Follow by Email

dimecres, 6 de novembre de 2019

DIVAGACIONS A PROPÒSIT DELS “ESQUIROLS” I LES VAGUES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 6 novembre de 2019)

El terme esquirol, a part de referir-se a un animal, també s’utilitza per escarnir aquell treballador que quan els seus companys es declaren en vaga, ell continua treballant o ve de fora per reemplaçar un vaguista. Aquest mot diuen que té l’origen a Santa Maria de Corcó. Vet-aquí que en aquest poble hi havia un hostal que l’amo tenia un esquirol engabiat, raó per la qual l’indret fou conegut ràpidament com l’Hostal de l’Esquirol. Fins i tot el poble adoptà i encara manté el sobrenom de L’Esquirol. A finals del XIX i principis del XX, les vagues eren el pa de cada dia a la zona de Barcelona i a totes les comarques que, com la d’Osona, eren un emplaçament d'algunes importants fàbriques tèxtils gràcies a la proximitat dels rius.

Els propietaris d’aquestes fàbriques, quan veien la producció amenaçada perquè els obrers se’ls hi plantaven en demanda d’unes condicions de treball més dignes es varen espavilar per tenir a mà sempre mà d’obra alternativa per mantenir els embarrats en marxa i rebentar la vaga. Sembla que el poble de Santa Maria de Corcó era un lloc de trobada habitual de treballadors mercenaris ja que la gent d’aquella contrada sempre s’hi posava bé quan es tractava de portar quatre rals a casa, no perquè tinguessin mala entranya sinó perquè passaven gana i no tenien més remei que arreplegar totes les oportunitats per subsistir. Però els vaguistes no eren tan comprensius amb la seva conducta i no van trigar gaire a mirar-los malament i titllar-los d’esquirols, com si els hi escopissin aquell mot a la cara, com un insult dels treballadors quins llocs de treball ocupaven després que els abandonessin per fer pressió a l'amo. Fins aquí no hi hauria res més a dir, si no fos que aquell insult s’aplica darrerament de forma esbiaixada, temerària i impròpia del seu sentit original..

En efecte, fa quatre dies, amb motiu de la vaga indefinida decretada pel sindicat d’estudiants, a la porta de les universitats hi vaig veure cartells tractant d’esquirols els estudiants que passaven de secundar la tancada, perquè volien seguir anant a classe cada matí. Tanmateix, en la immensa majoria de les clàssiques vagues en els sectors industrials o de serveis, els sindicats encolomen la mateixa llufa d’esquirols als treballadors que només pretenen passar de la vaga i entrar a treballar com en un dia normal. I en tots aquests exemples és on, a la meva manera de veure, es fa servir el mot “esquirol” indegudament. L’estudiant que vol assistir a classe i l’obrer que es presenta a fer el seu torn quan bona part de la plantilla està de braços plegats, no fan altra cosa que exigir respecte pel seu dret de no fer campana. En cap dels dos casos, els disconformes pretenen que els vaguistes desisteixin del seu dret de fer vaga, ni substitueixen professors que contemporitzen, sinó que simplement són ciutadans que no estan disposats “a fer vaga”, i reclamen que se’ls hi estimi com un dret que vulguin anar a classe o al rengle com sempre. ¿Es mereixen que se’ls critiqui i escarnufi com si fossin autèntics esquirols? A mi em sembla que ni tècnicament ni filosòfica la seva actitud es pot denunciar com un sabotatge ni com un atemptat al dret de vaga. Simplement, repeteixo, es tracta de persones que han decidit no trencar la seva rutina quotidiana, i aquest tarannà coherent i compromès amb la seva manera de pensar, no justifica que ningú els miri malament i se'n burli.

Un cop fet aquest aclariment previ, reconec que la reflexió d’avui toca inevitablement el moll de l’os d’una qüestió molt delicada: el dret a la vaga i el dret a no fer-ne. Ja que la condemna o desqualificació que està en joc, en definitiva, és si negar el dret a treballar o anar a classe com sempre, malgrat un col·lectiu hagi decidit legítimament el contrari, conculca o no una de les garanties del nostre ordenament democràtic individual. Cadascú té les seves raons per actuar en un sentit o altre. Uns s’excusaran dient que no poden perdre jornals perquè a casa seva van justos d’armilla, d’altres en que no volen perdre pistonada en els estudis i els vaguistes, esclar, defensaran que aturant a la brava la producció és l’única manera efectiva que coneixen de doblegar la garreperia de la patronal o la intransigència política d'un govern. Tant s’hi val! Ambdues parts reivindiquen llibertats i drets tan elementals i legítims, encara que semblin contradictoris, com exercir el dret de treballar o d'anar a classe, tant importants com el de dret a fer exactament el contrari. Ara bé, si no es posa seny a l’hora d’estigmatitzar i blasmar determinades conductes democràticament legítimes, escridassant com esquirols a qui no toca, poc anem bé, francament. Quan per exercir una llibertat o un dret trepitgem la llibertat o el dret d'un altre, la mida acabarà imposant-se per si sola, com diuen a pagès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada