EUROPA DISPOSADA A REBAIXAR ELS FUMS A UNA ESPANYA MALGASTADORA I EN FALLIDA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 8 de novembre de 2016)

● EUROPA DISPOSADA A REBAIXAR ELS FUMS A UNA ESPANYA MALGASTADORA I EN FALLIDA.- Al viatjant de gra cuit que a còpia de veure-les venir ha aconseguit seguir en el poder, sembla que finalment Europa pensa rebaixar-li els fums i treure-li la son de les orelles. El problema és que els seus socis europeus la n’estan cansats que se’ls vulgui rifar una vegada més amb paraules, en comptes de portar els deures fets. Ahir, al seu testaferro, el senyoret De Guindos, ja li varen recordar les factures pendents amb cara de pocs amics, i li van deixar clar que si no cobren una bestreta del deute demà mateix, tancaran l’aixeta dels fons comunitaris perquè ja n’estan farts de péixer més diners a qui té les mans foradades. I s’ha hagut de sentir el tocat i posat ex-directiu de Lehman Brothers, perquè ara ja tothom sembla que s’hi atreveix a treure-li a Espanya els drapets al sol, que té una cara que se la trepitja amb la qüestió sagrada de la lluita contra l’escalfament global: els espanyols s’han hagut d’assabentar pels indignats europeus que encara Espanya no s’ha adherit als acords de la cimera de París i que de la contribució compromesa de 120 milions d’euros només n’han pagat un. A molts espanyols ahir els hi va caure la cara de vergonya aliena, però al gallec impertèrrit li va entrar el retret europeu per una orella i li va sortir per l’altra, com si res l’afectés, fidel una vegada més al seu triomfant programa polític d’una sola frase: qui dies passa anys empeny.

A la meva manera de veure, no m’estranya que a tants catalans se’ns remoguin els budells en comprovar que el millor que saben fer els que pretenen governar Espanya i representar-la a Europa, és aixecar la camisa a tothom que s'hi posi bé, a tort i a dret. I si algú ahir va gosar demana’ls-hi explicacions la riota de l’inquilí de la Montcloa s’hauria escoltat des de mig Madrid, mentre llegia l'informe del CIS refregant pel nas de la ciutadania parroquiana i mesella i de la infidel i descreguda que Espanya té gallec per estona. Tanmateix molts de problemes sense resoldre també, per desgracia. Ara bé, com deia la meva àvia on no hi ha mida ella mateixa s'hi posa. La qüestió és que quan Europa li xafi la guitarra de la festa i de la xefla a l’Espanya oficial, malgastadora i somnia truites, el gallec i la seva colla es refien que qui proveirà la taula per continuar la bacanal, seran els mesells espanyols que li donen suport a cegues. Celtibèrics, diria l’inefable i enyorat Carandell!