SOM FRÀGILS, PERÒ GRÀCIES A DÉU NO ESTEM SOLS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 5 de novembre de 2016)

● SOM FRÀGILS, PERÒ GRÀCIES A DÉU NO ESTEM SOLS.- Fins i tot el més pinxo un dia o un altre és conscient de la seva fragilitat. No cal que ens en passi una de molt grossa per trobar-nos, en un moment donat, indefensos, sense saber què fer, atuïts. Aquesta sensació de que et tremolen les cames pot durar minuts o hores a desaparèixer, i ens fa adonar del febles que podem arribar a sentir-nos davant situacions inesperades. Però la família, els amics, sovint el mateix sistema social, contribueixen a que no ens sentim sols i en percebre-ho, que no estàs sol, el pànic inicial s’esvaeix. Aquesta sensació de no sentir-se sol és imprescindible, inclús per als que vanten de tenir-ho tot sota control i ben lligat, perquè al cap i a la fi tots som humans i, com a tals, fràgils .En Demóstenes advertia als seus deixebles de l’antiga Grècia, que “si pretens sobreviure tot sol, pensa que mai ho aconseguiràs”. I és que fins i tot els que proclamen que s'han fet a ells mateixos, han de reconèixer que més d'un cop de mà han rebut.

Per aquesta raó ara que els preparatius de la propera Marató de TV3 estan molt avançats, em sembla tan encertat el missatge que la Marató va popularitzar en repetir tantes vegades en passades edicions, dirigint-se als pacients de les malalties objecte de la re-capta de recursos per investigar, un reclam que no podria estar més ben trobat: “mai estareu sols”. Després d’un diagnòstic sever o de rebre el cop de destral d’una mala notícia, quan tot se’t fa una muntanya i no saps pas com te’n sortiràs, que algú et doni la seguretat que no estaràs sol, que tindràs algú que et farà costat en aquest tràngol, és la millor crossa per superar la basarda. El suport, habitualment ve de familiars o d’amics, però sovint també la mà que t’apuntala l’esperança és la d’un desconegut o la d’algú que mai haguessis pensat que te’n podies refiar en un mal tràngol. Tant se val! El que compta, encara que sembli mentida, és que en aquest món corcat hi ha més bondat i solidaritat de la que ens pensem. I en aquest sentit és just reconèixer una vegada més, perquè mai serà sobrera aquesta reconeixença, que tot el personal sanitari que es mou en el sistema públic de Sanitat, des dels metges a les infermeres fins al darrer auxiliar, per sobre de la professionalitat freda i asèptica de la bata blanca, aflora la seva capacitat de complicitat i d’empatia, fent creïble i comprensible aquella sensació de seguretat i serenitat que es desprèn d'una frase d'aparador “no estareu mai sols!”. I això, malgrat les retallades i les inseguretats personals que també pateixen els professionals de la Sanitat perquè són com tots, fràgils també. Que Déu els beneeixi!