dilluns, 4 de novembre del 2019

NO S’EMIGRA PER CAPRICI, SINÓ PER NECESSITAT, PERÒ...


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 4 novembre de 2019)

769 immigrants en pastera ofegats a les costes d’Espanya tripliquen els morts per la mateixa causa de l’any passat. Dels quasi seixanta mil sense papers que han desembarcat més o menys sans i estalvis en territori espanyol, un 20% han anat a parar a Catalunya que ja acull també, a empentes i rodolons, gairebé set mil menors desemparats. És un fet que el 40% de la població mundial més pobra emigra cap a països, en teoria més rics, no perquè en tingui ganes ni per tocar el botet als seus nadius, sinó perquè si no ho fes no sobreviuria allà on va néixer. Aquesta immigració mundial ha augmentat des dels 92 milions de principis dels anys setanta, fins a fregar els 200 milions de l’any passat. D’aquests fluxos migratoris, la part més important correspon pura i simplement a persones que fugen de la misèria i la violència, enlluernades per les llonganisses que els hi han dit que lliguen els habitants de pobles més enllà del mar o de les muntanyes familiars. Però, els xenòfobs dels pobles que en teoria naden en l’abundància, es posen les mans al cap quan els nouvinguts els hi surten per les orelles i comencen a fer-los nosa en no servir ja ni per ser explotats, atribuint-los l’augment de la delinqüència i la rebaixa dels estàndards de benestar dels nadius, que s’han d’estrènyer el cinturó per mantenir-los, entre d’altres calamitats.

No obstant s’ha d’admetre que, com d’altra banda passa en tots els col·lectius humans, hi ha immigrants que cauen més simpàtics que d’altres - al Marroc, per exemple, molts nadius no poden veure els immigrants “negres”, als quals titllen “d’africans” i els hi fan la vida impossible -, si els països receptors establissin protocols de control assenyats i respectuosos amb les persones – criteris sostenibles d’acollida, seleccionant la immigració en funció de la seva formació i voluntat d’integració, fer respectar drets i deures com a qualsevol ciutadà –, l'arribada d'immigrants potser deixaria de veure’s com una amenaça. Una immigració indiscriminada i bonista arrossegà els països que es vantaven a l’inici del fenomen de tenir màniga ampla, com l’Espanya de finals del segle passat, a una descompensació social que amb l’arribada de la crisi va convertir l’immigrant en la principal víctima, encara que no pas l’única. La patacada més forta, conseqüència d’una política immigratòria tan desguitarrada com la tolerada, sobretot, pels governs de Felipe Gonzalez, Aznar i Zapatero en època de vaques grasses, va repercutir en el jovent, part del qual va veure’s obligat a emigrar a l’estranger perquè aquí no hi havia feina ben pagada per a tothom, sobretot mentre una part considerable de la població immigrada es buscava la vida com podia a l’economia submergida tan perjudicial per la competència legal, o apanyant-se-les amb subsidis de misèria i amb les engrunes d’una assistència social; condicions de vida que a la manera de veure dels immigrants, malgrat la seva precarietat, eren impensables de gaudir en els països d’on havien fugit. I aquest panorama dramàtic esdevé crònic i perillós per a la convivència quan tres de cada quatre peticions d’asil es deneguen i s’acumulen milers de peticions de residència pendents de resoldre’s.

Aquesta radiografia de la realitat al nostre país és calcada a la d’altres països europeus, si no es vol amagar la realitat per guardar les aparences fent veure que l’augment de la xenofòbia no té cap relació amb una immigració descontrolada mentre no s’aculli a les persones que realment es poden acollir dignament. Tanmateix, s’ha de tenir en compte, com ja n’hem parlat altres vegades al blog, que la solució intel•ligent per canalitzar aquests fluxos de persones desesperades no passa per reforçar amb murs ni enreixats les fronterers, sinó per erradicar les causes que els obliguen a fugir dels seus països d’origen. Considerant, a més a més, que no ajuda gens al desenvolupament d’aquests països que una bona part dels que emigren siguin els més eixerits i decidits de cada casa, perquè allò de de que només emigra la púrria és una brama més per desacreditar la immigració. Només cal veure, per exemple, que del país més pobre de la terra, Haití, n’han tocat el dos el 85% dels ciutadans amb estudis. I la història es semblant a gairebé arreu. Allavonces, si dels països pobres emigra el talent, mentre que la riquesa natural dels seus subsols la rampinyen les oligarquies multinacionals, ¿qui traurà del pou de la misèria aquests pobles i qui evitarà que els seus ciutadans es juguin la vida a cara o creu per fotre’n el camp?

Com que em temo que alguns dels arguments d’aquesta reflexió, als “bonistes” de guàrdia els hi semblaran reaccionàries i poc solidaries, em permeto amb el vostre permís aportar una anècdota poc coneguda de l’escriptor Pere Calders, un de tants homes carregats de raó que aquest país nostre, tan democràtic, fa callar quan allò que diuen no agrada a l’establishment polític, econòmic i, sobretot, cultural. Vet-aquí que arrel de la publicació per en Paco Candel de “Els altres catalans”, en Calders, va escriure una crítica a Serra d’Or qüestionant la immigració massiva amb arguments con aquest: “No té cap mena de lògica que una família del sud abandoni la seva casa de maó i teulada, per venir al nord a viure en una barraca de cartrons i de llaunes”. El raonament, extrapolant-lo a l’actualitat té la mateixa vigència. Però, al pobre Calders el van tractar de xenòfob i de feixista i, naturalment, el pujolisme oficial el va fer fora de “Serra d’Or”, tot i que allò que va escriure era el mateix que molts pensaven sobre la immigració a granel, sense ordre ni concert, de la qual uns quants se n’aprofitaven com a mà d’obra barata i gairebé esclavitzada: que s’ha d’invertir sense regatejar-ne cap esforç en el desenvolupament dels països o territoris dels quals en fuig la gent a desbandades, perquè puguin treballar-hi i viure-hi amb dignitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada