PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 4 novembre de 2019)
769 immigrants en pastera ofegats a les costes
d’Espanya tripliquen els morts per la mateixa causa de l’any passat. Dels quasi
seixanta mil sense papers que han desembarcat més o menys sans i estalvis en
territori espanyol, un 20% han anat a parar a Catalunya que ja acull també, a
empentes i rodolons, gairebé set mil menors desemparats. És un fet que el 40%
de la població mundial més pobra emigra cap a països, en teoria més rics, no
perquè en tingui ganes ni per tocar el botet als seus nadius, sinó perquè si no
ho fes no sobreviuria allà on va néixer. Aquesta immigració mundial ha
augmentat des dels 92 milions de principis dels anys setanta, fins a fregar els
200 milions de l’any passat. D’aquests fluxos migratoris, la part més important
correspon pura i simplement a persones que fugen de la misèria i la violència,
enlluernades per les llonganisses que els hi han dit que lliguen els habitants
de pobles més enllà del mar o de les muntanyes familiars. Però, els xenòfobs
dels pobles que en teoria naden en l’abundància, es posen les mans al cap quan
els nouvinguts els hi surten per les orelles i comencen a fer-los nosa en no
servir ja ni per ser explotats, atribuint-los l’augment de la delinqüència i la
rebaixa dels estàndards de benestar dels nadius, que s’han d’estrènyer el
cinturó per mantenir-los, entre d’altres calamitats.
No obstant s’ha d’admetre que, com d’altra banda passa
en tots els col·lectius humans, hi ha immigrants que cauen més simpàtics que
d’altres - al Marroc, per exemple, molts nadius no poden veure els immigrants
“negres”, als quals titllen “d’africans” i els hi fan la vida impossible -, si
els països receptors establissin protocols de control assenyats i respectuosos
amb les persones – criteris sostenibles d’acollida, seleccionant la immigració
en funció de la seva formació i voluntat d’integració, fer respectar drets i
deures com a qualsevol ciutadà –, l'arribada d'immigrants potser deixaria de
veure’s com una amenaça. Una immigració indiscriminada i bonista arrossegà els
països que es vantaven a l’inici del fenomen de tenir màniga ampla, com
l’Espanya de finals del segle passat, a una descompensació social que amb
l’arribada de la crisi va convertir l’immigrant en la principal víctima, encara
que no pas l’única. La patacada més forta, conseqüència d’una política
immigratòria tan desguitarrada com la tolerada, sobretot, pels governs de
Felipe Gonzalez, Aznar i Zapatero en època de vaques grasses, va repercutir en
el jovent, part del qual va veure’s obligat a emigrar a l’estranger perquè aquí
no hi havia feina ben pagada per a tothom, sobretot mentre una part
considerable de la població immigrada es buscava la vida com podia a l’economia
submergida tan perjudicial per la competència legal, o apanyant-se-les amb
subsidis de misèria i amb les engrunes d’una assistència social; condicions de
vida que a la manera de veure dels immigrants, malgrat la seva precarietat,
eren impensables de gaudir en els països d’on havien fugit. I aquest panorama
dramàtic esdevé crònic i perillós per a la convivència quan tres de cada quatre
peticions d’asil es deneguen i s’acumulen milers de peticions de residència
pendents de resoldre’s.
Aquesta radiografia de la realitat al nostre país és
calcada a la d’altres països europeus, si no es vol amagar la realitat per
guardar les aparences fent veure que l’augment de la xenofòbia no té cap
relació amb una immigració descontrolada mentre no s’aculli a les persones que
realment es poden acollir dignament. Tanmateix, s’ha de tenir en compte, com ja
n’hem parlat altres vegades al blog, que la solució intel•ligent per canalitzar
aquests fluxos de persones desesperades no passa per reforçar amb murs ni
enreixats les fronterers, sinó per erradicar les causes que els obliguen a
fugir dels seus països d’origen. Considerant, a més a més, que no ajuda gens al
desenvolupament d’aquests països que una bona part dels que emigren siguin els
més eixerits i decidits de cada casa, perquè allò de de que només emigra la
púrria és una brama més per desacreditar la immigració. Només cal veure, per exemple,
que del país més pobre de la terra, Haití, n’han tocat el dos el 85% dels
ciutadans amb estudis. I la història es semblant a gairebé arreu. Allavonces,
si dels països pobres emigra el talent, mentre que la riquesa natural dels seus
subsols la rampinyen les oligarquies multinacionals, ¿qui traurà del pou de la
misèria aquests pobles i qui evitarà que els seus ciutadans es juguin la vida a
cara o creu per fotre’n el camp?
Com que em temo que alguns dels arguments d’aquesta
reflexió, als “bonistes” de guàrdia els hi semblaran reaccionàries i poc
solidaries, em permeto amb el vostre permís aportar una anècdota poc coneguda
de l’escriptor Pere Calders, un de tants homes carregats de raó que aquest país
nostre, tan democràtic, fa callar quan allò que diuen no agrada a
l’establishment polític, econòmic i, sobretot, cultural. Vet-aquí que arrel de
la publicació per en Paco Candel de “Els altres catalans”, en Calders, va
escriure una crítica a Serra d’Or qüestionant la immigració massiva amb
arguments con aquest: “No té cap mena de lògica que una família del sud
abandoni la seva casa de maó i teulada, per venir al nord a viure en una
barraca de cartrons i de llaunes”. El raonament, extrapolant-lo a l’actualitat
té la mateixa vigència. Però, al pobre Calders el van tractar de xenòfob i de
feixista i, naturalment, el pujolisme oficial el va fer fora de “Serra d’Or”,
tot i que allò que va escriure era el mateix que molts pensaven sobre la
immigració a granel, sense ordre ni concert, de la qual uns quants se n’aprofitaven
com a mà d’obra barata i gairebé esclavitzada: que s’ha d’invertir sense
regatejar-ne cap esforç en el desenvolupament dels països o territoris dels
quals en fuig la gent a desbandades, perquè puguin treballar-hi i viure-hi amb
dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada