORA I EN FALLIDA.- Al viatjant de gra cuit que a còpia de veure-les venir ha aconseguit seguir en el poder, sembla que finalment Europa pensa rebaixar-li els fums i treure-li la son de les orelles. El problema és que els seus socis europeus la n’estan cansats que se’ls vulgui rifar una vegada més amb paraules, en comptes de portar els deures fets. Ahir, al seu testaferro, el senyoret De Guindos, ja li varen recordar les factures pendents amb cara de pocs amics, i li van deixar clar que si no cobren una bestreta del deute demà mateix, tancaran l’aixeta dels fons comunitaris perquè ja n’estan farts de péixer més diners a qui té les mans foradades. I s’ha hagut de sentir el tocat i posat ex-directiu de Lehman Brothers, perquè ara ja tothom sembla que s’hi atreveix a treure-li a Espanya els drapets al sol, que té una cara que se la trepitja amb la qüestió sagrada de la lluita contra l’escalfament global: els espanyols s’han hagut d’assabentar pels indignats europeus que encara Espanya no s’ha adherit als acords de la cimera de París i que de la contribució compromesa de 120 milions d’euros només n’han pagat un. A molts espanyols ahir els hi va caure la cara de vergonya aliena, però al gallec impertèrrit li va entrar el retret europeu per una orella i li va sortir per l’altra, com si res l’afectés, fidel una vegada més al seu triomfant programa polític d’una sola frase: qui dies passa anys empeny.

A la meva manera de veure, no m’estranya que a tants catalans se’ns remoguin els budells en comprovar que el millor que saben fer els que pretenen governar Espanya i representar-la a Europa, és aixecar la camisa a tothom que s'hi posi bé, a tort i a dret. I si algú ahir va gosar demana’ls-hi explicacions la riota de l’inquilí de la Montcloa s’hauria escoltat des de mig Madrid, mentre llegia l'informe del CIS refregant pel nas de la ciutadania parroquiana i mesella i de la infidel i descreguda que Espanya té gallec per estona. Tanmateix molts de problemes sense resoldre també, per desgracia. Ara bé, com deia la meva àvia on no hi ha mida ella mateixa s'hi posa. La qüestió és que quan Europa li xafi la guitarra de la festa i de la xefla a l’Espanya oficial, malgastadora i somnia truites, el gallec i la seva colla es refien que qui proveirà la taula per continuar la bacanal, seran els mesells espanyols que li donen suport a cegues. Celtibèrics, diria l’inefable i enyorat Carandell! 

DESOBEIR I NO ANAR A DECLARAR O ANAR A DECLARAR I PLANTAR CARA AL JUTGE?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 6 de novembre de 2016)

● DESOBEIR I NO ANAR A DECLARAR O ANAR A DECLARAR I PLANTAR CARA AL JUTGE?.- No ens ha de fer por entomar debats polièdrics perquè només repetint en veu alta els arguments de cadascú, sense acalorar-nos i amb respecte, podrem arribar a aclarir-nos. No obstant aquesta introducció que em sembla assenyada, estic segur que més de quatre després de llegir-me fins abaix em tractaran de tot i m’excomunicaran del sobiranisme radical, i qui sap si, fins i tot, em titllaran de botifler i m’esborraran de la llista dels “demòcrates” model assembleari. Però crec que cal ser valent expressant com pensem, sobretot ara que no s’ha de témer per la repressió, amb l’excusa de “no ensenyar massa l’orella” o de no anar a contracorrent dels que fan més soroll. Per tant considero del tot pertinent proposar un debat a partir de la pregunta que encapçala la reflexió d’avui, perquè arrel de la provocació de la batllessa de Berga a una de les institucions de l’Estat, s’han sentit opinions des de la seva parròquia política, comparant la gallardia de la Venturós amb la covardia d’en Mas i companyia pels fets del 9-N. I a mi, francament, aquestes insinuacions m’han semblat un cop baix, sobretot tenint en compte que fa quatre dies regidors de Badalona, de la mateixa marca que la batllessa de Berga, van anar en processó a declarar com xaiets davant el jutge que els havia requerit. Aquesta és la qüestió que sotmeto a la vostra consideració neutral: ¿serveix millor la causa sobiranista acatar les convocatòries dels jutges i presentar-se a declarar quan toca, plantant-los cara exposant sense mossegar-se la llengua la legitimitat democràtica de les accions polítiques per les que se’ls investiga, o limitar-se a desobeir la citació provocant que la policia se’ls endugui detinguts, forçant així la seva entrada al martirologi?

A la meva manera de veure, la cortesia institucional no va en contra de la valentia política, i dubto si té més pes mediàtic muntar un sidral de cara a la galeria, magnificant la deriva dels ciutadans envers el dubtós valor de la desobediència individual, o donant la cara davant del jutge, fent-li veure a tota la Sala, amb arguments nets de pols i de palla com els meus escrits, que allò pel què es busquen les pessigolles a parlamentaris electes, instant la seva inhabilitació política, és propi d’una dictadura bananera a part d'una bajanada. El gest desobedient se l’emportarà el vent l’endemà mateix després de la flamarada, però les paraules raonades i ben clares se les ha d’empassar el jutge, el fiscal i el sursum corda i constaran per sempre més a l’expedient judicial, per vergonya de tothom que hi tingui accés, inclosos els historiadors. Per tant, jo tinc molt clar que em semblen més profitós per la causa i tant digne, comparèixer sense acotar el cap davant el jutge com desobeir la seva crida i esperar la detenció. Amb la diferència que amb la primera actitud ens carreguem de raons i amb la segona, com a màxim, omplirem un vespre la plaça de la vila de crits i d’adhesions. Aquesta és la meva opinió, però cadascú que adopti l’estratègia que cregui oportuna; la història ja serà la que posarà cadascú al seu lloc. Ara bé, no em puc estar d’afegir que em sap molt de greu que la CUP taqui un gest polític perfectament legítim amb la mala baba d’aprofitar-ho per acusar els seus en teoria socis per arribar a la independència, de deslleialtat institucional per haver enviat els mossos a detenir discretament de matinada la Venturós, enlloc d’haver-la previngut amb temps perquè hi estiguessin presents a l'espectacle periodistes, televisions i tot un reguitzell de figurants. Em sembla lleig l’emprenyament de la CUP per aquesta causa i que, per enèsima vegada, aquests mals companys de viatge, per arribar lluny facin bons els pronòstics que vaig escriure en el blog el mateix dia del farisaic vot de confiança atorgada al president Puigdemont, sense comprometre’s a apuntalar la legislatura aprovant uns pressupostos que en Jonqueras ja no sap per on retocar, per adaptar-los als capricis de les nenes en nom de qui parla la Gabriel. 

SOM FRÀGILS, PERÒ GRÀCIES A DÉU NO ESTEM SOLS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 5 de novembre de 2016)

● SOM FRÀGILS, PERÒ GRÀCIES A DÉU NO ESTEM SOLS.- Fins i tot el més pinxo un dia o un altre és conscient de la seva fragilitat. No cal que ens en passi una de molt grossa per trobar-nos, en un moment donat, indefensos, sense saber què fer, atuïts. Aquesta sensació de que et tremolen les cames pot durar minuts o hores a desaparèixer, i ens fa adonar del febles que podem arribar a sentir-nos davant situacions inesperades. Però la família, els amics, sovint el mateix sistema social, contribueixen a que no ens sentim sols i en percebre-ho, que no estàs sol, el pànic inicial s’esvaeix. Aquesta sensació de no sentir-se sol és imprescindible, inclús per als que vanten de tenir-ho tot sota control i ben lligat, perquè al cap i a la fi tots som humans i, com a tals, fràgils .En Demóstenes advertia als seus deixebles de l’antiga Grècia, que “si pretens sobreviure tot sol, pensa que mai ho aconseguiràs”. I és que fins i tot els que proclamen que s'han fet a ells mateixos, han de reconèixer que més d'un cop de mà han rebut.

Per aquesta raó ara que els preparatius de la propera Marató de TV3 estan molt avançats, em sembla tan encertat el missatge que la Marató va popularitzar en repetir tantes vegades en passades edicions, dirigint-se als pacients de les malalties objecte de la re-capta de recursos per investigar, un reclam que no podria estar més ben trobat: “mai estareu sols”. Després d’un diagnòstic sever o de rebre el cop de destral d’una mala notícia, quan tot se’t fa una muntanya i no saps pas com te’n sortiràs, que algú et doni la seguretat que no estaràs sol, que tindràs algú que et farà costat en aquest tràngol, és la millor crossa per superar la basarda. El suport, habitualment ve de familiars o d’amics, però sovint també la mà que t’apuntala l’esperança és la d’un desconegut o la d’algú que mai haguessis pensat que te’n podies refiar en un mal tràngol. Tant se val! El que compta, encara que sembli mentida, és que en aquest món corcat hi ha més bondat i solidaritat de la que ens pensem. I en aquest sentit és just reconèixer una vegada més, perquè mai serà sobrera aquesta reconeixença, que tot el personal sanitari que es mou en el sistema públic de Sanitat, des dels metges a les infermeres fins al darrer auxiliar, per sobre de la professionalitat freda i asèptica de la bata blanca, aflora la seva capacitat de complicitat i d’empatia, fent creïble i comprensible aquella sensació de seguretat i serenitat que es desprèn d'una frase d'aparador “no estareu mai sols!”. I això, malgrat les retallades i les inseguretats personals que també pateixen els professionals de la Sanitat perquè són com tots, fràgils també. Que Déu els beneeixi! 

LA LOMCE ESTÀ CONVERTINT ELS PROFESSORS D'INSTITUT EN “GUARDIANS D’ADOLESCENTS?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 4 de novembre de 2016)

● LA LOMCE ESTÀ CONVERTINT ELS PROFESSORS D'INSTITUT EN “GUARDIANS D’ADOLESCENTS?”- Fer de professor d’institut des de fa una bona temporada requereix de més paciència i de més resignació que mai, no solament per aguantar sovint les faltes de respecte o les provocacions dels alumnes adolescents sense perdre els estreps, sinó per resignar-se a admetre que la LOMCE d’en Wert, entre d’altres aberracions pedagògiques, aboca els docents a un mer paper de “guardians d’adolescents”. Segons les meves fonts d’informació, a mesura que s’aplica la LOMCE el professorat amb ganes d’investigar es desmotiva començant, per exemple i entre d’altres coses, per les restriccions dels permisos per assistir a congressos científics que no siguin estrictament sobre didàctica. Com si l’ànsia d’ampliar coneixements dels professors no comptessin per res. L’altre dia, per una d’aquelles casualitats que em solen passar a mi quan dono tombs amb la canya parada per si de cas pesco converses interessants que m’inspirin la reflexió de cada dia, vaig ser testimoni del plany d’una senyora de mitjana edat, asseguda a la taula veïna de la meva, al Zurich, que per com s’esbravava amb la seva companya de cafè, vaig deduir que es dedicava a l’ensenyança. Més o menys, de la seva queixa vaig captar-ne el suficient com per fer-me’n una idea : “com ja saps vaig treure les oposicions amb bona nota i després, sense deixar d’atendre les meves classes, vaig escriure una tesi amb el premi extraordinari, de la quan en va sortir un llibre i varis articles i tot... Jo diria que aquest esforç em va servir per anar aprenent i no obstant que la baixada de nivells impedeix que ho pugui aplicar tant com voldria, no en tinc cap dubte que reverteix positivament a les classes perquè m’adono que, almenys en alguns alumnes, el sol fet de notar que m’estimo tant el que ensenyo els arriba i això fa que, com a mínim, em respectin... “ Llavors la seva companya, que també devia ser del gremi pel que va dir, la va animar: “doncs mira, fa 28 anys d’ençà que vaig començar a ensenyar i estic convençuda que només un professor enamorat de la seva feina, i per extensió del saber més com tu, pot transmetre aquest entusiasme per ensenyar... Ho pensava abans i ho penso ara quan noto com anem i el desànim, de manera que no llencis la tovallola”.

A partir d’aquesta conversa agafada al vol, vaig estirar del fil per desllorigar la troca i he percebut que hi ha un cert malestar sobretot entre el professorat que ha fet una carrera superior i unes oposicions dures (de les d’abans) i se sent devaluat. De portes enfora tots són “mestres”, però que un professor d’ensenyament mitjà faci investigació “científica” no es valora massa, quan anys enrere era força més habitual i, per altra banda, resulta que per aspirar a una plaça de professor universitari, els anys d’experiència a l’ensenyament mitjà no compten pràcticament per res. Resumint: la impressió que n’he tret d’aquesta modesta investigació és que el professorat d’institut amb experiència i inquietuds intel•lectuals es troba estancat, barrat el pas a la universitat i veient-se obligat a impartir les classes a un nivell cada cop més baix, atès que l’ensenyament obligatori fins els 16 anys - amb la diferència de capacitats i interessos -, al final resulta que el sistema inspirat en la LOMCE no ajuda els alumnes més bons, als quals els professors voldrien ensenyar moltes més coses però que, malauradament, no poden perquè no tothom hi està interessat. ¿En comptes de fer anar a partir dels 12 anys a l’Institut i de obligar-los a estar-s’hi obligatòriament fins als 16 anys per nassos, no seria més positiu fer una bona reforma de la Formació Professional, dotant-la de més recursos i reconeixement acadèmic? ¿Sabeu que hi ha adolescents que amb prou feines 15 anys (o menys) es declaren – sense dir-ho, naturalment – “objectors escolars” i que preferirien escombrar, per expressar-ho d’una manera gràfica, escombrar la classe que no pas trencar-se el cap resolen una equació o escrivint una redacció de 10 ratlles? Potser si la reforma de la LOMCE s’ha d’emprendre amb cara i ulls en aquesta legislatura, que es comenci per - sense discutir que la formació bàsica obligatòria s’ha de donar a tothom -, admetre que no tothom és igual, ni té les mateixes capacitats ni idèntics interessos intel•lectuals, i que si es deixessin de banda molts de prejudicis i dogmes, la societat en trauria més profit d’uns adolescents encaminats cap a l’aprenentatge d’un ofici abans de mantenir-los per força en un Institut, delegant en el professorat la funció de guardià. Us ho deixo damunt la taula de debat perquè us entretingueu aquest cap de setmana. 

REDISTRIBUCIÓ DE COLLARS ENTRE MARIANISTES, I POCA COSA MÉS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 3 d’octubre de 2016)

● REDISTRIBUCIÓ DE COLLARS ENTRE MARIANISTES, I POCA COSA MÉS- Les expectatives que s’havien abonat aquests darrers dies sobre una remodelació del govern que predisposés a canvis en el tarannà poc dialogant mantingut fins ara, en les qüestions més sensibles que preocupen els ciutadans catalans en particular i els espanyols en general, no em sembla que s’hagin pas confirmat. Ans al contrari. M’atreveixo a pronosticar que no s'evitarà el xoc de trens que caldria estalviar-nos, puix al meu entendre no és cap bona notícia que, en el punt calent en que es troben les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya, s’hagi encarregat de gestionar la delicada papereta de buscar vies d'entesa i diàleg a una dogmàtica Advocada de l’Estat, enlloc de destinar-hi a aquesta empresa un polític amb el cul pelat en negociacions complicades. Refer la confiança i la col•laboració entre dues administracions quins interlocutors no es parlen francament des de fa mesos, requereix quelcom més que una senyoreta Rotenmeyer, especialista en jocs de mans, regatejos i anatemes. Tampoc el fet que s’hagi incorporat al gabinet, en un paper secundari, la cartera amb pressupost més esquifit, a l’amiga catalana Dolors Montserrat, em fa la impressió de la torna per fer bonic i, qui sap, si per practicar el català en privat entre consells de ministres, els que hagin de negociar amb els punyeters catalans. Potser el canvi de titular a Foment desencallarà el galimaties de Rodalies, però com que qui té d’abocar-hi els recursos per recuperar tot el manteniment i renovació que fan falta, és el mateix sergent morrut i gasiu – en Montoro –, que ha permès l’incompliment sistemàtic any darrera any de les partides en infraestructures previstes i aprovades en el pressupostos generals, incompliment tan escandalós que segons les Cambres de Comerç catalanes suposa no haver executat ni el 60% de les inversions previstes, no convida certament a l'eufòria.

Per tant, a la meva manera de veure, molt hauria de canviar la pell del ministre d’Hisenda perquè saltéssim d'alegria i destapéssim ampolles de cava per la seva ratificació com a guardià de la Caixa. Finalment, ja veurem si el titular d’Educació sintonitza d’aquí en endavant amb la reclamació catalana de respecte al seu model educatiu d’efectivitat docent contrastada, inclosa la qüestió de la immersió lingüística. Per tot plegat i en una anàlisi d’urgència, permeteu-me que manifesti el meu pessimisme i desengany, dient que si fa o no fa els collars són idèntics malgrat estiguin repartits d’una altra manera, potser per despistar o qui sap si només per crear falses expectatives de diàleg i de bon rotllo, en sintonia amb la filosofia Mariana de que qui dies passa anys empeny. I per acabar, estic impacient per veure quina rectoria es reserva com a recompensa a l’acomiadament del sempre lleial llepaculs de l’ex-ministre de l’interior, passant-se pel forro una vegada més els greuges de la Generalitat i la reprovació de la majoria de partits d’un personatge polític que no es va comportar èticament ni democràtica, fent de perdiguer de polítics catalans sobiranistes, escampant brames i posant medalles a marededéus en pla fatxenda. 

LA CLASSE MITJANA NO VOL RECONEIX-HO, PERÒ TREMOLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 2 d’octubre de 2016)

● LA CLASSE MITJANA NO VOL RECONEIX-HO, PERÒ TREMOLA.- Enmig d’una crisi econòmica que l’ha deixada anèmica i gairebé sense defenses, i amb uns polítics enfrontats entre ells i allunyats de les inquietuds de la gent, si a la classe mitjana se li acaben els torrons i es posa a tremolar només de pensar que li tocarà altre cop el rebre quan el govern hagi de quadrar els números per fer els deures europeus, pinten bastos. No sé si el senyor Rajoy s’ha plantejat que si el conjunt de ciutadans, que sempre els hi ha tocat tibar del carro manés qui manés, es cansen de nedar contracorrent i de que els baquetegin des de l’esquerra i des de la dreta, tindrà una bona sorpresa perquè d'on no n'hi ha no en raja. He escrit mantes vegades en aquest blog que la institució que a tot arreu del món fa rutllar de veritat els països és la classe mitjana, i no només ho escric sinó que n’estic convençut. La classe mitjana que dóna aixopluc a menestrals, funcionaris sense galons, jubilats, professionals (mestres, metges, autònoms, petits empresaris inclús) i sobretot treballadors en general que tenint feina han pogut viure molt millor que els seus pares, donar carrera als seus fills, comprar una casa sense pretensions i estaviar per si de cas un mal de ventre quatre euros pel dia de demà... A un col•lectiu de ciutadans d’aquesta transversalitat els hi pot perjudicar molt un mal govern, tant que una classe mitjana desmoralitzada, devaluada, trinxada i tapant-se la cara per por de no rebre més garrotades, cap democràcia moderna se la pot permetre, francament.

A la meva manera de veure, si la classe mitjana perd oli pels quatre costats, asfixiada per polítics miops, qui queda al país per parar els cops? Ara mateix, quin és el principal problema que entortolliga el nostre futur immediat, sinó l’econòmic en totes les seves variants? No us creguéssiu pas que la culpa dels nostres mals la té la mala llet dels “mercats” o d’aquella senyora alemanya que ens vol cobrar el deute tant sí com no; si el país està entrebancat en una crisi de la qual no sap com desfer-se’n, és perquè després d’acarnissar-se amb la classe mitjana com a única mamella que rajava, es veu a venir que a aquesta víctima propiciatòria encara miraran d’esprémer-li més suc, fins que surtin els cinc mil milions d’euros que els creditors reclamen trinco-trinco. És clar que hi hauria altres maneres de sortir-se’n abans de masegar els de sempre, però amb els patrimonis els polítics no s’hi atreveixen per por de ser titllats de revolucionaris, i amb els pobres no hi poden comptar perquè estan més escurats que les rates i prou feina tenen a viure. Tanmateix, com que tampoc l’ampli establishment que viu de l’endoll, de la pocavergonya i del clientelisme no vol sacrificar cap dels seus privilegis, ni deixar amb el cul a l’aire tota la trepa munyidora de vots, l’ase dels cops que queda al fons del sac és la la classe mitjana. No caldrà anar gaire lluny perquè aquesta mala astrugància quedi palesada en un decret de mesures econòmiques urgents: més impostos generalistes (iva i irpf), més retallades disfressades de logística intel•ligent, més taxes inútils de tota mena... Els ciutadans estan poc encuriosits per com repartirà les carteres i les rectories el nou govern, sinó per com respirarà per trobar aquests diners que Europa reclama sense treva. En una època que ningú es mama el dit, el govern no ho tindrà fàcil per penjar el mort novament a la classe mitjana, i si no tingues pa a l’ull se’n cuidaria bé prou de fer circular globus sonda com la congelació de pensions i de sous als funcionaris, la fulminació de l’iva reduït i tants d’altres que fan enfilar per les parets al més pacífic. Ho penso tal com ho escric: si en Rajoy no legisla perquè la classe mitjana recuperi aviat la seva autoestima i empenta tradicionals, el país quedarà en mans dels extrems, i cap d’ells ens portarà res de bo.

TOTS PENDENTS DEL TELÈFON, UN MISSATGER MÉS DISCRET QUE EL MOTORISTA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 1 de novembre 2016)

● TOTS PENDENTS DEL TELÈFON, UN MISSATGER MÉS DISCRET QUE EL MOTORISTA.- El nomenament o defenestració de ministres-titelles en època del dictador, segons la llegenda urbana inevitablement venia precedida per l’aparició d’un motorista a casa del beneït pel dit de Franco o fulminat pel braç incorrupte de Santa Teresa. En Franco aquestes coses protocol•làries les brodava, convençut que quan es mana a la brava una mica de formes tenen la seva importància per guardar la vinya; però estic per assegurar que el seu paisà gallec, en Rajoy, és molt capaç de superar-lo. Els periodistes sedassers de l’època feien guàrdia a la porta del Pardo disposats a seguir tots els motoristes que sortien cap a Madrid, i perquè no se’ls en escapés ni un els reporters – la majoria homes i becaris - es repartien la feina i anaven a mitges amb els resultats. Per aquesta raó, les especulacions que feien alguns diaris sobre noms concrets eren molt entre línies, i en una mena de sofregit dialèctic que per entendre’l s’havia d’estar poc o molt entrenat. Quan el que feia i desfeia governs fou en Felipe, normalment les travesses l’encertaven sempre la moguda, i no només a causa de la clarividència dels redactors de nacional, sinó gràcies a que en l’entorn socialista sempre hi havia “goles profundes” disposades a fer favors als periodistes a canvi de bon tracte. En època de l’Aznar, sobretot en la primera legislatura, va semblar que la discreció i la reserva tornarien a presidir les relacions entre Montcloa i premsa, però a partir de la primera remodelació de govern ja es va comprovar que l’entorn dels populars era una espècie de can pixa rellisca, i les confidències pràcticament es feien gratis. En Rajoy, en canvi, tot ho fa en clau gallega: mai se sap del cert si puja o baixa, ni dóna pistes que no acabin sent una broma o un parany.

Malgrat això, des d’ahir gairebé tots els diaris – els de paper i els digitals – que no volen perdre pistonada aventuren combinacions ministerials fent servir la lògica o disparant a cegues, i si l’encerten l’endevinen. Els que l’encertin, cosa que crec poc probable, ens ho refregaran pel nas una setmana seguida; i els que no l’endevinin en donaran la culpa a la sornegueria d’un president que s’ho passa bomba jugant a una imprevisió calculada i, en alguns casos, una mica perversa i tot amb els que ha hagut d’agrair els serveis prestats. Els que el coneixen, al president, diuen que com a gallec genuí prefereix les benvingudes efusives i no sap quina cara posar en els acomiadaments. Des de Catalunya, malgrat el discurs políticament correcte sigui assegurar que nosaltres en passem de tot el que fan a Madrid, la veritat sigui dita hi ha més ciutadans catalans dels que pensem que estan pendents de la composició dels ministeris per fer-ne una lectura de les intencions del govern central respecte de la patata calenta que li té a punt el Parlament. Fa quatre dies vaig escriure que em semblava hi haurien signes de distensió, per com repetien la cançó apresa alguns lloros populars; però una cosa és el que es diu que pot passar i una altra són els fets que ens trobem a taula cada dia, servits per una fiscalia absolutament polititzada. A la meva manera de veure, un detall cabdal per començar-nos a creure que en Rajoy, obligat per les circumstàncies i a contracor, afluixarà la corda, serà veure què en fa d’un ministre de l’interior que, en matèria de mantenir les formes democràtiques, ha ficat la pota quasi cada dia del seu mandat. ¿El mantindrà a càrrec de la porra, el traslladarà a un altre ministeri perquè troba que no té res a criticar-li, o el deixarà caure sense paracaigudes? Vet-aquí la prova del cotó-fluix! 

PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS, PERÒ NO EN POTS FER DE LA POLS EL QUE VULGUIS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 30 d’octubre 2016)

● PULVIS ES ET IN PULVEREM REVERTERIS, PERÒ NO EN POTS FER DE LA POLS EL QUE VULGUIS .- Després que ja ens sabíem de memòria aquell “memento” fúnebre o tètric dels capellans, segons es miri, que per ben plantat que siguis acabaràs convertint-te en un grapat de pols després que els cucs hagin fet la seva feina, surt el papa Francesc amb el ciri trencat que d’aquell grapat de pols del difunt estimat no se’n pot fer el que se’n vulgui, ni escampar-lo per on havia deixat dit en vida que volia descansar el propietari del cos, una vegada convertit en pols. Però el que en deu quedar de mostra d’aquells antics inquisidors que vetllaven per “la doctrina de la fe i engargamellaven les bones costums”, han dit prou! al relaxament funerari actual: “malgrat ens mosseguem la llengua amb seny de bèstia vella i tolerem que dels morts se’n faci cendres i no pinso pels cucs, la pols que quedi després de la cremació s’ha de guardar només en terreny sagrat, és a dir en un cementiri emparat pel santcristo gros o en un columbari de lloguer parroquial, perquè només sota la teulada de l’església catòlica, apostòlica i romana està garantida la reconstrucció dels cossos el dia de la resurrecció”. Roma locuta, causa finita! Quan ho va llegir als papers la meva veïna, que s’ha quedat vídua tot just fa un any, no se’n sabia avenir. Encara se’n recorda cada dia, em va confessar, de quan va pujar acompanyada de les dues filles i els gendres a l’ermita de Sant Joan, a Blanes, on havien estiuejat tota la vida, per escampar emocionada les cendres del marit pescador de canya de cara al mar que coneixia tan bé. I vet-aquí que el primer Papa que li havia fet el pes després de tant de temps d'arrufar el nas, li venia a dir que la pols del seu home seria difícil que ressuscités el dia del judici final, per culpa d’aquella dispersió esbojarrada de les restes. Però la veïna, que no és de les que pixa aigua beneita, em va assegurar mig somicant que no se sentia culpable d’haver fet res dolent. Això sí, ha partit palles amb el Papa Francesc, una injustícia ja que pel que jo sé no n’és el padrí d’aquesta bajanada, però qui sap si murri com és vol donar peixet a la seva fiscalia i colar-los demà un gol per l’esquadra, qui sap si relacionat amb el celibat, l’apropament de la dona a l’altar o l’emprenyador assumpte de la homosexualitat.

A la meva manera de veure, doncs, jo no sé pas si posant-se en pla tan ortodoxa amb aquesta qüestió de les incineracions i el destí de les cendres, guanyarà gaires amics la capellanada. Més aviat penso que si alguna raó ha d’imposar-se per regular-ho tot plegat, obeirà a criteris ecològics més aviat que religiosos. En uns moments tan sentimentals i dolorosos com l’acomiadament d’un familiar o d’una amistat, ningú es mou ni té present d’altre consideració que encertar amb el destí on el difunt se sentiria més realitzat reposant eternament entremig del medi o del paisatge que més s’estimava. Tanmateix, aquells familiars que prefereixen guardar les cendres a casa, més o menys discretament, també ho fan per raons concretes - sovint inclús n’havien parlat abans de la mort amb la seva parella -, però poques vegades per fetitxisme i, en canvi, qui sap si per ajudar a passar el dol amb més serenitat. Potser seria més discutible de qui és l’interès per convertir les cendres en una joia, si del familiar o del comerciant. En qualsevol cas, m’hi jugo el que vulgueu que a ningú li passa pel cap, a l’hora de decidir-se per a donar-li un destí o un altre a les cendres, la qüestió de la resurrecció el llunyà i discutible dia del judici final. Jo no diré pas que en algunes cerimònies i parafernàlies funeràries no se’n faci un gra massa, però potser abans de condemnar algunes pràctiques poc ortodoxes caldria tenir en compte que totes surten del cor. Quan demà visiteu els cementiris no notareu cap diferència entre l’amor amb que han estat dipositats rams de flors naturals i utilitaris rams de flors artificials, perquè allò que compta no és quan costa cada ram sinó que el familiar o l'amic l’hagi anat a portar. Potser en els únics casos que l’amor s’ha de posar en quarantena, es quan les flors es fan portar des de la floristeria perquè les vegin els visitants, no per anar-hi a resar un parenostre o dir bon dia al que descansa en pau! I en quan a les urnes que s’emporten a casa vídues o vidus, només s’ha de procurar enretirar-les de la vista si un dia el cònjuge supervivent refà la vida. Tampoc seria aconsellable guardar la urna a la cuina, perquè algun dia hom pot distreure's i fer servir una pols tan fina per a una finalitat culinària. No us en rigueu, que tant en un cas com en l’altre en podríem trobar més de quatre exemples. 

PARLANT LA GENT S’ENTÈN, MENYS A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA PEL QUE ES VEU

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 29 d’octubre 2016)

● PARLANT LA GENT S’ENTÈN, MENYS A L’AJUNTAMENT DE BARCELONA PEL QUE ES VEU.- Ja és ben paradoxal que els polítics, que per definició haurien de ser uns experts en trobar les mil i una manera d’entendre’s, no siguin capaços de posar-se d’acord per tirar endavant un requisit tan elemental perquè una ciutat rutlli com és el seu pla d’acció municipal i el pressupost. No crec que Barcelona vagi millor sense definir un PAM per posar-se a treballar, ni prorrogant els pressupostos de l’any passat. Els ciutadans de qualsevol ciutat del món - i Barcelona no n´és cap excepció -, participen en el joc democràtic d’escollir cada quatre anys els gestors dels seus interessos municipals perquè es posin d’acord, sinó pot ser en tot, almenys en un full de ruta engiponat en base a les coincidències programàtiques, i no perdin el temps tirant-se els plats pel cap en qüestions en les quals ja saben d’antuvi que el consens està molt verd o és impossible. Un municipi no es pot quedar paralitzat perquè els seus regidors no volen donar el brac a tòrcer en res. Tanmateix, si les desavinences s’emparessin en principis ideològics irrenunciables o en plantejaments econòmics solvents, què hi farem! Però quan la rebequeria té a veure més amb conveniències del lobbys, en pures estratègies de partit, en manca d’empatia personal entre líders o, simplement, perquè s’especula massa amb quants vots poden esgarrapar-se a l’adversari si se’l fa gruar, no té perdó.

A la meva manera de veure, en repassar els primers dotze mesos d’aquest invent d’entossudir-se en governar tenint com actiu una misèria de minoria malgrat fos la llista més votada, t’adones de la immensa farsa que ha presidit la vida de societat municipal de Barcelona d'ençà de les darreres eleccions. De bon començament, els republicans varen jugar el paper d’oposició amistosa, coquetejant descaradament amb la Colau per aconseguir una bona ració en el repartiment del pollastre que s’havia de plomar; però des que els socialistes van pasterejar hàbilment un estatus matrimonial en aparença de fet, això sí sense dret a sucar el melindro a qualsevol hora, els republicans consideraren que se’ls hi estava fent el salt i renunciaren a vendre’s només a bon preu com a crossa de l’alcaldessa mediàtica, preferint esperar que la tropa de la Colau es debiliti a còpia de trompades i de coixejar, postulant-se descaradament com a alternativa de govern. Per la seva banda, els antics convergents amb en Trias al davant, que es vantaven de pactar amb tothom fent la viu-viu per governar passant tantes angúnies com els d’ara, són incapaços de sargir un projecte de conveniència per dissimular l’anèmia d’una oposició que, pel que es veu, només va a una per tombar PAMS i pressupostos, però que és incapaç de tirar endavant una alternativa de govern. De manera que aquesta patuleia que tot el dia s’omple la boca amb el mantra que parlant la gent s’entén, demostren que prediquen allò en que no creuen o que no en tenen ni idea del que parlen, que no sé què és pitjor. Però espera’t, que per si fóssim pocs barallant-se, aviat l’alcaldessa anirà de part. 

PER MANDRA D’APROFUNDIR EN “LA QÜESTIÓ CATALANA” NO ES POT REDUIR EL DEBAT A TÒPICS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 28 d’octubre 2016)

● PER MANDRA D’APROFUNDIR EN “LA QÜESTIÓ CATALANA” NO ES POT REDUIR EL DEBAT A TÒPICS.- A les Espanyes, cada vegada que es munta una tertúlia dedicada a escatir el mal de ventre que a la gent de Madrid fa segles li agafa, cada vegada que revifa l’anomenada “qüestió catalana”, el debat no es pot farcir de tòpics i condicionar per prejudicis que pocs dels que se n’omplen la boca, s’han pres la molèstia de documentar-se ni que sigui per sobre tots els rebrecs de les topades històriques entre Espanya i Catalunya, i encara menys d’escoltar com a mínim les dues versions del conflicte, per fer-se’n càrrec amb objectivitat de cada greuge. La raó per la qual això de la “qüestió catalana” s’eternitza s’ha d’atribuir al desconeixement volgut i a vegades còmode de la realitat catalana – cultural, política, econòmica i fins i tot social -, per part de la majoria dels espanyols residents més enllà de l’Ebre a l'empara del refotut tòpic. Tanmateix, si els tertulians i creadors d’opinió fossin imparcials en l’anàlisi i agosarats o innovadors en les propostes de solucions, es podria tenir alguna esperança de resoldre les diferències i malentesos amb fer-play, seny i enraonant, enlloc de perdre el temps amb cantarelles més arnades que l’anar a peu, com aquest empatx de tòpics que una eminència con Vargas Llosa ha deixat anar pel broc gros fa quatre dies. I aquest no es pot pas dir que parli des de la ignorància justificada, ja que va viure anys a Barcelona i la seva carrera literària mundial la va llançar una catalana. Em sap greu de reconèixer que a vegades tampoc des d’aquí s’ajuda massa a deixar de banda el tòpic, fent tot el que es podria, per a crear el clímax indispensable per a l’entesa en comptes d’insistir en donar voltes a la cançó enfadosa de quina de les dos nacions, la catalana o l'espanyola, són més antigues. ¿No seria més raonable i gratificant que en comptes d’embolicar-nos en debats basats en tòpics identitaris recurrents, amb els quals ens escalfem el cap entaforant-nos en el passat,, ens poséssim a discutir sobre el futur a partir de la situació real de la societat en que vivim.

A la meva manera de veure, no té cap ni centener encetar una conversa des d’un costat o de l’altre, pretesament constructiva, asseguts sobre un polvorí d’estereotips i prejudicis creats. I he escrit “conversa” i no pas “diàleg” deliberadament, ja que per dialogar primer s’ha de tenir pràctica en enraonar, que encara que ho sembli no és el mateix. Si partíssim de la base, en qualsevol debat, que ningú dels participants té el monopoli de la raó sinó que aquesta està repartida, a vegades a bocins petits que s'han de rejuntar, haurem d’admetre que l’única manera d’arribar a enteses és posant sobre la taula, sense amagar-se cap pedra a la faixa, el pensament de cadascú, enraonant tranquil•lament, deixant acabar els raonaments de l’altre sense tenir pressa en trepitjar-los per fer-li perdre el fil de l'argument. Si practiquéssim tots plegats la vella costum d’enraonar sense crispació i de voler entendre de veritat el bocí de raó de l’altre de l’única manera possible, que és posar-se en la seva pell, potser trobaríem més punts de coincidència que no pas diferències, i a partir d’aquests mínims consensos trobar la manera d’arribar a compromisos que ajudessin a avançar. En Rajoy va referir-se en algun moment del seu discurs d’investidura a la figura retòrica de “posar-se en el lloc de l’altre”, però em fa l’efecte que li havien escrit i que no li sortia pas del cor. ¿Tant difícil seria intentar matar les discrepàncies posant el comptador a zero i fent èmfasi en allò que es comparteix, posant sordina a allò en que s'està en desacord? Potser si ens esforcéssim tots plegats en clavar la vista en la realitat que ens envolta, estalviar-nos de fer volar coloms i de refregar-nos mútuament el llast de retrets arnats, que són els que impedeixen donar-se per la pell quan convingui, per culpa d’un altre tòpic perniciós: que les posicions ideològiques s’han de defensar amb intransigència, si no es vol perdre la partida. Precisament la diferència entre dialogar i enraonar podria ser que, en el primer cas, no es busca l’entesa sinó no sortir-ne malparat en un negoci, per exemple, i en canvi els que simplement s’asseuen pacíficament a enraonar donen per bona la xerrameca si en aixecar-se poden dir que s’ho han passat bé, i que si no s’han entès del tot, amb una encaixada es comprometen a tornar-ho a intentar l'endemà, potser després de consultar amb el coixí els arguments dels altres.

UN DELINQÜENT ALCOHOLIC O DROGADICTE ÉS MENYS CULPABLE?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 27 d’octubre 2016)

● UN DELINQÜENT ALCOHOLIC O DROGADICTE ÉS MENYS CULPABLE? – Vet-aquí una altra proposta de modificació de les lleis que caldria considerar, ja que no deixa de ser el joc dels disbarats que si mates algú estan drogat o carregat d’alcohol fins a les celles, els tribunals li facin descompte com si estiguéssim en època de rebaixes. Potser m'ho miro malament, però no puc acabar d’entomar que, per exemple, a un assassí confés, que s’hagi carregat qui sigui a sang freda, se li faci un preu especial en la pena, per anar fart de vi o cec de droga, com si fos aquest vici l’inductor del delicte, el qual potser sense aquest estímuls no hagués comès. Vatua Déu! Si l’avi Valentí aixequés el cap no se’n sabria pas avenir que anar torrat o col•locat servís d’atenuant de la responsabilitat, perquè a la seva època emborratxar-se era un vici que es purgava almenys amb una nit a la cangrí i una multa per escarment, com a mínim. Tanmateix, si hi havia danys materials la broma li podia sortir cara a l’individu i en cas de ferits o morts, el culpable ho tenia magre perquè a sobre se’l compadís, amb l’excusa de que no sabia què es feia. En canvi avui sembla que el què s’hagi begut o la droga que s’hagi trascolat, sigui un factor que si es fa servir d’excusa rebaixa la pena. I per tant si hom pot demostrar que l’assassí, violador o atracador violent actuava sota els efectes d’un brot sicòtic o ofuscat pel síndrome d’abstinència, oli en un llum. No obstant això, el que més em repugna és que aquesta eximent de responsabilitat penal a més a més no sempre es basi en la realitat, sinó que des dels propis delinqüents que se la saben llarga perquè sovint són reincidents, fins als advocats sense massa escrúpols que per beneficiar el client hi posen més pa que formatge per si cola, resulta molt difícil determinar si l’estat del delinqüent va influir o no en la voluntat de cometre el delicte. Però, què passa amb les víctimes?

A la meva manera de veure, la mare dels ous d’aquesta problemàtica que avui us proposo reflexionar és què passa amb les víctimes. Evidentment, a les víctimes tan se’ls en foten tots els tripijocs que s’amaneixin al vestíbul dels tribunals, perquè sobretot les que són mortes poc hi tenen a dir, per desgràcia; però encara que només sigui a títol retòric és pertinent preguntar-nos si hi ha víctimes de primera i víctimes de segona categoria en funció del perfil psicològic i patològic del seu assassí, violador, assetjador o simple atracador amb mala folla. Ja sé que sona a tòpic i té un regust populista, però és el sentiment què és tant per a les víctimes que ho poden explicar com per als familiars de les víctimes que ja estan al clot. Tot aquesta excusa de l’alcoholisme o la drogoaddicció en pla “perdoneu-los que no sabien el què es feien” pot estar molt en sintonia amb l’evangeli, però des del punt de vista del seny i el sentit comú de la gent del carrer que no es mou per la venjança sinó per la justícia no va gaire a missa, mai més ben dit. Un jubilat conegut meu, que passa un calvari degut a uns veïns alcohòlics perduts, que cada nit munten un pollastre que no el deixa descansar sense sobresalts, quan ho va denunciar a la policia i a l’ajuntament reivindicant l’ordenança de civisme que consagra el dret de la gent gran a dormir les hores que necessita, el protocol “bonista” que envernissa de progressisme mal entès molts equips de govern d’avui dia, va respondre’l que s’ho prengués amb paciència, que aquella pobre gent que s’engatava cada dia no eren delinqüents sinó malalts. Però si són malalts crònics que no es volen curar, i mentrestant destrossen la vida dels seus veïns, a quin mestre armer han de reclamar les víctimes? D'aquí plora la criatura: qui protegeix les víctimes? No m’agrada retreure-ho, però a una d’aquestes Teresa de Calcuta de pacotilla que ara s’han posat de moda, vaig escoltar-li dir: “les víctimes ja es saben defensar soles i moltes vegades amb més mitjans, mentre que aquests pobres desgraciats si no ens tenen a nosaltres per a fer-los costat ho passaran putes”. Jo crec que no anem bé, però com que no vull tenir la raó per força, el darrer que tanqui la porta. I perdoneu les molèsties. Ara bé, el que no hi estigui d’acord amb el meu raonament té tot el dret de discrepar-ne, però permeteu-me que no faci com els germans Marx i alguns polítics que coneixem i us digui: “si no us agraden els meus arguments, en tinc un sac de recanvi”.

OPERACIÓ SEDUCCIÓ EN MARXA: EL PP VOL QUE ESPANYA SE N’EMPORTI A L’HORT A CATALUNYA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 25 d’octubre 2016)

● OPERACIÓ SEDUCCIÓ EN MARXA: EL PP VOL QUE ESPANYA SE N’EMPORTI A L’HORT A CATALUNYA.- L’incombustible Garcia-Albiol en la seva introducció d'ahir, al fòrum Europa de Madrid, de la conferència que va llegir-hi en Rajoy, li va demanar al cap de govern espanyol que per a resoldre el “problema català” calia que Espanya tirés els trastos a Catalunya, fins que caigués als seus braços seduïda per l'encant irresistible de la pàtria. Sembla estrany que un polític tan llest i experimentat com el badaloní se li acudeixin ximpleries com aquesta, però es veu que aquest home confirma una vella teoria que se sent a pagès: en els pots petits hi ha la bona confitura, i quan més alts més tal•losos. S’ha de tenir molta llana al clatell per abonar la bestiesa que, enfarfegant totes les places i cantonades catalanes amb reclams espanyols, Espanya aconseguirà l’empatia dels ciutadans d'aquí... Llevat que efectivament aquest home s’hagi venut l'enteniment o pres alguna potinga que li hagi girat el cervell i pensa, de veritat, presentar-nos una nova cara d’Espanya col•lega, amable, respectuosa, humil i penedida de tantes putades com ens ha fet durant tants anys que ja n’hem perdut el compte. Però em costa d’imaginar que el seu concepte de festeig passi per penyores d'amor tan efectives com llicenciar la delegada del govern i els seus mètodes persecutoris de qualsevol gest, paraula i protesta dels sobiranistes. O que la plana major del govern central vingui a la Generalitat, en prova de bona voluntat no fent-los viatjar a Madrid, per dialogar sobre la manera de retirar tants de pals a les rodes, sense cap ni centener, que ens han posat. O que els edificis públics dependents de l’Estat comparteixin al balcó o a la façana principal la bandera nacional amb la senyera, complint una obligació que fins ara s’han passat per l’arc del triomf del menyspreu.

A la meva manera de veure, doncs, en Garcia-Albiol no sé a què es referia quan li deia a en Rajoy que per refredar la patata calenta catalana calia més presència espanyola a Catalunya, perquè si no és per baixar del burro i deixar d’emprenyar per emprenyar en qüestions tan sensibles com la cultura, la llengua o l’economia, no sé pas en què pensava per fer-se estimar. Si Espanya acceptés que ens han amagat l’ou durant anys i panys amb les balances fiscals; si s'executessin totes les inversions compromeses els darrers anys en els pressupostos generals i que han incomplert sistemàticament com si fos una burla; si prometés pactar les infraestructures que volen els catalans i no les que vol Madrid, potser ens la prendríem en serio. Però en dubto molt que el que portava de cap en Garcia-Albiol anés per aquest camí enraonat. Més aviat penso que aquest desembarcament d’Espanya a Catalunya, ell el veia per esclafar una mica més les rebequeries dels catalans i per collar, espiar i amenaçar d’inhabilitació a càrrecs electes legítimament. Penso que el president del PP català feria bé d’explicar el sentit del seu prec o consell a en Rajoy, perquè a aquestes altures de la pel•lícula i estant com n’està de calent l'ambient val més no jugar amb foc, ni que sigui en broma. Si Espanya ve a Catalunya com amiga sempre serà ben rebuda, però si se li veu la de sota i només pretén ensibornar-nos amb fum ho té fotut, perquè després de tants desenganys hi ha massa gent que no hi veu més sortida que fer les maletes i engegar a la merda els xarlatans. Si en Garcia-Albiol fos capaç de convèncer el PP que s’avingués a donar llum verda a un referèndum pactat per exercir el dret a decidir, amb aquest detall sí que Espanya seria vista d’una altra manera des de Catalunya. I qui sap si fins i tot portaria a l’hort més catalans dels que es pensa. 

JA HEU AGAFAT TANDA PER TROBAR UNA FEINETA PER ARRODONIR LA PENSIÓ?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 24 d’octubre 2016)

● JA HEU AGAFAT TANDA PER TROBAR UNA FEINETA PER ARRODONIR LA PENSIÓ? – Tenim una ministra de treball i seguretat social que porta nom de marededéu manetes - Fàtima -, la qual no ens mereixem. A més a més, és una paia amb molta gràcia com a bona andalusa que és. Però no tothom se la mira amb tants bons ulls com jo; molts opinen que en comptes de gràcia, el que té és un morro que se’l trepitja, comparèixer davant la premsa amb cara de lluna plena i de que totes li ponen, presumint d’haver trobat el desllorigador de les pensions: que els pensionistes poden continuar buscant-se la vida legalment malgrat cobrin la paga de jubilats. De manera que allò que era una estafa de l’alçada d’un campanar i una insolidaritat envers els parats fins avui mateix per ingressar quatre xavos d’estranquis, gràcies a aquest bé de Déu de ministra ja no haurem de patir de mala consciència: serà més legal que la caça i la pesca, una expressió que els nostres avis feien servir per donar a entendre que alguna cosa “anava a missa”. La ministra, que és tan estudiada com salada, ha vist clar, com en una aparició de la seva santa patrona, que l’única manera d’aturar la pèrdua de poder adquisitiu dels jubilats i, inclús, per avançar-se a les inevitables retallades de pensions que obligarà a fer la pèrfida UE al càndid govern Rajoy, és que els treballadors treballin fins a l’edat que els roti i els que ja estan jubilats i es queixen que no arriben a fi de mes es puguin buscar la vida sense que cap inspector n’hagi de fer res. Què n’és de bona aquesta ministre que no ens mereixem! Jo, per si de cas, ja he començat a donar veus per si algú em dóna unes horetes...

A la meva manera de veure, però, aquesta idea de la ministra, recolzada per tot el govern en pes, en comptes de ser brillant és novament una vertadera presa de pèl als jubilats i una absoluta pèrdua de temps administrativa. Suposant que reeixís aquesta parida, en què milloraria la precarietat i sostenibilitat de les pensions en general i a futur? Absolutament en res, al contrari: molts d’autònoms que no es poden jubilar perquè no podrien viure i no gosen treballar i cobrar la pensió simultàniament, de manera que moltes vegades estiraven la pota sense estrenar la paga de jubilat, ara als 65 anys demanaran la jubilació i seguiran treballant fins que el cos aguanti. Però la immensa majoria de treballadors a la industria o als serveis, no trobaran pas fàcilment oportunitats de feina, llevat de les escadusseres excepcions indispensables per a justificar la regla, per posar en pràctica la teràpia tan prodigiosa de la ministra miraclera. En conseqüència, arribem a la conclusió que els polítics en general només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona. Mira que en fa de temps que gent sensata cridava l’atenció sobre la data de caducitat de les pensions, sense que els governs agafessin el toro per les banyes! No es pot pas dir que no s’hagués avisat, però ningú tenia ganes d’embolicar-s’hi i donant una llambregada al sac de les reserves, es refiaven que qui dies passa anys empeny. Però ara que ja hem arribat al cul del sac, correm-hi tots! Després de sis anys de no convocar el Pacte de Toledo, ara en Rajoy diu que s’ha de fer demà passat. El Pacte de Toledo tenia un plantejament que es podia comprar: amb els excedents de cotitzacions per pagar pensions exclusivament contributives es constituïa un Fons de Reserva, el qual s’anava incrementant amb els interessos del capital degudament invertit i aportacions pressupostaries anuals. A l’hora de veritat, el resultat ha estat un nyap, un abús de bona fe i, qui sap si una estafa: perquè ni es té la garantia que el Fons hagi servit només per pagar pensions contributives; ni s’han invertit els capitals en deute públic solvent sinó que la totalitat del paquet ha servit per finançar la despesa de l’Estat acaparant a tremuja deute públic espanyol devaluat i, finalment, el govern no només no hi ha fet cap aportació pressupostària sinó que més d’una vegada l’ha fet servir, la reserva de les pensions, per tapar algun forat de l’exercici corrent. La ministra, doncs, ja pot cantar missa, però la solució per a les pensions no passa per donar permís als jubilats perquè es busquin la vida, sinó per apuntalar el Fons de Reserva tal com s’havia pactat a Toledo. Ara que s’està veient que s’ha arribat tard de bon tros, polítics, sindicalistes i empresaris reconeixeran la seva culpa o, com passa sempre, es posaran d’acord perquè el pobre pensionista sigui una vegada més l’ase dels cops? Per si de cas, repeteixo el prec: si algú em pot donar unes horetes per matar l’estona, li agrairia molt. No tinc manies, inclús m’ofereixo per anar a passar figues al Senat o per empescar-me els informes més surrealistes sobre qüestions surrealistes que algun ministeri surrealista estigui disposat a pagar-me en concepte d’assessorament surrealista. 

LA CRISI SOCIALISTA PALESA QUE NO SE SAP QUI MANA AVUI A CAN RIBOT.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 23 d’octubre 2016)

● LA CRISI SOCIALISTA PALESA QUE NO SE SAP QUI MANA AVUI A CAN RIBOT.- Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, diu la dita popular. En Ribot, un personatge probablement imaginari, segur que creia que a casa seva era ell qui manava; però una cosa és el que es diu i una altra el que passa en realitat. També s’ho creia en Pedro Sánchez, que manava a can Ribot socialista i ja heu vist com va acabar l’aventura. Tanmateix, tots els que li varen fer el llit – jo no he dit ni diré que fossin els porcs de la història -, però sí que no tenien tots els melics tan lligats com es pensaven, en la casa de barrets del carrer Ferraz, i des de les vaques sagrades a les baronies de mira’m i no em toquis, la sultana andalusa la primera, van comprovar com n’està d’esvalotat el galliner socialista en contra d’ells. I és que mentre totes et ponen, viva la Pepa! Però quan la màquina comença a perdre oli ja no pares de tenir avaries, i si vols reparar-les a base de nyaps i bunyols per sortir del pas, tard o d’hora el xiringuito s’ensorra, perquè fins i tot en el més humil d’aquests establiments populars es necessita saber qui hi mana; menys a can Ribot socialista, està clar. Qui sap si des de que es varen despullar de la imatge marxista i els nans els hi varen créixer, i enlloc de reconèixer-ho els hi varen posar alces a les sabates per dissimular que no donaven la talla. Ara bé, aquest vici o malaltia no és exclusiva dels socialistes, molts d’altres partits tampoc saben ben bé qui remena les cireres de veritat a casa seva i més d’un secretari general que s’ho creu que mana, un dia o altre descobreix que hi ha un empantano anomenat aparell, que en realitat és qui fa i desfà des de darrera el canyer.

A la meva manera de veure, doncs, els partits que acaben assemblant-se a can Ribot tenen mala peça al teler, perquè el problema no és que no se sàpiga qui mana sinó que aviat ningú creu. En Pedro Sánchez, quan se’n va adonar d’allò del llit va pensar que per planta’ls-hi cara, enlloc de mirar de fer-los la gara-gara el millor era emparar-se sota les faldilles de la militància. Gran error! Els aparells dels partits en comptes de consultar directament les bases prefereixen decantar les decisions mitjançant una enginyeria orgànica, jerarquitzada i impersonal. Des de no fa pas gaire, alguns s’han vist obligats a canviar, però els de més solera per placebos de participació directa de la militància que s’inventin, per exemple la moda de les primàries, continuen anant a les eleccions amb llistes tancades i en qualsevol votació parlamentària la fèrria disciplina imposada per l’aparell prohibeix i castiga “el vot en consciència”. Sotmetre l’elecció del secretari general a unes primàries obertes, al partit socialista només es va fer una vegada: quan va guanyar en Josep Borrell. I com que el resultat no va agradar a l’aparell, l’experiment va acabar com va acabar i el flamant primer secretari en va sortir escaldat i ressentit amb els seus companys. Quan en Pedro Sánchez va tenir la impertinència de repetir la jugada cridant la militància a sometent, pensant-se que amb recolzament de les bases al seu can Ribot particular ningú li discutiria les decisions. Ben aviat va descobrir que tenia les mans lligades en intentar la investidura com a cap de govern. I quan va festejar els independentistes per quadrar els números de la majoria absoluta imprescindible per fer dòmino, se li varen tirar a la jugular i el varen acorralar fins que va tirar la tovallola capcot. Per tot plegat, a can Ribot del carrer Ferraz estan com estan, i avui faran el pena davant tota Espanya i part de l’estranger, prenguin la decisió que prenguin. Ja que si investeixen en Rajoy, per fer la farina blana als poders fàctics, no el deixaran pas governar perquè el cosiran a pessigades; però tampoc sabran treure’n profit pràctic de ser a l’oposició i li faran el favor gratis. I, francament, no tinc tan clar que no acabem votant per tercer cop abans de menjar-nos els torrons. De can Ribot, t’ho pots esperar tot, com de les cases de barrets sense mestressa. 

TANT DE BO L’ESTAT ESPANYOL S’ASEMBLÉS AL BELGA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 22 d’octubre 2016)

● TANT DE BO L’ESTAT ESPANYOL S’ASEMBLÉS AL BELGA.- Ja en tenia referències, però tot aquest enrenou que ha muntat Valonia, aquesta petita regió belga que porta de corcoll la Comunitat Europea i Canadà, vetant un tractat internacional de lliure comerç que consideren lesiu per als seus interessos, m’ha confirmat que Bèlgica no s’assembla en res a Espanya en qüestió de respecte a l’autonomia política de les dues nacionalitats que conviuen sota la mateixa bandera: els flamencs i els valons. Res a veure amb com fa la punyeta Espanya a Catalunya. En efecte, la comissió de creixement i empresa del Parlament català, per exemple, el 22 de setembre passat va aprovar una resolució en la que expressava la seva “oposició a la signatura dels tractats en curs de negociació o aprovació -TTIP, CETA, TISA - per part de la Comissió Europea”, però el govern central en va fer un cas com un cabàs de l'opinió raonada dels parlamentaris catalans. En canvi, Bèlgica respecta l’oposició dels valons i enlloc d’amenaçar-los per la seva rebequeria, l’entomen democràticament fent palès als 27 col•legues comunitaris i al Canadà que si Valonia no signa, Bèlgica tampoc no ho farà. I a hores d’ara la UE i el Canadà, de genolls per terra, preguen als valons que s’ho rumiïn, sense que a hores d’ara se sàpiga com acabarà aquest pols entre David i Goliat. Quina diferència, mare de Déu, amb nosaltres! Però, ¿n’està segur en Rajoy i el seu ministre d’afers exteriors, que si acaba havent-hi un xoc de trens entre Espanya i Catalunya, el govern belga abonarà les excuses espanyoles per a justificar no només negar-se a reconèixer el dret a decidir, que reclamen la meitat dels ciutadans d’una regió quasi tan poblada com Bèlgica, sinó que rebutja parlar obertament amb el seu govern legítim d’arribar a un pacte per determinar exactament quants són els catalans secessionistes i quants els autonomistes ben finançats i amb competències sòlides?

D’altra banda, a diferència de les constants cancalletes i entrebancs a la llengua i a la cultura catalana per part dels successius governs centrals, als flamencs no solament se’ls hi reconeix la oficialitat de la seva llengua sinó que des de l'Estat és fa tot el possible perquè el neerlandès sigui una llengua necessària i imprescindible en la vida quotidiana, i no pas simplement una llengua útil com passa amb el català en el millor dels casos. I això és així perquè l’Estat ha permès sense fer trampes, que el neerlandès assolís tots els drets lingüístics, com ara el seu ús en l’educació, la justícia i l’administració. Però, és clar, un tarannà d’aquesta mena requereix una cultura democràtica i una finesa política que els hereus de vàries dictadures consecutives, ni han mamat ni volen aprendre. Seria impensable a part d’intolerable que als flamencs se’ls hi hagués imposat per força un ministre d’educació tan sectari, poca-solta i en alguns aspectes analfabet com Wert, perquè Bèlgica en matèria lingüística és del parer que cada comunitat tingui plena competència i ningú pugui ficar-hi el nas interferint potinerament, inclús per la via judicial, les decisions sobiranes del seu Parlament. Que n’aprenguin, doncs, els jacobins polítics espanyols tan gelosos de la prosperitat econòmica i de la cultura catalana que no escatimen esforços, i fins i tot posen medalles als llepaculs del poder central encarregats de posar pals a les rodes a una Catalunya que cada dia n’està més tipa de que només se la tingui en compte per pagar i ser solidària.

TAN CARRINCONA ÉS LA POLÈMICA SOBRE ELS TOROS COM EL SAINET DEL BORN

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 21 d’octubre 2016)

● TAN CARRINCONA ÉS LA POLÈMICA SOBRE ELS TOROS COM EL SAINET DEL BORN – ¿Potser algú es pensa que banalitzant la sentència del Constitucional sobre la prohibició de les corrides de toros, o petant-nos de riure a la salut del ninot que els tramoistes de la Colau havien plantat davant del Born, anem a alguna banda? A mi em sembla que si ens deixem enganxar en aquest joc pervers de carregar-nos molins de vent per esbravar-nos, acabarem rebentats sense haver avançat ni un pam cap allò que vertaderament ens interessa per a millorar: tenir un Estat propi. Les corrides de toros, malgrat el Constitucional, estaven i estan més mortes que els morts del cementiri. No cal fer-ne escarafalls de la sentència en qüestió, perquè no hi ha cap empresari amb dos dits de front que s’engresqui a organitzar una corrida, ni que només fos per tocar els dallonses als catalans, ja que hi perdria bous i esquelles. D’altra banda, des dels ajuntaments, a cada terme municipal, a la Generalitat, en el conjunt de tot el territori, se’ls suposa prou imaginació i recursos “reguladors”, a part que disposen de les eines necessàries, perquè qualsevol espontani que vulgui organitzar una corrida plegui veles abans de començar, envistes de la paperassa i de la perspectiva que li costés més el suc que els moixons. Per tant, no cal amoïnar-s’hi que de toros no en veure’m de cos present, a les cinc de cap tarda, mai més. Però no descarto que algun eixerit, munti una sala de cinema per reviure tardes de braus emblemàtiques, recreant-se amb les “faenes” de mites de la tauromàquia de tots els temps. Mireu si penso que no és cap disbarat això que us dic, que en cas que algú porti a la pràctica aquesta idea em demano una comissió pels meus drets intel•lectuals.

En quan a l’assumpte del ninot del Born, que anit vés a saber si envestit per un toro que celebrava la seva emancipació, va anar de morros per terra, tampoc li donaria més importància ja que des que el revisionista obcecat d’en Pisarello, abusant de la feblesa d’una Colau inexperta en qüestions de “finezza” política, va engiponar-se aquesta pantomima de la mostra del Born, ja estava cantat que l’invent se n’aniria a fer punyetes en quatre dies, perquè encara que a l’Ajuntament de Barcelona n’hi hagi que es creuen tan savis, en realitat són tan ignorants que no saben que els claus no es poden clavar per la cabota. I, sobretot, que la gent no es tan bleda com per encaterinar-se d’aquells que pretenien canviar-ho tot sense millorar res. Està escrit en les beceroles de qualsevol moviment progressista que si els canvis no serveixen per millorar la vida dels ciutadans, són paper mullat. La xarxa en va plena d’acudits a costa del dictador descavalcat sota una pluja d’ous, perquè a l’hora de desfogar-nos amb ironia en sabem un gavadal; llàstima que aquestes expansions siguin un parany per distreure’ns dels autèntics problemes. I, per tant, que ja els hi va bé a uns quants tenir-nos entretinguts amb carrinclonades, enlloc de marcar-los ben d’a prop. D’altra banda, jo sóc dels que penso que cap símbol hauria de ser trepitjat, cremat, tombat o ridiculitzat, en una societat que vol viure en pau, perquè per molt que aquest símbol a una part els hi faci venir mal d’estómac i ganes de vomitar, d’altres el reverencien. Per aquesta raó s’ha d’anar tant en compte de no trepitjar ulls de poll innecessàriament, ja que la provocació sempre s’hauria de considerar una mostra d’incivisme. En conseqüència, potser algun tipus de disculpa política hauria de donar la Colau i la seva orquestra municipal, per haver provocat malestar transversal entre la ciutadania – des dels independentistes fins els que enyoren el feixisme -, amb una exposició que, en el fons, només serveix de cortina de fum per tapar la vergonya de governar en minoria i que la peça clau del seu full de ruta – el PAM – hagi suspès estrepitosament l’examen democràtic de tota la Corporació. Això sí que és notícia, i no que un ninot decapitat hagi caigut del cavall o una festa nacional impossible de ressuscitar per imperatiu simplement econòmic-empresarial, ens faci perdre el temps repetint cantarelles que ja sabem de memòria, com si fóssim masoquistes.

LA DIPLOMACIA ESPANYOLA ENSENYA L’ORELLA I ALGUNA COSA MÉS A BÈLGICA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 20 d’octubre/2016)

● LA DIPLOMACIA ESPANYOLA ENSENYA L’ORELLA I ALGUNA COSA MÉS A BÈLGICA.- No sé si al presumptuós ministre d’afers exteriors Garcia Margallo li ha agradat gaire que una seva empleada a l’ambaixada d’Espanya a Bèlgica, hagi fet el préssec, ficat la pota, ensenyat l’orella, o com li vulgueu dir de fer el ridícul. Però no un ridícul qualsevol, sinó un d’aquests que faria caure la cara de vergonya a qualsevol que no la tingués de ciment armat. Si jo fos el ministre de la cosa, no gosaria pas sortir al carrer una colla de dies, per no haver de donar explicacions. És molt fort que t’hagis de sentir: “quina llei de diplomàcia els hi ensenyen a vostès a Espanya?” I és que els del PP estan tan encegats per aixafar la guitarra al govern català, cada vegada que intenta explicar fora d’aquí les raons per les quals Catalunya no té més remei que divorciar-se d’Espanya, que no reparen en tracamanyes per posar pals a les rodes. Però ho fan tan barroerament o amb arguments tan arnats com estrambòtics que, enlloc de que se’ls prenguin seriosament, només aconsegueixen cops de compromís a l’esquena tot tapant-se el nas, en el millor dels casos, o directament una coça al cul com dimarts passat per part dels belgues.

A la meva manera de veure, el paperot d’una consellera de l'ambaixada espanyola a Bèlgica, intentant boicotejar a la Universitat de Lovaina un debat sobre el procés català amb experts en nacionalismes, com el prestigiós Michael Keating, professor de Ciències Polítiques a la Universitat d'Aberdeen, o Bruno Coppieters, cap del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Lliure de Brussel•les. Aquesta mossa temerària, usurpant a més a més la personalitat d’una estudiant, va fer un paper d'estrassa, sobretot quan després d'uns minuts de criticar l'acte, va admetre que era “diplomàtica espanyola” i va acusar el representant permanent de la Generalitat davant de la UE, Amadeu Altafaj, de mentir i donar xifres errònies sobre el suport a la independència i a favor de l'organització d'un referèndum. Va ser en aquest moment que Vincent Laborderie, moderador del debat, va decidir retirar-li la paraula. Però aquesta becària impertinent no es va pas arronsar, assegurar parlar en nom “de tots els ciutadans catalans que no volen la independència”. Va ser llavors quan se li va engaltar: “no sé com fan diplomàcia a Espanya, però aquesta no és una manera gaire diplomàtica de fer les coses”. A pagès deuen traduir-ho per: “una bona lliçó de “modos!”. Llàstima que no servirà de res aquesta arrissada, ja que els diplomàtics espanyols tenen ordres de no baixar del burro i de fer empassar als polítics europeus i, sobretot, als dels països amb els quals s’assenten al Consell de Seguretat de l’ONU, que tancar-se en banda enlloc de parlar és la manera democràtica de resoldre conflictes polítics. I espereu-vos! Cap país democràtic li estarà a Espanya si s’atreveix a forçar la inhabilitació de polítics electes, acusant-los de prevaricar per fer política i per consultar mitjançant les urnes la voluntat dels ciutadans. 

LA FINALITAT D’UNA LLENGUA ES FACILITAR LA COMUNICACIÓ ENTRE LES PERSONES

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 19 octubre/2016)

● LA FINALITAT D’UNA LLENGUA ES FACILITAR LA COMUNICACIÓ ENTRE LES PERSONES.- I totes les altres definicions del llenguatge són històries a la vora del foc. És clar que la llengua també pot ser testimoni, fugida, memòria, ferida i fins i tot salvació d’un poble, però el que són faves comptades és que a algunes llengües vives – el català entre elles -, els hi caldria una bona poda normativa per tal que estudiar-les i – sobretot – escriure-les sigués fàcil i a l’abast de tothom. Vet-aquí, doncs, que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) té a punt una sacsejada ortogràfica per aquesta tardor: eliminarà de soca-rel 136 accents diacrítics – aquells que ajuden a distingir bé (correcte) de be (xai), o dóna (de donar) de dona (muller) -; modificarà l’ús del guionet; introduirà l’ús de doble erra en algunes paraules compostes - per exemple, “eradicar” a partir d’ara serà “erradicar” -; suprimirà la dièresi en els derivats cultes acabats en “al” - laical, trapezoidal... -; i, finalment, beneirà neologismes com fitnes, gòspel, gruyere o off the record... L’any 1906, si ho recordeu, es celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb la finalitat de redactar una gramàtica i unificar l’ortografia, i el 1913 es van publicar les primeres normes. Però la veritat sigui dita, successives actualitzacions parcials d’aquella normativa han convertit el català en una llengua molt difícil d’escriure correctament, sense fer cap falta. Estic segur que més d’un premi literari se m’ha escapat dels dits per culpa d’algun diacrític mal posat, malgrat l’ajuda dels correctors existents en els moderns ordinadors. En canvi, els anglesos tenen una gramàtica molt més senzilla i pràctica (la contracció n’és un exemple pràctic).

A la meva manera de veure, tot i que les modificacions contribuiran a que l’aprenentatge del català sigui menys feixuc d’assimilar, s’ha generat un rebombori poc artificial, potser un xic forassenyat, però molt inoportú transcendint l’àmbit de debat intern de l’IEC, entre una corrent filològica ortodoxa i crítica; una altra de més oberta i fins i tot atrevida, que considera la simplificació curta i poc ambiciosa, i finalment, una de torracollons, totalment aliena al sentiment cultural i al pensament sobiranista, que considera tota aquesta moguda de l'IEC com un símptoma de “neofeixisme lingüístic”, queixant-se que “en un país flagel•lat per l’atur, la corrupció i les retallades es vulgui donar a entendre que el principal problema és el lingüístic”. Penso que no és pas dolent que en una societat oberta i democràtica col•lectius diferents tinguin punts de vista crítics i contradictoris de la realitat, sempre que es tingui clar que cadascuna d’aquestes diverses opinions i tendències tenen padrins i deriven d’interessos concrets, d’experiències particulars i fins i tot de creences contraposades, i que només mitjançant el diàleg lleial i sense prejudicis entre totes aquestes tendències i discrepàncies avançarem. En Pompeu Fabra mai va dir que no es pugues simplificar l’ortografia, i la filòloga Teresa Cabré, partera d’aquesta petita revolució lingüística actual, la defensa dient que: “la simplificació que hem fet facilitarà l’aprenentatge de la llengua als nous estudiants”. Els que s’hi posen de cul o arrufen el nas, fan servir com a principal argument en contra que aquesta reforma és una presa de pèl a les persones que han après el català entomant disciplinadament les estrictes i complicades normes vigents. Tanmateix, l’IEC li treu importància a la queixa manifestant que no cal escandalitzar-se tant, perquè les normes ortogràfiques de qualsevol llengua sempre tenen una part important d’arbitrarietat controlada. En vistes de tot plegat, sabeu que us dic jo? Que cadascú s’apanyi com pugui i fent cas d’en Borges pensi que “hom no és pel què escriu, sinó pel què llegeix”. No en adonem que la simplificació pretesa afecta més a l’escriptura, que no pas a la lectura? Per tant, qui no es conforma és perquè no vol: mentre siguem capaços d’entendre’ns millor en aquesta torre de babel lingüística a on ens ha portat la immigració, donem per bona qualsevol reforma que ens posi més fàcil salvar la llengua. 

LES LLAVORS DE L’ODI ES NORMALITZEN A INTERNET I ÉS COM SI SENTÍSSIM PLOURE.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 17 d’octubre de 2016)

● LES LLAVORS DE L’ODI ES NORMALITZEN A INTERNET I ÉS COM SI SENTÍSSIM PLOURE.- Un malalt li ha escrit al president de la Generalitat, des de darrera el canyer d’un tuït penjat covardament a Facebook, que vigili els baixos del seu cotxe, no sigui cas que una bomba el faci miques. El president mateix ho ha denunciat a la policia i als ciutadans, i avui el seu conseller d’interior ha afegit que fa dies que abunden amenaces d’aquesta mena dirigides a polítics de diferent tarannà. Però hom té la impressió que si començant pels responsables, des del mateix Internet, de vetllar per l’ètica dels usuaris de les xarxes, no hi posen pas els cinc sentits en “aixecar el vel” de l’anonimat fastigós en que es refugia l’escòria que tira la merda o la bravata i amaga la mà, qualsevol dia prendrem mal. El discurs de l’odi amara les xarxes de la societat europea amb missatges contra intel•lectuals, polítics i, sobretot, persones immigrants i refugiades, dels quals missatges en són munyidors grups i lobbys que recorren a aquestes pràctiques esbiaixades per accedir al poder. En aquest context, i amb la seguretat d’arribar ràpidament a tots els racons amb total impunitat, Internet està sent utilitzat perquè el racisme, la xenofòbia i l’odi ideològic es difonguin fàcilment, i ja es massa “normal” que a les xarxes i en els comentaris anònims en els mitjans de comunicació digital s’insulti, fregant sovint el delicte. Tanmateix, el que més em fot és que davant aquesta situació que va en augment, no hi ha massa reacció ni per part dels propis usuaris, més enllà de certa curiositat morbosa i d'alguna picardia ingènua i temerària de contribuir a difondre els missatges, ni de les administracions públiques, ni dels amos del “tinglado” que només han retirat, per exemple de Facebook, un 9% dels missatges denunciats els darrers mesos.

A Espanya hi ha fiscals especialitzats, però és com si no hi fossin perquè a part d’acumular molta informació valuosa, sembla que no sàpiguen què més fer per reprimir legalment aquesta epidèmia. Ara ja se sap que el radicalisme islamista no cal anar-lo a perseguir a les mesquites, perquè els aiatol•làs més perillosos es mouen per internet amb total llibertat, emmetzinant els cervells del jovent desenganyat i sense futur. No sé pas, doncs, quants dies trigaran a desemmascarar els que amenacen amb posar bombes, i qui sap si mai se’ls trobarà, perquè Internet precisament es vanta en nom de la llibertat d'expressió de “protegir” l’anonimat dels usuaris que es passen tres pobles insultant i amenaçant, més que no pas alleujant la basarda dels usuaris que en són víctimes d’aquestes agressions virtuals. A la meva manera de veure, però, mentre la societat que va de progre idealitzi la “valentia” i la heroïcitat dels hackers que s’han infiltrat en dipòsits de documents sensibles i comprometedors, escampant a tremuja tota la porqueria que delata una societat capitalista hipòcrita, corcada i en decadència, no sigui bel•ligerant amb les “vomitades” dels malalts que infecten les xarxes d’odi, no tindrà prou arguments per justificar com un “acte de justícia popular” creïble, fer públics els tripijocs financers i polítics dels Estats. I si els administradors de les xarxes no poden impedir que uns en teoria “aficionats”, ridiculitzin tots els sistemes de seguretat infiltrant-se fins als secrets més ben guardats, no entenc que sigui tan difícil saber la identitat dels quatre dròpols que juguen a posar bombes. No vull ni suggerir que si l'amenaça de bomba anés dirigida al senyor Rajoy en comptes de al senyor Puigdemont, a hores d'ara ja n'estaríem al cap del carrer. Seria una malesa, pensar-ho. Però vés a saber...